Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall i Camps

Arxiu de la categoria: Junyent

Cada dia al meu corral (3: utilitzant la llengua)

0

La bústia de casa em reservava una sorpresa: un sobre de la Plataforma per la Llengua i, en el seu interior, una mascareta de l’entitat, obsequi per haver contribuït a una de les campanyes que promou. Concretament, la promoció del català entre el jovent d’Eivissa, territori especialment problemàtic per a la nostra dissortada llengua.

El present i el futur del català, el seu ús, la seva salut, els seus avenços i retrocessos, tornen a estar d’actualitat, com si una mena de llei astronòmica misteriosa atorgués a la nostra llengua el paper d’un planeta o d’un cometa que, cíclicament s’acosta i és més fàcilment perceptible als nostres ulls de patidors filòlegs ocasionals. La metxa que ha encès el festival de pirotècnia en forma d’articles i piulades a les xarxes socials ha estat la darrera enquesta d’usos lingüístics, que ha revelat una davallada en l’ús social del català als territoris on n’és llengua pròpia en forma de dades no per intuïdes menys preocupants.

Aquest intens i extens debat ha girat entorn a una antiga qüestió, almenys per als que seguim bastant de prop l’esdevenir del nostre idioma: la pèrdua de vitalitat del català en tants àmbits (ús quotidià, patis d’escola, mitjans de comunicació, cinema o sentències judicials, per citar-ne cinc), és responsabilitat dels parlants, que no estem prou conscienciats, o bé de les administracions, que no fan prou bé la feina que haurien de fer en termes d’exigència normativa i dotació de recursos? Ve a tomb la famosa frase de l’època Moll (el català depèn de tu), rebutjada en el seu dia per importants escriptors i que és el títol del darrer treball de Carme Junyent, indispensable a l’hora de fer-nos aterrar en la realitat que l’enquesta sociolingüística ha confirmat.

Tots tenim un paper a l’hora de capgirar les xifres que apunten a un negre panorama per a la llengua a mig i llarg termini. Quin dubte hi ha que les nostres administracions haurien de fer més, per moltes limitacions amb què es trobin, per una raó de pes: les altres administracions (les d'”ells”) no tenen cap escrúpol a l’hora de disparar tota mena d’artilleria parlamentària, normativa i judicial contra el català, tergiversant el sentit de la immersió, obligant a la inclusió del castellà a la etiquetes del producte més nimi, impedint la reciprocitat de les televisions autonòmiques, i el que és pitjor, intentant sembrar la discòrdia en una societat, la nostra, que sempre ha fet bandera del respecte i la convivència a l’hora d’expressar-se.

Però també depèn de nosaltres. Sobretot de nosaltres. La resposta a la pregunta “què podem fer?”, adreçada a especialistes o entesos de la sociolingüística, sempre és la mateixa: usar el català sempre que es pugui, superant inèrcies, prejudicis i pors. Es pot fer i s’ha de fer. Hi tenim dret. És necessari. Allibera. Satisfà.

La mascareta de la Plataforma és negra, molt elegant. És la primera que usaré que no és quirúrgica. En un lateral convida a utilitzar la llengua. Potser hi ha una certa contradicció entre aquesta frase i posar-se una mascareta just quan ens recomanen parlar poc i en veu baixa. No importa, l’important és la intenció d’una entitat activa i eficaçment reivindicativa que, significativament, ja supera els 23.000 socis. Aquest és el camí.

[Imatge: plataforma-llengua.cat]

Depèn de tots

0

No sóc gens amic d’aquest tipus de gent de tarannà pessimista o derrotista en matèria de llengua (catalana, òbviament), que sembla que en el fons trobin un mòrbid plaer en constatar que a la nostra manera de parlar li queda ben poc per criar malves. Però faig una excepció amb la persona de Carme Junyent, la lingüista professora de la Universitat de Barcelona i directora de la GELA (grup d’estudis de llengües amenaçades). Ella, que podríem classificar-la dins d’aquest grup del mal averany, és en realitat una dona que des de fa anys es preocupa d’alçar la veu i dir unes quantes veritats encara que facin mal de sentir, una de les quals és que la immersió lingüística de fa temps que no assoleix cap dels objectius que es marcà des d’un primer moment una voluntariosa classe política quan tot estava per fer i tot era possible. S’agraeix la sinceritat, el bany de realitat i el dir les coses tal com són que pregona la Junyent, enmig del silenci d’una part de la professió (em fa l’afecte que més d’un no li té gens de simpatia) i de la mirada cap a una altra banda dels actuals administradors de les polítiques lingüístiques.

