Homenatge a Màrius Sampere
El passat 24 d’octubre vàrem tenir el gran honor de rebre a Màrius Sampere a l’espai VilaWeb i retre-li un merescut homenatge. Ens va acompanyar la poeta Lala Blay qui va glossar la figura de Sampere.
Vàrem iniciar l’acte llegint aquest manifest en resposta als esdeveniments que havien succeït recentment (ara, malauradament, l’hauríem d’ampliar):
En nom del grup de poesia Reversos condemnem sense pal·liatius l’ús de la violència, la brutalitat que vàrem patir d’1 d’octubre i manifestem la nostra indignació i el nostre rebuig a l’empresonament de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart així com a les mesures dictatorials preses per l’Estat Espanyol que són un atac flagrant a la democràcia i als drets humans fonamentals que el nostre grup defensa.
Màrius Sampere és una de les grans veus de la poesia universal i afortunadament gaudeix d’un munt de lectors incondicionals disposats a reivindicar la seva obra. Tots coneixeu que la seva vitalitat creativa és immensa, la seva poesia té vigència i modernitat i, per si no n’hi hagués prou, és un home bondadós. Per tot això les noves generacions de poetes el veneren i el respecten.
Màrius Sampere té una trentena de llibres publicats. Amb el primer, L’home i el límit, guanya el Premi Carles Riba, el 1963. Al llarg d’una dilatada vida literària ha merescut nombrosos guardons i reconeixements de prestigi. Els seus lectors som afortunats perquè Sampere continua escrivint; el seu ritme no davalla, és un creador inesgotable. Dèmens era el darrer llibre, publicat enguany per Labreu edicions, un poemari que desborda genialitat. Era el darrer, dic, perquè acaba de aparèixer la seva última obra: un original escrit en castellà, Nadie y la luz que ja frisem per llegir-lo.
Sampere és un poeta inclassificable, terme que acostumem a aplicar a les genialitats creatives que no sabem com definir-les. Recordo nítidament el gran impacte que em va produir descobrir la seva poesia: no n’havia llegit res, de semblant. I després de molts anys em continua sorprenent en cada nou llibre, i em sorprèn de la manera més difícil: fent el mateix. Recrea el seu univers, que creix, es desenvolupa, es reelabaora, i aconsegueix que allò més complex sembli molt senzill.
Voldria destacar algunes qualitats de la seva poesia que em fascinen: la llibertat creativa (em remet a la llibertat d’un infant entremaliat i agosarat) i el refús al dogmatisme; crea un magma interrogatiu sobre els misteris de la condició humana i de la realitat i invoca la irracionalitat, el dubte, la follia. El seu discurs es mou en els límits de l’absurd, de l’abstracció, amb mestria fa ús de la paradoxa, de la ironia, la negació, la sorpresa, la plasticitat, el joc…, i arriba al lector com una gran festa intel·lectual, desposseïda de gravetat.
La poesia de Sampere és pura delectança, lucidesa, serà duradora i inabastable, perquè és ell multiplicat per ell mateix, com diu en aquests seus versos:
Així continuo en totes les escenes, / u de mi multiplicat per mi.
Lala Blay va glossar la figura del poeta i ens va donar eines, i més llum, per escatir l’obra de Màrius Sampere . Blay va ser la nostra poeta convidada fa uns mesos i quan li vàrem proposar d’acompanyar a Màrius Sampere no va dubtar en acceptar la invitació. Lala Blay és llicenciada en Belles arts i doctora en Filosofia, coneix bé l’obra de Sampere, que com sabeu es nodreix, entre moltes coses, de pensament, de filosofia.
A continuació us transcrivim la xerrada de Lala Blay:
Vaig conèixer en Màrius fa disset anys; ell formava part del jurat del Premi Recull de Blanes que jo havia guanyat; algú em va proposar que li demanés un pròleg, però no vaig gosar; en comptes d’això li vaig escriure una carta, i d’aquesta manera va començar la nostra amistat.
Us parlaré d’en Màrius des d’aquesta amistat, des del que he anat coneixent i entenent a través de converses i petits gestos al llarg de tots aquests anys. No us parlaré de la nostra història, sinó de com he anat veient la seva poesia a través de la nostra història.
