Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: ISS

Ecos del Cosmos: Febreret el curt

4

JuliuscesarAcaba el curt febrer ventós i nuvolós, cosa que no ha impedit admirar el cel i veure, per exemple, la triple conjunció de Venus, Mart i la Lluna. Ja hem girat full al calendari de paret de la cuina. Un full caigut ens indica que l’any avança i que la primavera s’acosta. El segon full caurà despús demà, en acabar febrer.

Un curtet mes de febrer acaba. Un mes de només 28 dies, el més menut dels mesos de l’any. Una durada que molta gent no acaba d’entendre. Explicar quina és la raó de l’estrany comportament de Febrer ens portarà a l’antiga Roma, i a parlar de la història del calendari, de papes i de la Revolució russa.

Hui parlarem del calendari i de la mesura del temps


Podcast, Ecos del Cosmos, 27 de febrer 2015

Hui parlem sobre l’origen del calendari i l’estrany cas del mes de febrer. En la nostra secció I a mi què, parlem també sobre fer exercici a l’espai. I, a més, les nostres seccions habituals El cel a simple vista, Actualitat Astronòmica i el nostre Astroconcurs.

Astroconcurs:

Ací pots veure una part d’una imatge d’un famós objecte astronòmic. De quin objecte es tracta?

Astroconcurs20150227

La primera persona que ens envie la resposta correcta rebrà un llibre donat per la Càtedra de Divulgació de la Ciència de la Universitat de València.

Imatge: Julius César, reformador del calendari, tal com es representat en els còmics d’Àsterix.

Ecos del Cosmos: La Terra com un pèsol

1

RlA56noFins fa cent any la majoria de la gent no eixia del poble i del seu terme. Com a molt anaven a la Fira de Xàtiva a comprar bestiar o quan es casaven anaven a València en el viatge de noces. Recordeu com en la novel·la de Jules Verne “La volta al món en 80 dies” era un gran progrés que es puguera fer la volta a la Terra en menys de tres mesos!

Aquesta poca mobilitat durant generacions ha condicionat el nostre cervell i, encara que racionalment podem saber la grandària de la Terra, des d’una perspectiva humana no intuïm la immensa grandària del nostre planeta.

¿I que podem dir del sistema solar i del cosmos? La nostra ment no està preparada per a les grandíssimes distàncies del nostre univers. Hui parlarem d’això: les dimensions del sistema solar, de la Via Làctia o de l’Univers o, més curt, la Terra com un pèsol.


Podcast, Ecos del Cosmos, 13 de febrer 2015

Hui parlem sobre les dimensions de l’Univers. En la nostra secció I a mi què, parlem també sobre els braços robòtics de l’Estació Espacial Internacional. I, a més, les nostres seccions habituals En aquell temps, Actualitat astronòmica i el nostre Astroconcurs.

Per al programa de hui, la pregunta és:

Quina sonda espacial va haver d’emetre els sons que s’escolten al final del programa en un moment donat però mai va aconseguir fer-ho, i per què?

Imatge: Grandàries dels planetes i el Sol a escala. De Solar System to scale from IFLS

Ecos del Cosmos: Per què floten els astronautes?

2

ISS-42_Samantha_Cristoforetti_prepares_to_eat_a_snack_in_the_Unity_node

Vivim en un món en que la tecnologia està present en la nostra vida quotidiana. Un món que deu gran part del seu desenvolupament als avanços de la ciència de l’últim segle. En les escoles i instituts s’ensenyen els fonaments d’aquesta ciència. Tanmateix, aquest coneixement ha estat assimilat per la majoria de la gent? Un exemple? Un lector del nostre blog ens preguntava: “Per què floten els astronautes?” Com pot preguntar-se això algú? Però una cerca en internet de la pregunta en anglés té unes 400.000 entrades! I la resposta més usual en internet és d’allò més desconcertant: Floten perquè a l’espai no hi ha gravetat. Avui, al programa tractarem d’explicar amb els ulls de la ciència aquesta pregunta. Avui, la gravetat i l’espai


Podcast, Ecos del Cosmos, 30 de gener 2015

(Enllaç antic. No funciona) Podcast, Ecos del Cosmos, 30 de gener 2015

Hui parlem sobre la ingravidesa, amb els seus mites i errors de concepció i sobre com viuen els astronautes a l’espai. En la nostra secció “I a mi què” parlem també sobre cases espacials a la Terra. I a més les nostres seccions habituals “Actualitat astronòmica”, “El cel a simple vista” i el nostre astroconcurs.

Per al programa de hui, la pregunta és:

¿Quina assistenta domèstica d’origen escossés va descobrir la que és probablement la nebulosa més famosa del cel?

Foto: L’enginyera de vol Samantha Cristoforetti de l’Agència Espacial Europea (ESA) prepara el sopar a bord de l’Estació Espacial Internacional (ISS) en l’Expedició 42 el 8 de desembre de 2014. Fixeu-vos com flota i com els cabells encara que curts s’escampen. Wikimedia Commons, NASA.

Ecos del Cosmos: contaminació lumínica, economia i bones pràctiques

2

Iberia-ISSLa defensa de la foscor del cel nocturn no és un caprici de grups astronòmics o conservacionistes marginals, sinó la reivindicació d’un dret de tots: dret a que els nostres recursos no renovables siguen gestionats racionalment, al gaudiment d’un patrimoni cultural, a la biodiversitat i a un medi ambient ben conservat (1).

La introducció ràpida de la tecnologia LED en l’enllumenat públic a moltes ciutats valencianes, sovint utilitzant llum blanca i per això amb un pic de forta emissió en la banda blava, augmentarà molt de pressa la contaminació lumínica i fins i tot exercirà una pressió més gran en la vida silvestre i en la salut humana.

Hui tenim la sort de poder parlar amb un expert en aquests aspectes de la contaminació lumínica. Hui ens acompanya Alejandro Sánchez de Miguel de la Universitat Complutense de Madrid. Ell és un expert sobre contaminació lumínica a Espanya i al món, tema que està estudiant sobretot a partir de les imatges obtingudes pels astronautes de la Estació Espacial Internacional.


