Surto del càmping a tres quarts de nou (un rècord matiner) i vaig a buscar la piste cyclable, que és a uns centenars de metres. M’hi poso i vinga pedalar, que avui vaig embalat. Encara hi ha bromes escampades una mica pertot arreu, però més lleugeres que ahir, i el sol s’esforça per sortir.
Pel camí em trobo una bona colla de pelegrins, gent que fa el Camí de Sant Jaume. Ja m’havia fixat aquests darrers dies que bona part del meu recorregut coincidia amb una ruta que està marcada per arribar a Santiago de Compostel·la.
La via verda no està prou bé; hi ha un tram d’una vintena de quilòmetres, entre Montech i Pompignan que en realitat és un camí de carros. Com que hi he trobat moltes pedretes i el camí no està en gaire bones condicions, el remolc em fa patir i decideixo sortir de la pista. Agafo la carretera D-110 fins a Finhan, i aquí la N-113 (o D813, segons el mapa) fins a Grisolles, on he dinat. Més ben dit: ho he intentat; resulta que ja no recordava que avui som diumenge i ho trobo tot tancat! Al final he trobat una épicerie oberta i hi he arreplegat tomates i formatge per acompanyar els panets que tenia d’ahir. Tres o quatre després de Grisolles la via verda torna a ser com cal.
Poc després d’aquest poble he tingut el primer episodi desagradable de debò amb un altre ciclista i una bestiola. Tots dos devíem anar badant, o potser és que cap dels dos no ha tingut prou reflexos per esquivar l’altre, però la qüestió es que no sé si una abella o un tàvec o algun altre insecte proveït de fibló ha xocat amb mi, de manera que per un moment he perdut l’equilibri i he fet esses sincopàtiques (semblaven zetes) fins que l’he recuperat. En aquell moment un ciclista impresentable s’ha creuat amb mi, de manera que ha vist perfectament que jo tenia problemes i lluitava per treure l’insecte que s’havia quedat entre l’ull esquerre i les ulleres, ziga-zaguejant desesperadament sense control mentre mirava de frenar a poc a poc amb la mà esquerra (fre davanter), però m’ha escridassat i ni tan sols s’ha aturat per ajudar-me quan he pogut parar; vull creure que no s’ha adonat del que em passava. La picada ha estat brutal, i l’he sentida dolorosament dos o tres dies.
Amb tot això se m’ha fet llarg fins a Tolosa. Quan hi he arribat estava cansat; feia calor, havia pedalat força i l’episodi del bitxo m’havia deixat tocat, de manera que he parat a gairebé el primer hotel que he trobat: Etap Hotel Centre (al 27 Boulevard des Minimes, 43€ la nit per habitació fins a tres persones). No és barat, i menys si ho comparo amb els càmpings dels darrers dies, però precisament com que havia estalviat en allotjament, doncs una cosa va per l’altra. A més, avui m’ho mereixo, què collons!
