Pols d'estels

Comença el sisé mes de l’any i l’estiu truca a la porta. Cada vegada hi ha més hores diürnes i les observacions nocturnes han de començar ben tard. Les constel·lacions estiuenques com l’Escorpi, aquests dies escortat pels planetes Mart i Saturn, ja guaiten en el cel en fer-se fosc.

I és que els planetes són els protagonistes del cel de juny. Júpiter continua ben brillant en la constel·lació del Lleó mentre l’Escorpí allotja Mart i Saturn. Tots aquest planetes es poden veure fàcilment a partir de la posta de Sol com llumeneres brillants al cel.

I si Mart es va situar en oposició al Sol el mes passat i, per tant, es troba ara ben pròxim al punt de màxima aproximació a la Terra, el dia 3 de juny serà Saturn qui estarà alineat amb el Sol i la Terra. És per això que aquests dos planetes són tan visibles al cel aquests dies. Un telescopi mitjà descobrirà marques en la superfície marciana i seran visibles amb molt de detall els anells saturnians.

El dia de l’espectacle celeste serà la nit del 14 de juny quan podrem veure a banda i banda de la Lluna creixent, Júpiter a la dreta i Mart i Saturn a l’esquerra. Bon moment per identificar-los. La nit del 18 al 19 de juny una Lluna ja més avançada se situarà al costat mateix de Saturn.

Però si ens aixequem ben d’hora podrem admirar l’esquiu Mercuri que aquest dies aconsegueix la seua màxima separació del Sol. La matinada del 5 de juny el  podreu veure separat del Sol uns 24º. Això si, només si mireu cap a l’est en un lloc ben lliure d’obstacles com ara la platja i una hora i mitja abans de l’eixida del Sol.

Recordeu que aquest mes és el darrer de la primavera.  I, és que finalment el solstici d’estiu arribarà puntualment el dia 21 de juny de 2016 a les 00:34.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill un mapa del firmament del mes de juny de 2016. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Mart fotografiat pel telescopi espacial Hubble quan el planeta estava a 80 milions de quilòmetres el 12 de maig passat. NASA, ESA, the Hubble Heritage Team (STScI/AURA), J. Bell (ASU), i M. Wolff (Space Science Institute).
2.- Els planetes el 14 de juny a l’Stellarium.

La primavera ha arribat al nostre país i ja serà natural trobar-nos el firmament cada vegada més lliure de núvols, sempre que ens allunyem de les ciutats destructores del cel nocturn a causa del pèssim enllumenat públic.

Els planetes, com sempre, no decebran. Júpiter és el rei de la volta celeste. Continua ben brillant al cel durant la major part de la nit. El planeta gegant és als peus del Lleó i ja es troba ben alt al cel cap al sud en fer-se fosc. Les nits del 14 i 15 de maig, una Lluna en quart creixent es situarà prop de Júpiter.

Els planetes Mart i Saturn continuen ben junts. Fins ara submergits els darrers mesos en les foscors de la matinada, ara es deixaran finalment veure en el cel a partir d’una hora o de dues després de la posta de Sol. Durant uns dies ens oferiran un espectacle per als amants de les conjuncions celestes, o altrament dit, ball dels planetes.

La nit del 21 de maig, a partir de les 23 h., veurem eixir un trio de lluminàries celestes. Mart i Saturn estaran sobre la constel·lació de l’Escorpí, mentre que la Lluna plena s’hi trobarà situada sobre el planeta roig. La nit següent, el 22 de maig, la Lluna haurà avançat al cel uns 13º cap a l’est i llavors la veurem situada al costat del planeta dels anells, com es pot comprovar en la figura adjunta.

L’esdeveniment més impactant del mes serà, però, el trànsit de Mercuri per davant del Sol.

I, és que el pròxim 9 de maig, a partir de les 13 h. aproximadament, les taques solars que puguen trobar-se en la fotosfera solar estaran acompanyades per una taca circular molt més fosca. Durant més de set hores els habitants de la Terra podrem veure com el primer planeta del Sistema Solar es desplaça lentament per la cara solar. Aquest estrany fenomen podrà ser observat des de la major part de Sud-Amèrica, tota Europa occidental i l’est de Nord-Amèrica. Els trànsits de Mercuri són més freqüents que els de Venus. Els darrers trànsits de Venus els observarem l’any 2004 i l’any 2012 però per veure el següent caldrà esperar fins al segle XXII. Els trànsits de Mercuri, però, són més freqüents ja que el planeta està més prop del Sol i l’òrbita, per tant, més curta. De mitjana es produeixen 13 trànsits de Mercuri per segle. El darrer va ser l’any 2006 però no es veié des d’Europa.

Al final de la setmana posaré més informació sobre el trànsit de Mercuri del pròxim dilluns 9 de maig així com de totes les institucions que oferiran l’observació del fenomen per la xarxa o bé realitzaran observacions populars pels carrers de les ciutats del país.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill un mapa del firmament del mes de maig de 2016. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Trànsit de Mercuri del 8 de novembre 2006 amb les taques #921, 922 i 923. El punt prop del centre cap a baix a la dreta és Mercuri. Fixeu-vos en la petitesa del planeta enfront del disc del Sol. Treball propi. Brocken Inaglory. Wikimedia Commons.
2-3. – Vista de la posició dels planetes en algunes dies del mes de maig 2016. Stellarium.
4.- Camí que seguirà Mercuri d’est a oest en passar pel node descendent. La línia discontinua de línies curtes representa l’eclíptica o camí del Sol al cel. La línia groga discontinua és el camí que seguirà Mercuri. El nord està dalt.  Serviastro. Universitat de Barcelona.

La primavera ha deixat enrere un hivern descafeïnat i el bon oratge s’imposarà a tot arreu en molt poc de temps.

L’observació del cel serà més còmoda i les constel·lacions estiuenques s’hi van fent presents de mica en mica.

Júpiter continua sent el rei de cel de la nit aquest mes. El passat 8 de març el planeta gegant estava en oposició, és a dir, que es trobava alineat amb la Terra i el Sol, estant el nostre planeta al mig. Ara ja no està completament alineat però encara el podem veure durant gran part de la nit. A la posta de Sol el veiem alt en l’horitzó est i es pondrà ben tard a la matinada.