Podcast, Ecos del Cosmos, 28 de novembre 2014

Hui parlem de contaminació lumínica amb Alejandro Sanchez de Miguel, investigador de la Universidad Complutense de Madrid. I, a més, les nostres seccions habituals: Actualitat Astronòmica, I a mi què amb l’escuma viscolàstica, En aquell temps amb un recordatori del tancament de RTVV, El cel a simple vista i l’Astroconcurs.

Astropregunta:

On i com es va produir el so que podeu escoltar al final del programa?

Al primer que ho encerte li regalarem un llibre donat per la Càtedra de la Divulgació de la Ciència de la Universitat de València


Més informació:

(1) A ras del cielo, David Galadí-Enríquez, ed. Almuzara, 2008.
(2) Cities at night. Ciutats a la nit. Necessitem voluntaris que ens ajuden a ordenar les imatges i identificar les ubicacions que hi apareixen per crear mapes de la contaminació lumínica. Això ajudarà als governs i a les autoritats locals a prendre les decisions correctes per reduir la contaminació lumínica.

Imatge: Foto nocturna de la península Ibèrica des de l’Estació Espacial Internacional. NASA.

Encara que s’obstinen a negar-la, la contaminació lumínica existeix a València

0

P1020393s

Sembla una norma en el debat polític usar qualsevol argument per afavorir les accions del que governa. Si bé és cert que molts assumptes públics poden tenir diverses perspectives, totes elles, en principi respectables, no ocorre el mateix quan estan en joc coneixements científics que només es poden rebatre amb un altre coneixement científic millor. Són les regles del joc de la ciència des que Galileu va construir el que ara anomenem mètode científic. En resum, només parlen les dades, no serveixen les opinions.

Tot això ve al cas de les declaracions de l’alcaldessa de València, Rita Barberá, quan afirma que la contaminació lumínica a València no existeix, malgrat el que diguen els experts. Doncs va a ser que no. La contaminació lumínica a València existeix i la ciutat està en el rànquing de les ciutats més contaminades del món. Com a exemple, fa poc un grup de Califòrnia va publicar en Nature GeoScience un article en el qual es mostrava la relació entre la contaminació lumínica i la contaminació de l’aire per òxids de nitrogen, i situava a València en la segona posició després de Chicago.

Valencia-Chicago

Segons les pròpies dades de l’ajuntament, en 20 anys València ha multiplicat per 4 la seua despesa en il·luminació, quan la seua població ha augmentat solament un 2,5%, mentre que la potència elèctrica consumida durant el mateix període s’ha multiplicat per tres.  Aquest excés d’il·luminació no és gratis i el seu pagament ha posat en dificultats a l’ajuntament alguna vegada. Si bé, segons el criteri de l’alcaldessa, la llum a la ciutat és un motiu d’orgull.

I què és el que fan en altres ciutats? En la “pobra” Alemanya, les coses són molt diferents. Berlín, per exemple, brilla molt menys que València i, encara conserva actives, per petició popular, les 40.000 fanals de gas de principis del segle XX. Ah! I els parcs públics no tenen il·luminació pública amb un estalvi considerable en la factura. Segurament, els berlinesos s’han de considerar pobres.

Per estalviar en la factura de la llum i, al mateix temps, preservar la salut dels seus ciutadans, València podria fer moltes coses. La primera, fer una auditoria energètica per veure realment on sobra o mancada llum. Les famoses lluminàries amb 2, 3 o 4 braços de les grans avingudes es podrien reemplaçar per llums més adequades. Les llums dels monuments es podrien apagar a les 12 de la nit, com a pansa a Shanghai, per exemple. I és que aquí hem de ser més rics.

Mentre que Barcelona ha substituït tot el seu enllumenat per lluminàries totalment planes que no emeten llum cap al cel i a Madrid s’acaba d’anunciar el canvi de tot el seu enllumenat a LEDs, amb temperatura de color amb un màxim de 3000K per minimitzar l’emissió de la nociva llum blava, a València no es fa res. Simplement es nega l’existència de la contaminació lumínica i s’ha acabat el problema.

La substitució directa de llums de vapor de sodi d’alta pressió (grogues) per LEDs de color blanc que s’ha realitzat en nombrosos municipis de la mà del programa d’Eficiència Energètica de la Diputació és inútil ja que els actuals LEDs no són més eficients que els actuals llums de sodi. Ho diuen els experts, què li anem a fer.

A més el canvi directe d’unes per unes altres no és adequat, ja que les lluminàries dels carrers no estan homologades pels LEDs, com avisa l’agrupació de fabricants d’il·luminació, ANFALUM, en el seu comunicat num. 15. Tot això sense explicar que la llum blanca dels LEDs instal·lats té un fort component blau que és nociu per a la fauna nocturna i, més greu encara, per a la salut humana, ja que inhibeix la producció de l’hormona melatonina, necessària per regular els ritmes dia-nit i protegir d’alguns tipus de càncer.

Per tot l’exposat la contaminació lumínica és real i molt greu en tota l’àrea metropolitana de València. Les imatges que prenen regularment els astronautes de l’Estació Espacial Internacional mostren, sense cap dubte, que la llum enviada a l’espai per la ciutat és molt major que la que envia qualsevol poble de la comarca de l’Horta. Precisament una d’aquestes fotos ha estat usada per la Diputació de València, per afirmar que les poblacions que ja han implantat la tecnologia LED han rebaixat la seva contaminació lumínica. Això és realment sorprenent i mereix un comentari. Com a exemple d’estudi es pren la població de Meliana, a l’Horta Nord, i es conclou que brilla menys per haver canviat tota la seva il·luminació pública per LEDs. Una mirada atenta a la zona de la imatge citada revela clarament que un núvol oculta les llums de la població. Aquest fet no sembla importar, així com que la imatge usada és un fitxer jpg, totalment inadequat per a anàlisis científiques, o que fins i tot ignorem si a l’octubre de 2013, quan es va fer la foto, Meliana ja havia implantat els LEDs.

Així doncs, els desitjos de l’alcaldessa i del president de la Diputació no sempre es converteixen en realitat. Les dades són tossuts i ens confirmen que València brilla i molt. I la introducció de LEDs no va a arreglar la situació sinó a empitjorar-la. Ho continuaran dient les dades.

