No poso en dubte que la situació a l’Iraq ha millorat respecte a l’època de la dictadura sanguinària de Saddam Hussein, desapareguda ara fa deu anys com a conseqüència de la invasió nord-americana. Amb tot, també haig de reconèixer la validesa del tòpic que afirma que el pes de la història i les cicatrius de cinc mil anys de conflictes no permeten albirar el futur del Pròxim Orient amb gaire optimisme.
Em costa pensar una altra cosa quan veig que l’Iraq està dirigit per una colla de partits que perpetuen l’estil violent, corrupte i clientelista que caracteritza la vida política de la regió. La fi de l’ocupació, el 2005, va obrir la porta a la possibilitat d’un futur millor per a l’Iraq. Però, lamentablement, l’elit que s’ha apoderat de les regnes del país estira la brida per alentir el pas.
D’entre els nombrosos reptes que ha de superar el nou Iraq, en destaca un d’especialment delicat. Es tracta del conflicte pel control de Kirkuk, centre petrolier de primer ordre disputat per turcmans, kurds i àrabs. El meu pronòstic personal per a la regió és que s’hi vessarà molta sang, però que la tensió no arribarà a esclatar en una guerra oberta perquè les potències veïnes, els líders mundials i els partits àrabs i kurds fan tot el possible per no alterar l’statu quo regional. En canvi, la crisi augmentarà les divisions ètniques fins al punt que pot fer inviable el diàleg que qualsevol país necessita per tirar endavant, i condemnar els iraquians a viure atrapats en el temps.
Una prova evident que, deu anys després de la guerra, l’Iraq està atrapat en el temps és que els tres paràgrafs que acabeu de llegir descriuen el país avui, tot i que formen part d’un article que vaig publicar al diari Avui l’11 d’agost de 2010.
Pel que fa a l’efemèride de l’inici de la guerra, que va posar fi a més de dues dècades de presidència de Saddam Hussein i que també va obrir la porta a un període de forta inestabilitat a l’Iraq que encara no s’ha tancat, recordarem dos fets força significatius que van precedir l’esclat del conflicte.
D’una banda, el president dels Estats Units, George W. Bush, a diferència del seu pare uns anys enrera, havia aconseguit posar d’acord tots els països àrabs i islàmics contra els seus plans d’atac sobre l’Iraq: cap Estat de la regió havia declarat el seu suport a l’operació militar nord-americana. Fins i tot els que en un moment o altre havien estat enemics declarats de Saddam Hussein, com és el cas de l’Iran, havien fet pública la seva oposició a la política americana del càstig militar.
Tots afegien, però, que l’Iraq havia d’acceptar les resolucions de l’ONU i permetre la tornada dels inspectors estrangers que havien de comprovar si el règim de Saddam tenia un programa de fabricació d’armes de destrucció massiva, com assegurava Washington.
Pel que fa al poble àrab, no participava en els actes contra la guerra ni es manifestava amb tant d’entusiasme com els milions de ciutadans europeus que, el 15 de febrer de 2003, van aplegar-se als carrers de les principals ciutats per a corejar “no a la guerra”. Així ho vam explicar a l’Avui:
Escassa mobilització al món àrab contra el possible atac a l’Iraq
Article publicat al diari Avui el 16 de febrer de 2003
El món àrab no va sortir ahir massivament al carrer per protestar contra una intervenció militar nord-americana a l’Iraq. Només a Damasc centenars de milers de persones -un milió, segons la televisió oficial- van protestar contra la guerra. Milers de ciutadans també van mostrar el seu rebuig al possible conflicte a Alep, al nord del país.
A les altres capitals àrabs, les manifestacions només van congregar pocs milers de persones. Al Caire, per exemple, només hi havia 15.000 egipcis als carrers, en la seva majoria islamistes. La capital egípcia va ser també escenari d’altres actes antibèl·lics, com el que van protagonitzar un miler de persones convocades per partits d’esquerra a la rodalia de la mesquita de Sayeda Zainab, que va ser presa per 4.000 agents antiavalots.
El motiu principal que ha portat la gent a manifestar-se al Pròxim Orient i els governs a permetre les manifestacions ha estat en molts casos el suport explícit dels concentrats al poble palestí i el rebuig de l’Estat d’Israel. A Amman, el Front d’Acció Islàmic va fer una crida a la població per què acudís a la protesta, mentre que a Beirut només 10.000 van concentrar-se al centre de la ciutat.
La mobilització popular va ser encara més escassa al Magrib que als països del Pròxim Orient. A Rabat, diversos col·lectius només van aconseguir aplegar un miler de persones, tot i que esperen treure més gent la setmana vinent en diferents actes i ciutats. A Alger i Tunis tampoc s’hi van registrar protestes massives. A la capital algeriana hi havia menys de cent persones: les manifestacions estan prohibides.
Avui, els ministres d’Exteriors de la Lliga Àrab fan una reunió extraordinària al Caire per preparar una cimera sobre l’Iraq que es podria celebrar el proper dia 22 en una ciutat propera al mar Roig. La iniciativa ha estat del president egipci, Hosni Mubàrak, pressionat pels esdeveniments.
Autor: Jordi Llaonart
_________________________________________________