Aquest mes també podrem gaudir d’un planeta esquiu i, per això, gairebé oblidat. El planeta Mercuri, en girar al voltant del Sol dins de l’òrbita de la Terra, no es separa visualment massa de la nostra estrella i per això és tan difícil copsar-lo. Només el podem veure poc després d’amagar-se el Sol (posta) o poc abans de l’eixida (alba) i quan la separació angular és prou gran.

Aquest mes tindrem l’oportunitat de gaudir d’una d’aquestes màximes separacions. El dia 18 al vespre Mercuri assolirà la màxima elongació oriental i es trobarà en aquest moment a 19,7º  a l’esquerra del Sol. Així pot després de la posta, si mirem cap a l’oest podrem observar un punt brillant prop de l’horitzó. Per suposat caldrà tindre un horitzó oest lliure d’obstacles com ara muntanyes, arbres o edificis.

Saturn i Mart continuen prop de la constel·lació estiuenca de l’Escorpí. Fins ara els hem de veure de matinada però a partir dels últims dies del mes la seua sortida per l’horitzó est serà ja a partir de les 12 de la nit. Per trobar-los al cel res millor que esperar que la Lluna ens els assenyale. La matinada de la nit del 25 al 26 d’abril la Lluna es situarà ben prop de Saturn. No us perdeu l’esdeveniment.

Aquest mes també tindrem l’oportunitat de tornar a veure com cauen els meteors en la pluja d’estels dels Lírids.  La nit del 21 al 22 d’abril, cap a la matinada serà el màxim de la pluja de meteors dels Lírids de la que s’espera observar uns 18 meteors per hora, vistos en llocs foscos. La pluja dura uns pocs dies, així que també se’n podran veure els dies anteriors i posteriors. Tanmateix enguany no tindrem una vista espectacular ja que la pluja es produirà sota la brillantor del cel causat per la Lluna plena.

El radiant de la pluja està situat en les proximitats de la constel·lació de Lira que es trobarà cap a l’est a la matinada del 22 d’abril. La font dels meteors dels Lírids és la pols produïda pel cometa de llarg període  C/1861 G1 Thatcher.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill un mapa del firmament del mes d’abril de 2016. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- ll·lustració d’Eugène Grasset (1896) del llibre, Walk Me Through My Dream (Un llibre dde versos) per Joe Lindsay. Wikipedia Commons.
2 i 3.-  Stellarium
4.- Radiant dels Lírids. Bruce McClure i Joni Hall – EarthSky.org. Wikipedia Commons.

Segons em contaren una vegada, en cada moment del dia i la nit hi ha uns dos milions de persones, entre aficionats i professionals, mirant el cel. I, per això mateix, s’aconsegueixen observar amb aquests ulls entrenats fenòmens de durada curtíssima.

Fa uns dies, un d’aquest fenòmens transitoris fou observat per un astrònom aficionat.  El passat 17 de març l’astrònom irlandés John Mckeon, de Swords, feia un vídeo de Júpiter i de les seus llunes. Utilitzava un telescopi Smidt Cassegrain d’onze polzades  i una càmera acoblada ASI120mm amb un filtre infraroig de 742nm. I el que captà de sobte a les 00:18:45 UT ho podeu veure al vídeo adjunt.

Que us sembla? Una llum apareix de sobte a la dreta del disc de Júpiter, ben diferent dels satèl·lits que s’hi veuen a dreta (2) i esquerra (1). Es tracta, segurament, d’un cometa o asteroide no catalogats captat just en el moment d’impactar sobre el planeta. La brillantor seria causada per la combustió ràpida de l’objecte en travessar les denses capes de l’atmosfera joviana.

També, de manera simultània, l’observà l’astrònom austríac Gerrit Kernbauer, de Mödling, encara que la seua gravació no té tanta resolució.

El telescopi de Gerrit, un  Skywatcher Newton 200/1000, no té tanta apertura com el de John, i a més a més, la transparència atmosfèrica no era òptima al seu lloc d’observació. Per aquestes dues raons, el seu vídeo no té tanta qualitat.

Segons revela la revista Sky and Telescope, un estudi acurat dels vídeos originals dels dos astrònoms realitzat per l’especialista en imatge Marc Delcroix revela que l’impacte va durar al voltant d’un segon i va ocòrrer en la longitud 281.1° i latitud +12.4° en Júpiter.

Aquest xoc inesperat d’un objecte desconegut sobre Júpiter ens recorden la caiguda del cometa Shoemaker-Levy 9 sobre Júpiter el juliol de 1994. L’amenaça d’objectes desconeguts que puguen impactar sobre els planetes del Sistema Solar és ben real.

El flaix d’un impacte sobre Júpiter (fletxa) s’observa en aquesta instantània del vídeo obtingut pel astrònom John McKeon de Swords, Irlànda el 17 de març 2016.

Imatges:
1.- Imatge processada del vídeo de John McKeon
2.- Impactes dels trossos del cometa Shoemaker-Levy 9. H. Hammel – Nasa, Public Domain.
3.- Impacte en Júpiter. John McKeon – Més en: Space.com

L’hivern acabarà a final de mes i només hem patit una mica de fred a finals de febrer, amb una bona nevada i tot. Tot i que aquest hivern tan insòlit s’ha associat al canvi climàtic, més aviat cal buscar el culpable cap al Pacífic sud i al fenomen del Niño que enguany ha estat molt potent.