La poesia no és discurs vàlid, no és discurs cognoscitiu ni discurs pràctic, no és coneixement ni moral; i, malgrat tot, es troba a l’arrel de la validesa, al fonament. Per això difícilment s’escau que un bon poeta sigui una mala persona, mentre que sovint un poeta mediocre és també una persona mediocre. En el cas d’en Màrius, l’ actitud davant la vida i la poesia estan tan íntimament lligades que, finalment, el que destacaria més de la seva persona és la bondat.
S’ha parlat molt de la solitud de Màrius i la seva obra, perquè després de guanyar el Carles Riba el 1963 amb L’home i el límit, va quedar d’una manera o altra condemnat a l’ostracisme, fins que molts anys després començà a rebre el reconeixement dels col·legues, crítics i institucions. Jo ja l’he conegut en aquest segon moment, i, quan he assistit a trobades de poetes importants entre els quals hi havia en Màrius, he sigut testimoni sempre del gran respecte que desperta, i això em sembla que és provocat per dos motius que no deixen de tenir el mateix origen:
- La qualitat d’home insubornable, que ha pres la decisió d’escriure per sobre de tot, una decisió que ha donat una obra absolutament personal
- La seva gran generositat, la seva predisposició a participar de tot allò que sigui just i que contribueixi a enfortir la cultura catalana i a ajudar a les generacions més joves.
S’ha dit que el món d’en Màrius aposta per la paraula, però, potser, abans i tot, per la visió, i que es caracteritza pel misteri i la dislocació del pensament o de les imatges lògiques. Ho subscric. I, a més, afegeixo que la seva poesia enllaça amb l’alta poesia universal, no només per les influències directes que hi hagi pogut haver, sinó perquè va a la font mateixa del poema. Llavors, el que apareix és l’home: la seva materialitat, inanitat i solitud extremes. A l’últim llibre de poemes, Dèmens, de 2017, es diu:
Avui no porto res,
si vols la mà buida
te la dono tota.
L’home està sol perquè Déu l’ha abandonat. Aquí no es tracta del nietzschià “Déu ha mort!”, ni de l’existencialista haver d’assumir l’absència de Déu, sinó de renegar contra un Déu que permet que a la vida hi hagi coses tan insuportables com el dolor:
Pare, el dolor no calia
es diu a Oniris i el tret del caçador (1987), i a Demiürgia (1996):
(i no s’ha mort, l’han mort
I Tu, Déu, ja ho sabies)
i de nou a Dèmens:
Ara no sé
què segueix, només que cada ésser
està sol i Déu no va venir.
En la poesia de Màrius l’home està sol perquè Déu l’ha abandonat, però també, perquè l’home s’ha abandonat a si mateix i ja no és home. A Demiürgia també es diu:
¿Qui esmola dolçament la pedra
del sacrifici?
(…)
Ningú, no és pas ningú. Ni Déu
ni el dimoni. Si de cas és l’home,
el germà de ningú.
Retornant al fet que la poesia estigui a l’arrel del discurs vàlid, cognoscitiu i moral, passa que per la mateixa raó es troba també a l’arrel d’allò públic, del caràcter de ciutadà que té l’home. Que es trobi a l’arrel i, en canvi, no estigui vinculada a continguts concrets és precisament el que provoca que el poema sempre ens estigui increpant, que no passi, que ens atenyi siguin quins siguin els fets que rememora. A Dèmens, de nou, la interpel·lació és desolada:
per fi conèixer
les veritables intencions
de la teranyina pública, negar
tota informació, tota esperança
i encara dir que sí.
En relació amb el vessant públic, ciutadà de la poesia, dels centenars de poemes que podria haver escollit per llegir avui, jo n’he triat tres que giren entorn d’una pedrera; un lloc geogràfic molt concret de Barcelona però, alhora, un lloc impossible, un no-lloc.
En un poema del llibre Samsara (1982), la mirada d’un nen descobreix aquest no-lloc en la impossibilitat de comprendre atrocitats inequívocament humanes:
Afusellaments
Devia tenir jo deu anys, ben just.
