Presentació del llibre de poesia «La doble el·lipse 88 haikus», de Jaume Pujol Ramo
El passat dimarts 18 de juny, el poeta Jaume Pujol Ramo, membre del grup Reversos, va presentar a l’espai VilaWeb el seu darrer llibre La doble el·lipse (Círculo Rojo, 2024), amb l’acompanyament musical dels seus fills Anna (flauta) i Jordi (saxo).
Jaume Pujol Ramo va néixer l’any 1959. És físic i catedràtic a la Universitat Politècnica de Catalunya, on ha desenvolupat tota la seva carrera acadèmica.
Es va iniciar en la poesia arran de la pèrdua de la seva dona l’any 2017. Ha fet diversos cursos a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès i al Laboratori de Lletres. És membre de l’Associació de Poetes Terrassencs i del grup de poesia Reversos.
La doble el·lipse és el seu primer llibre de haikus. L’any 2019 va publicar el poemari El teu somriure. També hi trobem poemes seus a diferents reculls col·lectius.
L’el·lipse, aquesta corba plana amb dos eixos de simetria, aquest lloc geomètric dels punts del pla per als quals és constant la suma de les distàncies a dos punts interiors fixos denominats focus, va captivar a en Jaume per intitular el seu primer recull de haikus. Aquest joc al voltant del dos, s’ajusta a la seva trajectòria científica (com a físic) i artística (com a músic inicialment i ara com a poeta). Dos focus a la seva vida, però també dos focus geogràfics, el mar i la terra endins, que són protagonistes del llibre.
El mar és l’inici i el final del llibre. I no el mar en genèric sinó un punt ben determinat, el meravellós racó de l’Illa Mateua entre el Port de la Clota de l’Escala i la Punta Montgó, on fa més de trenta anys la família va decidir ancorar la barca estiuenca. I des d’aquest racó escalenc, el llibre cavalca cap als paisatges del Ripollès o del Vallès en els que l’autor ha arrelat tan profundament com li han permès els vents.
De mar a terra endins, i de terra endins al mar, variant camins, descobrint, creixent, sortint del cercle monòton per buscar la doble simetria de l’el·lipse. Així es configura la primera part del llibre, l’el·lipse emergida.
Fa un parell d’anys en Jaume va tenir l’oportunitat de descobrir un món apassionant, el que s’amaga sota les aigües del mar. Un hàbitat que queda vedat habitualment als ulls de l’animal terrestre: un jardí subaquàtic de posidònies, corall roig, mol·luscs, gorgònies, llagostes i nombroses espècies de peixos. El viatge novament de descoberta a través d’aquestes imatges configura la segona el·lipse, la submergida, que permet sentir la serenitat del silenci, alentir el temps fins a no percebre’l. I embolcallar-se de pau.
Cada el·lipse ve introduïda per un haibun, figura de la lírica japonesa en què una prosa poètica està acompanyada per un haiku, a tall de síntesi i fins i tot la pot enriquir en el diàleg que les dues parts poden establir.
Surant per les el·lipses, un nombre —que no té res d’atzarós—, de haikus: 88, nombres en els quals apareix novament la doble el·lipse i per dues vegades (com dos són els eixos de l’el·lipse, dos són els seus focus). Un doble 8 que en horitzontal permet mirar l’infinit, el doble infinit per un costat i per l’altre on tot s’ajunta, l’horitzó on s’uneix el mar, el cel i la terra.
Un haiku, com va dir Bashô, “és el que esdevé aquí i ara”. Figura lírica de brevetat extrema, “la composició de 17 síl·labes dura el lapse d’una alenada!” amb estructura de tres versos que obliga a deixar de banda tot el superflu o prescindible per descriure el moment i que ha de generar una certa emoció, un aware, com diuen els japonesos.
A continuació transcrivim el haibun que introdueix la part de l’el·lipse emergida:
El·lipse emergida
Emergir just néixer, abandonant el líquid amniòtic com a medi natural. I començar a afermar-se a la terra. En diferents indrets del Ripollès i del Vallès he arrelat tan profundament com m’han permès els vents, i he deixat créixer les arrels secundàries amb tota la llibertat que m’ha ofert l’assossec. Em delia per completar la paleta que m’arribava a la retina, afegint al pantone que dominava els paisatges de terra endins, els blaus de les tonalitats il·limitades de la mar. Després de descobrir-la des del camió del pare aparcat a la sorra de la platja de l’Estartit, vaig decidir ancorar la barca estiuenca als paratges de Montgó, davant l’illa Mateua, d’això ja fa més de trenta anys. Des de llavors, la meva ànima descriu òrbites al llarg de l’espai, del mar a terra endins, del blau turquesa al vermell, del terrós al verd safir, mentre els sentits despleguen tota la seva capacitat d’absorció. I dalt del turó, amb la vall als peus, o del penya-segat on trenquen les onades, copso com
el temps cavalca
dins l’el·lipse emergida.
Porto les regnes.
I alguns dels haikus d’aquesta primera part del llibre:
La pedra plana
fa saltirons a l’aigua
cinc sis
s’enfonsa.
El petit cranc
s’encimbella a la pedra.
L’ona, traïdora.
Trenquen amb ràbia
ones a la Mateua.
Remouen cendres.
Enmig del verd
i amb decorat de núvols
sorgeix la torre.
El riu Merdàs.
De gran, torno a la gorga.
No puc fer peu.
Cuques de llum.
En la fosca aplaudeixen
amb verd intens.
La matemàtica
en el cel escalenc.
Núvols fractals.
A continuació alguns dels haikus que corresponen a l’el·lipse submergida:
Baixo pel mur.
Munió de punts magentes
i un… santiaguinyo!
Un nudibranqui
amb forma d’espardenya
de l’altre peu.
Dins de la cova
enjogassen el mero
tantes bombolles.
Sols dos ulls dins la bauma.
Congre o morena?
Just emergeixo
davant l’illa Mateua.
Em sento a casa.
Per finalitzar l’acte, alguns membres del grup Reversos van llegir aquests haikus:
En la foscor,
la lluna quasi plena.
Bocí d’absència.
La rosa espera
el senyal de la vida
dins el capoll.
Surt la morena
ben endins de la roca.
Els ulls li brillen.
Taques taronges
al fons color de sorra.
Dues estrelles.
Fons ple de rams.
Cromatisme d’esponges.
Cap de bessona.
Penya-segat.
Les gorgònies blanques.
El cau d’un congre.
Copso el silenci
a través de la màscara.
Ah, les gorgònies!
Bosc submergit.
Densitat infinita
de posidònies.
Gràcies, Jaume, Anna i Jordi, per la magnífica vetllada de poesia i música que ens vàreu oferir!
Agraïments a la Rosa Maria Roca, l’Aleix de Ferrater i la Marina Costa per les fotografies.