Artícle publicat a Las Províncias:
Aunque se empeñen en negarla, la contaminación lumínica en Valencia existe, Las Provincias, 23 de setembre 2014. Ángel Morales Rubio i Enric Marco. Grup de treball sobre contaminació lumínica de la Universitat de València

Imatge: Luminària de huit braços en el Pont de les Flors a València. AMR.

Publicat dins de Cel fosc i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

L’Estació Espacial Internacional, això què és? a Onda Cero

0
Publicat el 12 d'agost de 2014
Dilluns passat dia 11 d’agost, aGravity partir de les 16:48, tornàrem a participar en el programa Jelo en verano d’Onda Cero, programa conduït per Arturo Téllez. Com ja vaig dir la setmana passada, la nostra contribució és setmanal, cada dilluns, i en l’espai de vesprada parlem de diversos temes d’actualitat dins del camp de l’astronomia i astronàutica.
Ahir, el meu company Fernando Ballesteros i jo parlàrem de l’Estació Espacial Internacional (ISS, en anglés), el laboratori científic i tecnològic que orbita la Terra cada 91 minuts. Qué fan els astronautes que hi viuen? s’hi pot pujar? qui l’ha construïda?  És fàcil veure-la des de la Terra? De tot això i més parlarem l’altre dia a la ràdio.
Ací vos deixe l’enllaç per si teniu ganes i paciència per escoltar-me.

Enllaç a l’audio del programa (part 1, a partir del minut 48:28)

Foto: Pòster de la pel·lícula Gravity d’Alfonso Quaron on l’Estació Espacial Internacional hi té un paper fonamental.

Publicat dins de Ràdio i televisió i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Música a l’espai

2
Publicat el 1 de juny de 2013

Chris Hadfield no és un astronauta qualsevol. A banda de ser el comandant en cap de l’Expedició 35 a l’Estació Espacial Internacional (ISS), durant els dos mesos que hi ha estat, s’ha fet enorment popular a Twitter amb quasi 1.000.000 de seguidors (@Cmdr_Hadfield). Però segurament serà recordat per gravar el primer videoclip musical des de l’espai. El dia 12 de maig, un dia abans de baixar, es va estrenar la seua versió de la famosa cançó de David Bowie, Space Oddity.

Tanmateix aquesta no va ser la primera cançó gravada a l’ISS. L’honor l’ostenta Jewel in the Night, emesa la vespra de Nadal del 2012, que també va ser gravada pel canadenc Hadfield.

Els psicòlegs de les agències espacials sempre han recomanat la música a l’espai i han fomentat que els astronautes portaren instruments musicals a l’Estació Espacial.

En un ambient presuritzat con el de l’Estació, el so que produeixen els instruments sona exactament igual que a la superfície terrestre. La microgravetat que sofreixen els astronautes no influeix en la propagació de les ones sonores dins dels diversos mòduls de l’ISS.

Tanmateix, la lleugera pressió que exerceixen sobre les tecles o cordes és suficient per moure l’astronauta-músic d’una banda a l’altra del mòdul. També passa el mateix amb l’aire expulsat per una flauta que actua com un coet menut. Per la tercera llei de Newton, a tota acció (el gas expulsat) ha d’haver una reacció (el moviment de l’astronauta) o dit d’altra manera: sempre que un cos exerceix una força sobre un altre, aquest segon cos exerceix una força igual i de sentit contrari sobre el primer.

Això és el que li passà a Ellen Ochoa, una música clàssica que portà la seua flauta a l’espai. “Quan tocava la flauta a l’espai“, diu Ochoa, “Jo tenia els peus en els bucles de peu.” De fet, fins i tot amb els peus enganxats als llaços, podia sentir la força empenyent cap endavant mentre tocava.

Així que els astronautes han de tocar amb els peus enganxats a terra si no volen eixir flotant per la cabina i donar-se colps per les parets.

L’astronauta Carl Walz va romandre 196 dies (6 mesos i mig) a l’ISS. Per passar les llargues hores de descans s’endugué un teclat electrònic que va alegrar les hores de les diverses tripulacions per passaren per allí.

L’instrument, però, que més vegades s’ha tocat i més èxit ha tingut ha estat una guitarra.

L’any 2001 el transbordador espacial Discovery en la missió STS-105 hi portà una guitarra acústica Larrivée Parlor. Des d’aleshores l’han tocada uns quants astronautes com a mesura recomanada pels serveis psicològics espacials per rebaixar l’estrés. Però qui n’ha tret més profit ha estat Chris Hadfield que, amb ella, fins i tot ha fet algun concert a distància amb el grup de rock alternatiu Barenaked Ladies, grup que ha compost History of Everything, tema de la sèrie Big Bang Theory, sèrie favorita dels físics.

Però a un indret pressuritzat com l’Estació Espacial no es pot portar qualsevol cosa. Tot ha de passar un estricte control de les agències espacials.

Per exemple, el teclat de Carl Walz va haver de ser sotmet a un control d’emissions radioelèctriques per si el seu ús podia interferir en els instruments de la nau.

Tots els instruments també passen un control de gasos. Les pintures, laques i  materials plàstics poden emetre petites quantitats inapreciables de gasos que en la superfície terrestre en ambient oberts són totalment inofensius però que en un ambient tancat poden molt nocius. És normal que s’hi detecte cert nivell d’alcohols que s’utilitzen com a disolvents. Però si es detecta benzé, que és tòxic, l’instrument es rebuja. Aquests controls de gasos són tan estrictes que han estat adoptats per la Marina dels EEUU en els seus submarins, altre exemple d’ambients tancats i pressuritzats.

Finalment cal veure si els materials de l’instrument són inflamables. La guitarra, per exemple, ho és. Només es permeten si els astronautes tenen cura d’elles i no les deixen en qualsevol racó.

Un altre tema important suscitat a partir de la gravació de Space Oddity per Hardfield és el de com funcionen els drets d’autor a l’espai. Vilaweb ja se’n va fer ressó fa uns dies.

Com diu Vilaweb, Space Oddity està degudament registrada i posseeix una propietat intel·lectual a la majoria de països del món. Però, i a l’espai, si tenim en compte que, a més a més, Hadfield es trobava a només quatre-cents quilòmetres de la superfície del globus i per tant dins el règim terrícola? La revista anglesa The Economist s’ho ha preguntat i ha publicat aquest article en el qual mira de trobar una resposta a aquesta qüestió. Sembla que els astronautes no podran lliurar-se de pagar els drets d’autor.

