Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Júpiter

Júpiter i Venus al cel de la primavera valenciana

2
La gent omplia tot el carrer Xàtiva i part del de Marqués de Sotelo, davant de l’IES Lluís Vives i, ben a poc a poc, ja enfilàvem cap al carrer Colón de València. Mentre saludava i parlava amb antigues amistats retrobades, admirava el racó més bonic de la ciutat, l’estació del Nord. I allà dalt, com esguardant la gentada que clamava pels seus drets, els vaig veure: els planetes Júpiter i Venus, en el camí d’una trobada pròxima, dalt de la plaça de bous.I la riuada de gent clamava per la dimissió de la delegada del govern d’Espanya que ha fet despertar a colps la joventut valenciana.

I el deu Júpiter i la deessa Venus ens acompanyen…

Si voleu veure millor

com brillen els planetes, punxeu sobre la foto.Foto: Júpiter i Venus al cel de València, el dia de la manifestació “Som el poble, no l’enemic“. Enric Marco.

 

El cel d’octubre de 2011

4

Octubre 2011

La tardor ha arribat finalment encara que l’oratge es mantinga encara estiuenc. I això continuarà mentre l’anticicló es quede clavat sobre la península ibèrica. I no pensa, de moment, moure’s.

Durant aquest mes, la possibilitat d’observació dels planetes va millorant de dia en dia. Si ara mateix Júpiter és l’únic planeta que s’ho valga observar-lo, Venus començarà a despuntar per l’oest a la posta de Sol i Mercuri, tímidament, l’acompanyarà.

Júpiter, amb les seues bandes de núvols i els seus satèl·lits, és el rei de la nit i l’objectiu fàcil per als aficionats a la fotografia astronòmica. Les seues condicions d’observació aniran millorant de dia en dia. Júpiter ja es troba bastant alt a finals d’octubre. Precisament el dia 28 d’octubre, en la constel·lació d’Àries, es trobarà en oposició, que vol dir que el planeta gegant es trobarà a la distància més curta a la Terra. Serà llavors quan brillarà més i la seua grandària mirant-lo pel telescopi serà major. Observeu-lo al voltant d’aquest dia i no us decebrà.

Per trobar-lo al cel és molt fàcil. Ara mateix és l’astre més brillant de la nit (llevat de la Lluna). Tanmateix una Lluna quasi plena es trobarà en les seues proximitats entre les nits del 12 al 14 d’octubre.

Després de molts mesos Venus torna a ser visible al crepuscle. Va passar per darrere del Sol en agost i ara ja en octubre, reapareix prop de l’horitzó oest. Mireu uns minuts després de la posta del Sol i sereu capaços de trobar el planeta de la deessa de la bellesa. Mentre van passant els dies Venus anirà guanyant altura i separant-se del Sol i farà més fàcil la seua observació.

A parir dels últims dies d’octubre Mercuri s’acostarà a Venus, l’estel del vespre. La seua lluminositat serà sempre menor que aquest, i per això trobar abans el planeta Venus ens facilitarà molt trobar el primer planeta del sistema solar.

I per a les fotos boniques no us perdeu la presència del creixent de Lluna junt a Venus i Mercuri el vespre del 28 d’octubre. Un interessant trio fotogènic.

Mart es veu a la matinada. Una vegada passat sobre el cúmul M44 de Cancer l’1 d’octubre, ara es dirigeix cap a l’estrella Spica, alfa de Virgo, a la que arribarà el dia 8 de novembre. Ja en parlarem. El dia 21 i 22 d’octubre la Lluna hi passarà ben a prop de la seua posició al cel.

Les fases lunars seran les següents: Quart creixent el 4 d’octubre, plena el 12, quart minvant el 20 mentre que el 26 d’octubre tindrem lluna nova.

Com ja vaig contar a l’apunt del cel de març passat, el dia 20 de març era lluna plena i el nostre satèl·lit es trobava al perigeu, el punt més pròxim en la seua òrbita al voltant de la Terra.

Ara la Lluna estarà en l’apogeu, el punt més allunyat, i, a més a més, en fase de lluna plena el pròxim dia 12 d’octubre. Serà el moment de mínima grandària de la Lluna.

Si el passat 20 de març li vam fer una foto a la Lluna i ara, el 12 d’octubre li’n fem una altra, llavors podrem comparar-les. Heu d’usar la mateixa càmera (sense canviar d’objectiu, ni focal, eh!). Ja us mostraré les dues fotos juntes.

Ah! el pròxim dissabte 29 d’octubre caldrà canviar l’hora. Entrarem en l’horari d’hivern.

Imatge: Comparació entre la Terra, la taca roja i Júpiter. De Vikipèdia.

 

Publicat dins de El cel del mes i etiquetada amb , | Deixa un comentari

El cel de maig de 2011

4
Publicat el 3 de maig de 2011

Allen-Telescope

Aquest primer mes sencer de primavera és excepcional. Tots els planetes visibles a ull nu es podran veure en un moment o altre de la nit. Mercuri, Venus, Mart i Júpiter poc abans de l’eixida del Sol mentre que Saturn el podrem veure durant tota la nit a la constel·lació de la Verge.

L’espectacle més interessant es veurà a la matinada, cap allà les 6:15 i fins que la lluïsor del Sol ens esborre la visió del cel nocturn. D’un cop d’ull podreu veure tots els planetes llevat de Saturn. Sobre l’horitzó est de la Terra, veureu un aglomerat de planetes que aniran fent un ball còsmic, ara m’ajunte amb un, ara m’ajunte amb altre.

El matí del dia 8 de maig tindrem els planetes ben juntets. Mercuri serà només a un grau i mig sota Venus, és a dir, unes 3 vegades el diàmetre aparent de la Lluna. Mart es trobarà a l’esquerre i Júpiter es trobarà entre Venus i Mart. Podeu veure una imatge ací.

El matí de l’11 de maig, Venus i Mercuri es trobaran sota el planeta Júpiter fent un gran arc planetari. Mireu la imatge el dia 11.

Poc abans de l’eixida del Sol del 22 de maig, Venus, Mercuri i Mart formen un triangle al cel. Júpiter es troba ja lluny, cap a la dreta. Mira ací.

Finalment, l’últim dia del mes, el 31 de maig, Júpiter, Mart, Venus i Mercuri formen una línia cap a l’horitzó est. Una fina minvant de Lluna es podrà veure a l’esquerra de Venus.

