Marta Garcia-Puig

Benvinguts de nou!! Avui m’agradaria dedicar l’article a les frases fetes i expressions italianes. Tot seguit, us explicaré algunes de les expressions que conec i que trobo útils i us en donaré, si n’hi ha, l’equivalent català. Per començar, fixem-nos en l’expressió que hi ha al títol:

TIRARE PACCO / DARE BUCA

Aquesta expressió es diu una mica diferent segons la zona o la persona. Quan hem quedat amb algú, però al final aquesta persona no es presenta a la cita, podem dir que mi ha dato buca o que mi ha tirato pacco. En català, en canvi, direm que m’ha deixat plantat/da.

ABBASSARE LA CRESTA

Aquesta expressió es refereix a una persona que té molts fums i si algú li abbassa la cresta, vol dir que ‘li abaixa fums’. Pel que fa a l’origen, tal com podeu deduir, ve del comportament que tenen els galls amb un adversari.

ANDARE IN FRANTUMI / A ROTOLI

Quan una cosa va in frantumi o a rotoli, pot voler dir que ‘s’ha fet miques’ (literalment) o bé, en un sentit figurat, que ‘se n’ha anat en orris’. Ex: Ha mandato a rotoli l’azienda.

ANDARE AL SODO / AL DUNQUE

Això equival a ‘anar al gra’ en català, per exemple: Ho parlato con Daniella e sono andato dritto al sodo: le ho detto che non voglio più vederla. El contrari d’aquesta expressió seria menare il can per l’aia, que seria com ‘fugir d’estudi, divagar’…

CHI NASCE TONDO NON MUORE QUADRATO

Ara mateix no se m’acut cap equivalent en català per a aquesta dita, potser no n’hi ha. S’usa per a afirmar que la gent no canvia mai, que el caràcter o la manera de pensar de la gent no es pot modificar.

CHIARO E TONDO

Quan diem alguna cosa chiaro e tondo, vol dir que la diem clar i català! Per exemple: Ti ho detto chiaro e tondo che stasera non esci!

FARSI UNA RAGIONE

Farsi una ragione vol dir ‘fer-se’n la idea’. Ara us poso un exemple perquè crec que serà més clar: Non ti amo più, fattene una ragione! Això vol dir ‘Ja no t’estimo, vés fent-te’n la idea!’

CI PENSO IO!

Si volem oferir la nostra ajuda a algú i volem dir-li que no es preocupi, que ja ho farem nosaltres (la tasca que sigui), podem dir ci penso io!, que equival a ‘ja me n’ocupo jo!’

COSÌ SU DUE PIEDI

Si, quan estem parlant amb algú, li fem una pregunta que l’agafa desprevingut, en català ens diria home, així en fred… no sé què dir-te. En italià, en canvi, ens dirà così, su due piedi, non so cosa dire.

DATI UNA CALMATA!

Quan parlem amb algú i aquesta persona s’altera més del compte, en italià li diem: dati una calmata! En català, en canvi, podem dir tranquil eh!, tranquil·litza’t! o calma’t!

DATI UNA MOSSA

Si li diem a algú dati una mossa!, li estem dient espavila! 

È PROPRIO LA MIA GIORNATA!

Si avui és un d’aquells dies que tot et surt malament, pots dir è proprio la mia giornata! Òbviament és una frase irònica, perquè evidentment ens queixem. En català, en canvi, diem Avui no és el meu dia!

ESSERE DI LARGHE VEDUTE

Si algú és di larghe vedute, vol dir que té una mentalitat oberta, tolerant.

FAI IL BRAVO!

Aquesta frase, la diuen molt les mares als seus fills quan són petits: Fai il bravo! (que vol dir ‘porta’t bé!’)

FARNE A MENO

Fare a meno di qualcosa vol dir ‘viure sense tal cosa’. Per exemple, jo diria: Non posso fare a meno del cioccolato!

FARE LA PREDICA

La predica és el discurs que  fan els sacerdots; és a dir, el sermó. Tanmateix, tant predica com sermó també s’utilitzen per a referir-se a un discurs avorrit que algú ens fa, normalment els pares quan ens renyen. Ex: Non mi fare la solita predica!

SCENDERE IN PIAZZA

Aquesta expressió s’utilitza molt als diaris per a dir que hi ha hagut una manifestació. Per exemple, podem dir Centinaia di studenti sono scesi in piazza per protestare contro la riforma X.

PER FILO E PER SEGNO

Aquesta és l’expressió italiana equivalent al nostre fil per randa. Ex: Ti sei sposata? cavolo, raccontami tutto per filo e per segno!

Espero que us hagi semblat interessant i útil, fins a la propera!

Sabíeu que el venecià té paraules en comú amb el català? Vegem-ne alguns exemples:

– En italià, per dir ‘massa’ diuen troppo (que no s’hi assembla gens); en castellà, diuen demasiado (que tampoc s’hi assembla); en venecià, en canvi, diuen massa! Exactament com en català!

– Un altre exemple és la paraula catalana got, que en venecià és gotto. Curiosament, només s’assembla a la paraula catalana, perquè en castellà és vaso i en italià és bicchiere.

– La 3a persona singular del verb voler, vol, en venecià és exactament igual: vol. En italià, en canvi, diuen vuole (o vuol).