Tanmateix caldria també aclarir quins beneficis econòmics traurà l’autor de la primera cançó que sone a Mart cantada o escoltada pel primer humà que trepitge un altre planeta… Aquest si que serà un hit en dos planetes alhora.

Per saber-ne més:

Las guitarras espaciales de Chris Hadfield, Eureka, bloc de Daniel Martín.
Making Music in Microgravity, NASA
Space Station Music, NASA
The science of music in space, Canadian Space Agency

 

Publicat dins de Música i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Per què cal tindre les faroles enceses tota la nit?

2

La X Reunió de la SEA començava dilluns 9 amb els parlaments habituals de presentació i el discurs del president Emilio Alfaro amb l’amarga constatació de la retallada brutal que ens espera en ciència. Un nou “que inventen ellos“, idea que sembla que no ha abandonat mai a certa èlit espanyola.Després, passades les 11, ens conduïren a una sala situada al quart pis de l’ADEIT per presentar la Reunió Científica davant la premsa. La meua primera roda de premsa! Els mitjans presents eren nombrosos, diverses ràdios (la Ser, Ràdio 9), premsa escrita (Levante, Las Provincias, el Pais, el Mundo) i Canal 9, sembla, i TVE.

L’espectació dels mitjans era enorme en escoltar les paraules del president de la societat, Emilio Alfaro, investigador del Instituto de Astrofísica de Andalucía, que denuncià que els retalls i “les erràtiques decisions en les polítiques científiques poden carrregar-se en dos o tres anys l’extraordinari avanç assolit per l’Astronomia espanyola en 30 anys“. En l’actualitat els grups d’astronomia de l’estat són els autors del 7% de la producció científica mundial en el camp. Espanya, va dir “està entre els 10 primers països del món productors d’artícles científics“.

A més a més, criticà que el programa de contractes Ramón y Cajal per a joves doctors, “la iniciativa amb més èxit per atraure científics joves d’èlit“, s’ha convertit en un fiasco en no crear els llocs de treball permanents per a aquests científics després dels cinc anys de contracte. Aquesta promesa incomplida “suposa un dels majors fracassos d’Espanya en l’àmbit internacional i passaran generacions per a que la comunitat científica europea torne a confiar en el nostre país“, va advertir.

En acabar, la premsa s’interessà per l’altre tema candent i ben actual en temps de crisi: el malbaratament de l’energia per la il·luminació artificial inadequada, altrament dit contaminació lumínica. Un problema per als astrònoms, tant professionals com aficionats, ja que ens furta el nostre camp de treball, el cel, però també per al ciutadà, com tractàrem de demostrar en la roda de premsa.

València és una de las ciutats més enllumenades del món, amb una despesa en enllumenament públic de 137 kWh per habitant i any, el doble que Madrid o Barcelona i el triple que les ciutats alemanyes.

Jaime Zamorano, professor de la Universidad Complutense de Madrid i expert en contaminació lumínica, començà definint el terme per a saber del que parlem:  Contaminació lumínica és tota llum que creem de manera artificial i que es difon cap a l’espai sense que resulte útil per a enllumenar. “Si l’enllumenat d’un parc a les tres del matí et permet llegir una novel·la, és un enllumenat que no té cap sentit.

Continuà dient que l’enllumenat públic “no hauria d’estar destinat a convertir la nit en dia, ja que això és un malbaratament.” És important que les faroles “enllumenen només cap a baix, ja que enllumenar façanes o cap amunt és llum que es perd.” També argumentà que és necessari reduir la potència de las lluminàries, “ja que si la llum és excessiva, aquesta rebota en el terra i arriba a l’atmosfera“. L’estudi de la Complutense dóna a conéixer que la potència mitjana per farola a Espanya supera els 160 watts (W), quasi 20 vegades més que a Holanda.

L’interés per l’enllumenament excessiu de la ciutat de València va ser la pregunta següent dels periodistes, a la qual l’expert de la Complutense matisà que encara que “València és el paradigma del que no s’ha de fer en enllumenat públic, la seua situació no és molt pitjor que qualsevol altra gran ciutat espanyola“. El principal problema dels ajuntaments són les queixes dels veïns que volen més i més llum i per això és essencial conscienciar a la població sobre el tema “Si ningú deixa encesa la llum del corredor quan va a dormir per si s’alça per anar al bany, per què cal tindre les faroles enceses tota la nit?“, es preguntava.

Zamorano féu notar que França “apaga des de 2008 l’enllumenat públic en municipis petits des de mitjanit fins les cinc de la matinada, mentre que a Itàlia s’ho estan pensant“. Va reconèixer, no obstant això, que la crisi “està ajudant a reduir la contaminació lumínica“, ja que alguns ajuntaments opten per apagar faroles alternes -València ho féu de forma testimonial fa uns mesos- o rebaixar la seua potència.

Jo, Enric Marco, astrònom de la Universitat de València, i que presentaria dies més tard en la biennal de la SEA un informe sobre la contaminació lumínica dels parcs naturals valencians, entre ells els del Túria i la Calderona, vaig assenyalar que alguns municipis de l’entorn d’aquestes zones protegides “s’estan saltant a la torera la normativa que des de 2009 impedeix instal·lar lluminàries energèticament ineficients com les faroles de bola“.

Altre aspecte preocupant que vaig anomenar va ser la substitució de lluminàries per llums de LED blanques, que en tindre un component blau en l’espectre de la làmpada són nocius per a la salut ja que “agreujaran l’insomni i el problema dels mals de cap ja que afecten a la producció de la melatonina, necessària per a poder dormir bé“.

Text basat en els articles de premsa i en les pròpies vivències:

Foto1: Eduardo Ros, José Carlos Guirado, Emilio Alfaro, Jaime Zamorano i Enric Marco presenten el congrés d’astronomia a València. / José Jordán, El País.

Foto2: Evolució de la contaminació lumínica en la Península Ibèrica, 1996-2006. Zamorano et al. 2012.