Només havia ensumat llimones verdes
i durs mugrons
de mare jove, entresuats,
acabats de fer al dolor d’oferir-se.
Pujant a mà dreta (abans d’arribar
a la pedrera de flairoses herbes punxegudes,
tifes seques i mosques metàl·liques),
s’acabava la paret de l’hospital.
Allí,
contra aquell mur de déu i pedra,
els afusellaven.
De primer
-jo em sabia els detalls de memòria-
se sentiria un borinot, el camió
que sorgia del no-res; després,
En passar per davant de casa,
on el carrer s’empinava tot d’una,
canviaria de marxa, arrossegaria,
faria aquell suprem esforç per arribar.
Llavors transcorreria una estona impenetrable,
inexistent; jo me l’omplia
fent baixar els condemnats, empenyent-los,
arrenglerant-los, invocant la mort.
El so
alhora sec i tombejant de la descàrrega,
m’obligava a mossegar el coixí. El camió
ara carrer avall,
partia veloçment, en el sentit de l’alba,
rere els esperits.
Aquell matí
tots els nois ens ho miràvem: bocinets de cervell
per terra, fosques taques al mur;
incomprensible, vermellós fanguissar
damunt el nostre camí de cada dia.
Miràvem tot allò,
ens buscàvem els ulls,
ens vèiem –recordo—
ferotges, separats, envellits. On érem?
El mateix tema, reprès vint-i-tres anys més tard, ens presenta una segona brutalitat: cobrir el crim i cobrir-nos amb la indiferència. De Dorm. Els espais ocupats (2015):
La pedrera
La pedrera, la que no té set, on el vent
no sap qui, on l’àngel cercador
d’ànimes esgarriades
s’hi perd pujant.
Tot hi era, allà, herbes punxegudes,
formigues incessants, la merda seca
neta i ben polida,
el borinot tirant a verd.
No era pas cap món. Qui hi entrava
en sortís sense cap prova
de Déu. Aquella criatura, la cama plena
d’esgarrinxades i fòsfors, encara
va venint, no para de venir
de l’altra realitat més clara i plana.
I mai no hi arribarà, ara és el lloc
del no ser. Algú se la va endur
a cabassos. Ara és un espai
ric i mesurat. Una autovia hi passa
veloç com un pensament assassí. Ningú no protesta.
Potser els esdeveniments que estem vivint aquests dies amb astorament provenen de 40 anys d’indiferència. Sobre morts vam fer autovies i ara els morts silenciats ens truquen a la porta.
La poesia d’en Màrius ens convoca a nosaltres, adults, a trobar-nos amb un horror que és ben nostre; ara bé, alhora, perquè és poesia, és capaç d’obrir-nos un altre espai, un no-lloc també, on, potser, reposar. Del Llibre de les inauguracions, 1986:
Va ser una nit
Va ser una nit.
Anem-nos a morir, va dir la mare.
M’agafava fortament la mà.
Jo la seguia dòcil, ben unit
a l’amor i el ventre que em guiaven
a tornar a néixer del dolor de dona.
Caminàrem a l’atzar del vent
cap a la pedrera sinistra,
pels camps preliminars del suïcidi,
i ens exhortava a fer-ho
l’himne antic de les herbes humides.
Ella no deia res, bleixava fort.
A poc a poc la mà va amorosir-se
i no hi tenia ungles ni suor.
Va deturar-se, i en un lloc estrany,
on la mort no hi era ni hi seria,
va besar-me el front; va demanar: perdona’m,
i desfent el camí de les estrelles
tornàrem cap a casa.
Aquest lloc estrany és l’espai de l’amor i del poema, i hem d’agrair a en Màrius que ens hi convidi.
Lala Blay
A continuació Màrius Sampere va recitar de forma esplèndida un bon grapat de poemes i nosaltres, alguns membres del grup, també vàrem dir-ne uns quants. Us transcrivim una tria de les lectures:
Com m’agrada
Com m’agrada escriure en una llengua
que diuen que es mor.
Quina sensació de pau i alleujament
portar-la de baixada cap als aiguaneixos,
l’obaga, l’entrecuix, la santa dona
de les primeres clarors.