– En venecià, per dir fora també diuen fora. En italià, en canvi, es diu fuori i en castellà, com ja sabeu, fuera.

– L’adjectiu femení bona en venecià també és bona. En italià, en canvi, diuen buona i en castellà, buena.

Sabíeu que l’adjectiu culte acaba amb e perquè si s’hagués decidit escriure cult sonaria com cul? Per tant, en Pompeu Fabra va decidir que l’ortografia fos culte.

Sabíeu que fil per randa en anglès és by heart, en italià és a memoria, en castellà és de pe a pa/al dedillo i que en francès és par coeur?

Sabíeu que sobtadament en anglès es diu cold turkey? Sí, cold turkey no vol dir ‘gall dindi fred’! S’usa sobretot per a parlar de deixar alguna cosa de cop, com ara deixar de fumar. Exemple: she quit cold turkey. En italià, en aquest cas diríem di punto in bianco.

Sabíeu que fregir i fry en anglès no és el mateix? Fa poc vaig descobrir que si volem dir ‘fregir’, hem de dir deep fry. En canvi, si volem dir ‘fer a la planxa’, llavors sí que hem d’utilitzar el verb fry. Jo pensava que per dir ‘a la planxa’ havíem de dir grilled, però es veu que grilled seria a la brasa o gratinat.

Sabíeu que per dir ‘de cop i volta’, en català també podem dir d’improvís, que en castellà  podem dir de improviso, però que en italià hem de dir ALL’improvviso? En anglès, en canvi, es diu suddenly o all of a sudden. Si filem prim, en anglès, per dir que una cosa ha succeït de sobte i que, a més, nosaltres no ens ho esperàvem, podem dir que va passar out of the blue i en italià, que va passar di punto in bianco.

Finalment, m’agradaria acabar amb la traducció d’una fruita que porta uns quants maldecaps quan la vols traduir, la pruna. Primer hem de saber si és seca o no. Si no és seca, en català, diem pruna; en castellà, diuen ciruela; en anglès, diuen plum; en italià, diuen prugna; i en francès, diuen prune. En canvi, si és seca, en català diem pruna seca; en castellà, diuen ciruela pasa; en anglès, diuen prune; en italià, diuen prugna secca; i en francès, diuen pruneau. No és un embolic tot plegat?

Benvinguts de nou!!

Avui m’agradaria comparar els àpats de diferents països; més concretament, de Catalunya, del Regne Unit i d’Irlanda, i d’Itàlia. D’una banda, diré com es diuen i, de l’altra, explicaré a quina hora es menja a cada lloc.

REGNE UNIT I IRLANDA

Aquí és una mica complex, ja que hi ha dues maneres d’organitzar els àpats: la manera tradicional i la moderna. En general, se segueix la tradicional, però actualment a les ciutats s’està estenent la manera moderna.

Pel que fa a la manera tradicional, tenen breakfast (‘esmorzar’), dinner (‘dinar‘), tea (‘sopar‘) i supper (aquest últim és opcional, hi ha gent que el fa i gent que no). L’esmorzar no té una hora fixa, depèn de l’hora que cadascú s’hagi de llevar; el dinner es fa a la una en punt i és l’àpat més gran del dia; tea és a les sis de la tarda i consisteix en una tassa de te amb llet i alguna cosa de menjar, però no tant com al migdia (per exemple un entrepà, una amanida, etc). Després, just abans d’anar a dormir, hi ha gent que fa el supper; és a dir, menja una cosa petita com ara un entrepà petit.

Pel que fa a la manera moderna, és el que molts ja coneixeu: breakfast (‘esmorzar’), lunch (‘dinar’), dinner  (‘sopar’) i supper (opcional, com hem dit abans). L’hora del breakfast depèn de l’hora a què cadascú vagi a treballar; el lunch es fa normalment a la una i dinner és a les set de la tarda, perquè molta gent acaba de treballar a les sis. Les diferències en els aliments que s’ingereixen entre aquesta manera i la tradicional és que a la tradicional es menja les patates, la verdura i la carn/peix a la una (dinner) i que a la moderna es mengen a les set (dinner).

Finalment, m’agradaria dir una curiositat etimològica: breakfast (‘esmorzar’) seria com dir ‘desdejuni‘ (esmorzar), perquè fast no només vol dir ‘ràpid’, també vol dir ‘dejunar‘.

ITÀLIA

A Itàlia, mengen colazione, pranzo i cena. Pel que fa a l’horari de l’esmorzar, com sempre, depèn de cadascú; però el de la resta d’àpats depèn de la zona i seria la següent:

– Al nord d’Itàlia (Veneto, Piemonte, etc.) normalment es menja el pranzo a les 12:00-12:30h i la cena és a les 19:00-19:30h. De fet, les botigues també tanquen com a molt tard a les 19:30h, cosa a la qual jo mai vaig aconseguir adaptar-me. Sempre em venia de gust comprar-me el berenar a les 19h i llavors m’adonava que m’estaven a punt de tancar i havia de córrer.

– Al sud d’Itàlia (de Roma cap avall) normalment dinen a les 13h i sopen a les 20:00-20:30h. Si ja anem més avall i arribem a Sicília, allà ja sopen a l’horari català: a les 21h.