 

Publicat dins de Cel fosc i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

New York sota els atacs. Els meus records

0

NYC-11set2001-ISSEra poc abans de les tres de la vesprada i acabava de tornar de dinar amb els companys de treball. Assegut al despatx i davant de l’ordinador vaig obrir la pàgina de Vilaweb per llegir les últimes notícies del país i del món. En aquell moment l’accident d’un avió contra la torre nord del World Trade Center a Nova York ocupava la portada. Vaig quedar enganxat a la pantalla. El meu primer pensament va ser que el pilot havia tingut un problema i havia perdut el control de l’aparell. Pensava aleshores, ingenuament, que allò era només un desgraciat accident d’una avioneta mitjana.Aquesta idea que m’anava rondant pel cap desaparegué de sobte quan, passades les 3 de la vesprada, una renovació de la web de Vilaweb esmentà el segon actac, ara a la torre sud.

Això ja no podia ser un desgraciat accident. Era un atemptat en tota regla, vaig concloure. Ja vaig entreveure, aleshores, que el món anava a canviar a partir d’aquell fet.

Durant les hores següents, des del despatx, o ja des de casa, vaig veure el desastre posterior: el col·lapse dels dues torres i la mort segura de milers de persones. Recorde que un dels meus fills, aleshores amb només 7 anys, i assegut amb mi al sofà amb el ulls ben oberts davant la tele em preguntava pels motius de l’atemptat, per les víctimes, pel que passaria a partir d’ara al món. I que li expliques per a que ho puga entendre?

Ja han passat deu anys des d’aleshores i el món ha canviat molt i és ara més insegur. Quasi 3000 morts americans i centenars de milers de morts més a d’altres zones del planeta a les dues guerres posteriors que encara duren són molts morts, massa morts.

Quina espècie la nostra que tracta d’anihilar el qui no pensa com ell!

Avui, però, toca recordar els morts del WTC i els de Washington.

Imatge: Foto des de la Estació Espacial Internacional: ISS003-E-5387 — Visible des de l’espai, una columna de fum s’eleva des de l’àrea de Manhattan després que dos avions s’estavellaren en les torres del World Trade Center. Aquesta foto va ser obtinguda el matí de l’11 de setembre de 2001. “Les nostres pregàries i pensaments van a totes els persones que estan allí i a d’altres llocs.” va dir el comandant de l’Estació Frank Culbertson de l’Expedició 3, després dels atacs terroristes. Crèdit imatge: NASA

 

Publicat dins de Societat i etiquetada amb , | Deixa un comentari

El cel de juliol de 2011

1

Juliol-2011

En records dels 43 morts del metro de València. Ja fa 5 anys i sense responsables…

 

 

 

Ja som plenament a l’estiu. El Sol ja comença a declinar però la calor es queda. El termòmetres marquen valors pròxims a 40 graus i no saps si posar-te sota l’aigua o fugir cap al nord.

Sort que les nits son més suaus i permeten admirar el paisatge nocturn en llocs foscos en els quals encara no ens han furtat totes les estrelles.

Al juliol la constel·lació de l’Escorpí domina l’horitzó sud mentre el triangle d’estiu ja guaita clarament per l’est a la posta de sol. Veure, en la foscor, les tres constel·lacions de Lira, Cigne i l’Àguila al cel impressiona de veritat. I veure la geometria del triangle format per les seues estels principals (Vega, Deneb i Altair) em recorda la matemàtica amagada a la volta celeste.

I sobre la constel·lació veïna de la Verge continua el planeta Saturn, ara ja allunyant-se cap a l’est cada dia més de l’estrella Porrima. El dia 7 de juliol la Lluna creixent se situarà sota el planeta i permetrà, per tant, la seua identificació. I sota Spica, l’estel principal d’aquesta constel·lació, se situarà el dia 8 de juliol la Lluna creixent fent amb Saturn un bell espectacle. El dia 9 la Lluna s’alinearà amb Spica dibuixant amb l’estel i el planeta una llarga línia d’objectes lluminosos.

Caldrà, però, veure els altres planetes a la matinada, allà entre les 4:30 de matí i l’eixida del Sol. Mirant cap a l’est, Júpiter, resplendent, ja es veurà des d’abans d’aquesta hora en la constel·lació d’Àries. Però cap a aquesta hora serà quan Mart, molt a prop d’Aldebaran, a Taure, eixirà per l’horitzó est. Però el planeta roig no s’estarà quiet en el cel i, si s’hi fixeu, anira movent-se cada dia un poc cap a l’est en la direcció dels Bessons.

La Lluna minvant se situarà sota Júpiter els dies 23 i 24 de juliol, mentre que el 27 i 28 el nostre satèl·lit es posarà al costat del planeta Mart.

Aquesta meravella del cel amb tots els seues moviments ocorre a causa de la rotació de la Terra sobre el seu eix i per la translació del nostre planeta al voltant del Sol. Aquest últim gir de la Terra d’un any de durada no es fa seguint una circumferència sinó seguint una el·lipse amb la qual cosa hi ha un dia en que el Sol està més prop de la Terra (periheli) i un altre en que està més lluny (afeli). I justament serà demà dilluns 4 de juliol en el que el Sol es trobarà en l’afeli a una distància de 152102140 km.

Això poc sorprendre a alguns. En ple estiu el Sol està més lluny? La màxima insolació i el calor venen donats per la inclinació dels rajos de la nostra estrella que és màxima aquests mesos. La variació de la distància només té uns efectes menors….

El transbordador espacial Atlantis està ja preparat a la base de Cap Canaveral per a la seua última missió. El dia 8 de juliol partirà cap a l’Estació Espacial Internacional per a una missió de 12 dies. L’Atlantis portarà una tripulació de quatre persones: el comandant Chris Ferguson, el pilot Doug Hurley i els especialistes de missió Sandy Magnus and Rex Walheim.

Si voleu obtenir un senzill mapa del cel observable del mes de juliol de 2011, podeu punxar aquest enllaç. Pertany al Planetari de Quebec i el podeu llegir en francés i en anglés.

Crèdit de la foto: NASA/Kim Shiflett

Publicat dins de El cel del mes i etiquetada amb , | Deixa un comentari

First orbit

0
Publicat el 12 d'abril de 2011

Per conmemorar el primer viatge a l’espai uns realitzadors han fet una pel·lícula lliure. A més a més s’han associat amb YouTube per compartir First orbit amb el món global d’avui en una transmissió especial de l’esdeveniment. La xarxa de Yuri’s Night també mostrarà la pel lícula en més de 500 actes en 72 països de tot el món d’avui!