Saturn serà el rei de la nit. Ben posat a la constel·lació de la Verge el dia 14 de maig formarà un triangle amb l’estel principal de Verge, Spica, i amb una Lluna quasi plena.

La Lluna serà nova el dia 3 de maig, quart creixent el dia 10, Lluna plena el 17 i minvant el dia 24.

La notícia del mes a destacar podria ser la que contava Vilaweb: L’Institut SETI suspèn temporalment la recerca extraterrestre. Les antenes de l’Allen Telescope Array (ATA), promogut per l’Institut SETI, tancaran provisionalment per manca de fons. Necessiten cinc milions de dolars per continuar operant. Conten que el pressupost reduït de la Universitat de San Francisco, amb la qual comparteixen camp d’observació, és una de les causes de la aturada provisional. No es recolliran noves dades en la xarxa de telescopis Allen però si des del radiotelescopi d’Arecibo en el que hi ha instal·lat un detector secundari que recull dades mentre el detector principal està fent mesures per altres projectes. A casa nostra hi ha una activa comunitat SETI@home que usa la potència dels ordinadors de casa per analitzar els milions de dades obtingudes fins ara.

Foto: Antenes de l’Allen Telescope Array (ATA).

 

Publicat dins de El cel del mes i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

El cel de febrer de 2011

2

Mars-Comet-NASA

Ja som al segon mes de l’hivern i la constel·lació d’Orió continua dominant el cel de la primera part de la nit. En la nostra tradició occidental que prové de la mitologia greco-llatina és un gegant caçador, seguit pels seus gossos, els Cans Major i Menor. El Taure, encabritat, amb el seu ull amenaçador, l’estrella Aldebaran, protegeix les set germanes Plèiades i la seua mare Pleione de l’assetjament del gegant caçador.L’estel Sírius al Ca Major, Proció al Ca Menor i Betelgeuse, al extrem superior esquerre de la constel·lació son tres estrelles brillants que formen l’anomenat triangle d’hivern. Betelgeuse és un estel 18 vegades més massiu que el Sol i unes 1000 vegades més gran. És tan gran que si el situàrem al centre del nostre sistema solar, tots els planetes fins a Saturn estarien engolits per aquesta gegant roja com es pot veure a aquesta visió artística. Aquest monstre està situat a uns 600 anys llum i els seus dies de vida estel·lar acaben. Al seu interior el combustible nuclear es crema ràpidament i la seua vida d’unes desenes de milions d’anys s’esgota. D’ací a uns anys potser o d’ací a milers d’anys l’estel explotarà com a supernova, allumenant el cel fins i tot de dia.

Aquest mes, la Lluna estarà en fase de nova el 3 de febrer, quart creixent el 11, plena el 18 i minvant el 24.  A més a més, durant aquests primers dies de febrer la Lluna presenta un efecte molt curiós. Quan es pon per l’horitzó oest ho fa de forma horitzontal, com una barca amb les dues banyes cap amunt. Tracteu de veure-ho i de fer-hi alguna fotografia.

El 6 de febrer Júpiter i la Lluna s’aproximen a uns 8º. El dia següent també es trobaran bastant junts, però caldrà veure-ho poc després de la posta de Sol.Júpiter es troba ja situat prop de l’horitzó oest a la posta de Sol i va sent cada vegada més difícil la seua observació. A finals de febrer només el podreu veure durant una hora i mitja després de la posta del Sol. El que ha estat el rei de la nit des de l’estiu va deixant el pas a l’altre gegant planetari, Saturn.

Saturn presidirà ben aviat els cels de l’hivern i la primavera. En febrer eixirà cap a les 23:30 a principis de mes i cap a les 21:30 h a finals de mes.

Venus, com a astre del matí, lluirà a Sagitari a l’est, unes hores abans de l’eixida del Sol.

Altres planetes com Mart i Mercuri estaran en conjunció amb el Sol, és a dir, es trobaran en la mateixa dirección de la nostra estrella i seran, per tant inobservables.

Si voleu obtenir un senzill mapa del cel observable del mes de febrer de 2011, podeu punxar aquest enllaç. Pertany al Planetari de Quebec i el podeu llegir en francés i en anglés.

Crèdits foto: Andrea Dupree (Harvard-Smithsonian CfA), Ronald Gilliland
(STScI), NASA i ESA.

Publicat dins de El cel del mes i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

El cel de novembre de 2010

3
Com qui no vol la cosa, ja ens trobem en la meitat de la tardor, de camí directe a l’hivern. Les constel·lacions hivernals com Orió, Ca Minor i Major i Taure acompanyat de les Plèiades ja apareixen per l’orient cap a la mitjanit aquests primers dies de novembre.Júpiter, rei de la nit, és el planeta més visible. Allà el teniu a la constel·lació de Peixos ben a prop del gran quadrat de Pegàs. Prop d’ell es troba Urà però necessitareu un telescopi per veure el seu petit disc.

Saturn en la constel·lació de la Verge es veu a la matinada poc abans de l’eixida del Sol mentre que Venus només serà visible en les primeres lluentors solars a primeria de novembre.

Però l’objecte que és i serà l’atenció mediàtica dels pròxims dies serà el cometa Hartley que en bones condicions d’observació pot ja veure’s a ull nu o ajudats per uns prismàtics.

A més a més demà, 4 de novembre, la sonda EPOXI s’hi aproximarà de valent fins que es situe a 700 km del nucli cometari. Les imatges poden ser molt interessants ja que tindrem una nova visió de prop d’un altre cometa.

Novembre és també el mes de les Leònides, pluja d’estels associades al cometa Tempel-Tuttle cap al dia 17. Aquest any, però, no seran tan espectaculars, com altres voltes, em sembla.

Segueix…

 

Júpiter, rei de la nit, és el planeta més visible. Allà el teniu entre la constel·lació d’Aquari i la de Peixos ben a prop del gran quadrat de Pegàs. No podeu dir que no el trobeu ja que a hores d’ara és l’objecte més brillant del cel. A més a més els dies  16 i 17 una lluna creixent s’hi situarà ben a prop com coronant-lo. Prop d’ell es troba Urà però necessitareu un telescopi per veure el seu petit
disc.

Saturn, en la constel·lació de la Verge, es veu a la matinada poc abans de l’eixida del Sol mentre que Venus només serà visible en les primeres lluentors solars els primers dies del mes però anirà acostant-se al planeta dels anells al llarg del mes. El dia 21 de novembre i els seguents Venus estarà ben aprop de Spica, l’estel més brillant de la Verge i aquest dos formaran junt amb Saturn un bell trio celeste. A més a més, del 30 de novembre al 3 de desembre, la Lluna s’afegirà a la festa posant en un tros petit del cel 4 lluminàries celestes.