En aquest mes de març, finalment tindrem un planeta visible al cel nocturn durant les primeres hores de la nit. Júpiter serà visible durant tota la nit en els pròxims mesos. El 8 de març el planeta gegant estarà en oposició, és a dir, que estarà alineat amb la Terra i el Sol, estant el nostre planeta al mig. Així que es trobarà a 180º del Sol vist des de la Terra. Per això serà visible durant tota la nit. Júpiter eixirà per l’est a la posta de Sol, arribarà al punt més alt a la mitjanit i es pondrà per l’oest a l’alba. Com que aquest dies la distància Terra-Júpiter serà mínima la seua brillantor aparent serà màxima, igualant la brillantor de Sírius, l’estel més brillant del cel. Actualment Júpiter es troba a unes 4.435 ua (663,5 milions de quilòmetres) de la Terra. Encara que aquests dies la seua posició estarà una mica més allunyada que l’any passat, la grandària aparente al cel serà impressionant: 44,4 segons d’arc. Un telescopi mitjà revelarà fàcilment les llunes i les bandes de núvols. Per si no el trobeu, cosa difícil ja que Júpiter serà l’astre més brillant del cel oriental aquests dies durant la primera part de la nit, la Lluna s’hi situarà al costat la nit del 21 al 22 de març.

Els altres planetes continuaran veient-se durant la segona part de la nit i sobretot poc abans de l’eixida del Sol.

Saturn i Mart seran ben visibles en la constel·lació de l’Escorpí, fent de guardes de l’estel Antares. La matinada del 2 de març, a partir de les 3:00 h serà bon moment per veure la conjunció de Saturn amb la Lluna.  Però el moment més fotogènic serà quan es forme el trio Mart – Lluna – Saturn la matinada del 29 de març. A més a més com que  l’estel Antares es trobarà també present, podríem veure-hi una quàdrupla. Els altres planetes, Venus i Mercuri, ja no seran visibles ja que la seua proximitat al Sol els fa inobservables.

Sembla que aquest mes de març també rebrem la visita d’un nou asteroide que passarà fregant la Terra. 2013 TX68, que té uns 30 metres de diàmetre, anava a passar a només uns milers de quilòmetres de nosaltres però les noves dades de l’objecte aconseguides en antigues imatges han aconseguit millorar-li l’òrbita prevista.  Podrem dormir tranquils els pròxims dies.  Aquestes noves observacions de l’asteroide 2013 TX68 preveuen que fregue la Terra el pròxim 8 de març. El seu pas, però, serà molt més allunyat del que es pensava. Passarà aproximadament a uns 5 milions de quilòmetres del nostre planeta. Pot ser que passe més prop i tot però no serà a menys de 24.000 quilòmetres. A més a més, s’ha determinat que 2013 TX68 no suposa un risc per a la Terra durant el pròxim segle.

El principal problema que s’ha tingut per determinar correctament l’òrbita de 2013 TX68 és que s’està acostant a la Terra des de la direcció del Sol. Una molt mala posició per a que els telescopis puguen observar-lo.

Finalment la primavera començarà tot just quan acaben les Falles. El 20 de març a les 5:30 h el Sol, en el seu camí sobre el cel, creuarà l’equador celeste. Serà el moment de l’equinocci de primavera. El dia i la nit duraran exactament 12 hores en tots els indrets de la Terra.

I finalment recordar que el canvi d’horari d’hivern a l’horari d’estiu serà durant la nit del 26 al 27 de març. Serà el moment d’afegir una hora més als nostres rellotges, .

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació i un senzill mapa del cel observable del mes de març de 2016, podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un mapa del firmament. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatge:

1.- Dibuix artístic de l’aproximació de 2013TX68 a la Terra.
2.- Carta astronòmica per trobar Júpiter el 8 de març 2016. Freestarcharts.
3.- Vista en conjunt del Sistema Solar del 8 de març de 2016 amb l’oposició de Júpiter.
4.- Vista del cel de la matinada del 29 de març 2016 a les 5 del matí. Stellarium.

Dies de neteja del cel i també de la terra. Sembla que la corrupció del cel i del nostre país s’esclareix una mica. Els núvols permanents sembla que fugiran aquests dies i podrem gaudir de la bellesa de la natura celeste. Bon moment per observar, abans de l’alba, l’alineació dels cinc planetes.

La gran constel·lació d’Orió llueix esplendorosa cap al sud durant la primera part de la nit per recordar-nos que l’hivern encara dura, malgrat que no hem passat, de moment, cap gran fredorada. Orió és representat com el gegant caçador, amb els sueus gossos de caça, Ca Major, on s’hi troba l’estel més brillant del cel, Sírius, i Ca Menor, on podem trobar la solitària Proció. Orió és una de les constel·lacions més facil de reconeixer per les tres estrelles alineades del seu Cinturó. Perpendicular a ells es troba el seu Punyal, on destaca la famosa Nebulosa d’Orió, bressol de molts nous estels i els seus planetes. A la seua dreta i més alta, les banyes del deu Zeus en forma de Taure.

El fenomen destacat del mes és l’alineació de cinc planetes al cel. Això si, haureu aixecar-vos abans de la sortida del Sol. Si a les 7 del matí d’aquests primers dies de febrer mireu en direcció cap al sud-est i el sud, i si teniu la sort de no trobar-vos brumes matinals, podreu admirar cinc lluminàries al cel. Des de més avall, prop de l’horitzó sud-est, veureu el sempre fugisser Mercuri, prop d’ell la brillant llum de Venus. Més a la dreta i amunt, prop de l’ull rogenc d’Antares de la constel·lació de l’Escorpí, trobareu Saturn, mentre que Mart, a més altura, estarà situat en direcció sud, en Balança. Finalment, ja cap a l’oest, al sud de Leo, veureu Júpiter, ben brillant al cel. La figura fa referència a un dia en concret, però el fenomen es podrà veure durant tot el mes, encara que de manera cada vegada més difícil.

El dia 6 de febrer, a la matinada, podrem admirar la conjunció de Mercuri, Venus i una petita tallada de meló d’una Lluna decreixent.

Júpiter és l’únic planeta que podeu veure a ull nu durant la primera part de la nit. Es farà present a partir de les 21:30 per l’horitzó est sota la constel·lació de Leo els primers dies del mes mentre que a finals de mes el podrem veure ja des de les 20:00 h. Per si no aconseguiu trobar-lo al cel, us deixe una ajuda. La nit del 23 al 24 de febrer una Lluna pràcticament plena es posarà al seu costat.