CATALUNYA

Per als qui sigueu estrangers i us interessi saber com ho fem aquí, a Catalunya dinem entre les 13h i les 14,30h normalment (els diumenges més tard), depèn de cadascú, i sopem entre les 21h i les 22h. Crec que devem ser un dels països on mengem més tard… he, he, he!

Benvinguts de nou! Avui m’agradaria parlar de qüestions culturals. Més concretament, parlaré del que l’etnògraf Michael Agar anomena rich points: aquells detalls d’una persona d’una altra cultura que et sobten, que no t’esperes i que estableixen una diferència entre la teva cultura i la cultura de l’altra persona. Gràcies a aquests detalls, podem aprendre moltes coses sobre altres cultures.

ITÀLIA

En primer lloc, parlaré dels rich points que em vaig trobar mentre vivia a Itàlia, a Venècia. Crec que el que més em va impactar va ser la sopa de tortel·linis. Sí, ho heu sentit bé! Resulta que em van preguntar què volia per sopar, si pasta em semblava bé. Jo vaig que dir que sí perquè a mi m’encanta la pasta. Però clar, jo m’imaginava que pasta volia dir ‘pasta amb salsa’. Quan vaig veure els tortel·linis dins de la sopa, em vaig quedar immòbil. Crec que em vaig estar mirant la minestra (sopa) durant un minut com a mínim! Després em van explicar que si hagués volgut dir ‘pasta amb salsa’, hauria dit pastasciutta, no pasta.

Una altra cosa que em va sorprendre va ser que una noia em va preguntar estranyada Et fiques sucre al iogurt? I jo li vaig dir que només al iogurt natural, no a tots! Llavors em va explicar que a Itàlia no fiquen sucre al iogurt natural. A mi em va sobtar molt, perquè si no fiques sucre al iogurt natural és àcid i, per mi, no està gens bo. El tema del sucre al iogurt em sembla força curiós, perquè no només m’ho he trobat a Itàlia, sinó que també passa a Irlanda. De fet, després de descobrir que hi ha dos països on no posen sucre al iogurt, em vaig arribar a plantejar si potser no devem ser nosaltres els “estranys”, en lloc de pensar que els “estranys” són els altres perquè no hi fiquen sucre.

Finalment, una altra cosa que em va sorprendre molt va ser que, per a ells, no és normal que un adult begui un batut de llet i cacau (com ara el nostre Cacaolat). Com que a mi, com a molts de vosaltres, m’agrada molt el Cacaolat, quan estava a Itàlia em comprava batuts de llet i cacau (per desgràcia no eren Cacaolat). Un dia, mentre mirava la televisió, una companya de pis italiana em va dir que li havia estranyat veure que comprava batuts de llet i cacau. Jo em vaig quedar parada i li vaig preguntar per què li semblava estrany, ja que per a mi és la cosa més normal del món. Llavors em va explicar que, a Itàlia, els únics que beuen batuts de llet i cacau són els nens. Després d’aquesta conversa, vaig parlar amb més italians sobre aquest tema i vaig arribar a la conclusió que no és que estigui mal vist o “prohibit” que els adults en beguin (potser algun adult per esmorzar en beu), però no és una cosa habitual com ho és a Catalunya.

IRLANDA

Ara explicaré els rich points que m’he trobat amb la cultura irlandesa gràcies a la meva parella. Comencem per l’esmorzar! Una cosa que vaig notar va ser que li semblava estrany que em fiqués cafè a la llet amb cereals. Després vaig esbrinar que a Irlanda no es fiquen res a la llet amb cereals, ni cafè ni xocolata ni res. Una altra cosa que he descobert sobre la llet de l’esmorzar és que allà no s’escalfa mai, ni tan sols a l’hivern. A mi això de la llet freda a l’hivern em va impactar molt, més encara que el fet que se la beguin sense res!

Per acabar, hi ha una altra cosa que em va semblar curiosa. Resulta que un dia vaig preparar-me una torrada amb mantega i melmelada de maduixa i estava comentant al meu xicot que també fem torrades amb mantega i sucre. Quan li vaig dir mantega i sucre, va fer una cara de fàstic que em va sorprendre. La veritat és que no entenc per què per a ells és normal posar melmelada a sobre de la mantega però, en canvi, és tan estrany posar-hi sucre; perquè si ens hi fixem, totes dues coses són dolces. Però, bé, al cap i a la fi són costums de cada país, de cada cultura.

No sé si us sembla interessant veure aquestes diferències culturals, però a mi m’agraden molt. A més, no només és una manera d’aprendre i de tenir més cultura, sinó que també serveix per a obrir-nos la ment, per a adonar-nos que la paraula normal és molt relativa i que no tothom fa les coses com les fem nosaltres, que les coses canvien de país a país.

Culture: Can you take it anywhere? Michael Agar

Bon dia i bona hora! La veritat és que hi ha moltes coses que m’agradaria comentar sobre aquests dos verbs, així que millor que anem a pams.

Primer de tot, parlem del verb ser. En català, castellà i en italià tenim els verbs ser i estar, però en francès i en anglès no passa exactament el mateix. Vegem-ho!