Aquest mes de novembre és també el mes de les Leònides, pluja d’estels associades al
cometa 55P/Tempel-Tuttle que té el seu màxim la nit del 17 al 18. Després del darrer pas del cometa per les proximitats del Sol l’any 1998 la pluja d’estels associada va revifar uns anys però ara ha quedat estabilitzada al voltant d’uns 20 a 25 meteors per hora, observable en llocs foscs. Així que sembla que no serà tan espectacular, com altres voltes, em sembla. L’any passat jo només en vaig veure 2 dalt de muntanya! Proveu, de totes maneres a veure-les. Hi poden haver sorpreses i cauren més de les esperades. Només us cal estar en un cel fosc i ben abrigats. No cal cap telescopi.

El cometa 103P/Hartley s’està comportant com s’esperava d’ell. Ja és visible en bones condicions d’observació però és molt millor si ens ajudem d’uns prismàtics. Actualment està entre les constel·lacions de l’Unicorn i Ca Menor, prop de l’estel Proció. Aquestes es troben a la dreta d’Orió i a principi de mes es veuen bé a partir de la 1 de la matinada per l’est.

A més a més, demà, 4 de novembre, la sonda EPOXI (abans Deep Impact) s’hi aproximarà de valent al cometa fins que es situe a 700 km del nucli cometari. Les imatges que ja n’ha obtingut són espectaculars però demà ho seran encara molt més. Tindrem una nova visió de prop d’un altre cometa com la que vàrem tindre el 4 de juliol del 2005 quan la Deep Impact s’acostà al cometa Tempel 1 i li llançà un projectil de 360 kg per fer emergir els materials del seu interior i estudiar-los des de lluny.

La Lluna estarà en fase de nova el dia 6 de novembre, serà quart creixent el 13, plena el 21 i quart minvant el dia 28 de novembre.

Si voleu obtenir un senzill mapa del cel observable del mes de novembre de 2010, podeu punxar aquest enllaç. Pertany al Planetari de Quebec i el podeu llegir en francés i en anglés.

Foto: Cometa 103P/Hartley el 14 d’octubre 2010 des de New Mexico per Rolando Ligustri.

Publicat dins de El cel del mes i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Prop del gegant

1

Júpiter

El planeta gegant brilla al cel durant tota la nit. El podeu veure ja en fer-se fosc. Vicent Martínez, director de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València, va publicar el dimecres passat un article al diari Levante EMV animant a veure el planeta gasós. Us deixe amb ell.


Júpiter és el gegant del Sistema Solar. No és un planeta rocós com la Terra o Mart, es tracta d’una enorme bola de gas formada principalment per hidrogen i heli, amb traces d’altres gasos com metà, amoníac, età i vapor d’aigua. La seua massa supera a la de tots els altres planetes junts, però serien necessaris 1.000 planetes com Júpiter per a, sumant
les seues masses, arribar a la del Sol. Com Júpiter i la Terra segueixen òrbites el·líptiques al voltant del Sol a diferents ritmes, la distància que ens separa del planeta gegant varia constantment. Júpiter acaba de passar pel punt de la seua òrbita més proper a la Terra. Quan això ocorre, els astrònoms diem que Júpiter està en oposició: es troba en direcció oposada al Sol i, per tant, Júpiter surt per l’horitzó est quan el Sol es posa per l’oest i arriba a la seua màxima altura sobre l’horitzó a mitjanit. Mentre que la Terra fa una volta al Sol cada any, Júpiter necessita gairebé dotze anys per a completar una revolució. Això fa que, aproximadament cada 13 mesos, la Terra «avance» Júpiter en les seues carreres al voltant de l’astre rei. Les trobades pròximes entre la Terra i Júpiter es produeixen durant aquests «avançaments», però com les òrbites d’ambdós són el·líptiques i no circulars, la distància entre els dos planetes no és la mateixa en totes les trobades.

De fet, durant la recent oposició, Júpiter ha estat aproximadament 75 milions de quilòmetres més prop de la Terra que en altres trobades passades i per això ha brillat més. No tornarà a estar tan prop fins l’any 2022. A més, és fàcil trobar a Júpiter aquesta nit: estarà molt prop (a menys de 10º) d’una Lluna gairebé plena.

Cerca del gigante, Levante EMV, 23 de setembre 2010.

Foto: Aquesta imatge és de la U.S. Geological Survey. Està basada en una imatge de 1979 de la sonda Voyager 1. Wikimedia Commons.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

7 de gener de 1610

7
Publicat el 7 de gener de 2010

Galileo Galilei

Avui fa exactament 400 anys que Galileo Galilei va descobrir les llunes de Júpiter. Segons conta ell mateix en el seu llibre Sidereus Nuncius, on anuncià els seus descobriments fets des del novembre anterior, va ser precisament el 7 de gener que, amb el seu telescopi, en passar per Júpiter, observà uns punts lluminosos que acompanyaven al planeta. Dos a l’orient i un a l’occident. La seua disposició en línia recta li degué semblar estranya i continuà mirant els dies següents per confirmar l’existència dels punts. El dia 8 de gener els punts lluminosos tenien una disposició diferent: els tres punts estaven en la direcció oest. Va continuar observant els dies següents. Alguns dies estaven ennuvolats però finalment se n’adonà que realment eren quatre objectes els qui orbitaven el planeta Júpiter, formant com un petit sistema planetari. El sistema heliocèntric de Copèrnic havia trobat l’exemple perfecte en l’entorn jovià.

Inicialment, Galileu els va anomenar Cosmica Sidera (estrelles de Cosme), en honor de Cosme II de Mèdici, gran duc de la Toscana des del 1609, el patrocini del qual Galileu es volia assegurar. A suggeriment del gran duc, Galileu va canviar el nom a Medicea Sidera (estrelles de Mèdici) perquè els Mèdici eren quatre germans, no fora cas que algun d’ells s’enfadara. Però, per anomenar-los individualment va inventar un sistema de nomenclatura mitjançant xifres romanes. En aquest sistema, els nombres van en ordre creixent des de Júpiter cap a l’exterior: I, II, III i IV. Aquest sistema va ser usat fins el segle XIX.Tanmateix, avui els noms dels satèl·lits de Júpiter els devem a Simon Marius, qui va reclamar el descobriment de les llunes al mateix temps que Galileu. Ell proposà els noms , Europa, Ganimedes i Cal·listo, extrets de personatges de la mitologia grega i per suggeriment de Kepler i van ser publicats a la seua obra Mundus Jovialis el 1614.

