Boja pel català

L’espera i la incertesa se’m fan eternes.

Els dies passen i jo espero que el destí em somrigui.

Ja sé que cal tenir paciència,

però la paciència també té un límit.

M’agradaria deixar-ho tot i viatjar, conèixer gent nova, fer experiències;

tanmateix, he de ser realista i estar contenta amb el que tinc.

De fet, cada dia em pot regalar una sorpresa bonica, per petita que sigui;

per això hauria d’estar agraïda de la vida.

Els pròxims dies tindré una visita agradable,

així segur que viuré una temporada més alegre,

plena de companyia, amor i reflexions serioses.

Gràcies a tothom qui em segueix i em dona suport,

sou els millors, fins i tot des de la distància.

A reveure!

En aquests darrers dies estic una mica perduda, plena d’incerteses i desitjos alhora…

Clarament, la vida humana està marcada per aquestes dues característiques, és un fet innegable. No saber què fer o què vindrà demà és una realitat crua. Així i tot, s’ha de treure les forces per on sigui a fi de poder tirar endavant a la millor manera possible. Els entrebancs són a l’ordre del dia, però tenim el deure que ens ha donat la vida de continuar lluitant.

Si algú em pregunta com estic, jo li responc “bé” per inèrcia; però la veritat és que tinc el cor encongit, els dies passen entre d’alts i baixos… En definitiva, porto un mal tràngol i, encara que sigui temporal, costa d’enfrontar. Tot i que aconsegueixo superar els obstacles i anar fent, el meu cap rumia sobre com podria complir els meus somnis.

No és una situació fàcil, la meva. Tanmateix, en el fons del meu cor, encara hi ha un raconet d’esperança que tot sortirà bé. Al cap i a la fi, la perseverança guanya i vull creure que els miracles succeeixen. Soc encara jove i en perfecta salut, així que temps al temps i tot se solucionarà.