VERB SER

• ÊTRE (francès): En francès, el verb être comprèn el significat de ser i el significat d’estar. Per exemple, podem dir Il est intelligent (és intel·ligent) i podem dir Elle est fatiguée (està cansada).
• ESSERE (italià): En italià, tenim el verb essere i el verb stare. El que passa és que els usos no són els mateixos que en català. En línies generals, el verb essere es fa servir per a dir on som (sono a casa, ‘sóc a casa’), com és una cosa (il giardino è molto carino, ‘el jardí és molt maco’) i com estem (sono stanca, ‘estic cansada’). El verb stare, en canvi, normalment s’usa amb adverbis: sto bene, que vol dir ‘estic bé’. Cal tenir en compte, però, que això és la regla general i que, a part dels molts casos que hi ha, els usos depenen de la zona (al sud no ho utilitzen igual que al nord). El que aquí ens interessa és veure que l’italià coincideix amb el català en el sentit que ambdues llengües tenen dos verbs: ser i estar.
• TO BE (anglès): En anglès passa com en francès: només tenim un verb, s’utilitza el mateix verb per a dir ser i per a dir estar. Per exemple, podem dir I am very tired (‘estic molt cansat/da’) i podem dir I am tall (‘sóc alt/a’).

VERB HAVER

En segon lloc, voldria parlar del verb haver. El verb haver, com tots sabem, l’utilitzem per a formar els temps compostos; per exemple, He anat al teatre. Fa poc em vaig fixar que en francès i en italià, el verb haver (avoir en francès i avere en italià) també té el significat de ‘tenir‘. És a dir, a part d’utilitzar-se com a auxiliar per a formar els temps compostos, també és el verb que s’utilitza per a dir ‘tenir’: J’ai un frère (‘tinc un germà’ en francès) i Ho un fratello (‘tinc un germà’ en italià). A més, en anglès passa exactament el mateix: el verb to have no només serveix per a fer d’auxiliar, sinó que també expressa possessió: I have one brother (‘tinc un germà’ en anglès).

Com podeu comprovar, curiosament la resta de llengües que conec coincideixen en aquest aspecte i, en canvi, en català i en castellà això no passa. Però sempre ha sigut així? Doncs si investiguem una mica veiem que no, que en català haver també volia dir ‘tenir’; però aquest significat s’ha perdut en el català actual. Bé, de fet, s’ha perdut excepte en el món econòmic: en aquest context, l’haver és ‘allò que hom posseeix, moble o immoble’. En castellà, tampoc no ha sigut sempre així; en castellà antic, es deia yo he un hijo (= yo tengo un hijo). Després, però, el romanç va corrompre la conjugació llatina i va crear perífrasis basades en construccions del baix llatí, que van utilitzar aquest verb com a auxiliar: yo he comprado, él había cerrado, etc. En els seus orígens, aquestes formes volien dir ‘yo tengo comprado’, ‘él tenía cerrado’, etc., però mica en mica es va anar oblidant el significat de ‘tenir’ i van passar a significar ‘una cosa que ja està feta’.

Tenint en compte que més d’una llengua romànica dóna el significat de tenir al verb haver, que una d’aquestes llengües és l’italià (llengua que s’ha mantingut més propera al llatí) i que el català antic i el castellà antic també li donaven aquest significat, podem arribar a la conclusió que molt probablement el verb haver en llatí devia tenir aquest significat. Doncs sí, si busquem el verb haver al Diccionari de l’Enciclopèdia, podem veure que el verb habere del llatí vol dir ‘tenir’.

VERBS SER I HAVER

Finalment, per acabar l’article d’avui, voldria parlar de l’auxiliar que utilitzem per a formar els temps compostos. En català, en castellà i en anglès, no és complicat: sempre utilitzem el verb haver (he cantat, hem estudiat, heu anat, etc.). Això no obstant, no totes les llengües funcionen així. Per exemple, l’italià i el francès tenen dos possibles auxiliars: ser i haver. Segons el verb que utilitzem, haurem de fer servir ser o haver. Em sembla curiós que en aquestes dues llengües romàniques hi hagi dos possibles verbs auxiliars i que, en canvi, en català i en castellà no. Doncs resulta que això d’utilitzar el verb ser com a auxiliar ja passava en llatí: natus sum «sono nato». Així, doncs, suposo que aquest ús del verb esse llatí s’ha mantingut en italià i en francès i que, en canvi, en català i castellà s’ha perdut. (Enciclopèdia Treccani)

Espero que us hagi semblat interessant, fins aviat!

Què vull dir amb aquest títol? Evidentment, com us podeu imaginar, és una metàfora. Resulta que en filologia existeix un concepte que es diu col·locació (conegut en anglès com a collocation). Una col·locació és una combinació de mots que sempre van junts, com els germans siamesos. Per exemple, quan en català volem dir que una cosa és completament nova, què diem? Nou de trinca, exacte! Oi que no diem nou de botiga, nou brillant o qualsevol altra cosa? Per tant, podem dir que nou de trinca és una col·locació, perquè són paraules que han d’anar juntes: amb nou hem de posar de trinca, no podem posar el que vulguem. Avui m’agradaria dir-vos algunes col·locacions en italià i el seu equivalent en català.

