Sempre m’havien agradat los bous. I encara m’agraden. Los bous és un espectacle ‘improvitzat’ i voluntari. M’agraden los bous perquè m’agrada observar les emocions, suposo, i per això que he dit. Els bous són una mena de remembrança de la nostra antiguitat. Més enllà de les aproximacions antropològiques que pretenen justificar (o no) no sé
Tenia els cabells blancs i llisos, ben pentinats. La seua pell, també blanca més que rosada. Prima. Amb la mirada cansada rere d’unes ulleres molt dissimulades. Els seus ulls apagats -i no perquè la claror del sol li anés de cara- em miraven fixament. M’ho digué la Maria –coneixes aquella senyora?-. Aquella vesprada passejava molt
‘Hi ha en els versos que escric, entre tots els meus versos, certs mots que encara tenen un no sé què de grills: Jo sé ben bé quins són, i estic content, i calle’, va escriure l’Estellés.
A l’escola vam aprendre la paraula ‘llangardaix’ I a l’Alcover-Moll llegim: Sargantalla, sangatalla, sarcantana, segrantalla, sagrantana, segrantana, sangrantana, sargantanya, sangrantanya, sangardilla, sangartilla, sargandilla, sargantilla, sanglantana, singlantana, singlatana. Sangarta, sarnalla, serenalla, sargussa, llangardaixet, llangardaixina, llangardixa. Natros en diem dragonet. Però hi ha qui l’anomena ‘sangonereta’. Però això és una altra història. Una sangonera no és un dragonet.