Ja pensaré un títol

La frase m’ha colpit, perquè ve a ser el lema humanista. Si en lloc del s. v vingués del s. xv, potser no sorprendria tant. El més bonic és la vigència de la frase, avui com fa 1.600 anys.

Encuriosit, li he fet un google de diumenge, i m’ha sortit un google-book: els Sermons de sant Pere Crisòleg, que avui es poden llegir, de franc, en facsímil d’una edició del s. xviii. Concretament, aquest és el sermó número 101, titulat De morte contemnenda a Fidelibus, & quare illam permiserit Deus. In illus Lucæ: Nolite timere eos, qui occidunt corpus &c., o sigui ‘Sobre la mort que ha de ser menyspreada pels fidels [o pels deixebles], i per què Déu la va deixar passar. En allò de Lluc: no temeu els qui maten el cos, etc.’[1]

Es refereix a la “Invitació a la confiança” de Lluc 12, 4, que Jesús fa, després de denunciar durament els fariseus i els mestres de la Llei: “A vosaltres, amics meus, us dic que no tingueu por dels qui maten el cos i després ja no poden fer res més.” I continua dient que sí que han de tenir por, però només d’Aquell que “té poder de tirar a l’infern”. Inquietant, amenaçador. Semblaria una invitació al martiri, més que a la confiança. Pere Crisòleg, de fet, cita més aviat Mateu 10, 28, que ho diu així, sempre en la versió de la BIC: I no tingueu por dels qui maten el cos però no poden matar l’ànima; temeu més aviat el qui pot fer que l’ànima i el cos es consumeixin a l’infern. El contingut és el mateix; fins i tot coincideixen en la metàfora dels ocells de poc preu. A l’evangeli de Mateu, però, no hi ha la denúncia de St. Lluc contra els qui detentaven el poder. El context són les recomanacions de Jesús als seus deixebles, acabats d’instituir.

Aquest Pere, es veu que va ser arquebisbe de Ravenna, a la primera meitat del s. v. Li digueren Chrysologus (‘de paraula daurada’) per la seva sensacional eloqüència, de la qual aquests sermons suposo que són penyora, i potser també per equiparar-lo a sant Joan Crisòstom, que vol dir ‘de boca daurada’.

Aquell mateix s. xviii de l’esmentada edició, reeditada per google per als amics del llatí, i de la cultura cristiana, el papa Benet xiii el va nomenar “doctor de l’Església”, un terme que en alemany s’entén millor: Kirchenlehrer, ‘mestre de l’Església’.

La resta del llibre de Comadira és desfà a la boca, deliciosament. És un repàs dels poemes que l’han marcat “amb foc”, d’ençà que era nen. Hi surten un grapat de poetes polonesos, molt atractius; uns quants italians, algun francès, anglès i alemany; i llavors Verdaguer, Maragall, Carner, Vinyoli, Ferrater. Llàstima les pífies de català, que fan mal d’ulls: sinó per si no, tan per tant, etc. Tota la nostra generació, poetes inclosos, hem anat a l’escola en la llengua del veí. I els editors, en aquest cas AraLlibres, ho han deixat així, desmanegat. Segurament ens passa a la majoria de gent que escrivim i publiquem. I ni ho sabem. No m’agrada rondinar, però una discrepància així entre el contingut i la seva presentació, en francès, en italià, en anglès, o en alemany, no passa.

Conclusió: haurem de tornar al llatí.   

Maitreyi es basa en un episodi real de joventut del gran teòric de les religions Mircea Eliade. A la solapa s’insisteix sobre aquest aspecte autobiogràfic, tan secundari: es veu que la noia, ja gran, va acabar llegint el llibre, etc. L’autonomia d’un llibre tan bo pesa molt més que qualsevol safareig morbós. Els temes són l’enamorament juvenil, que topa amb la societat adulta, com en Romeu i Julieta; però també Orient vist per un occidental, on Occident representa la degeneració inevitable de la reflexió total, mentre que a Orient “l’ésser” –la religió, la natura, la sensualitat, l’amor– s’experimentaria directament, encara lliure d’aquesta mirada des de fora que ens caracteritza, des d’Atenes.

La concordància entre la narrativa i l’assaig, en el cas d’Eliade, és extraordinària. Tant pel que fa a la claredat de l’estil com a les idees de fons, que s’il·luminen mútuament. Al pròleg de l’edició catalana de El profà i el sagrat s’observa que, quan parla de les religions, Eliade se situa en un punt ambigu, entre una simpatia evident (simpatia en el sentit fort) i l’agnosticisme. Aquest punt de vista queda corroborat en la novel·la.