Finalment us deixe una traducció, feta per mi i us en demane disculpes, de la part del Sidereus Nuncius on Galileo anuncia el descobriment de les llunes..

Sidereus Nuncius…

Queda ara el que sembla el tema més important d’aquest tractat: a saber, divulgar i difondre la notícia al voltant de quatre PLANETES que del principi del món fins avui no s’ha vist mai fins ara, en ocasió del descobriment i estudi, de les seues posicions, i observacions realitzades en els dos últims mesos sobre els seus canvis i girs, i convidar a tots els astrònoms per estudiar i determinar els seus períodes, que fins ara no hi havia manera de fer per la manca de temps. Però sent que per no demanar en va aquest estudi, es necessita l’ullera de llarga vista molt precisa parlada al començament d’aquest llibre.

El dia set de gener, per tant, de mil sis-cents deu, a la una de la nit, mentre observava amb l’ullera de llarga vista els astres, se’m presentà Júpiter; potser perquè havia preparat un instrument excel·lent, vaig veure (i que la primera vegada no va ser possible per la debilitat de l’instrument) que al voltant s’hi estaven tres estrelles petites però molt brillants, i encara que jo pensava que eren del conjunt de les estrelles fixes, em van despertar certa sorpresa, perquè semblaven preparades exactament com una línia recta i paral·leles a l’eclíptica, i més brillants que altres d’igual mida.

Les altres (estrelles) i respecte a Júpiter estaven en aquest ordre:

Júpiter i satèl·lits

que és, dues estrelles estaven cap a l’orient, una a l’occident. La més oriental i l’occidental semblaven una mica més gran que les altres: no vaig tindre cura mínimament de la seua distància a Júpiter ja que, com he dit, les havia cregut fixes.

Quan, no sé com el destí em va portar, em vaig tornar de nou a la mateixa investigació el dia vuit, vaig veure una disposició molt diferent: les tres estrelles  estaven totes a l’oest de Júpiter, i més junts que la nit anterior i separats per intervals iguals, com es mostra en el dibuix següent:

Jípiter i satèl·lits

Només la perseverança de Galileu en observar les estrelletes,  dia rere dia, li va permetre comprendre que havia trobat uns cossos desconeguts fins ara girant al voltant de Júpiter.

L’astronomia moderna havia nascut.

Notes:

Podeu llegir la versió del Sidereus Nuncius en italià ací.La història dels noms dels satèl·lits prové de la Viquipèdia. Qué faríem sense ella?

Publicat dins de IYA2009 i etiquetada amb , | Deixa un comentari

El cel d’octubre 2009

3

Mars-Comet-NASA

La tardor ja ha enfilat el seu camí, amb una entrada contundent de pluges que han molestat algunes observacions previstes, fins i tot a l’altra banda de la nostra mar interior.

Ara tenim uns dies de bonança i podem aprofitar les nits per admirar el planeta Júpiter que continua presidint el cel del mes d’octubre durant tota la nit. I a més si us dediqueu a veure el cel abans de l’eixida del Sol, cap a les 7 del matí podreu veure el ball celeste de tres planetes: Venus, Mercuri i Saturn. Ara estan alineats però s’aniran ajuntant i separant al llarg del mes.

I, amb un telescopi, encara que siga menut, podem comprovar com es compleixen les lleis de la mecànica celeste i veure els eclipsis i ocultacions mútues d’alguns dels satèl·lits jovians. Ajusteu els vostres rellotges i mireu com va apagant-se alguna lluna durant uns minuts.

I destacar també les activitats previstes de l’Any Internacional de l’Astronomia, que aniré ampliant en pròxims apunts, sobretot les Nits de Galileu, activitat d’abast planetari per observar els mateixos objectes celestes que mirà i estudià el savi toscà fa 400 anys.

Segueix…

La tardor enfila el seu camí i el cel va mostrant les constel·lacions precises, com un immens rellotge còsmic que va mostrant els mesos al firmament. És el temps en el que el Triangle Estival va poc a poc amagant-se cap a l’oest acabant el seu mandat celeste. I van apareixent el quadrat de Pegàs, el cavall alat d’Hèrcules i la princesa encadenada, Andròmeda, que amaga prop de la seua cintura la galàxia veïna del mateix nom. Algun dia parlaré de les desgràcies de la pobra princesa i del seu destí tràgic…

El planeta Júpiter continua sent el rei del cel d’octubre. Penjat a la constel·lació de Capricorni, ara és realment fotogènic. Amb un petit telescopi ja podem veure les bandes de núvols, la Gran Taca Roja, immensa tempesta de gas amb vent de 400 km/h.

També podem veure els seus quatre satè·lits principals que ara coneixem per Ió, Europa, Ganímedes i Cal·listo, noms d’uns quants amants, masculins o femenins del cap del Panteó de l’Olimp. Aquest mes també podem veure un fenomen no gens usual entre ells, els eclipsis mutus i les ocultacions.

Així, un temps prudencial abans de l’hora justa i amb el telescopi preparat  mirant cap al planeta, podreu veure algun eclipsi en el que dos satèl·lits que estan separats i que brillen de la manera usual, de sobte, durant uns minuts, la lluminositat d’un d’ells minva molt en entrar dins l’ombra que produeix l’altre satèl·lit.

També hi haurà alguna ocultació, fenomen pel qual dos satèl·lits s’alinien amb la Terra i el que està en la posició més pròxima a Júpiter desapareix temporalment.

Aquest mes tindrem 5 fenòmens d’aquest tipus, en el que la lluna Europa pràcticament desapareixerà del cel durant uns 5 a 8 minuts.

Tindrem:

  • 3 d’octubre, dissabte, 22 h 20 min, hora oficial, Ió eclipsa Europa durant 5 minuts
  • 10 d’octubre, dissabte, 22 h 45 min, hora oficial, Ió oculta Europa durant 6 minuts.
  • 11 d’octubre, diumenge, 00h 44 min, hora oficial, Ió eclipsa Europa durant 4 minuts.
  • 16 d’octubre, divendres, 23h 10 min, hora oficial, Ganímedes oculta Europa durant 8 minuts.
  • 18 d’octubre, diumenge, 01h 02 min, hora oficial, Ió oculta Europa durant 5 minuts.

Ànim traieu els telescopis i tracteu d’observar els fenòmens. No és difícil de fer-ho. Ja em direu.