NUOVO DI ZECCA

En italià, per a dir que una cosa és totalment nova hem de dir que és nuovo di zecca. Així, doncs, nuovo di zecca equival a nou de trinca en català. Però per què es diu nuovo di zecca i no una altra cosa? Doncs resulta que la zecca és el taller on es fabriquen les monedes i els bitllets italians. Per consegüent, es diu que una moneda és nuova di zecca perquè acaba de sortir de la zecca i, per tant, és nova. Després, aquesta col·locació també s’ha utilitzat per a referir-se a altres objectes nous, no només per a parlar de monedes o de bitllets. Més informació a: Nuovo di zecca

En català, sabeu per què diem nou de trinca? No, no s’ho ha inventat La Trinca! Trincar-la vol dir ‘botar la pilota’ i el lloc on es juga a pilota és el trinquet. En altres temps, les pilotes eren boles boterudes, però quan es tiraven a terra unes quantes vegades prenien una forma esfèrica. Així, doncs, es podia saber si una pilota havia estat trincada o no. Això va donar lloc a la frase ser nou de trinca (és a dir, que no havia estat trincat, no havia estat utilitzat). Més informació a: Nou de trinca

POVERO IN CANNA

En italià, quan una persona és molt pobra diuen que és povero in canna. Per què canna (‘canya’) s’associa amb ser pobre? La Treccani explica que hi ha diverses hipòtesis:

D’una banda, hi ha qui afirma que ve de temps antics en què els pobres que demanaven almoina caminaven repenjats en una canya. D’altra banda, Manuzzi deia que s’associa la canya a la pobresa perquè la canya, segons ell, és pobra perquè és buida. A més, hi ha qui es refereix a la Bíblia i diu que ve de la descripció que Mateu fa de Crist.

En català, en canvi, què diem per dir que algú és molt pobre? Que és més pobre que una rata! No sé per què diem aquesta expressió, per què associem la pobresa amb les rates. Si ens hi fixem, també associem la rata amb l’avarícia: ets un rata! De fet, és normal que associem una característica negativa com la pobresa a un animal com una rata, ja que és un animal que no ens agrada i, per tant, no li atribuirem característiques positives com ara la bellesa. Oi que no diríeu mai és guapo com una rata? No, és clar, perquè les rates no ens agraden.

VIVO E VEGETO

Aquesta és una expressió que em fa molta gràcia, sobretot l’equivalent castellà. Vegeto en italià vol dir ‘que té bon aspecte i que gaudeix de bona salut’. Aquest adjectiu ve del llatí vegetus, que deriva del verb llatí vegere. Aquest verb ja no existeix en italià i volia dir ‘ser vivaç’, però el significat s’ha conservat en la paraula vegeto en aquesta expressió i per parlar de plantes que tenen bon aspecte. Treccani 

En castellà, l’equivalent seria vivito y coleando. En català, en canvi, podem dir que està fresc com una rosa.

Em sembla interessant veure les diferents associacions que fem en cadascuna d’aquestes llengües per dir que una persona gaudeix de bona salut. En català la comparem amb una rosa, en castellà diem que dóna cops de cua i en italià la comparem amb una planta… curiós. Per què creieu que diem rosa? Jo crec que té molt de sentit que ho associem a una rosa, perquè aquesta flor té molt bon aspecte quan “gaudeix de bona salut” i no està pansida i, per tant, si volem dir que algú té bon aspecte i bona salut, té molt de sentit que ens recordi a una rosa i no pas a una pedra, no?

STANCO MORTO

En italià, per dir que estem molt cansats diem stanco morto (stanco vol dir ‘cansat’); és a dir, que estàs mort de tant de cansament. En català, curiosament també fem aquesta associació d’idees i diem que estic mort per dir que estic baldat, l’única diferència és que no hi afegim la paraula cansat. 

SANO E SALVO

En italià, per dir que s’ha arribat a algun lloc sa i estalvi (o sa i salv) es diu sano e salvo. Aquesta és una associació que no té molt de misteri: si arribem sencers a casa, estem sans i també fora de perill (salv i estalvi volen dir ‘fora de perill’). Curiosament, aquests dos últims adjectius no els utilitzem en cap altre cas que no sigui el d’aquesta expressió.

FREDDO CANE

En italià, per dir que fa molt de fred diuen que fa un freddo cane (‘fa un fred gos’, literalment). Segurament us deveu preguntar per què diuen cane i no un altre animal o una altra cosa. Actualment, el gos és el principal animal de companyia de l’ésser humà, però no sempre ha estat així. Fa molts anys, els gossos mai no residien amb els amos a dins de la llar, perquè tenien malalties infeccioses que no es podien guarir amb la facilitat que avui curem moltes malalties. Així, doncs, es deixaven a fora lligats i amb poc menjar (així eren encara més agressius amb possibles intrusos.

En català, diem que fa un fred que pela. Suposo que diem pelar perquè el fred és tan fort que és com si ens arranqués la pell.

En castellà, també es pot dir que hace un frío que pela, però també tenen l’expressió de perros, que vol dir ‘horrorós, terrible’ i, per tant, poden dir que hace un frío de perros. Però la qüestió és: Per què s’associa els gossos a una cosa terrible? Pot ser que tingui un origen astronòmic: Hi ha una constel·lació que es diu Canis Maior (canis vol dir ‘gos, ca’) i canícula (‘gosseta’) designa l’estrella Sírius. Així, doncs, la temporada més calorosa de l’any s’anomena canícula i d’aquí que es comencés a anomenar aquestes jornades días del perro i, posteriorment, es va començar a dir hace un tiempo de perros i fins i tot tener un día de perros, que no té cap relació amb la meteorologia.

