Bloc de notes

I no ho dic pas només per les pluges d’aquest juny: a Marsella i a una colla de ciutats més el moviment ecologista (“Printemps Marseillais” per exemple) ha guanyat algunes de les alcaldies més importants de l’Estat francès. La veritat és que no conec pas de primera mà aquest moviment; espero que no sigui una cosa de l’estil de Podemos, l’últim invent reeixit del Sistema per evitar que des del govern es puguin fer polítiques d’esquerra i, sobretot, perquè l’independentisme pugui guanyar cap elecció a Catalunya (de moment).

Malgrat tot, si tot això és el que sembla el pas enrere ha estat a Perpinyà, on la ultradreta ha guanyat la batllia amb més de la meitat dels vots; una victòria que es veia a venir de feia temps però que no pas per això és menys decebedora.

Avui és un dia important per a la democràcia i molts estats celebren la fi de la Segona Guerra Mundial a Europa. Tanmateix, la llibertat que es va recuperar a Europa no és pas igual per a tothom ni a tot arreu. Avui mateix, sense anar més lluny, una periodista de TV3 ha hagut de fer una entrevista en castellà i no pas en català al president del Parlament Europeu, David Sassoli. És una de les conseqüències del fet que el català encara no estigui reconegut com a llengua oficial a la Unió Europea, i és que l’Estat espanyol, on el català sí que és un idioma oficial, no ha fet cap pas perquè la nostra llengua sigui reconeguda oficialment a Europa, és a dir, encara considera el català una llengua de segona. I si en el Parlament europeu no es pot parlar la meva llengua, he de creure que és el meu parlament? I què hem de pensar del parlament espanyol?

Aquest cop el llibre que m’he regalat ha resultat ser un còmic sobre els últims dies de Stefan Zweig, un personatge singular que sovint m’ha cridat l’atenció i de qui no he acabat de treure’n l’entrellat. Sembla ser que la seva vida va ser una història molt trista de desarrelament i insatisfacció permanent.

Es veu que va ser ser un autor de molt d’èxit al seu temps i vivia bé tant dels seus llibres com de l’herència familiar, però quan el nazisme va arribar al poder va començar a tenir problemes seriosos; ell no combregava gens amb els valors del règim i va haver de fugir de casa seva i del seu país (era ciutadà austríac). Va viatjar molt (també de jove i abans de la fugida) i tenia una cultura immensa però es veu que no va ser mai feliç del tot. Sembla ser que el 22 de febrer de 1942 es va suicidar juntament amb la seva parella quan tots dos van creure que el nazisme guanyaria la gran partida, la Segona Guerra Mundial.

Pel que he llegit, sembla que sempre va viure insatisfet sense acabar de trobar-se bé amb ell mateix ni d’estar a gust al lloc on era. Potser la paraula més repetida de la seva vida va ser “però”. De jove va anar decidit a la Primera Guerra Mundial però abans que acabés ja s’havia fet pacifista. Es va casar però la seva dona el va deixar després d’enganxar-lo amb una altra. Tot i que se sentia més austríac que jueu va haver de fugir d’Austria quan els nazis van arribar al poder. Va refugiar-se a l’exili de Londres però s’hi va sentir rebutjat perquè ell, culturalment, era germanòfil. A Nova York va gaudir d’un ambient obert i cosmopolita però s’hi va sentir angoixat de tants jueus desesperats que renegaven dels seus origens europeus (que ell estimava). El seu darrer exili va ser en un país del qual estava enamorat però que governava un dictador: va passar els darrers mesos de la seva vida a Petròpolis, una ciutat paradisíaca envoltada de muntanyes i selva a prop de Rio de Janeiro on vivien molts europeus. Tenia fe en la humanitat però em fa l’efecte que creia que la inèrcia ens porta a actuar de manera encara poc humana (en això li dono part de raó).

Va deixar escrites quatre cartes de comiat. En una d’elles deia:

Havent vist caure la terra on es parla la meva llengua i la meva pàtria espiritual Europa destruïda, i havent arribat jo ja a l’edat de 60 anys, caldria una gran fortalesa per reconstruir la meva vida, però les meves energies estan exhaurides al cap de tants anys de pelegrinació d’un hom sense pàtria.