Cap a l’est també tindrem festa al cel. Poc abans de l’eixida del Sol, cap a les 7 del matí, podreu veure el ball còsmic de tres planetes.

La imatge que acompanya l’apunt mostra el que es veurà la matinada del 5 d’octubre. Tres planetes brillants: Venus dalt, Mercuri al mig i Saturn prop de l’horitzó.

El dia 8, però la cosa canviarà. El moviment de la Terra al voltant del Sol combinat amb els dels planetes farà que aquest dia Mercuri i Saturn estiguen quasi superposats, separats només per 19′, un poc més de la meitat del diàmetre aparent de la Lluna i que farà que siga possible veure’ls junts a través d’un telescopi.

El dia 10 tornaran a estar alineats però ara serà Saturn qui es trobarà al mig dels altres dos.

El dia 13 tornarem un altre encontre pròxim, ara entre Saturn i Venus que només estaran a 35′, un poc més que un diàmetre aparent lunar.

I el dia 16 la Lluna, amb una molt fina il·luminació a la part esquerra  (difícil de veure!!),  s’unirà al trio planetari poc abans de l’eixida del Sol.

Cap al final del mes Mercuri ja estarà tan prop del Sol que serà inobservable.

Les fases de la Lluna seran les següents: 4 d’octubre, lluna plena, l’11 d’octubre, quart minvant mentre que el 18 d’octubre serà lluna nova i el 26 d’octubre, quart creixent.

I les activitats de l’Any Internacional de l’Astronomia continuen. Una exposició d’imatges astronòmiques ens espera a València les pròximes setmanes i de la qual ja us en parlaré. I el cap de setmana del 22 al 24 d’octubre farem les Nits de Galileu. Els astrònoms amateurs i professionals eixiran altra vegada al carrer per mostrar el Sol, els satèl·lits de Júpiter, la Lluna i moltes de les meravelles del cel. Continuaré informant…

Informació sobre els fenòmens mutus entre satèl·lits de Júpiter obtinguda de l’Agrupació Astronòmica de la Safor.

Foto: Aspecte del cel mirant cap a l’est a les 7 de matí el 5 d’octubre. Stellarium.

Publicat dins de El cel del mes i etiquetada amb | Deixa un comentari

Els planetes, un passeig poètico-científic pel Sistema Solar

1

Planetes-Sobel

La darrera obra de Dava Sobel ens presenta els planetes sota diferents aspectes. Alguns a partir de la mitologia, d’altres a partir de la història del seu descobriment, a d’altres l’astrologia hi pren part. No vol ser exhaustiva sinó només fer petites pinzellades per animar a estudiar, estimar i conéixer els nostres veïns planetaris.

Dava Sobel és una de les més prestigioses escriptores de divulgació científica contemporània. Col·labora en gran quantitat de revistes entre elles, Life o New Yorker. Ha publicat més de deu llibres sobre temes d’història de la ciència i guanyat nombrosos premis com el Best American Science Writing (2004).

Les seues últimes obres han estat La longitud (1997), on conta de quina manera es va resoldre la determinació de la longitud geogràfica en alta mar al segle XVIII i quins van ser els seus protagonistes i La filla de Galileu, una crònica històrica de la ciència, la fe i l’amor (2000), on es conta la vida del científic toscà a partir de les cartes que li enviava la seua filla Celeste, monja.  Aquestes han estat traduïdes al català i editades a Edicions 62.

L’última obra de Sobel és Els planetes publicat l’any 2006 que també es pot trobar en català a Edicions 62. Escriure sobre el nostre sistema solar no és una feina fàcil. No és tracta d’enumerar les diverses característiques dels cossos planetaris sinó posar-ho dins d’un discurs lògic, on les diverses peces encaixen i no siga ni massa elemental ni massa erudit. Si a més es vol tractar des de diverses vessants culturals la faena és ja possible només per a uns pocs.

Dava Sobel ha reeixit en el seu propòsit. El seu nou llibre viatja sobre tots els membres del nostre sistema planetari i ens conta com ho han vist els nostres avantpassats i els científics passats i actuals.

Faré a continuació un tast de cada capítol per a que en veieu les bondats.

El llibre comença amb els records personals de l’escriptora, primer sobre el seus treballs escolars sobre Saturn i el Sol. Més tard, però, la visita a Arizona al cràter produït per un meteorit li fa reflexionar: El meu Sistema Solar, fins aleshores un paradigma de regularitat precisa com el mecanisme d’un rellotge, s’havia convertit en un lloc caòtic i perillós.

Aquí rau una de les claus del llibre. La mera descripció dels planetes i de les seues propietats ja no és vàlida en un llibre del segle XXI. Ara ja se sap que els planetes no han tingut una vida fàcil ja que han estat interactuant entre ells durant mil·lennis, contaminant-se mútuament amb diferents materials i fins i tot han canviat de posició respecte al Sol.

El Sol, amb el seu forn nuclear on es transformen cada segon 700 tones d’hidrogen en heli, abasta amb el seu vent de partícules carregades tot el Sistema Solar.

Mercuri, el déu alat, missatger dels altres déus, ens l’introdueix a través de la mitologia, encara que també de l’història de l’astronomia, des de Ptolomeu fins a Einstein que confirmà, amb les evolucions del planeta al voltant del Sol, la teoria de la relativitat.

Venus ha estat associat des de sempre a la bellesa femenina. Potser perquè el temps que es veu al cel, siga com a estel matutí o vespertí és de 260 dies i coincideix amb el període de gestació humana que dura entre 255 i 266 dies. De la seua superfície no es veu res ja que gruixudes capes de núvols en l’amaguen. A principis dels anys 90 del segle passat la nau Magellan la va cartografiar amb un radar a bord i va desvetllar tot un conjunt de nous accidents geogràfics, volcans, cràters, canyons, muntanyes i valls que encara no tenien noms. La IAU va fer una campanya internacional demanant noms de dones ja mortes però destacades en el seu camp per anomenar els nous accidents. Ara Venus és un món de dones, on l’únic nom d’home és el del físic escocès James Cleck Maxwell  que va estudiar la radiació electromagnètica el segle XIX.

La Terra és estudiada des del punt de vista geogràfic. Des de la Geographia de Ptolomeu passant pels exploradors de la època moderna s’ha intentat sempre omplir el buit de coneixements sobre el planeta propi.

La Lluna, amb un punt de poesia, és el nostre satèl·lit. La seua formació, materials, les marees i fins i tot les suposades influències sobre les plantes del camp són estudiades per l’autora.

