Ja pensaré un títol

i un subtítol

Arxiu de la categoria: Liszt

Vilabertran: Goerne, Sylvia Schwartz.

Dos concerts esplèndids a l’església canònica de Vilabertran, l’agost passat. 

 

La qualitat que el festival de Vilabertran ofereix al públic estival es pot mesurar, certament, en els seus concerts estrella. Enguany es compta una vegada més amb el baríton Matthias Goerne, que ha esgotat de seguida les localitats de Sta. Maria, l’església del monestir romànic de Vilabertran, a l’Alt Empordà. Però també és en recitals com el de la soprano Sylvia Schwartz, acompanyada de Wolfram Rieger (17.8.13), on es veu l’ambició artística i la cura amb què es programa la Schubertíada.

La vetllada es dividia en dues parts molt contrastades. A la primera, dedicada al compositor que dóna nom al festival, Franz Schubert, convivien algunes de les cançons més conegudes del repertori habitual amb d’altres que se senten molt rarament. A la segona, es van sentir cançons d’Enric Granados, de Joaquín Turina i de Jesús Guridi.

El bavarès Wolfram Rieger és un pianista de primera línia, i poder-lo escoltar i veure és una festa. Els sons que extreu del gran Steinway que li van oferir, des del pianissimo més subtil al fortissimo punyent de Turina, evoquen molts instruments diferents: ara l’orquestra de corda, adés un segon cantant sense text, i molts altres colors indicibles. Acompanya alguns dels més coneguts especialistes en Lied, incloent Goerne. El mes que ve l’esperen una altra Schubertíada, a Schwarzenberg, amb Juliane Banse, que va cantar l’any passat a Vilabertran; després Thomas Hampson, al Wigmore Hall, de Londres, etcètera. Enmig de tants concerts com anuncia la seva web, Rieger vindrà a l’Esmuc, del 18 al 22 de setembre, a oferir un curs de cançó alemanya. Una ocasió esplèndida, també per als que no tinguin relació directa amb aquest gènere, de contagiar-se d’un músic excel·lent.

Al concert amb Sylvia Schwartz, Rieger es va mostrar cada vegada més extravertit, expressant amb el cos i amb la cara moltes de les facetes que la música i la cantant estaven dient, d’una altra manera. L’oient atent de Lied assisteix a un espectacle de moltes capes o nivells. Sobretot si no coneix les cançons que s’interpreten, ni la llengua alemanya. De moment hi ha els poemes, i la seva traducció. No cal dir que la Schubertíada ofereix, al programa de mà, l’original i la versió catalana de tots els textos cantats. En segon lloc hi ha la introducció i la interpretació del pianista, que en aquest cas feia una contribució notable a la qualitat del conjunt. Finalment, culminant l’edifici, s’escolta i s’admira la cantant, que diu els poemes musicats a la seva manera.

Schwartz és una persona plena d’encant. Ja té presència en els millors teatres del món. Les seves interpretacions opten pel naturalisme, d’acord amb la idea del s. xix que l’art ha de reflectir la veritat del món, incloent les facetes que l’art clàssic excloïa, per pudor. Això té un reflex en la seva excel·lent dicció alemanya, que no s’aparta gaire de la manera de parlar corrent. Aquesta tendència a anar equilibrant la llengua de l’escenari amb la del carrer ja té una certa trajectòria. La generació anterior de cantants, no només en alemany, adoptaven una pronúncia molt diferent de la llengua que parlaven, fora del teatre. També és naturalista la manera com, malgrat les limitacions del gènere, sense més escenografia que un piano, la jove cantant madrilenya es mou i s’expressa corporalment, per reforçar o matisar el que diuen el text i la música. Els oients que renuncien a anar llegint, gràcies a això, poden seguir els afectes bàsics de cada peça, només mirant-la a ella. Un goig. La veu de Sylvia Schwartz és lírico-lleugera, però el timbre és avellutat, amb cos. Aquesta combinació, poc freqüent, deliciosa, es veu una mica desafavorida per un trèmolo constant.

