Utopia bifocal i economia del Bé comú: més enllà dels mercats i l’Estat
Sovint s’atribueix a Eduardo Galeano una frase que, en realitat, és del director de cinema Fernando Birri a qui l’escriptor cita sovint. En un acte que van fer conjuntament, un dels assistents els va preguntar: Per què serveix la Utopia? Va respondre Birri.
“La Utopia es troba a l’horitzó. Sé que mai no hi arribaré. Que si jo camino deu passes endavant, ella s’allunyarà deu passes. Com més la busqui, menys la trobaré, perquè ella s’allunya a mesura que jo m’hi acosto. Bona pregunta: per què serveix la Utopia? Doncs la Utopia serveix per caminar”.
Sóc un ferm defensor d’aquesta filosofia. Al llarg de la història, les grans revolucions democràtiques i de drets fonamentals s’han aconseguit seguint aquest principi. Des de l’abolició de l’esclavatge fins a la redacció de la Declaració dels Drets Humans, passant per la Declaració dels Drets de l’Infant o el Tractat Internacional contra les Mines antipersona, entre tants d’altres.
En l’actualitat són innumerables les causes que reclamen mantenir aquesta premissa activada. Obviar-la és un luxe que la humanitat no es pot permetre. Caure en el facilisme (per no dir nihilisme) del ‘no hi ha res a fer’, ‘tots són iguals’, ‘sempre guanyen els mateixos’ em provoca sovint un estat de desànim que combato recordant la frase de Birri. Parafrassejant-la: que una cosa no sigui imminent, ni fàcil, no vol dir que sigui impossible. Ho va fer perquè no sabia que era impossible! D’això es tracta.
Malgrat les nombroses derrotes, hagudes i per haver, seguir caminant és sempre la victòria més important. Tot plegat ve a tomb perquè, davant l’evident declivi del sistema imperant (capitalista), cal treballar per un model diferent que promogui els valors de la igualtat i la justícia. I aquest model, per molt que hi hagi nostàlgics d’un i d’altre credo que discrepin, no passa per recuperar l’anacrònica disputa capitalisme-comunisme, sinó per mirar endavant, més enllà dels mercats i l’Estat. Se’n diu Economia del Bé Comú, i és, sobretot, un horitzó, un objectiu, una utopia cap a la qual convé avançar.
Mentre ho fem, però, no perdem de vista un altre proverbi, aquest cop xinès: ‘Aquell qui només es fixa en l’horitzó, es perd les belleses dels prats que té al davant’. Podem fer compatibles les dues visions? Jo crec que sí, sens dubte.
Horitzó i proximitat. Utopia bifocal. Aquí i allà. Ara i demà. Nosaltres i vosaltres. I ells. I elles. Copulativa (i) enlloc d’adversativa (o). Cooperació. Co.
La prova que això és possible la trobem en reflexions com les que fan, entre d’altres, Christian Felber, qui demà, dimarts 25 de novembre, a les 12:00h, presenta el seu nou llibre Dinero. De fin a medio (editat en català per Miret Editorial amb el títol Diners. Noves regles de joc).
Serà a l’Aula Magna de la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona Seu de Diagonal, 690 (Metro Palau Reial).
I és que el llibre, agosarat i trencador, proposa alternatives concretes per a ordenar i equilibrar el sistema monetari i financer imperant, entre les quals es troba la defensa de les decisions del poble sobirà per sobre de les de l’economia financera.
Seguim avançant, doncs, cap a l’horitzó birrià sense perdre de vista les necessitats i els reptes immediats.