Aquesta alineació dels planetes no té res d’especial. És un esdeveniment casual que es produeix de tant en tant a causa del moviment dels diversos planetes del Sistema Solar. És només una qüestió de perspectiva que podem comprovar en aquesta imatge que he construït a partir d’una imatge del Jet Propulsion Laboratory.

De la figura es veu clarament que d’alineació de planetes no té res de res. Més bé es tracta d’un efecte de perspectiva. A més a més s’observa que tots els planetes es troben a la dreta del Sol, mirant des de la Terra, i per tant, només es podran veure quan el Sol encara no haja eixit per l’horitzó est. És a dir, aquesta alineació només es podrà veure de matinada.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació i un senzill mapa del cel observable del mes de febrer de 2016, podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un mapa del firmament. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Alineació de planetes 4 de febrer 2016. Stellarium.
2.- Constel·lacions d’Orió i Taure sobre el cel d’Arches NP, Utah, Estats Units. Daniel Schwen, Wikimedia Commons.
3.- Alineació de planetes 6 de febrer 2016 amb la Lluna. Stellarium.
4.- Vista de la posició dels planetes el 4 de febrer 2016. Space JPL i treball propi.

Comença l’any 2016 i les revistes científiques presenten els possibles descobriments per a l’any que comença. Com ja faig fer l’any passat, us pose els avanços previstos relacionats amb l’astronomia, el canvi climàtic, la física de partícules i l’exploració espacial que presenta la revista Nature en el seu article The science to look out for in 2016.

Canvi climàtic

Després de la conferència de Paris de fa dos mesos, la tecnologia pot donar una empenta a la reducció dels gasos d’efecte hivernacle. L’empresa Climeworks de Zuric començarà la captura d’unes 75 tones de CO₂ atmosfèric al mes a partir de juliol per a posteriorment vendre-les per a augmentar el rendiment de cultius. L’empresa Carbon Engineering en Calgary, Canadà, ja està capturant CO₂ des de l’octubre passat. La seua intenció és convertir-lo en combustible liquid. Moltes empreses d’arreu del món pretenen capturar el gas i treure’n rendiment comercial. Si aquest interés comercial fa minvar a la curta la proporció de gasos d’efecte hivernacle, benvingut sia.

Ones en l’espai-temps i física d’altes energies

El passat 2 de desembre, un coet Vega llançà LISA Pathfinder a l’espai, una missió que posarà a prova el maquinari per detectar ones gravitatòries – ones de l’espai-temps causades pel moviment d’objectes densos com ara estels de neutrons binaris. A l’espera d’obtenir els primers resultats, els físics a terra també treballen en un altre detector per tractar de veure, per primera vegada, proves directes d’ones gravitacionals. Es tracta de l’Advanced LIGO (Advanced Laser Interferometer Gravitational-Wave Observatory) situat als Estats Units que acaba de quadruplicar la seua sensibilitat des de la versió del LIGO 2010.

I també durant 2016 Japó llançarà Astro-H, un satèl·lit de raigs X d’última generació que, entre altres coses, podria confirmar o refutar l’afirmació que els neutrins pesats emeten senyals de matèria fosca coneguda com bulbulons.

Sembla ser que les dades que està obtenint el Large Hadron Collider (LHC) del CERN, que actualment funciona a una energia molt elevada des de juny passat, podrien confirmar l’existència d’una nova partícula. Fins i tot, si aquesta partícula no s’arribés a descobrir, el LHC podria desvelar altres partícules exòtiques ben curioses, com els glueballs (bola de gluons) que són partícules fetes totalment de portadors de la interacció nuclear forta, interacció responsable que els protons i els neutrons es mantinguen units al nucli atòmic.

Cap a Mars i més enllà

2016, com passa cada dos anys, portarà Mart a la mínima distància a la Terra. Serà el moment en que les agencies espacials de la Terra llançaran les seues missions al planeta roig. Un ambiciós projecte conjunt de l’Agència Espacial Europea (ESA) i l’Agència Espacial Russa (Roscosmos) posarà en òrbita marciana diverses sondes i aterrarà diversos artefactes en 2016 i 2018. Per començar, en març es llançarà ExoMars 2016 que constarà d’un orbitador que analitzarà els gasos de l’atmosfera de Mars, en especial el metà, i de l’aterrador Schiaparelli que servirà bàsicament per fer proves d’aterratge ja que en no tindre fons d’energia només funcionarà uns quatre dies. La missió arribarà a Mart el 19 d’octubre.

Més enllà de Mart, la missió Juno de la NASA arribarà finalment a Júpiter el mes de juliol. I en setembre, la nau Rosetta de la ESA tractarà de fer un aterratge suau sobre el cometa 67P/ Churyumov-Gerasimenko. Serà el final d’una missió espectacular de la que he parlat sovint en aquest bloc.

L’exploració dels cometes en directe acabarà de moment, però la dels asteroides continuarà amb la missió Dawn que continua explorant enguany Ceres i sobretot amb el llançament de la missió OSIRIS-REx de la NASA que pretén portar a la Terra mostres de l’asteroide Bennu, un asteroide ric en carboni, l’anàlisi en detall del qual ens donarà informació de les etapes més primerenques del Sistema Solar.

Explorant l’espai

El passat 17 de desembre la Xina llançà el Dark Matter Particle Explorer (DAMPE), un potent telescopi espacial per estudiar raigs gamma d’alta energia i detectar electrons i raigs còsmics. Aquest llançament és el primer d’una sèrie de cinc missions en el marc del Programa Pioner de Recerca Estratègica en Ciència Espacial de l’Acadèmia Xinesa de Ciències (CAS).

El primer satèl·lit per testejar comunicacions quàntiques s’enlairarà en juny des de Xina i el també satèl·lit xinés Hard X-ray Modulation Telescope que explorarà el cel buscant fonts energètiques de radiació com ara forats negres i estels de neutrons, serà llançat cap a finals d’any.  Xina també completarà en setembre el seu superradiotelescopi que deixarà petit el radiotelescopi de 300 m d’Arecibo. El Aperture Spherical Radio Telescope (FAST) de 500 m d’apertura serà llavors el radiotelescopi més gran del món. En Hawaii, mentretant l’equip que dissenya el telescopi òptic de 30 m de diàmetre Thirty Meter Telescope coneixerà si pot continuar o no el projecte després que el Tribunal Suprem de Hawaii els va revocar el permís de construcció el desembre passat.