Mart és, sens dubte, el planeta que més ha fet ballar el cap als astrònoms i a la gent en general. Percival Lowell hi veia canals d’irrigació pel seu telescopi però el planeta va deixar de ser humit fa molts milers de milions d’anys. Actualment és el planeta més estudiat i on més vehicles terrestres hi treballen.

Galileu va descobrir les quatre llunes principals de Júpiter l’hivern de 1610 des de sa casa de Pàdua. Va veure de seguida que aquesta observació donava carta de credibilitat definitiva al model heliocèntric del sistema solar: el Sol al centre, amb els planetes girant al seu voltant com Júpiter tenia la seua cort de satèl·lits. Però també s’hi parla de la seua exploració moderna, amb la missió Galileo que estudià el planeta gasós i els seus satèl·lits durant quasi 8 anys.

Saturn és similar a Júpiter, però és més menut i presenta un anell molt desenvolupat. La història del seu descobriment de l’anell, les visites de les diverses naus, Voyager 1 i 2, però sobre tot la Cassini, que encara es troba allí, componen la major part del capítol.

Urà i Neptú estan lligats pel seus respectius descobriments. El primer per l’astrònom Willian Herschell l’any 1781, l’altre per Galle l’any 1846. Són planetes descoberts en l’època moderna, amb els nous instruments òptics i matemàtics que el segle anterior havien desenvolupat Galileu i Newton.

Finalment Plutó, únic planeta descobert des de terres americanes. L’any 1930 un inexpert astrònon Clyde Tombaugh descobrí el petit cos després de deu mesos d’observació de nits fredes. Des de fa un any, però, Plutó ha deixar de tenir l’estatus de planeta. Lluny de ser percebut com una degradació ha de ser considerat com la porta oberta a una nova família de cossos del Sistema Solar, els membres del Cinturó de Kuiper, de la que fins ara ja se n’han descobert més de 800.

Dava Sobel, amb aquella mescla justa de poesia i ciència que només ella és capaç de fer, ens fa estimar al llarg de tot el llibre el nostre veïnatge espacial més pròxim.

Sobel va participar en la comissió que estudià la situació de Plutó dins de la família planetària. Les conclusions d’aquesta reunió de savis van arribar a l’Assemblea General de la IAU, que reunida a Praga, dictaminà el 24 d’agost del 2006 que el cos gelat passava a la categoria de planeta nan, passant així a ser el primer membre conegut del Cinturó de Kuiper.  Ja vaig parlar d’aquest tema l’any passat en aquest apunt.

La llàstima és que la traducció de l’anglès al català haja estat pot acurada. Alguns del problemes detectats són errades evidents (eclipsis parcials per eclipsis totals, pag 2;, connectiva per convectiva, pag 26; 1931 per 1631, pag 37; segle VII per segle XVII, pag 39, (1857-1958) per (1857-1858), pag 208;  etc…), d’altres errors de traducció (Zona Roche per Zona de Roche, pag 141; divisió Cassini per divisió de Cassini, pag 142, etc…) i finalment a d’altres sembla que falten paraules (mirar directament al Sol és segur on cal posar mirar directament al Sol durant l’eclipsi total és segur, pag 197,  etc…).

La falta d’imatges planetàries també ha estat un error. Com que no conec l’edició original en anglés no sé a qui atribuir-li-ho, si a l’obra original o a l’edició en la nostra llengua. La inclusió de fotografies en color haguera encarit el llibre considerablement, és evident, però l’hagués enriquit i hagués facilitat la seua lectura.

Tot i aquests inconvenients últims, és un llibre altament recomanable per a qui vulga conéixer els planetes d’altra forma, a l’abast de tot el públic ja que no cal cap coneixement previ. Gaudiu-lo com ho he fet jo, llegint-lo a la vora de la mar aquest estiu ja passat, ha estat un plaer.

Publicat dins de Literatura i etiquetada amb , , , , | Deixa un comentari

Mercuri, Mart i Júpiter formen un trio

0

A partir de demà matí, abans de la sortida del Sol, cap a les 7:30 i durant un quants dies, podrem gaudir d’un insòlit encontre planetari aparent.

Els planetes es mouen al voltant del Sol en la seua pròpia òrbita. Vistos des de la Terra és normal, per tant, que els puguem veure en diversos llocs al cel, en la zona del zodíac, al llarg de l’any. La casualitat, i les lleis de Kepler, han fet que la majoria d’ells es troben ara, vistos des de la Terra, aproximadament en la direcció del Sol. Això els fa difícilment observables ja que la lluïssor de la nostra estrella ens impossibilita la seua visió.

Com es troben agrupats, vistos de la Terra, és normal que formen el que els astrònoms anomenen una conjunció, un encontre aparent en el que les línies de visió a cadascun dels planetes semblen convergir en una zona petita del cel.

Demà Júpiter, Mart i Mercuri, confluiran dins d’una zona de només un grau de diàmetre. Això és l’equivalent al diàmetre de dues llunes plenes.

Els pròxims dies l’encontre continuarà encara que els planetes aniran separant-se. Aquest encontre ja estava previst al meu darrer apunt referit als objectes visibles del mes de desembre, encara que el preveia a partir del dia 11, un petit error. Els diversos programes de simulació que utilitze, com per exemple el gratuït i amb versió catalana Cartes du Ciel ho mostren clarament. Ara no calen els càlculs de cap persona concreta per saber els pròxims esdeveniments astronòmics com ara Jens Meeus, d’altra banda astrònom molt reconegut per la seua vàlua en la creació d’algoritmes de càlculs de posicions planetàries. Qualsevol persona pot baixar-se els programes d’interés de la xarxa i, amb un poc de coneixement, calcular-se les efemèrides.

I de l’encontre que us haig de dir?

Primerament la informació que presenta Vilaweb en portada no dóna correctament l’hora de la vista del fenomen. A dos quart de set (6:30) el planeta Júpiter encara no ha eixit. Ho farà a les 7:00, així que l’encontre serà observable cap a les 7:30 en direcció cap al sud-est quan els planetes hagen assolit alguna alçada. Donat que el Sol eixirà a les 8:11, l’observació es realitzarà entre les primeres llums del dia, amb aquella claror que ens diu que el Sol ja no està massa lluny d’eixir.