La Carme Junyent ha estat avui a Tarragona presentant el seu llibre El català depèn de tu (un títol que remet a aquella política lingüística primerenca de les recordades Aina Moll i la Norma). L’acte ha estat el primer al qual he assistit des de l’inici de la pandèmia, observant totes les cauteles sanitàries, que no cal repetir de sabudes. La lingüista ha desgranat el seu ja conegut discurs crític amb l’actual normalització lingüística, els punts flacs de la llengua (bàsicament el jovent) i els motius d’esperança (el no prou conegut i assumit multilingüisme de la societat, que hauria de ser la taula de salvació). La Marina Messeguer, investigadora d’aquest darrer tema, ha estat la contrapart d’un acte plantejat en forma de diàleg entre elles dues, fugint de la clàssica xerrada.

A la inevitable pregunta de, si el català depèn de nosaltres, què hem de fer?, la resposta segueix sent la mateixa de sempre, ben simple: parlar-lo sempre. Altra cosa és si s’és prou conscient de si això és tan fàcil sempre i en tot lloc i en totes les circumstàncies, però la conscienciació hi ha de ser. Els que fa anys que, crec que sincerament, ens considerem uns conscienciats (no goso dir uns activistes) de la llengua, no podem estar prou satisfets dels resultats fins avui. Pors, precaucions, imposicions legals, limitacions fàctiques… podríem trobar mil excuses que justifiquen o no que no som cent per cent fidels a l’ús de la nostra llengua. Potser ens ajudarà molt el llibre de Junyent: la imatge que il·lustra la portada, un pobre peixet nostrat intentant sobreviure en una peixera mig buida, ens hauria de fer posar les piles de nou per evitar que el català s’afegeixi a la llista dels mils d’idiomes destinats a desaparèixer de la faç de la terra al segle XXI, segons la UNESCO. Una verdadera desgràcia. Una més.

[Imatge: Vilaweb]

 

Publicat dins de 2. Societat, Llengües i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Històries des de casa (10: el desdoblament, que no falti)

0

És increïble. Tenim prohibit passejar per zones obertes i poc transitades però en canvi un nombrós col·lectiu de persones es veuran obligades també avui dilluns a anar a treballar (traduït: fer ús del transport públic, potser canviar de població i restar moltes hores dins un habitacle de reduïdes dimensions amb més gent). Mentre l’ínclit gobierno de progreso no baixa del burro, la Generalitat ha tingut la pensada de publicar una resolució obligant els treballadors a romandre distanciats un metre i mig els uns dels altres. Que s’hagi de concretar amb aquesta precisió (no mil·limètrica però sí centimètrica) un tema tan personal com l’espai privatiu i la posició de cadascú respecte als altres dóna la mesura, mai millor dit, de l’abast de la situació.

Completament d’acord amb una decisió que intenta pal·liar el perill de transmissió del coronavirus entre humans, amb un però… La resolució parla de “les mesures de distància entre treballadors i treballadores i amb les persones usuàries amb les quals interactuen en els centres de treball”. Com es pot comprovar, la redacció del títol de la resolució ha inevitablement resultat afectada pel desdoblament de gènere, aquesta xacra que impregna tot document oficial. Se n’adona el redactor del text del què significa que la distància entre treballadors i treballadores ha de ser d’un metre i mig? I entre treballadors, a quants centímetres poden estar uns d’altres? I entre treballadores? Els treballadors no són persones i els usuaris sí? Per què no parlen, senzillament, de “les mesures de distància entre persones”, sense més discriminacions?

La filòloga Carme Junyent ja fa anys que està batallant contra aquest virus lingüístic completament innocu però per al qual molt ens temem que no hi ha vacuna possible. Almenys no és el moment més oportú per fer-hi més escudella. Les urgències que tenim com a societat són unes altres. Deixem-ho aquí, doncs.

[Imatge: Vilaweb]

 

Publicat dins de 2. Societat, Llengües i etiquetada amb , | Deixa un comentari