Imatge:

1. Exomars 2016. ESA
2. La tecnologia de Captura del CO₂ de Climeworks.
3. OSIRIS-REx. NASA
4. Juno – PIA13746.  NASA/JPL – Wikimedia Commons.
5. Fast. Radiotelescopi gegant xinés.

Comença un nou any. La Terra acaba de recórrer els 942 milions de quilòmetres de la seua òrbita i, amb paciència retorna a viatjar, una vegada més, al voltant de la nostra estrella. 2016, nou nat, ens oferirà algunes sorpreses astronòmiques que anirem desgranant en aquestes pàgines. De moment tenim ja Júpiter visible a hores més fàcils i el cometa Catalina de dues cues es passeja per la matinada, només però, a l’abast de prismàtics i telescopis.

El planeta Mercuri, sempre prop del Sol, es podrà veure ben prop de l’horitzó al sud-oest poc després de la posta del Sol durant els primers 10 dies del mes. Més enllà d’aquests dies s’endinsarà en la lluentor del Sol i serà inobservable.

Júpiter, als peus de la constel·lació de Leo, ja és visible en la zona est del cel a partir de les 12 de la nit. Podrem tornar a veure les seues bandes de núvols, la seua eterna tempesta roja, el ball constant dels quatre satèl·lits galileans. La nit del 27 al 28 de gener, una lluna minvant s’hi situarà a només 1.7º de Júpiter. Serà un bon moment per descobrir que aquest llum brillant al cel és un planeta gegant.

A primeries de gener Mart serà visible per l’horitzó est a partir de les 3 de la matinada en la constel·lació de la Verge. Cap a final del mes, el planeta roig ja eixirà per l’est a partir de les 2:30.

Finalment Venus i Saturn que es troben en les urpes de l’Escorpí, són visibles a partir de les 6:30 del matí al sud-est, poc abans de l’alba.  Venus, més ràpid, convergirà ràpidament cap al planeta dels anells, mentre que una Lluna minvant molt fina formarà amb ells un trio celeste la matinada del dia 7 de gener. Tanmateix, més espectacular serà encara veure que dos dies més tard, el 9 de gener, Venus i Saturn se situaran a només 0.1º un de l’altre, pràcticament un sobre l’altre. Aquest esdeveniment no s’ha de perdre!

Aquests dies també podem gaudir d’un altre fenomen celeste ben particular, el nou cometa Catalina.

El cometa C/2013 US10 (Catalina) fou descobert el 31 d’octubre de 2013 amb el Telescopi Schmidt 703 del programa Catalina Sky Survey de la Universitat d’Arizona. En aquell moment brillava amb una magnitud de momés 18.6. Es tracta, per tant, d’un cometa totalment nou, que per la seua trajectòria prové del núvol d’Oort. Actualment, el cometa Catalina està més prop del Sol, brilla més i està ben situat per a la seua observació en el cel de la matinada per als observadors de l’hemisferi nord.

S’esperava que Catalina fóra ben visible a simple vista però no ha sigut així i ja és difícil que ho siga en les pròximes setmanes.  En llocs foscos a simple vista s’arriba a veure una petita taca brillant. No obstant açò, Catalina és impressionant amb les seues dues cues vist a través del telescopi i si es fa una bona fotografia.

En aquestes dates i des de la nostra latitud, Catalina ja és observable a partir de les 2 de la matinada en la constel·lació de Bootes, passant el dia 1 de gener a menys d’un grau de l’estel Arcturus.

El 17 de gener Catalina passarà a la seua distància mínima a la Terra. Aqueix dia es trobarà a només 0.72 unitats astronòmiques o siga a 108 milions de km del nostre planeta amb una brillantor estimada de 6.2 magnituds. El podrem trobar en aquests dies en la constel·lació de l’Óssa Major. A partir d’aqueix dia, la seua lluentor anirà disminuint fins desaparéixer gradualment del cel.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació i un senzill mapa del cel observable del mes de gener de 2016, podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un mapa del firmament. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Cometa Catalina el 6 de desembre 2015. Brian D. Ottum, Rancho Hidalgo, New Mexico.
2.- Conjunció de la Lluna amb Venus i Saturn. 7 de gener 2016. Stellarium.
3.- Cometa Catalina (C/2013 US10) Carta celeste per trobar-lo des de l’1 de gener fins el 10 de gener 2016. Freestarcharts.
4. Cometa Catalina el 16 de desembre 2015 des d’Olleria, la Vall d’Albaida. Joaquin Camarena.

El mes de novembre comença amb pluges abundants, cosa que no ens deixarà veure de moment el canvi gradual de les constel·lacions merament d’estiu com Lira o l’Escorpí que ja s’amaguen per l’oest en fer-se fosc, mentre que, en aquest mateix moment per l’est, comencen a aparéixer les constel·lacions d’hivern més conegudes, Taure, amb el seu ull vermellós, Aldebaran, Orió, el gegant caçador i Ca menor, amb Sírius, l’estel més brillant del cel.

Durant aquest mes poc podem veure a la posta de Sol. Només el dèbil planeta Saturn, que encara resta enganxat a les urpes de l’Escorpí, es deixarà veure uns pocs minuts cap a l’oest després de la posta de Sol.

És en les últimes hores de la matinada, una hora abans de l’eixida del Sol, on si mirem cap a l’est continuarem veient el ball del planetes Júpiter, Mart i Venus, a la que s’afegirà també una Lluna minvant.

La matinada del 6 de novembre, la Lluna es trobarà ben aprop del planeta Júpiter, mentre que el dia següent 7 de novembre, la Lluna es reunirà amb Venus i Mart per formar un bonic triangle celeste. El ball continuarà el dia 8 en situar-se la Lluna prop de l’horitzó i formar amb els planetes una interessant alineació celeste. Tracteu d’observar els fenòmens d’aquests dies per veure de primera mà com es mouen de ràpid els objectes en el cel.