A més Mart és molt dèbil actualment a causa de la seua llunyania a la Terra. Ara es troba a 2.47 ua (1 ua = 1 unitat astronòmica = 150 milions de km) de nosaltres i a uns 20 min 32 segons llum. La seua magnitud serà d’1.5 així que serà difícil veure’l entre les primeres llums del dia. Per això serà millor agafar uns prismàtics i buscar-lo.

I es diu que serà el millor encontre d’ací al 2050. La veritat és que l’assumpte no desperta grans passions en la comunitat astronòmica. Com a molt l’interés principal serà l’ocasió de mostrar al gran públic que es troba allunyat de l’observació dels fenòmens naturals que els planetes són visibles a ull nu i que els pròxims dies en podran veure tres d’una sola ullada.

Els astròlegs, com sempre han dit la seua.
Aquesta combinació d’alta energia fomentarà molta activitat a tots els nivells, especialment el militar però també en el front diplomàtic. Compte amb els accidents! Gràcies a Javier Armentia que ho comenta al seu magnífic bloc.

Que ho gaudiu però sobretot abrigueu-vos que sembla que ja han arribat les nits fredes.

El cel de juliol

0

La gran constel·lació d’Hèrcules llueix al cel de juliol. Representa el gran heroi de la mitologia grega al qual el rei Euristeu de Micenes li va ordenar realitzar els dotze treballs.  Al cel està posada de cap per avall, de tal manera que el cap és a l’estel alfa, prop de la constel·lació d’Ofiucus; i el peu dret d’Hèrcules es troba sobre el cap del drac, la constel·lació de Draco, contra el qual va haver de lluitar en un dels seus treballs. L’objecte celeste més important que podem trobar és M13, el cúmul globular més brillant del cel de l’hemisferi  nord, fàcilment observable amb uns prismàtics o un telescopi menut.

El primer dia del mes podrem veure una alineació de Mercuri, Saturn i Mart amb una Lluna creixent de 6 dies. Els planetes ja estan molt baixos a l’horitzó, així que només es podran observar una hora després de la posta del Sol. Aquests planetes es veuran només la primera quinzena del mes, ja que a poc a poc aniran acostant-se al Sol i seran inobservables.

Júpiter serà el rei de les nits de juliol. Situat entre les constel·lacions de Libra i Virgo, serà l’objecte més brillant del cel. Abans de la mitjanit el veureu en la direcció Sud. El planeta Venus es veurà a la matinada, cap a l’est, poc abans de l’eixida del Sol.

La Lluna serà quart creixent el 3 de juliol, mentre que l’11 estarà en fase de lluna plena. El dia 17 tindrem una lluna en quart minvant. Finalment el 25 de juliol la Lluna presentarà l’aspecte de lluna nova.

Fa almenys 300 anys que Júpiter mostra una gran taca roja a la part superior dels núvols. Es tracta d’una immensa tempesta que és tan gran com tres planetes Terra alineats. I ara, des de fa uns anys, està acompanyada per una nova taca més menuda. Els moviments de les dues taques són convergents, així que s’espera que a principis del mes de juliol col·lisionen. El que resultarà de la col·lisió és un misteri. Els meteoròlegs planetaris no lleven l’ull del fenomen. 

La imatge representa un mapa del cel nocturn del dia 1 de juliol de 2006, a les 23:30 hores (hora oficial), que pot ser utilitzat per a l’observació. Només cal sostindre’l dalt del cap amb la part inferior en direcció al Sud (S). Així tindreu el Nord (N) a la vostra esquena en la carta, l’Est (E) es trobarà a l’esquerra i l’Oest (O) a la dreta. Aleshores veureu com les estrelles del mapa es corresponen amb les del cel. Aquest planisferi també pot servir-vos durant tot el mes. Només caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Existeix una versió amb més resolució ací. Així aquesta carta serà correcta igualment per al dia 15 a les 22:30 hores i per al dia 30 a les 21:30 hores.

Que tingueu unes bones observacions.
Figura: Mapa celeste per al mes de juliol. Vàlid per al dia 1 de juliol a les 23:30 hores. Per a utilitzar-lo altres dies caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Gràfic del programa Cartes du Ciel.

Publicat dins de El cel del mes i etiquetada amb , | Deixa un comentari

El cel de juny de 2005

0
Publicat el 2 de juny de 2005

Aquest mes parlarem de la constel·lació de Virgo, que s’observa a la part central del mapa estel·lar. Representa Astrea, deessa de la innocència i de la puresa i filla de Zeus i Temis. Després de mesos seguits sense veure cap planeta a la posta del Sol, tornarem a veure Venus. Els planetes Venus, Saturn i Júpiter apareixeran visibles simultàniament en el cel.

La imatge representa un mapa del cel nocturn del dia 1 de juny de 2005, a les 23:30 hores (hora oficial), que pot ser utilitzat per a l’observació. Només cal sostindre’l dalt del cap amb la part inferior en direcció al Sud (S). Així tindreu el Nord (N) darrere vostre en la carta, l’Est (E) es trobarà a l’esquerra i l’Oest (O) a la dreta. Aleshores veureu com les estrelles del mapa es corresponen amb les del cel.

Aquest planisferi també pot servir-vos durant tot el mes. Només caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Així aquesta carta serà correcta igualment per al dia 15 a les 22:30 hores i per al dia 30 a les 21:30 hores.

Aquest mes parlarem de la constel·lació de Virgo, que s’observa a la part central del mapa estel·lar. Representa Astrea, deessa de la innocència i de la puresa i filla de Zeus i Temis. En el principi els déus vivien entre els humans, però quan la guerra i la maldat es van estendre entre les persones, aquests van fugir a la seua nova residència de l’Olimp. Astrea va ser l’última a romandre-hi fins que, finalment, també va abandonar la humanitat. Se la va posar entre les estrelles, formant la constel·lació de Virgo. Aquesta forma la segona constel·lació del cel després d’Hydra. La seua estrella més brillant, Spica, és en realitat, un sistema doble d’estrelles situat a 260 anys llum de nosaltres. També hi trobem el supercúmul de galàxies de Virgo a una distància de 65 milions d’anys llum. Aquest mes Júpiter es troba sobre la constel·lació.

Júpiter i Saturn seran visibles durant la primera part de la nit. En la carta estel·lar s’han representat només per al dia 1 de juny. Com els planetes tenen un moviment bastant ràpid en el cel, la seua posició canvia de dia en dia.