En una de les cançons castellanes de Guridi, tan plenes de subtilitat, el text tradicional parla d’un home desconegut, que la donzella té a casa dormint. L’home porta a la mà un rellotge,

          y un puñal de plata.

¡Ay! Sereno, este hombre me mata.

El compositor basc musica l’estrofa dos cops. En la primera sembla interpretar l’anècdota de manera literal, com una història de por, revivint el topos de l’ombra de l’òpera del s. xviii, un topos associat al terror per temes sobrenaturals i per la mort. En la segona, en canvi, el mateix text rep una segona interpretació per part del compositor: lírica, plena de desig. En lloc de menor i dissonant: major i lluminós. El puñal té un segon sentit, i l’estrany que està matant la donzella, que s’exclama al vigilant nocturn, ara ho fa amb les armes de l’amor. Aquest doble sentit s’apreciava en el piano, però no en la veu.

El recital es clogué amb un encore bellíssim: dues cançons d’Eduard Toldrà, que la cantant va presentar en català.

El públic no omplia del tot la Canònica, però va escoltar amb atenció, i va aplaudir amb entusiasme, sobretot la primera part del recital. Resulta curiós que la segona meitat, que estava pensada per arravatar, es rebés amb una certa circumspecció, respecte als Brava, Bravo! amb què es va agrair als artistes la primera part. La majoria dels auditoris, no només aquí, haurien fet al revés: com els intèrprets segurament preveien, s’haurien entusiasmat amb la gràcia i la immediatesa de les cançons espanyoles, i haurien aplaudit educadament els Lieder de Schubert. Això, i el silenci intens amb què es rebia la música –on a ningú va passar pel cap d’aplaudir entre cançons–, potser indica la congregació d’un públic especialment inclinat a l’art multifacètic del Lied. La Schubertíada de Vilabertran, en la seva tretzena edició, sembla estar aconseguint una cosa molt difícil, que és aglutinar un auditori que sap que hi trobarà qualitat, encara que no en conegui els protagonistes.

 

Matthias Goerne a Vilabertran

 Un any més, el baríton de Weimar va obsequiar el públic de Vilabertran amb un concert excepcional. Acompanyat del pianista suís Andreas Haefliger, Goerne proposava enguany una selecció de Lieder de dos compositors afins i complementaris: Hugo Wolf i Franz Liszt.

Aquest és un dels punts forts d’aquest artista: més enllà de triar cançons aïllades, que vagin bé a la veu de l’intèrpret, ell tendeix a imaginar una dramatúrgia que connecti cada peça dins del conjunt del recital o del disc. Així sí que té sentit el costum de no tallar amb aplaudiments entre cançons. Convé recordar que Goerne és un músic molt preparat, capaç de donar classes de composició, quan encara no cantava tant per tot el món. Acostuma a passar, amb els millors cantants: la seva capacitat comunicativa no ve només de la intuïció i del talent.

Goerne és un home generós, que es lliura a la poesia i al cant amb concentració i entusiasme. Es veu que, els que el van seguint cada any, li observen que l’abdomen, vibrant, li creix. En tot cas, és tot el cos el que dibuixa irresistiblement la melodia i els afectes de cada frase, ara enfilant-se de puntetes, adés encongint-se en una flexió. El silenci proverbial de Vilabertran, que ell coneix bé, tenia la intensitat de les vesprades especials. El baríton va cercar, a la primera part, contacte visual amb algunes cares de referència, entre els que no estaven resseguint paraula per paraula el programa de mà. Els aplaudiments finals –no, l’ovació–, asseguts o dempeus, semblaren commoure’l, però no es va veure amb cor d’oferir cap propina a un programa tan ben dissenyat.