Com a efemèride important d’aquest mes cal destacar la pluja d’estels de les Leònides durant la nit del 17 al 18 de novembre.

Aquesta pluja està associada al cometa Tempel-Tuttle. Com el seu nom indica, el radiant de la pluja, el lloc del cel d’on semblen provindre els meteors, estarà en la zona del cap de la constel·lació de Leo. Per tant la pluja tindrà el seu màxim a partir de l’eixida d’aquesta constel·lació per l’horitzó est cap a les 1:30 i durarà fins a l’eixida del Sol. La previsió és de caiguda d’uns 15 meteors per hora en llocs foscos. En aquest any tindrem la sort que la Lluna estarà en fase de quart creixent i a aquestes hores ja farà molt de temps que s’haurà post.  Les Leònides tenen el màxim aquesta nit però també se’n podran veure les nits anteriors i posteriors.

I finalment a aquestes hores estarà passant prop de la Terra l’asteroide 2015 TB145.  Aquest fou descobert fa ben pocs dies amb el telescopi Pan-STARRS I de Hawaii, i es calcula que mesura uns 450 metres, que és irregular i gira en unes tres hores. I ahir  mateix, 31 d’octubre, aquest objecte fins fa poc desconegut passà a tan sols 480.000 km de la Terra, 1,3 vegades la distància a la Lluna. Però no entenc l’excitació per l’anomenat asteroide de Halloween. No és la primera volta que passa un objecte tan prop de la Terra. Ja n’he parlat d’altres semblants mesos enrere. El 2004 BL 86, per exemple o el 2012 DA14, que passà a només 30.000 km de la superfície de la Terra en febrer de 2012.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació i un senzill mapa del cel observable del mes de novembre de 2015, podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un mapa del firmament. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Asteroide 2015 TB145 (punt negre al centre) vist des de la Optical Ground Station de l’Agència Espacial Europea (ESA) en el Observatorio del Teide en Tenerife, Canàries. European Space Observatory, ESO.
2.- Mapa de cel de la matinada del 7 de novembre. Stellarium
3.- Radiant de les Leònides.

Octubre comença amb un oratge ben agradable que ens convida a mirar el cel nocturn. Algunes meravelles celestes ens esperen aquest mes. No les veurem, però, al capvespre. Caldrà aixecar-se ben d’hora per observar la celestia matinal i gaudir dels moviments dels planetes.

Al capvespre poca cosa veurem aquest mes. Mirant cap a l’oest, trobem Saturn que continua enganxat a les urpes de l’Escorpí. Però, donat que després de la posta de Sol ja estarà ben prop de l’horitzó, només romandrà visible poc més d’una hora al cel. Aprofiteu per veure’l ara ja que el planeta ens deixa fins l’any que ve. Per si teniu dubtes d’on trobar-lo, la Lluna s’hi posarà damunt el 16 d’octubre.

Serà però a la matinada quan podrem veure les anades i tornades de quatre planetes amb afegits de l’estrella Regulus i la Lluna.

Ja en començar el mes s’ha pogut veure com Venus, Mart i Júpiter, en ordre de més alt a més baix, s’estan movent ràpidament per formar un alineament planetari. A més l’estel més brillant del Lleó, Regulus, s’hi ha afegit també. Aquest ball de planetes durarà tot el mes i vos el recomane clarament. Dos dies, però, seran dignes de veure. El primer seria el 9 d’octubre, diada nacional dels valencians, en que la Lluna farà acte de presència entre l’aplec celeste i el 26 d’octubre, primer dia després del canvi a horari d’hivern, en que els tres planetes s’hi posaren ben junts, mentre Mercuri guaitarà tímidament per dalt de l’horitzó est.

La Lluna també ens farà un regal aquest mes. En la nit del 29 d’octubre, a les 22:27 començarà l’ocultació de l’estel brillant de Taure, Alderaran, per la Lluna. De la mateixa manera que el 5 de setembre passat, una Lluna quasi plena taparà l’ull vermellós del Taure. Aquest tipus d’ocultacions estel·lars és molt interessants per determinar les propietats de les estrelles, com ara, el seu radi. Ja en parlarem, més endavant de l’encontre entre la Lluna i Aldebaran.

Aquest mes, a més a més, hi ha una delícia especial, només apta per als frikis del cel. Tenim l’oportunitat de veure el planeta gegant gasós Urà a ull nu. Això serà possible donat que el planeta estarà en oposició el 12 d’octubre. En aquest moment, el Sol, la Terra i Urà estaran alineats i, per tant, el gegant gasós estarà ben prop del punt de màxima aproximació a la Terra. El planeta brillarà al cel més del que és habitual, amb una magnitud de 5.7 entre les estrelles de Piscis, cosa que farà que siga observable a simple vista. Tanmateix donat que el límit visual per a un humà normal és la 6ena magnitud, és ben clar que caldrà anar a un lloc ben fosc per veure’l. Però si es disposa de prismàtics o d’un telescopi menut no hi haurà cap problema en trobar-lo. Ací teniu el camp d’estels al seu voltant per no perdre-vos. Ara mateix el planeta està situat a 15 graus al sud i a 20 graus a l’est del centre del Gran Quadrat de Pegàs.

Urà serà visible durant tota la nit aquest mes d’octubre. Eixirà per damunt de l’horitzó en pondre’s el Sol i s’amagarà per l’oest a l’alba. Actualment Urà està situat aproximadament a 19 au (aprox. 2840 milions de km) de la Tierra.

Si mireu Urà amb un telescopi petit amb uns pocs augments ja veureu com el seu disc presenta un color blau-verdós. No espereu, però, veureu detalls sobre el disc planetari. Això està reservat als grans telescopis en terra o a l’espai.