Després de mesos seguits sense veure cap planeta a la posta del Sol tornarem a veure Venus. Els planetes Venus, Saturn i Júpiter apareixeran visibles simultàniament en el cel. Des del mateix dia 1 i durant tot el mes, a la posta de sol, la vista serà fantàstica. Venus estarà molt prop de l’horitzó oest mentre que juntament amb els altres dos planetes formarà una gran alineació. El dia 8, la Lluna, amb un dèbil fil de llum, es trobarà només a 4º de Venus. El dia 10, per fi, veurem aparèixer Mercuri només uns minuts després de la posta del Sol. Mercuri anirà veient-se cada vegada més temps i a més altura, fins el dia 23 de juny. A partir del 24 Venus i Mercuri es trobaran molt prop un de l’altre, fins a final de mes.

Entretant el planeta Saturn anirà acostant-se a aquests planetes. El dia 25 de juny s’observarà una concentració de planetes en direcció a l’oest. En només 1º i mig de cel tindrem Mercuri, Venus i Saturn. El millor moment per a observar el fenomen serà cap a les 22 h.

De bon matí, s’observarà molt bé el planeta Mart, que anirà augmentant la seua altura cada dia.

La Lluna es trobarà en lluna nova el dia 6, en quart creixent el 15, mentre que el 22 de juny estarà en fase de lluna plena. Finalment el 28 de juny la Lluna presentarà l’aspecte de quart minvant.

Ja s’han publicat a la revista científica Science els primers resultats de l’exploració de la lluna de Saturn, Tità, per la nau nord-americana Cassini i la sonda europea Huygens. Aquest satèl·lit que té una atmosfera de nitrogen i metà, presenta també rius on corre el metà líquid. Utilitzant un radar a bord de la nau Cassini s’han fet mapes d’un tros de la seua superfície. S’ha descobert un volcà d’uns 180 km de diàmetre al qual se li ha donat el nom de Ganesa Macula. En aquest tros explorat no s’han detectat cràters produïts per l’impacte de cossos celestes com s’observa a la Lluna i altres satèl·lits de Júpiter i Saturn. Es creu que aquests cràters han estat enterrats per materials portats pel vent o han desaparegut per l’erosió que produeix la pluja. Els components de l’atmosfera de Tità són similars a les de la Terra primitiva abans que l’activitat microbiana transformara l’atmosfera terrestre i a partir de la qual es va formar la vida.

Que tingueu unes bones observacions.

(La figura és un mapa celeste per al mes de maig. Vàlid per al dia 1 de juny a les 23:30 hores. Per a utilitzar-lo altres dies caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Per veure’l bé cal guardar-lo a l’ordinador i obrir-lo amb un programa gràfic. A partir d’una figura del programa Cartes du Ciel).

Publicat dins de El cel del mes i etiquetada amb , , , , | Deixa un comentari

El cel de maig de 2005

0
Publicat el 2 de maig de 2005

Aquest mes parlarem de la constel·lació de Leo, que s’observa a la part central del mapa estel·lar. És una constel·lació gran i impressionant que forma la figura d’un lleó a punt de saltar sobre la seua presa. La seua estrella més brillant, Regulus, està situada pràcticament sobre l’eclíptica, o camí que fa el Sol sobre el cel. Júpiter i Saturn seran visibles durant la primera part de la nit.La imatge representa un mapa del cel nocturn del dia 1 de maig de 2005, a les 23:30 hores (hora oficial), que pot ser utilitzat per a l’observació.  Només cal sostindre’l dalt del cap amb la part inferior en direcció al Sud (S). Així tindreu el Nord (N) darrere vostre en la carta, l’Est (E) es trobarà a l’esquerra i l’Oest (O) a la dreta. Aleshores veureu com les estrelles del mapa es corresponen amb les del cel.

Aquest planisferi també pot servir-vos durant tot el mes. Només caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Així aquesta carta serà correcta igualment per al dia 15 a les 22:30 hores i per al dia 30 a les 21:30 hores.

Aquest mes parlarem de la constel·lació de Leo, que s’observa a la part central del mapa estel·lar. És una constel·lació gran i impressionant que forma la figura d’un lleó a punt de saltar sobre la seua presa. Representa el lleó de Nemea, país que assolava menjant-se els seus habitants i ramats. Hèrcules va lluitar amb ell i el va matar. Amb la seua pell es va vestir i el seu cap li serví de casc. La seua estrella més brillant, Regulus, està situada pràcticament sobre l’eclíptica, o camí que fa el Sol sobre el cel. Aquest fet produeix que el Sol passe sobre ella (l’oculte) cada 23 d’agost. A més a més, des del centre del cap del Lleó sembla que isquen els meteors que formen la pluja d’estels anomenada Leònides que es produeix cada 17 de novembre.

Júpiter i Saturn seran visibles durant la primera part de la nit. En la carta estel·lar s’han representat només per al dia 1 de maig. Com els planetes tenen un moviment bastant ràpid en el cel, la seua posició canvia de dia en dia.

El planeta Saturn farà una bonica aproximació a una Lluna creixent el dia 13 de maig.  Els millors moments per veure-ho serà des de les 22 a les 24 hores. Cap dels altres planetes no és observable a poqueta nit en la direcció de l’oest.

De bon matí, continuarem amb l’alineació còsmica dels planetes Mercuri, Urà, Mart i Neptú. Els primers dies del mes, la Lluna en quart minvant també s’afegirà al seguici planetari.

La Lluna es trobarà en quart minvant l’1 de maig, en lluna nova el 8, en quart creixent el 16, mentre que el 23 de maig estarà en fase de lluna plena. Finalment el 30 de maig
la Lluna tornarà al quart minvant.

L’exploració del planeta Mart ens porta sorpreses cada dia que passa. S’han publicat a la revista científica Nature les darreres evidències sobre la possibilitat de trobar aigua a la superfície del planeta roig. La nau europea Mars Express ha descobert la possible existència d’un mar d’aigua congelada prop de l’equador marcià. La seua grandària és 800 per 900 km la qual cosa el fa comparable al mar del Nord. El més curiós del cas és que l’aigua hi circulava lliurement fins fa uns 5 milions d’anys, així que, si estem interessats en buscar fòssils marcians, aquest sembla ser un bon lloc per començar.

Que tingueu unes bones observacions.
(La figura és un mapa celeste per al mes de maig. Vàlid per al dia 1 de maig a les 23:30 hores. Per a utilitzar-lo altres dies caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Per veure’l bé cal guardar-lo a l’ordinador i obrir-lo amb un programa gràfic. A partir d’una figura del programa Cartes du Ciel)

Publicat dins de El cel del mes i etiquetada amb , , | Deixa un comentari