La ironia més gran del text de l’Eliade és que comença des del punt de vista de l’europeu arrogant, amb un narrador i protagonista convençut de la seva superioritat sobre els indis, i acaba amb aquest personatge transformat, com en una novel·la iniciàtica. Als primers capítols, però, hi ha un joc amb aquesta ambigüitat, perquè no es deixa clar fins més endavant que el racisme colonial implícit és conscient.
Vg. també la viquipèdia romanesa, que qualifica l’obra de roman erotic: http://ro.wikipedia.org/wiki/Maitreyi.

La vida de Pi està tota plena de metàfores. Per deixar-ho clar, Lee renuncia al realisme, sobretot durant l’odissea del protagonista. La metàfora més important potser és la de l’emigració com a naufragi, amb una pèrdua i una solitud totals, al límit de la supervivència. Al final del procés apareix un Pi adult, amb una nova família, una feina a la Universitat i un nou país, el Canadà. I amb un gat – en lloc del tigre que l’acompanyava, al bot salvavides.

El tigre té un nom humà i anglosaxó, Richard Parker, però la seva humanització no és òbvia. Amenaça constant del protagonista durant l’aventura, també és el que el manté lluitant per sobreviure, com reconeix ell mateix. Semblaria un alter ego de Pi.

Una altra metàfora, potser involuntària, és l’illa que es troba durant la travessia. De moment li salva la vida, però aviat decideix deixar-la enrere, a favor d’una nova fase de perill i d’incertesa. Aquesta illa màgica, verda i lluent, “es menja de nit tot el que alimenta de dia”, i podria ser una al·lusió a l’estil modern de “guanyar-se la vida” per, de fet, perdre-la, si no deixa espai a la humanitat; si no és una feina que ompli el que la fa.

També es critica la modernitat en la reivindicació de la religió en genèric, tot i que el respecte als éssers vius que mostra el protagonista soni més budista que altra cosa. La racionalitat del pare, benintencionada, contrasta amb el suport incondicional de la mare, radicalment maternal, i amb la manera narrativa amb què el personatge acaba situant-se davant de la vida. Primer promet a l’escriptor de la seva història –i a nosaltres espectadors– una conversió (“escoltar això et farà creure en Déu”), per acabar posant-li sobre la taula la frase “Depèn de la història que triïs”, que val tant per a l’opció religiosa com per a l’actitud vital. De les dues històries, la que sembla convèncer els naviliers japonesos és la que converteix els humans en més dolents que les bèsties, i en canvi la primera, la faula amb uns animals humanitzats, però sense idealitzacions a la Disney, els resulta inacceptable. Als japonesos els toca fer de representants d’un món materialista, escèptic davant de la màgia de la vida, però disposat a creure en atrocitats tan o més inversemblants.

Un detall curiós és que, just darrere nostre, uns joves van riure la primera vegada que Pi dóna gràcies a Vixnu per la tonyina caiguda com del cel. Van interpretar com un gag aquell moment de pregària, perquè els anuncis de la peli –tampoc a nosaltres–, no feien sospitar que el tema religiós hi fos tan important. Potser no hi aniria tanta gent, si en fessin publicitat obertament.

Trobo impressionant la renúncia a narrar la segona història d’una manera cinematogràfica. L’única estrella del repartiment, el Depardieu, ha rebut només una breu seqüència que representa l’embrutiment del gènere humà, i la pèrdua d’empatia amb els consemblants. Quin altre director es privaria de mostrar, ni que fos resumidament, la història de violència gratuïta, amb humans, podent-hi amortitzar una mica la figura de Depardieu? De fet, el sang i fetge de la zebra, la hiena, la mare orangutan, el tigre i els lèmurs tampoc no es mostren obertament, només se suggereixen. Amb aquesta renúncia s’exalça la Paraula, en un gest de l’humanisme tradicional que, potser, havia de venir d’algú amb arrels de l’Orient llunyà. Només es mostra el narrador, vestit de blanc, en un llit blanc d’hospital, parlant en pla americà durant llargs minuts.

Ang Lee ha fet tot de pelis amb arts marcials que no he vist, però que han tingut un èxit que supera els límits del gènere; m’imagino que les pelis també anaven més enllà. De les altres, n’he vist un parell (Sense and Sensibility 1995, Brokeback mountain 2005) que no em van fer gaire efecte. Ara veig que l’Ang del seu nom de pila correspon al segon ideograma del meu nom transcrit al xinès, ?, que correspon a –?n en mandarí, com Jo-an. El significat és ‘pacífic’, i l’etimologia és clara: “la dona dins de casa”. En japonès, curiosament, també serveix per a escriure l’adjectiu ‘barat’ (yasui): un preu barat ‘pacifica’ el client, suposo.