S’obria el sexe i jo obria els ulls
i vaig llegir, per les parets sagnants,
això: parlaré!
I ara dic, ara que ho sé tot
de l’amor i dels lladres,
com més fonda la mort, més endins de la terra.
Màrius Sampere, La taula i les estrelles (Columna, 1992)
Temps de preeternitat
Si és cert que crema el firmament
bufeu ben fort, així
potser n’apagareu
l’estrella culpable.
Potser. Car el temps de cada cosa
té una mateixa dentadura blanca
per a tots els atzars, l’esmolaren a la mida
de la fam i el bes.
A l’últim, si em pugeu
en una ambulància,
no la feu córrer:
que jo tingui temps de morir.
Màrius Sampere, Subllum, Proa, 2000
Mai no arribarà la fi del món
Mai no arribarà la fi del món
si et recordo la veu
i sigui recordada
la meva veu després, i molt més tard
encara, memòria fidel,
conjurant la tenebra i els enterramorts,
arrenqui del silenci les imperceptibles
preguntes dels ulls cecs: on ets?, on ets?,
on ets?, i cap resposta
no s’alci de la terra
llevat d’una flor.
Màrius Sampere, Les imminències, Proa, 2002
Alzheimer
A casa,
de tant en tant s’apaga una bombeta
blanca, al menjador
i, automàticament,
se n’encén una altra, al dormitori,
la groga, la de fer venir
la son. Si no s’encén,
la son no vindrà
i caldrà treure, del calaix de l’armari,
l’espelma de l´últim recurs. Però també
pot fallar la cabota del llumí
i, amb les puntes dels dits irritades
de fregar inútilment, hom no podrà
matar l’obscuritat. De fet, l’obscuritat
mai no es mor.
Màrius Sampere, Jerarquies, Edicions Proa, 2003
Per què tot comença?
Per què tot comença pel principi?
No té sentit. El temps
et fa salivera a la boca, noia. Així
ressuscita aquella estrella
morta fa mil·lennis
i, veus?,
ja s’encén,
ja no és mentida, ja
sé que les coses no s’acaben
ni comencen: entrecreuen. Sí, ja sé
que viure és provar-ho infinites vegades.
Màrius Sampere, Jerarquies, Edicions Proa, 2003
Amén
I no passa la vida
sinó una ventada
de fulles grogues.
Car l’eternitat
és cosa de Déu,
no pas nostra.
Nosaltres preferim morir
per tal de viure abans.
No passen els segles: es desfullen.
I ara és sempre
per les flors de les flors.
Màrius Sampere, La ciutat submergida (Edicions del Salobre, 2010)
Mare, no em renyis
Mare, no em renyis,
sí, ja sé que m’he fet vell,
però jo no he sigut!
no he sigut, deia d’infant
l’empara de la llum. Per què
no dir-ho ara, al recer
de l’ombra?
Les joguines trencades per terra,
tot fet malbé, no tens remei! Mentida
ha estat aquell.
I sempre aquell, mare, el mateix
que et va desfer el llit,
el pare, el dimoni pelut
que ens roba la bellesa.
Potser és just: li devíem l’alè,
la pell llisa, fins i tot
el dret d’estimar-nos. Però jo no he sigut,
mare, tu ja ho veus, jo ja vinc
a poc a poc, amb bastó.
Màrius Sampere, L’estació dels espiadimonis (Lleonard Muntaner, 2010)
Els universos dormien
Els universos dormien
fins que la Veu
va dir: parlem-ne!
Però jo sé que parlant
la gent es desentén.
Jo no dialogo, escriure versos
és tenir raó. Allò descrit
sempre s’ajusta
a la descripció. Els universos
ho sabien, s’ho callaven.
Ara és diferent. Els universos
no existeixen; la paraula ocupa
l’espai sense fi; el vers
proposa el silenci.
El silenci activa el crit de les esferes.
Màrius Sampere, Ignosi, Edicions Poncianes, 2015
Gràcies, Màrius, estem satisfets perquè et vàrem veure molt content, i es tractava justament d’això.
I agraïm també a Lala Blay la seva col·laboració, un veritable luxe.
Crònica d’Empar Sáez
Fotografies: Aureli Ruiz