Font 1 i Font 2

Com podeu veure, tot en aquesta vida té un perquè, fins i tot en les llengües. Res és perquè sí. M’agradaria que aquest article us fes pensar i que us despertés una curiositat sana per a esbrinar el perquè de moltes altres expressions, siguin en la llengua que siguin.

Avui m’agradaria comparar el sentit de l’humor en diferents llengües; perquè, com ja sabeu, canvia fins i tot entre catalans i espanyols. Fem un cop d’ull a un parell d’acudits en cada llengua: català, castellà, italià i anglès (dos d’anglesos i dos d’irlandesos).

ACUDITS CATALANS

1. – Mare, mare, al col·legi em diuen Backstreet Boy!!
– Qui, fill?
– Everybooooooody, yeeeeeah

2. Són dues olives que van caminant pel carrer, una cau i l’altra li pregunta:
– estàs bé?
– Crec que m’he trencat un os
– Calla, però si ets d’anxova!!

ACUDITS ESPANYOLS

1. Jaimito le pregunta a su madre:
– Mamá, mamá, ¿cuando acabas de hacer el amor con papá, le das las gracias?
– Ehmmmm… no… no siempre
– Entonces, ¿¿para qué sirve la educación sexual??

2. ¿Por qué los de Lepe se tiran a un pozo?
Porque en el fondo no son tan tontos.

ACUDITS ITALIANS

1. Pierino dice ad un suo amico: “Mio papà conosce 4 lingue!”
E l’altro risponde: “Mio padre ne conosce 1000.”
Pierino controbatte: “Ma com’è possibile?”
e l’altro: “Fa il medico e ogni persona che entra gli fa vedere la lingua”

2. Babbo Natale sta facendo la cacca ed ha finito la carta igenica. Per questo usa la letterina di un bambino.

ACUDITS ANGLESOS

1. – Knock, knock!
– Who’s there?
– Biggish
– Biggish-who?
– No thanks, mate!

2. A horse walked into a bar and said: A pint of beer, please!
The barman said: Why the long face?

ACUDITS IRLANDESOS

1. An Englishman, an Irishman and a Scotsman were reading a newspaper article about which nationalities’ brains were for sale for transplant purposes. An Irishman’s or a Scotsman’s brain could be bought for £500 but an Englishman’s brain cost £10,000.

“That proves,” said The Englishman, “that Englishmen are much cleverer than Irishmen or Scotsmen.”

“No it doesn’t,” said The Irishman, “it just means that an Englishman’s brain has never been used.”

2. Paddy takes his new wife to bed on their wedding night. She undresses & lies on the bed spreadeagled and says “You know what I want dont you?”

“Yeah,” says Paddy. “The whole friggin’ bed by the looks of it!”

És interessant observar que totes les llengües tenen molts acudits que comencen amb la mateixa frase. Per exemple, en català és habitual sentir “mare, mare”, en castellà són típics els acudits d’en Jaimito i dels de Lepe, en italià els d’en Pierino (que seria com el Jaimito espanyol), a Anglaterra els de “Knock, knock” i els de “A man walks into a bar” i a Irlanda els de “paddy“. A part d’això, no trobo cap altra diferència destacable.

M’ha semblat curiós que en els acudits hi hagi el mateix sentit de l’humor, perquè en programes de televisíó és molt diferent: els programes d’humor castellà a mi no em fan gràcia, només em fan gràcia els programes còmics en català. Per exemple, quan l’Andreu Buenafuente va marxar de tv3 i va posar-se a fer monòlegs en castellà a la Sexta, molta gent que el mirava en català va deixar de mirar-lo perquè veuen que canvia molt i que no és el mateix. L’humor francès no em fa gràcia, però en canvi l’humor italià me’n fa molta, el trobo molt semblant al català.

Per tant, com que havia notat aquestes diferències entre zones volia comparar acudits, perquè pensava que confirmaria la meva hipòtesi que l’humor és diferent en cada llengua; però comparant els acudits veig que no hi ha diferències, que l’acudit català de les olives no és excessivament intel·ligent, i que s’assembla als que he seleccionat en castellà. A més, els anglesos i irlandesos, que en teoria també haurien de ser d’humor intel·ligent, després resulta que també fan bromes grolleres, com podem veure en l’acudit de la dona i el marit al llit. A més, mentre llegia els acudits catalans al meu xicot em va dir que els acudits catalans eren molt semblants als irlandesos i als anglesos, que es riuen de les mateixes coses.

Al final he arribat a la conclusió que l’humor dels programes o pel·lícules és molt diferent de llengua a llengua, però que en els acudits moltes llengües són semblants i es riuen de les mateixes coses.

Avui parlaré de les diferències que hi ha entre el català/el castellà i l’italià. Tot i això, cal dir que els exemples que us posaré no són ni de bon tros totes les diferències que hi ha entre les llengües esmentades, només en són un resum molt resumit (són sobretot coses de nivell principiant); ja que, òbviament, no es pot posar en un article breu el contingut dels llibres dels 6 nivells d’una llengua. Malauradament, l’apartat de fonètica no us el puc explicar bé perquè faria falta que em sentíssiu pronunciar els sons.