Ara mateix s’està presentant a la Facultat de Física de la Universitat de Barcelona. Com diu Vilaweb: “Era el 12 d’abril de 1961, avui fa mig segle, i, com ja és habitual aquests últims anys, algunes institucions de tot el món en commemoren la proesa amb una Nit de Iuri Gagarin. La celebració va néixer ara fa just una dècada i, any sobre any, s’ha estès a més i més països. Entre els centenars d’actes d’enguany, n’hi ha uns quants al nostre país, a Barcelona, Gandia i Llinars del Vallès. A la capital catalana, per exemple, la Facultat de Física de la Universitat de Barcelona s’ha associat amb YouTube per compartir l’estrena mundial de ‘Primera òrbita‘, un film lliure confeccionat per a celebrar els cinquanta anys dels vols espacials tripulats.Amb el lema ‘Pau, amor i espai’, els impulsors d’aquestes festes volen recordar el primer cosmonauta que va sortir a l’espai, i que va morir en un estrany accident d’aviació el 27 de març de 1968:

En Iuri no va veure fronteres entre països, ni conflictes entre pobles (…). Allò que va veure fou un planeta magnífic, un petit oasi a l’espai, la casa que tots compartim.‘ Des d’aleshores, desenes d’astronautes han vist i han viscut això mateix. I és en ‘aquest esperit de l’espai’, que ha possibilitat durant moltes dècades la cooperació entre els estats, que els organitzadors volen commemorar la Nit d’en Iuri.”

Publicat dins de Exploració de l'espai i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Bon Nadal als astronautes de l’Espació Espacial

0

ISS Nadal

Ja sabem que el nostre planeta se’ns ha fet molt i molt menut. Però ara és l’espai qui comença a fer-se també molt pròxim.I és que ara ja podem piular amb els astronautes de la missió 26 de l’Estació Espacial Internacional per desitjar-los un bon Nadal i feliç Any Nou 2011. Els podem enviar un missatge amb el Twitter per fer-los més alegre la seua estada allà dalt, on fan una volta al món cada 90 minuts.

Ells no podran tornar a casa per Nadal així que si voleu, podeu enviar-los una postal des d’aquesta pàgina web. Heu de punxar sobre un dels quatre models que hi ha per escriure-los un missatge. Heu de posar el vostre nom i el de vostra ciutat i envieu-ho, via internet i twitter, als membres de la tripulació, que són nord-americans, russos i un italià que mantenen viva la nostra única ciutat en l’espai.

També podeu fer una conversa en Twitter en anglés directament amb els astronautes en aquest enllaç.

Bon Nadal.

Publicat dins de Exploració de l'espai i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Una nit d’estiu mirant el cel

4
Publicat el 27 d'agost de 2010

Mars-Comet-NASA

La xiqueta no devia tindre més de 7 o 8 anys. El telescopi no estava posat a l’altura màxima però així i tot li costà arribar a mirar per l’ocular. La Lluna, que feia quasi el ple, brillava al cel est, just per sobre de les finques de la zona del llac de la Platja de Tavernes. La nena pegà un bot i deixà escapar un crit d’admiració.

– És la Lluna? Em preguntà. Li ho vaig confirmar.
– I els cercles que es veuen, què són? Són els cràters i van ser causats pel xoc d’immenses roques de l’espai…

Ella, que anava amb sa mare, la va deixar passar però va voler repetir. No s’ho acabava de creure. Com si hagués descobert tot un món nou per conéixer.

Els vaig indicar que es posaren a l’altra cua per admirar Júpiter i les seues llunes. El planeta acabava d’eixir de darrere dels edificis que el tapaven vist des del Parc del Molló. Va mirar amb el refractor de 150 mm de l’Agrupació Astronòmica de la Safor el disc de Júpiter i les tres llunes galileanes que eren visibles.

– I quins noms tenen les llunes? Em tornà a preguntar.
– Ió, Europa, Ganímenes i Cal·listo, però la que falta no sé quina serà. Una és de foc i les altres són de gel, i fins i tot Europa té un mar al seu interior. Li vaig dir.
– I, tu com ho saps? Em digué.

Quan se’n va anar ben contenta, li vaig donar el títol d’astrònoma de la nit.

Estic segur que l’observació d’aquesta nit la conservarà en la memòria durant molt anys. I amb un poc de sort tindrem d’ací a 15 o 20 anys una nova científica o fins i tot una nova astrònoma.

L’utilitat de les observacions populars, com aquesta del passat dimecres 25 d’agost, és fer conéixer el cel però, sobre tot per a mi, és incentivar l’interés per la ciència. I les més de 500 persones que feren cua pacientment per mirar a través dels quatre telescopis tenien molt d’interés.

I això que algú aixecà el braç assenyalant un punt brillant per l’horitzó. Altre l’acompanyà. Jo vaig passar per les cues fent-lo notar al damunt del Mondúver. Anava movent-se i aproximant-se a nosaltres. Els làsers de l’Agrupació apuntaven al llum mòbil per fer-lo visible a tothom. Era l’Estació Espacial Internacional que passava  pel cel de Tavernes, com estava previst.

– Jo alucine, diu una dóna.
– De veritat que ahí dins hi ha astronautes?, diu una amiga de la primera.
– I no veieu com saluden per la finestreta? vaig fer broma amb una xiqueta que de primeries no saps si deia la veritat….

L’estació espacial va tornar a passar altra vegada una hora i mitja després. Si en el primer pas va vindre la gent que encara no havia sopat, en aquest pas vàrem arreplegar la gent que ja ho havia fet. I la Lluna i Júpiter eren ben visibles. Les cues es tornaren a fer i no ens deixaren descansar ni un moment.

Els llums del Parc s’engegaren quan ja no quedava pràcticament ningú. Desmuntàrem ràpidament els telescopis i marxàrem cap a casa per menjar un sopar fred preparat amb un nivell també astronòmic.


Les observacions de dia 11 i del 25 d’agost han estat possibles per la col·laboració de les regidories de Cultura i Turisme de l’Ajuntament de Tavernes de la Valldigna i de l’Agrupació Astronòmica de la Safor.