Quin privilegi, poder sentir intèrprets d’aquesta categoria, en viu. Davant de la magnitud de la seva trajectòria, pròpia d’un autèntic mestre, és inevitable recordar la figura de Fischer-Dieskau, un altre campió del Lied, un altre baríton inoblidable. Tots dos tenen (tenia) un registre prodigiosament ampli, una formació musical i literària exquisides, un èxit indiscutiblement merescut. El de Berlín, però, apareix com un Apol·lo lluminós al costat de Goerne, que sembla preferir els colors nocturns, i els goigs de Dionís. Des de la dicció fins als temes que escull, passant per la sonoritat de la seva veu preciosa, incloent-hi les fotos de promoció, el nostre baríton es presenta sovint amb posat preocupat, i sedueix cantant poesia al voltant de la mort, les ombres, i tot el dolor de la humanitat. El timbre, avellutat, és homogeni, tot al llarg de les dues octaves que va lluir en el recital: obscur, quasi mat, i capaç d’anar del murmuri al crit més punyent. La dicció no és una prioritat: tot és al seu lloc, però en segon terme, a favor de l’expressivitat i de la bellesa sensual.

Andreas Haefliger sembla ben compenetrat amb el seu company. Han enregistrat i cantat arreu, i com acostuma a passar en aquest petit gran festival, el nivell estava a dalt de tot. Des de les nostres localitats laterals, però, no vam poder veure-li la cara, ni tampoc sentir distintament les belleses de sonoritat que degué desplegar, però que ens arribaven una mica desfigurades per l’acústica.

Les cançons de Wolf, de caire introvertit, són relativament poc conegudes. Requereixen una familiaritat amb el gènere, i potser amb cada peça, per gaudir-ne espontàniament. La immediatesa que els falta, però, es compensa amb una complexitat i una profunditat úniques. Els textos d’Eduard Mörike, escollits al voltant de la culpa, de la solitud i de l’enyor de Déu, van oferir un inici intens, ple de dramatisme. La melodia, plena de salts expressionistes, hi rep un acompanyament sovint dissonant, de ritme complex, d’harmonies inquietants. Dos poemes d’amor de Robert Reinick creaven, en segon lloc, una pausa plena de tendresa i, alhora, una premonició del final del recital. Llavors, els textos de Michelangelo, l’escultor, pintor i poeta del Renaixement que s’ha considerat sovint el paradigma de l’artista complet, retornaven els continguts del concert a la caducitat de la vida, al dubte, a la recança i al desamor. L’original és recercat; la traducció alemanya, curiosament, potser el fa més lleuger. El poeta Miquel Desclot ha traduït mestrívolament un centenar de textos de Miquel Àngel.

La segona part, centrada en la música de Liszt, va començar en el mateix to, però el poder comunicatiu del compositor hongarès la va convertir en una festa d’emocions i d’efectes. Poemes fluixos convivint al costat de Goethe i de Heine: és un dels contrastos amb què Liszt va capgirar la sensació inicial d’introversió. Les dues Cançons nocturnes del caminant, de Goethe (primer la de 1780, després la de 1776), emmarcaven una secció dedicada al poeta de Frankfurt. La primera dóna peu a un recurs senzill però molt eficaç. Els versos inicials, que descriuen la pau i el silenci del bosc d’alta muntanya, no tenen pols: es declamen lliurement, amb pauses expressives enmig de cada sintagma. Només al final del Lied, les corxeres seguides, figurant el pas implacable del temps humà, acompanyen la darrera frase del poema: “Espera’t; aviat / reposaràs també tu”. Entremig dels dos nocturns, el programa tornava a Wolf amb les tres cançons de l’arpista del Wilhelm Meister, el personatge misteriós i rosegat per la culpa d’arrel sexual, que ofereix un contrapunt ombrívol a aquella novel·la d’iniciació.

Dos poemes de Lord Byron i Liszt, de signe ben diferent, desembocaven en la peça final, radiant. Com si es volgués matisar el missatge global del recull, el retorn a Robert Reinick i a Hugo Wolf convertia les ombres en claror matinal, amb uns àngels cridant joiosament: “Lluitem! Vencem!” Així sia.