VERBS:

A. En italià, no és correcte dir a me mi piace il cioccolato; en català, en canvi, sí que es pot dir A MI M’agrada la xocolata. En italià, es pot dir A ME piace il cioccolato o bé MI piace il cioccolato. Aquest és un dels errors més comuns que fan els catalanoparlants i els castellanoparlants quan comencen a aprendre italià: diuen a me mi piace.

B. Cambiare macchina en català és canviar DE cotxe.

C. Chiamare Anna en català és trucar A l’Anna.

D. L’italià té dos auxiliars per al passat, com el francès: essere i avere (en català són ser i haver); en canvi, el català i el castellà només en tenen un: haver. Exemples: 1. mi SONO alzata (sono = sóc), en català és m’HE llevat; 2. Anna È andata al cinema (è = és), però nosaltres diem l’Anna HA anat al cine; 3. Marco È dimagrito di 2 chili  seria el Marc s’HA aprimat dos quilos.

E. En italià, s’usa SER + adjectiu, per exemple: sono (=sóc) stanco; però en català és ESTAR + adjectiu: estic cansat, estic content, etc.

PREPOSICIONS:

A. Vado IN tabaccheria / DAL tabaccaio en català és vaig A L’estanc.

B. En català i en castellà, tenim la preposició de, la qual correspon en italià a di o da, depèn del cas. Per exemple: 1. dipende DA te en català és depèn DE tu;  2. facile DA dire en català és fàcil DE dir; 3. una commedia DI Dario Fo i en català és una comèdia DE Dario Fo; 4. è roba DA matti! en català és és DE bojos!

C. En català, sempre diem després DE: després de dinar, després de classe, etc. En italià, en canvi, no es pot dir dopo di (‘després de’): si va seguit d’un nom s’usa dopo + nom: dopo la lezione. Si va acompanyat d’un verb, també va sense di i, a més, el verb no és en infinitiu, sinó en un temps compost: dopo aver pranzato (vol dir ‘després de dinar’, i no pas dopo di pranzare, que seria la traducció literal de ‘després de dinar’ i és absolutament incorrecte).

E. Penso A te en català és penso EN tu.

F. Credo DI sì/DI no en català és crec QUE sí/QUE no.

FONÈTICA:

A. Com que en italià hi ha molt poques paraules que portin accent, quan ets principiant a l’hora de pronunciar-les comets molts errors, perquè fins que no les sents pronunciar no pots saber si són planes o esdrúixoles; per tant, la pronúncia no la pots deduir a partir de l’escriptura (poso en negreta la síl•laba tònica): giocavo (jo jugava), giocavamo (jugàvem), parlavate (parlàveu), mandorle (ametlles), abito a Venezia (visc a Venècia).

B. Consonants italianes problemàtiques perquè tenen un so que en català i que en castellà no existeix: G (gente, giorno), dobles consonants (oggi, cassa, letto, nonno, castello...), V (venire, vi vedete), Z (grazie, canzone), R de principi paraula (rosso, Roma). A més, molts castellanoparlants tenen el problema afegit de la S sonora (quan hi ha una sola s enmig de dues vocals, que els italians pronuncien com els catalans): casa, così… Aquests són els casos que he vist que costen molt de pronunciar a tothom qui comença a estudiar italià (jo inclosa en el seu moment), es triga anys a pronunciar-les correctament. Les dobles consonants, sobretot, costen molt de detectar quan les sents, per això inclús a nivells avançats a vegades dubtes si una paraula s’escriu amb doble consonant o no.

DIFERÈNCIES D’ÚS DELS MODES VERBALS:

A. La més destacable i la més difícil de dominar del tot (fins i tot quan es té el nivell C2) és el congiuntivo (subjuntiu), que no s’usa igual que en català i en castellà: 1.  Anche se non È (‘és’, indicatiu) obbligatorio, lo farò lo stesso; en català diem encara que no SIGUI (subjuntiu) obligatori, ho faré igualment. 2. Come VUOI (‘vols’, indicatiu) és com VULGUIS (subjuntiu) 3. Penso che Marco SIA (‘sigui’, subjuntiu) molto gentile correspon a crec que el Marc ÉS (indicatiu) molt amable.

DIFERÈNCIES EN L’ESTRUCTURA DE LA FRASE:

A. Posició dels adverbis: sempre, anche, soltanto… En italià, van després del verb, en canvi en català i castellà van davant del verb: vado SEMPRE in palestra és SEMPRE vaig al gimnàs; mi piacciono ANCHE le mele és TAMBÉ m’agraden les pomes; voglio SOLTANTO una fetta di torta és NOMÉS vull un tall de pastís.

Així, doncs, qui afirmava que “l’italià és fàcil perquè és igual que el català i el castellà llevat d’algunes parauletes” ha pogut comprovar que no és pas cert. Cada llengua té una estructura i unes normes diferents de la resta, mil excepcions i hi ha una infinitat de frases possibles; i precisament quan es tracta de llengües de la mateixa família, s’ha d’estar encara més atent a les diferències que hi ha (i n’hi ha moltes!), perquè no són tan visibles a primera vista com en el cas de llengües molt diferents entre si. Per tant, qui no es fixi en tots aquests detalls, cometrà errors com ara cambio di macchina i, per consegüent, no parlarà italià, parlarà una llengua inexistent.