El forense brasiler que va escriure l’informe de la seva mort va deixar escrit que la seva companya havia mort unes hores més tard que ell. Em pregunto què va estar fent, què va estar pensant, com es va sentir aquelles hores.

He llegit que els ports de Barcelona, Palma i Venècia són els més afectats del Mediterrani per la contaminació dels creuers. L’article compara la contaminació que ve dels creuers de luxe amb la dels cotxes però m’adono que la contaminació de què parla fa referència a nivells de sofre i altres partícules que normalment no s’esmenten en el reportatges que a vegades llegim a la premsa sobre contaminació deguda als automòbils (habitualment, diòxid de carboni). He preguntat a la meva biòloga de capçalera si la situació és realment tan greu i em diu que sí, que mentre s’apreta i es culpabilitza la gent del carrer per fer servir cotxe (sense promocionar el transport públic ni la bicicleta) es permet que les grans companyies navilieres (i aèries) embrutin el planeta sense haver de patir gaire pels controls que els posen.

A la llista de vergonyes de les actuacions policials d’aquesta setmana s’ha d’afegir l’arrest del pobre Lluís Maria, que estava intentant apagar un dels focs de les barricades d’aquests dies i ha tingut la mala sort que en aquell moment una furgona de la Policía Nacional passés a prop seu.

Sobre aquesta i altres detencions arbitràries, sobre la violència policial i sobre la situació política que estem vivint a Catalunya, l’entrevista que el FAQS de TV3 va fer a la mare de l’Adri Carrasco, carregada de dignitat i fermesa, és una lliçó que tothom hauria de conèixer.

PD: Sobre la vida tan dura que la senyora Democràcia porta a Espanya, Amnesty va publicant comunicats (que fan tard i fins ara són poc compromesos) que fan pensar que algú de fora sí que es mira les misèries de l’Estat espanyol i la mesquinesa dels seus dirigents. Tot i això, tinc ben poca confiança en el resultat de les seves mirades, tant les d’activistes de bona fe com les de governs “comprensius” (no goso escriure “amics”).

Aquesta setmana hem llogat un cotxe del 22 al 26 d’agost i nosaltres dos i les nenes hem anat a passar uns dies a la capital de la Gironda, una de les ciutats més boniques d’Occitània, o al menys de les que m’agraden més (no em faria pas res viure-hi una temporada).

Elles no hi havien estat mai i els hi ha agradat molt, tot i que han trobat que el millor del viatge no ha pas estat a Bordeus (a banda del “mirall d’aigua” davant la plaça de la Borsa) sinó a la costa: la duna de Pilat i l’estany de Biscarrossa. Són dones d’aigua!

El fill gran se’n va i el petit i jo enllestim de pressa per recollir les coses que ens emportarem. Volem marxar del seu pis de parets florides, carregat d’humitat, per traslladar-nos a una habitació airejada, seca i neta que hem llogat en el campus universitari. Ell fa lleuger l’equipatge a base de regalar a amics i companys tot allò que no es pot o vol endur: jocs, llibres, roba, la bicicleta… Passa la major part del dia trobant-se amb amics i companys que trigarà a tornar a veure. I així, entre abraçades i llàgrimes, demà agafarem l’avió per tornar cap a casa.

Estem desorientats, sense targeta sanitària i sense conèixer metges ni hospitals. Amb el paper escrit a mà que ahir li van fer a Urgències del Mercy Hospital, ens presentem al University Hospital perquè li facin un TAC. Oficialment, sense una recepta o sol·licitud formal per part d’un metge no es pot fer res però per sort la gent és amable i empàtica: la infermera que ens atén ens diu discretament que sap que hi ha gent sense papers que van a un metge determinat que per pocs diners fa una visita i signa un document oficial per demanar el TAC, cosa que fem tan de pressa com podem i tornem de seguida al UH de Cork.

A l’hospital tot ens sembla molt i molt lent, desesperant, però finalment li fan el TAC i al final del dia ens fan anar tots tres a una habitació allunyada de la sala d’espera (hem de caminar molt per arribar-hi, per passadissos llargs i poc il·luminats) i ens preparen per la notícia. Un metge gran d’aspecte venerable ens està esperant al costat d’un altre de jove que després sabrem que és mallorquí. Mentrestant, s’ha anat fent fosc i per la finestra es veu un cel blau fosc amb moltes clapes negres. Ens diuen el que ens han de dir i se’n van perquè puguem pair la notícia en la intimitat. Les seves paraules ens deixen desfets. L’únic que sembla serè, sense llàgrimes, és ell. Ens abracem fort i molta estona, sols, en aquella sala mig fosca i apartada.