Finalment recordeu que si sou del País Valencià, o si hi esteu aquest cap de setmana, podreu acostar-vos a la Vall de Gallinera per veure la interessant alineació del Sol a través de l’arc de la Foradada. Cal portar ulleres d’eclipsi de casa o comprar-les allí mateix.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació i un senzill mapa del cel observable del mes d’octubre de 2015, podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un mapa del firmament. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatge: Urà el 2005. Es poden observar els anells, el collar meridional i un núvol brillant a l’hemisferi nord. NASA, ESA, and M. Showalter (SETI Institute). Wikimedia Commons.
Gràfics del cel. Stellarium.

L’estiu calorós ha arribat per quedar-se. De dia una xafogor immensa ens deixa sense esma però de nit la calor més suau ens permet passar més hores al ras per admirar el cel estrellat sense presa, recorrent les constel·lacions estiuenques i recordant les baralles dels déus amb els mortals.

Al vespre, en fer-se fosc, la imponent constel·lació de l’Escorpí se’ns presenta sencera mirant cap al sud-est. Les tres urpes de l’aràcnid tracten d’agafar l’anellat Saturn mentre l’ull roig d’Antares, l’estel principal, mira de reüll a la constel·lació del gegant Orió, que ja matà fa mil·lennis però, llesta com és, ja ha fugit per l’horitzó oest.

A la mateixa hora, per l’est, ja podem admirar el Triangle d’Estiu, format per Vega, l’estel principal de Lira, Deneb de Cigne i Altaïr de l’Àguila. L’observació d’aquest triangle al cel ens confirma que estem ja a l’estació més seca de l’any.

El mes ha començat amb l’encontre de Venus i Júpiter al cel del capvespre d’anit. En realitat el màxim acostament, d’1/3 de grau, va ocórrer la matinada passada a les 6 del matí, una hora en que els dos planetes ja feia temps que s’havien amagat rere l’horitzó. De tota manera l’espectacle va ser grandiós, com mostraré amb fotos els pròxims dies. Dos planetes en el mateix ocular del telescopi no es veu tots els dies. Els pròxims capvespres encara podreu observar com de pròxims es troben els dos planetes.

En realitat tots dos planetes estan convergint cap a l’estel Regulus, l’estel més brillant de la constel·lació del Lleó situada una mica més alta i cap a l’est de Júpiter. Tanmateix Venus, amb una velocitat orbital molt major (35 km/s) que Júpiter (13 km/s) arribarà molt més prompte per situar-se prop de l’estrella el pròxim 18 de juliol, just al costat d’una fina lluna creixent. Una altra ocasió per admirar un triangle celeste com el del dia 20 de juny passat. Aquesta vegada, però, els tres objectes celestes es veuran molt prop de l’horitzó oest i molt poc després de la posta de Sol, amb massa llum ambiental. Serà una observació difícil.

Els planetes Venus i Júpiter deixaran de veure’s els últims dies de juliol en endinsar-se en els llums del Sol ponent. Aprofiteu, doncs, aquests dies per admirar-los.

Saturn quedarà, per tant, ben prompte com el planeta de la nit. Ancorat entre l’Escorpí i Balança, serà visible durant tota la primera part de la nit al llarg de l’estiu. Si teniu l’oportunitat de veure’l amb un telescopi, podreu admirar com els anells destaquen en el fons fosc del cel, al costat d’un punt brillant, l’enigmàtica lluna Tità. Els dies 26 i 27 de juliol una lluna gibosa creixent s’hi situarà a prop. Bon moment per identificar el planeta.

I que dir de l’exploració espacial? Aquest mes pot ser ben emocionant. Recordeu que el 14 de juliol arribarà a Plutó, després de més de 9 anys de viatge, la nau de la NASA, New Horizons. Tot un nou món per descobrir. Ja van veient-se coses però encara no massa clares. L’emoció es va fent cada vegada més forta en l’equip de científics que hi treballen des de fa tant de temps. Només queden 13 dies…

Aquests dies no deixeu de mirar el cel poc després de la posta de Sol. Un altre espectacle celeste s’està preparant. Els objectes més brillants del cel, Venus i Júpiter, amb permís del Sol i de la Lluna, estan abocats a una cursa desenfrenada per trobar-se al cel del capvespre del dia 30 de juny.

Si s’hi us fixat, haureu notat com, des de fa uns dies, el planeta Venus va pujant en altura  de dia en dia acostant-se al quasi immòbil Júpiter. Cada vespre, en fer-se fosc, a l’horitzó oest podeu veure com la brillant llumenera de Venus es troba una mica més prop del gegant Júpiter, situat més amunt. I aquest acostament serà mínim la nit del 30 de juny a l’1 de juliol en que Venus i Júpiter s’acostaran fins una distància angular de 20′ (20 minuts d’arc d’angle), 1/3 de grau, és a dir, molt menys del diàmetre que mostra la Lluna plena. Això convertirà el tàndem Venus-Júpiter pràcticament en un planeta doble, dos ulls planetaris que ens observaran des del capvespre estiuenc.

En realitat tots dos planetes estan convergint cap a l’estel Regulus, l’estel més brillant de la constel·lació del Lleó situada una mica més alta i cap a l’est de Júpiter. Tanmateix Venus, amb una velocitat orbital molt major (35 km/s) que Júpiter (13 km/s) arribarà molt més prompte a situar-se prop de l’estrella el pròxim 18 de juliol i just al costat d’una fina lluna creixent.

Aquesta alineació al cel del vespre dels planetes Venus, Júpiter i l’estel Regulus, a més a més, ens dibuixa part del cercle de l’eclíptica, la projecció de l’òrbita terrestre sobre l’esfera celeste. Vist des de la Terra, veiem com el Sol es mou al llarg de l’any per aquest camí celeste i és interessant reconéixer-lo al cel.

La posició en la seua òrbita on es trobaran els planetes del Sistema Solar la nit del 30 de juny a l’1 de juliol pot veure’s en la simulació que he calculat amb el programa que ofereix el Jet Propulsion Laboratory. La fletxa blanca indica la direcció de la nostra mirada en la direcció de la conjunció Venus – Júpiter. És clarament una recta!

Us anime a que féu fotos de l’espectacle. Però és molt important que incorporeu elements del paisatge per a que les vostres fotografies del cel tinguen certa gràcia. Fotografiar el vostre panorama habitual posa el fenomen celeste en context.

