Amb motiu de la fi del ramadà, recupero dos articles breus signats des de Kuwait que descriuen, en quatre pinzellades, l’ambient de recolliment i espiritualitat que es respira cada any per aquestes dates al món islàmic.
Resten dos dies perquè finalitzi el mes islàmic de ramadà, l’aspecte més conegut del qual és el dejuni que realitzen els musulmans des de l’alba fins la posta de sol. Dos dels elements més presents durant aquest mes a les llars dels països islàmics són l’àpat del vespre, amb el que trenquen el dejuni, o iftar, i la televisió, davant la qual els musulmans passen hores i hores mentre mengen, es troben amb la família i els veïns o fan el ressopó.
Per això, se m’ha acudit que una bona manera d’acomiadar-nos del ramadà és mostrar-vos alguns anuncis de televisió relacionats amb l’iftar i els àpats familiars que aquests dies s’han pogut veure a les televisions del Pròxim Orient. Els comercials acostumen a ser de dos tipus: els que ens traslladen missatges de fraternitat i germanor, i els d’humor. Del segon grup n’hi ha molts, com aquest d’una cadena de restaurants:
En un principi, aquest post s’havia de titular “Perquè la prohibició del burca és lògica, però il·legal”, però m’ha semblat que el títol definitiu deixa més clar el fet que existeix un buit entre el que molts europeus senten en relació amb aquest i altres temes polèmics, i els principis socials que diuen en veu alta que defensen. Això perquè, per sobre de legalitats i lògiques, el tema del burca està marcat per un inconfessable, i tot sovint inconscient, sentiment de rebuig a la presència islàmica a Occident que contradiu molts dels principis morals i legals dels quals ens creiem defensors.
En general, hi ha un consens força ampli a considerar el burca una mostra de la situació de submissió de moltes dones davant l’esclavatge del patriarcat tronat i medieval d’algunes comunitats islàmiques. El problema amb el que topem alhora de predicar la seva prohibició és que l’argument del masclisme, si bé pot haver estat vàlid per a prohibir-lo per llei en algunes societats islàmiques, no pot ser esgrimit de la mateixa manera a Europa. Per a il·lustrar aquest argument, partiré de la darrera polèmica entre la periodista Pilar Rahola i Amnistia Internacional al respecte.
D’entrada, crec convenient posar els lectors en antecedents i recordar que Pilar Rahola és una persona que s’ha caracteritzat al llarg dels anys per argumentar força bé les seves postures i punts de vista. Considero que, per normal general, els seus articles valen la pena de ser llegits, independentment de si s’hi està d’acord o no. Això ha estat així fins que ha començat a carregar contra el burca amb alguns arguments menys sòlids que de costum i fent una cosa molt pròpia de la gent a la que ella critica: barrejant conceptes i traient a col·lació excuses que no venen al cas, per justificar punts de vista basats més en el sentiment que en la raó.
Una dona saudita, cansada que el seu marit estigui més per la feina que per ella, decideix casar-se per segona vegada. Tot seguit, i com a conseqüència d’un tracte amb un amic, pren un tercer espòs. Poc després, la dona està tant avorrida dels tres marits saudites, que decideix casar-se per quarta vegada. Aquest cop amb un jove sirià que aporti a la llar i la vida conjugal una mica d’energia i d’exotisme.
La dona, no prou contenta amb els quatre esposos, un bon dia els anuncia que es casarà per cinquena vegada. Per a poder-ho fer, ha de desfer-se d’un dels marits. Proposa que els quatre s’ho juguin a sorts, i el que perd marxa.