Com tothom sap, hi ha el prejudici que l’italià és fàcil perquè té paraules semblants al català i al castellà, i que llengües com ara l’alemany o el xinès són difícils perquè no s’assemblen gens al català. No obstant això, els experts en llengües saben que aquest prejudici, tal com la mateixa definició de prejudici indica, ‘és una idea no raonada i mancada de provació’ i que, per tant, no és cert. Malauradament, demostrar aquesta afirmació requereix una explicació molt més exhaustiva que la que em permet l’extensió d’aquest article. Així, doncs, a l’article d’avui us en faré cinc cèntims i, més endavant, ja us en donaré més detalls.

En aquest article demostraré que, al contrari del que la gent no especialitzada es pensa, l’alemany té algunes paraules que són iguals que en català i que l’italià té bastantes paraules  que s’assemblen a mots catalans, però que en realitat no signifiquen el mateix que en català (aquest tipus de paraules s’anomenen falsos amics). Vegem-ne uns quants exemples:

Blau (alemany)

Els alemanys també fan servir aquesta paraula per a referir-se a aquest color.

Interessant(alemany)

Encara que l’alemany sigui una llengua germànica com l’anglès, aquest adjectiu s’assembla més al català (interessant) que no pas a l’anglès (interesting).

Lila (alemany)

El color que en català denominem lila també es diu així en alemany.

Assaggiare (italià)

Deveu pensar que vol dir assajar (una obra de teatre, per exemple), però no és veritat; aquest verb significa tastar. Per a dir assajar s’ha de dir fare le prove.

Burro (italià)

Qui no sap italià segurament pensa que vol dir burro (l’animal o una persona de poc enteniment), però no és així: aquesta paraula significa mantega. Per a dir burro cal dir scemo.

Officina (italià)

No vol dir oficina, vol dir taller (on s’arreglen els cotxes, per exemple).  La nostra oficina s’anomena ufficio  en italià.

Salire(italià)

Tot i que sigui semblant a salir (castellà), vol dir pujar. Per exemple, salire sul treno significa pujar al tren. Sortir és uscire.

Subire (italià)

Tot i que sigui molt semblant a subir en castellà, no vol dir pujar, sinó patir. Per exemple: subirne le conseguenze significa patir-ne les conseqüències.

Aquests són només alguns dels exemples que il•lustren que Les aparences enganyen: l’italià no s’assembla tant al català com molta gent es creu,  i l’alemany no és tan diferent com se sol pensar.

Avui parlaré de l’evolució del català i de l’italià, de com han evolucionat respecte al llatí. Malgrat ser llengües germanes, han evolucionat de maneres diferents i, per tant, veiem que hi ha paraules catalanes que tenen un equivalent molt semblant en italià, però que no té la mateixa freqüència d’ús. L’estudi de les llengües romàniques posa de manifest que l’italià és la llengua romànica que s’ha mantingut més semblant al llatí. Una prova d’això és que certes paraules italianes tenen un equivalent pràcticament idèntic en català, però que no té el mateix ús: la paraula italiana és d’ús comú i, en canvi, la catalana ha esdevingut arcaica (que ja no s’utilitza) o molt literària. Vegem-ne alguns exemples:

Intitulare (verb llatí)

És un verb que significa ‘posar un títol, especialment a un llibre’ i que ha originat els mots intitular (català) i intitolarsi (italià). En italià, el verb intitolarsi és el verb més usat per a referir-se al títol d’un llibre; en canvi, en català, intitular ha caigut en desús, no s’utilitza pràcticament mai, i ha estat substituïda per titular: L’obra es titula “Hamlet”.

Cape?re (verb llatí)

Aquesta paraula llatina significa ‘entendre’. En català, a part d’ entendre, també existeix el verb capir (que probablement prové de l’italià), però és un verb que ja no s’utilitza. En italià, en canvi, el verb capire és d’ús molt comú.

Strata (nom llatí)

Aquest substantiu vol dir ‘carretera’ i, en català, ha originat el mot estrada, però és una paraula antiga que pràcticament ja no s’usa. En italià, en canvi, la paraula strada s’utilitza diàriament per a referir-se al ‘lloc per on passen els cotxes’.

Mentire (verb llatí)

El verb esmentat en català correspon a mentir i en italià a mentire. Primer de tot, observem que la forma italiana és més semblant al llatí que la catalana. A més, resulta curiós veure que català i italià han evolucionat en direcció contrària: en ambdues llengües aquest verb té dues possibles conjugacions, però l’italià n’ha triat una i el català n’ha triat l’altra. En català, mentir es pot conjugar o menteixo, menteixes, menteix, etc. o bé mento, ments, ment, etc.; però actualment només s’utilitza la primera conjugació (menteixo, menteixes, etc.), l’altra s’ha perdut. En italià, ha passat just el contrari: de les dues conjugacions de mentire que encara recullen els diccionaris (o bé mentisco, mentisci, mentisce, etc. o bé mento, menti, mente, etc.), els nadius ja només en coneixen la segona (mento, menti, etc.).