Hi havia alguna cosa a la seva veu, a la trucada de diumenge, que em va deixar intranquil. Arribo a Cork gairebé a mitjanit. En P m’està esperant impacient i neguitós al St Patrick’s Bridge mentre el seu germà és a casa, abatut i esgotat. Malgrat tot, miren de fer bona cara.

Una de les primeres mesures que hauria de tirar endavant la República Catalana seria la de canviar l’horari. Tenim la mateixa hora que Berlin i Roma, que es troben en un meridià llunyà a més de mil quilòmetres de nosaltres, i en canvi anem una hora endavant respecte Londres, que és en el mateix meridià que nosaltres.

Entre les moltes arbitrarietats que va cometre el dictador Franco hi ha el fet d’haver canviat sense cap raó que ho justifiqués l’horari que estava establert durant la República; simplement, el «caudillo» va voler adoptar l’hora que marcaven els rellotges a Alemanya (els de l’altre «caudillo», que en alemany es diu «Führer»). No té cap explicació lògica ni racional que tot i estar en el mateix fus horari de Londres o Lisboa seguim horaris diferents. Si seguíssim el mateix horari que a Portugal dinaríem a la una i no pas a partir de les dues, soparíem a les vuit per comptes de fer-ho a partir de les nou, i plegaríem de treballar, en general, pels volts de les cinc, cosa que conciliaria millor la feina i el lleure.

No sé per quina raó Bèlgica, Holanda i sobretot França també segueixen l’horari alemany. Aquests països el van adoptar per imposició dels nazis durant la Segona Guerra Mundial i desconec per què a hores d’ara no han tornat a l’horari que tenien anteriorment. Potser perquè fet i fet tampoc no estan tan allunyats del fus horari que segueixen els alemanys, sobretot els Països Baixos, i tal vegada els interessa tenir els mateixos horaris que els seus socis comercials alemanys. Buscaré més informació sobre això.

A Catalunya existeix la Iniciativa per la Reforma Horària i en el Parlament s’havia posat a treballar una comissió amb l’objectiu de regular millor els horaris, però fa temps que no en sento a parlar. M’imagino que el 155 també es va carregar la comissió, com tantes altres coses.

La nostra llengua encara no és oficial a la Unió Europea. Tots els anys que diuen que portem de democràcia no han servit perquè l’Estat espanyol considerés el català prou important per fer-lo oficial. Vol dir que ni tan sols els castellans es creuen les mentides que ens volen fer empassar: ens diuen que som espanyols i que la llengua dels espanyols és el castellà; però si els catalans som espanyols, no ho és la nostra llengua?

L’Òscar Escudé, president de Plataforma per la Llengua, ho explica molt bé en un article a l’Ara de fa uns dies.

Si el català encara avui segueix discriminat a la UE és per la voluntat política de l’estat espanyol. L’oficialitat del català al club europeu depèn del govern espanyol, que ha de demanar-la al Consell Europeu. I mai no ho ha fet. (…) I no és només un tema simbòlic ni és només que els nostres eurodiputats puguin parlar en català al Parlament Europeu. Ni tan sols és només que els catalanoparlants no puguem comunicar-nos de manera directa amb les institucions europees. (…) Però no és només tot això, ni és només que no ser oficial a la UE comporti la percepció global que el català és una llengua de segona o sense “prestigi”.

La principal conseqüència de la no-oficialitat és que dificulta l’ús normal de la llengua al propi territori: durant el primer trimestre del 2019, la UE va aprovar 24 disposicions que imposen llengües oficials de la Unió i, per tant, marginen i discriminen la nostra llengua automàticament pel fet de no ser oficial. ‘De facto’, doncs, imposen l’espanyol, el francès o l’italià. Un exemple: a Catalunya hi havia vigent una llei de la Generalitat perquè el català fos present a l’etiquetatge dels productes alimentaris, però la Unió Europea va aprovar una normativa que autoritzava els estats a imposar les llengües oficials de la Unió –i només les llengües oficials de la Unió– a l’etiquetatge d’aquests productes. Això va comportar, ‘de facto’, la derogació automàtica de la normativa catalana. Per això, sovint, els cereals de l’esmorzar estan etiquetats en espanyol i en portuguès, però no en català. No és només un tema simbòlic: sense oficialitat, no existeixes!