Imatges:
1.- Simulació del vespre nit del 30 de juny mirant cap a l’oest. Stellarium.
2.- Simulació del moviment del Venus al cel en els pròxims dies. Stellarium.
3.- Simulació de la posició del planetes l’1 de juliol 2015 a les 4:00 h hora solar (6:00 hora local), moment exacte del màxim acostament de Venus a Júpiter. Aquest moment exacte no serà visible a casa nostra. JPL/NASA.

Dissabte 20 de juny al capvespre tothom mirava cap a l’oest per admirar el triangle celeste que formaven una fina Lluna creixent i els planetes Venus i Júpiter. Ara us deixe algunes de les fotos que vaig fer i d’altres que m’ha deixat. I prepareu-vos que els últims dies del mes de juny encara en tenim més. De dia en dia Venus s’està aproximant al planeta Júpiter i els dies 30 de juny i 1 de juliol el planeta bessó es situarà a només un terç d’un diàmetre lunar de distància del planeta gegant. L’amic Josep Blesa i jo férem unes quantes fotos de la conjunció des del port fluvial de Cullera, la Ribera Baixa.

I un amic de Sueca m’envia algunes fotos que va fer de la trobada còsmica. En elles podem veure com els astres enmarquen la torre de l’església de la Mare de Deu de Sales.

Fotos. Les primeres són d’Enric Marco, les del mig d’un amic de Sueca i l’última de Josep Blesa.

No us podeu perdeu l’espectacle d’aquesta nit en que el cel ens farà un regal. Poc després de la posta de Sol d’avui, dia 20 de juny, una fina Lluna creixent es situarà ben a prop de Júpiter i de Venus i formarà amb ells un bonic triangle celeste.

Contràriament a la creença popular, les conjuncions entre Venus i Júpiter no són esdeveniments estranys; de fet es produeixen en mitjana aproximadament cada 13 mesos, però no totes les conjuncions són favorables. Algunes ocorren massa prop del Sol per a poder-les veure. La darrera observable va ocórrer el 18 d’agost passat poc abans de l’eixida del Sol i va vindre acompanyada d’un regal inesperat.

En el nostre cas s’hi afegeix una fina Lluna creixent que completarà el bonic trio celeste.

Evidentment la triple alineació és fruit de la perspectiva planetària. La Lluna és ben prop, mentre que Venus, fent el seu camí al voltant del Sol dins de l’òrbita terrestre, es troba actualment a l’est (esquerra) del Sol. Júpiter, per la seua banda, es troba a uns 840 milions de quilòmetres.

La posició on es trobaran els planetes del Sistema Solar a la posta del Sol d’aquest vespre pot veure’s en la simulació que ens ofereix el Jet Propulsion Laboratory. La fletxa blanca indica la direcció de la nostra mirada en la direcció de la conjunció. El dibuix és en dues dimensions però a l’espai hi ha tres dimensions. I per això, en la realitat, Venus es veu una mica per sota de Júpiter. En la simulació no s’ha representat la Lluna per estar massa prop de la Terra. Que gaudiu de l’espectacle.

I demà 21 de juny de 2015, ens trobaren en el solstici d’estiu. Començarà l’estiu però d’això ja en parlem demà.

Imatges:
1.- Simulació de la conjunció Venus -Júpiter i Lluna en el cel del 20 de juny 2015. Stellarium.
2.- Simulació de la posició del planetes el 20 de juny 2015 a les 20 h hora solar (22 hora local). JPL/NASA.

L’estiu ens saluda ja des del final del mes, esperant-nos. I per confirmar-ho, l’estiuenca constel·lació de l’Escopí ja guaita pel sud-est, mentre el planeta anellat Saturn ben prop, fuig a poc a poc de les urpes de l’aràcnid celeste.

El mes comença amb la presència destacada dels planetes Venus i Júpiter al cel de capvespre. Si mirem cap a l’oest, poc després de la posta del Sol, veurem dues brillants llumeneres. La llum més brillant i més baixa és el planeta Venus. La més alta és Júpiter. Si al mateix moment ens girem cap al sud-est, veurem prop de l’horitzó, entre les banyes de l’Escorpí el planeta Saturn. El primer dia del mes, el dia 1 de juny al vespre, la Lluna es situarà just al seu costat, com assenyalant-lo. No us podeu perdre l’espectacle.

Però aquests planetes (com el seu nom originari grec indica, els errants) no es quedaran quiets al cel. Venus, que al principi de mes es troba alineat amb les estrelles Castor i Pòl·lux de la constel·lació dels Bessons, anirà movent-se ràpidament en el cel. Cada dia que passe es trobarà més prop del planeta Júpiter. En la seua carrera embogida, el dia 13 creuarà el centre de la constel·lació del Cranc (Cancer), ben prop del cúmul estel·lar del Pessebre. Una foto del moment seria ben bonica.

Més avançat el mes, el dia 20 de juny, la Lluna creixent s’hi situarà ben prop de Júpiter i Venus i formarà amb ells un bonic triangle celeste. Però serà en els últims dies del mes quan l’encontre entre els dos planetes serà molt més interessant. Prepareu-vos per a la mascletà celeste. Des del 27 de juny al 4 de juliol l’aproximació dels dos planetes serà un fet i, els dies 30 de juny i 1 de juliol semblaran quasi un únic objecte brillant al cel. Cal no perdre-s’ho. Ja anirem parlant del show planetari.

I, per acabar, finalment el 21 de juny a les 18h 38m el Sol se situarà en el seu punt més al cel, a 23º27′ per dalt de l’equador celeste. Serà el dia del solstici d’estiu, el dia més llarg de l’any. L’estiu començarà. I, ja sabeu, a l’estiu tot el món viu….

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació i un senzill mapa del cel observable del mes de juny de 2015, podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un mapa del firmament. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatge:
1.- Fa tres anys ja. Conjunció entre Júpiter i Venus des de Ca les Senyoretes a Otos. Març 2012. Enric Marco.
2.- Esquema de la conjunció Saturn-Lluna la nit de l’1 al 2 de juny. Stellarium.