Ha aparegut un article a les Províncies sobre l’observació del dimecres passat. Carles Gimeno, corresponsal al poble, vingué i parlà amb nosaltres.

Saludos a la ciudad espacial desde Tavernes

Foto: Mirant l’estació espacial des del Parc del Molló. Enric Marco.

L’estació espacial al cel de Tavernes

1
Publicat el 25 d'agost de 2010

Mars-Comet-NASA

El passat dia 11 d’agost a la platja de Tavernes els núvols baixos cap a l’oest ens feren la guitza i només poguérem veure Venus i Saturn durant uns minuts. I tal com estava previst, després d’un sopar popular, vaig fer la xerrada explicant que són les Perseides tot esperant la pols del Swift-Tuttle en forma de pluja d’estels.

Ara tanquem l’estiu astronòmic a la platja de Tavernes hui dimecres 25 d’agost. Com fa 15 dies, els membres de l’Agrupació Astronòmica de la Safor ens situarem al Parc del Molló, a la zona nord de la platja de Tavernes de la Valldigna. La nostra idea és, a partir de les 21 hores, observar els planetes Venus, Mart i Saturn que estan molt baixos en direcció oest, veure la Lluna que quasi està plena i ja cap a les 23 hores, si els núvols i els edificis ens ho permeten, observar el planeta Júpiter.

Però la gràcia de la l’observació d’avui és que serà possible veure el doble pas de l’Estació Espacial Internacional (ISS) sobre el cel de Tavernes. Aquest laboratori, obra col·laborativa de la NASA, l’ESA, l’agència espacial russa i la japonesa, entre d’altres, du una tripulació de com a mínim 3 astronautes que hi fan experiments científics.

Per al seu suministrament elèctric disposa de multitud de panells solars que provoquen que, quan l’ISS creua per damunt d’un territori poc després de la posta del Sol o poc abans de la seua eixida reflectisca la seua llum i brille tant o més que les estrelles més brillants.

L’òrbita de l’ISS és sempre la mateixa al voltant del nostre planeta però la Terra gira i això fa que no sempre siga possible observar l’estació des del mateix lloc.

Per això cal mirar en algunes webs especialitzades per saber quan va a passar l’ISS pel lloc on t’hi trobes. La més senzilla i espectacular és Estacion Espacial.com que et dius sobre quin lloc de la Terra es troba en cada moment. Una pestanya ens porta als passos sobre les principals ciutats de l’estat. Només cal punxar sobre la ciutat que tenim més a prop i obtindrem les dades necessàries per observar-la.

Segueix…

A continuació podeu veure la taula completa dels passos de l’estació espacial internacional sobre el cel de la Valldigna fins a final de mes. L’origen de la taula és la web www.heavens-above.com. Per a usar-la cal posar des d’on volem veure passar l’estació espacial mitjançant un mapa o des d’una base de dades. I després elegir veure les previsions dels passos del satèl·lit ISS per als pròxims 10 dies.

Data Mag Comença Màxima altura Acaba
Temps Alt. Az. Temps Alt. Az. Temps Alt. Az.
24 Agost -2.3 06:05:59 25 SSW 06:05:59 25 SSW 06:07:50 10 SSE
24 Agost -3.1 22:29:44 10 WSW 22:32:14 56 W 22:32:14 56 W
25 Agost -2.9 21:22:07 10 SSW 21:24:50 33 SE 21:27:34 10 ENE
25 Agost -1.1 22:57:48 10 W 23:00:02 23 NW 23:00:02 23 NW
26 Agost -3.0 21:49:14 10 WSW 21:52:11 58 NW 21:55:07 10 NE
26 Agost 0.1 23:26:47 10 NW 23:27:17 11 NW 23:27:17 11 NW
27 Agost -3.1 20:41:26 10 SSW 20:44:14 40 SE 20:47:04 10 ENE
27 Agost -1.0 22:17:24 10 W 22:19:45 21 NNW 22:22:06 10 NNE
28 Agost -2.5 21:08:41 10 WSW 21:11:34 48 NW 21:14:28 10 NE
28 Agost -0.2 22:46:32 10 NW 22:47:33 11 NNW 22:48:32 10 N
29 Agost -0.8 21:36:57 10 WNW 21:39:09 19 NNW 21:41:22 10 NNE
30 Agost -0.2 22:06:19 10 NNW 22:06:57 10 NNW 22:07:35 10 N
31 Agost -0.7 20:56:27 10 WNW 20:58:30 17 NNW 21:00:33 10 NNE

Per observar l’Estació Espacial cal esperar veure-la prop de l’horitzó com un llum intens a l’hora i direcció indicada. El llum del satèl·lit pot confondre’s a vegades amb els llums d’un avió però és fix i sense intermitències. Després va pujant i augmentant la seua intensitat fins que s’amaga per l’horitzó oposat. L’observació pot durar uns 5 minuts.

La taula anterior té enllaços que expliquen cada terme i per a cada dia es pot clicar per aconseguir un mapa del cel per on passarà el satèl·lit.

L’Estació Espacial segueix una òrbita d’uns 350 km sobre la Terra. A causa del fregament de l’atmosfera terrestre, el laboratori va frenant-se i caient a un ritme d’uns 2 km per mes. És per això que, de tant en tant, cal reajustar l’òrbita i poden haver diferències d’uns minuts en les previsions dels passos. Així el cartell que s’ha distribuït pel poble i que he adjuntat a aquest bloc té les dades obsoletes ja que fa un mes que vaig donar la informació. Les dades correctes i actualitzades són  les que es poden veure en aquest apunt i que difereixen en un 5 minuts de les escrites al cartell.

Astronàutica valenciana

0

La contribució a la investigació espacial dels científics del País Valencià no és tan minsa com algú podria pensar. Aquest podria dir que l’astronàutica valenciana no existeix i que encara ha de desenvolupar-se des del no res. O que només els gran centres espanyols com l’INTA, el IAC o el IAA són els productors d’instrumentació espacial a l’estat espanyol. Però l’assistència a la xerrada Astronàutica valenciana, dins de les activitats de l’exposició Viure a l’espai… no és tan diferent, actualment al Centre Octubre a València, m’ha fet redescobrir aquesta part de la ciència valenciana que existeix de debò però que no és massa visible.