Es veu que recentment tots els partits (PSC inclòs) s’han compromès amb la Plataforma per la Llengua a impulsar l’oficialitat del català a la UE. És important que el PSC hi sigui, perquè el govern espanyol és PSOE i és aquest govern qui té la competència per demanar que el català sigui oficial a la UE. Això deu voler dir que l’oficialitat del català a la UE és imminent.

O no?

He llegit un article molt interessant d’en Marc Belzunces que explica els esforços i algunes de les iniciatives que les autoritats d’Escòcia duen a terme en el camp de l’energia. Malgrat la seva riquesa en petroli, treballen per generar riquesa i independència energètica a base d’energies netes i renovables.

Tot això contrasta amb les escasses iniciatives de l’administració pública catalana, tot i que en aquest camp sí que podem donar bona part de la culpa a Madrid. En el tema de l’energia es nota i molt el poder tant de l’administració central i les seves normatives com del lobby energètic espanyol: les empreses energètiques són una mena de cementiri d’elefants, tots ja en segon pla públic però amb les seves valuoses agendes carregades de noms i favors.

Escòcia demostra com un país petit (5,5 milions d’habitants) pot fer servir les energies renovables no tan sols per a cobrir totes les seves necessitats energètiques sense haver d’importar-la de tercers, sinó fer-ne el motor central de l’economia, exportar energia a l’exterior i valorar fins i tot què pot fer amb la seva sobreabundància i generar un coneixement i noves empreses que la poden situar a l’avantguarda mundial. El nostre país no disposa de les marees atlàntiques ni de tant de vent, però en canvi tenim una gran abundància de sol –en una latitud més indicada per a explotar-lo–, sense oblidar que tenim indrets amb vent i àrees adequades per a l’eòlica marina. Escòcia no és solament un mirall polític, també econòmic.

… però aquest cop no pas per mi. El meu germà i la R són a Escòcia a passar-hi uns dies de vacances que s’han pogut agafar. Quina sort; guardo molt bons records d’Escòcia i quan tingui temps buscaré les fotos dels estius a Edimburg i d’aquest estiu passat al llac Ness, el Museu de la Ciència de Glasgow, el Fringe i tants altres llocs d’aquelles terres que tinc al cor.

Això em fa pensar que aquest estiu anem tard i encara no hem decidit res en ferm. Normalment per Setmana Santa ja tenim emparaulat l’intercanvi de casa que farem a l’estiu, però enguany anem molt atrafegats i no n’hem parlat prou.

L’intercanvi de cases és la millor manera que hem trobat de passar unes vacances lluny de casa en bones condicions d’allotjament i a bon preu. Pels que no ho coneguin, es tracta justament d’això, d’intercanviar casa. Durant uns dies o setmanes o el temps que sigui, nosaltres anem a viure a casa d’una família els membres de la qual passen el mateix (normalment) període de temps a casa nostra. En posem en contacte a través d’una pàgina web que conec de fa molts anys però n’hi ha moltes altres.

Hi trobo molts avantatges i pocs inconvenients tant pel que fa a l’economia com a la comoditat, el respecte al medi ambient… It is so convenient! A la pràctica funciona com si tinguéssim segones residències per tot el món, perquè cada cop que fem vacances podem passar-les a la casa o pis d’algú que ens l’ofereix perquè hi estiguem com si fos casa nostra -i durant uns dies ho és! Mentrestant, ells s’estan a casa nostra.

Sóc d’esquerres i votaré un polític de dretes al Parlament Europeu perquè la lluita nacional continua malgrat les cúpules d’ERC i JxCat i qui ho té més clar és la gent a l’exili. Un Carles Puigdemont diputat europeu afeblirà l’Estat. I em fa il·lusió la Clara Ponsatí a l’Eurocambra!

Potser no és el lloc del món amb més ciutadans que ho necessiten, però benvinguda la iniciativa: Luxemburg serà el primer país d’Europa amb el transport públic gratuït. Felicitats!