Ja coneixia, per suposat, l’existència de físics i d’enginyers valencians eficaços en aquestes tasques però la xerrada d’Andrés Russu m’ho va posar tot en context. L’origen, els centres implicats a la Universitat de València, els encerts i entrebancs, i sobre tot la trajectòria d’un petit però potent equip que participa actualment en diversos projectes de la Agència Espacial Europea (ESA).
I veure l’escut de la Universitat on treballe i saber que viatja per l’espai protegint el detector més estimat és emocionant…

Segueix…

Andrés Russu, enginyer electrònic del Grup d’Astronomia i Ciències de l’Espai (GACE) i del Laboratori de Processat d’Imatges (LPI) de la Universitat de València va fer a la conferència Astronàutica valenciana una explicació històrica de tots els projectes en que investigadors valencians han participat en la construcció de ginys espacials.

Tot començà amb el detector de raig X i gamma, LEGRI, llençat com a càrrega útil dins del que va ser el primer satèl·lit espanyol, el Minisat01. Aquest petit satèl·lit va estar en òrbita des del 1997 fins al 2004.

L’objectiu de LEGRI era demostrar la viabilitat de detectors d’estat sòlid de HgI2 i CdZnTe per a astronomia espacial. Legri tenia capacitat de formar imatges i espectres de les fonts de raig X i gamma dins del rang de 10-100 keV.

El problema tècnic fonamental amb aquestes radiacions tan energètiques és que no es poden focalitzar mitjançant espills i lents. Senzillament la radiació les travessa sense problemes. Els especialistes valencians van desenvolupar un sistema de màscares codificades que posades davant del detector difracten la radiació incident i formen un patró de difracció. Després mitjançant diversos algorismes informàtics es reconstrueix la imatge de la font en l’ordinador. El principi és el mateix de com es formen les imatges en la càmera fosca, on un senzill forat en una caixa es capaç de formar una imatge exterior a l’interior de la caixa.

Legri va servir per a entrenar-se en la construcció de detectors més sofisticats per a la participació en missions de l’ESA. Així va sorgir la missió Integral per a la detecció de raigs X i gamma més energètics, de 15 KeV a 10 MeV. La participació de la gent de la Universitat de València va ser fonamental en aquesta missió. El sistema de multiplexació espacial amb les màscares codificades va ser l’aportació del GACE. Aquesta estava feta de tungsté de nombre atòmic 74 i densitat 19,3 g/cm3. Havia d’absorbir la radiació de les zones de la màscara no permeses.

Integral es llençà el 17 d’octubre de 2002 des de la base espacial de Baikonur al Kazajistan. Encara que tenia una vida prevista de 2 anys encara encercla ara la Terra més enllà dels cinturons de Van Allen.

Integral ha detectat explosions de raigs gamma amb una resolució no aconseguida fins ara i ha resolt l’emissió difusa d’aquesta radiació en fonts puntuals.

La participació dels científics valencians en la missió Mega també ha estat decisiva. Plantejada per estudiar els raigs gamma en els rang energètics de 0,4 a 50 MeV constava d’un satèl·lit i d’un globus estrastosfèric. Volant a una altura de 40 km entre Trapani ( Sicília) i Arenosillo (Huelva) havia de recollir les dades des d’aquesta part de la Mediterrània Occidental. Tanmateix problemes de finançament per part de l’Agencia Espacial Italiana han ajornat sine die el projecte.

Tanmateix la missió que més ressò mediàtic va causar va ser la missió UTBI (Under The Background Influence).

L’espai no és apte per a la vida a causa de la manca d’aigua o l’oxigen però també per la presència d’una energia ionitzant (fotons energètics: raigs X i gamma) i partícules (protons, electrons, etc…) que arriben de tots els punts de l’espai a causa d’explosions en estrelles i altres fenòmens violents. Els astronautes en general, però sobretot els que viuen llargues temporades a l’Estació Espacial Internacional (ISS), reben certa quantitat de radiació. La possibilitat de mesurar la radiació de fons en una missió espacial pot resultar útil para el disseny de futures missions.

UTBI va ser el nom d’un projecte d’uns estudiants de la Universitat de València, entre els quals es trobava Andrés Russu, que aquests van presentar a un concurs de l’Agència Espacial Europea i que va ser seleccionat per ser instal·lat a la ISS.

Va ser pujat a bord de l’Estació Espacial durant la missió alemanya Astrolab el novembre 2006. L’astronauta Thomas Reiter va ser l’encarregat de l’activació i control de la UTBI durant els 14 dies de la missió. I allà dalt continua, ara desactivat en el segment rus de la nau, junt a la porta d’evacuació de la ISS.

El detector d’estat sòlid de CdZnTe que porta es troba dins d’una caixa amb la seua pròpia electrònica i les dades es graven en senzilles memòries flash SD de càmera fotogràfica. L’astronauta només ha de tornar les memòries a la Terra per a l’estudi de les dades.

I si us fixeu en les fotos veureu que l’escut de la Universitat de València és ben visible!.

Instrument UTBI

No voldria ser exhaustiu, ni cansar al personal, però els científics valencians participen també en altres missions com la ASIM-MXGS per estudiar les emissions de raigs gamma de l’alta atmosfera terrestre causades per les tempestes. Aquestes mesures “cap  a baix” no han estat mai ben vistes per les potències nuclears donat que podrien ser usades per veure els seus secrets més íntims…. Aquesta futura missió de la ESA està en fase de projecte i serà llençada cap al 2011.

El espectrofotopolarímetre IMAX desenvolupat, entre altres, pel grup de Física Solar del GACE a la Universitat de València serà part de la càrrega útil de la missió Sunrise, que porta un telescopi d’1 metre com a col·lector de llum. Un globus científic serà llençat des de la base de Kiruna, Suècia, amb els instruments i durant unes quantes setmanes el vent el portarà a donar la volta al món. Donat que durant un temps vaig tindre relació amb aquest projecte ja en parlaré més detalladament més endavant.

Sunrise i concretament IMAX podrien considerar-se les missions de prova per a la pròxima missió al Sol de la ESA, Solar Orbiter, que serà llançada cap al 2015 i observarà la nostra estrella de més a prop que Mercuri.

Foto de portada:  Thomas Reiter activant l’UTBI a bord de l’ISS.

Nota: Agraesc a Andrés Russu per les imatges.