Més enllà de la perifèria

Un dels motius pel que sóc independentista és perquè crec que la situació actual és molt dolenta per la creació dels nostres artistes. La nostra cultura hauria de poder interactuar amb les altres cultures del món en igualtat de condicions, però la catalanofòbia i les polítiques estatals ho dificulten moltíssim. Estic convençuda que, en aquest racó de món en que ens ha tocat viure, hi ha molta gent amb talent, però no s’acaben de donar a conèixer, ni internacionalment ni localment, degut a la situació política que vivim. Per això m’alegro tant quan algú d’aquí rep reconeixement internacional sense renegar de la seva catalanitat, que és el preu que paguen molts catalans per tenir èxit.

El dia que va saltar la notícia que l’Escolania de Montserrat cantaria en castellà en el disc de la Rosalia, va coincidir amb un dia en que em sentia molt frustrada. Havia estat mirant una conversa tranquil·la amb la Maria Estruch, una persona de la que no en sabia res, tot i haver fet una feina impressionant de recuperació de mots i històries que es perden de l’entorn on visc. Malgrat la proximitat,  no coneixia ni la Maria ni la seva obra, mentre contínuament arriben informacions de punts molt llunyans amb molt menys interès.

Sentia que la nostra memòria, història, llengua, tradicions es perden degut a la deixadesa d’unes institucions que utilitzen els impostos que paguem per afavorir la castellanització del país. Per acabar de rematar aquesta sensació, només va faltar la notícia de l’Escolania i la Rosalia. Aquesta sensació deuria ser força general perquè aviat van començar a aparèixer moltes opinions al respecte. Tampoc em vaig sentir còmoda amb les reaccions perquè semblava que aquesta notícia fos equivalent a la visita del Felipe VI a Montserrat o a la derrota del 2017. Vaig pensar que fins que no ho sentíssim al disc era precipitat dir-ne res, però la ferida catalana és profunda i a vegades ens en fa fer un gra massa.

Quan va sortir el disc vaig córrer a escoltar la cançó en què participava l’Escolania. Em vaig adonar que no hagués tingut gaire sentit la cançó en un idioma diferent del castellà. La cançó representa un funeral, crec que es refereix al de l’artista o la seva obra. Si tota la seva obra fins ara ha estat en castellà, té lògica que el funeral sigui en aquesta llengua.

A mi també m’agradaria que una artista com la Rosalia i una obra com la que ella presenta al món fos en la nostra llengua. La situació, però, és la que és. Encara costa donar-se a conèixer internacionalment superant la catalanofòbia i les polítiques estatals pensades per amagar la nostra cultura. Malgrat tot, cada vegada tenim més casos d’artistes que superen aquest bloqueig utilitzant la nostra llengua i cada vegada hi ha més catalans que la utilitzem sempre sense complexos.

M’impressiona l’obra de la Rosalia perquè, malgrat és majoritàriament en castellà, no renúncia a la seva catalanitat. Que el disc amb el que es va donar a conèixer internacionalment partís d’una novel·la occitana del segle XIII, ja em va fer pensar que no mirava la nostra cultura com una cultura de segona, com fan molts i fa tants anys que se’ns vol inculcar des del poder.

Que hagi utilitzat 13 llengües diferents en l’últim disc és una opció que difícilment se li hagués ocorregut a algú procedent d’alguna de les cultures imperials que dominen el món i massacren a les altres. Tinc la sensació que néixer en el si d’una cultura que ha dominat el món, pot fer que no donis tanta importància a la llengua que has parlat sempre, per això ni et plantegis canviar-la per comunicar-te amb persones d’altres llengües. He arribat a aquesta conclusió després de veure com es comporten moltes persones de parla castellana o anglesa al nostre país amb la seva poca sensibilitat cap al català. Només algú que té com a llengua materna una llengua minoritzada com el català, se li podria acudir la importància de les llengües per arribar al cor de les persones.

En aquests moments m’alegro dels seus èxits com si fossin els d’una persona propera, que rep un reconeixement merescut. També gaudeixo de la seva obra perquè ha fet un disc que parla directament a l’ànima de les persones. M’agradaria que més endavant fes més obra en la llengua que compartim, que és la seva llengua materna. Una llengua que viu una situació molt injusta degut a la violència i a la repressió que ha hagut de suportar i que encara suporta.

En època d’Aznar (1996 – 2004) vaig deixar de mirar les notícies, em provocaven massa malestar. No veient-les em sentia millor. Vaig tornar a seguir-les amb interès a partir de 2010, per saber com evolucionàvem com a país, creient que realment aconseguiríem tenir un estat propi, com seria de justícia. Amb la vinguda de la Pandèmia ja vaig tornar a desertar de mirar els mitjans, els tornava a veure com un histerisme programat per tenir-nos a tots espantats i a casa. A partir de llavors em miro de lluny tots aquests histerismes amb que ens van inundant per evitar que m’afectin negativament i poder anar fent la vida. De totes maneres, es fa difícil mantenir-se’n al marge perquè el soroll és massa alt i acaba afectant moltes de les converses habituals.

Cada vegada es veu més evident que aquests histerismes es fan per tenir-nos quiets i amb por a moure’ns. Cada vegada que es genera una histèria d’aquestes característiques es fa molt difícil mantenir una opinió contrària al què diuen els altaveus i, encara més, mantenir-la en una conversa amb altres persones imbuïdes pels mitjans. Amb les histèries dirigides pels mitjans, és fàcil generar odi cap a un col·lectiu concret com van fer els Nazis durant els anys 30 amb tan nefastes conseqüències. Per això m’inquieten tant tots els missatges d’odi cap a diferents col·lectius que vaig veient a les xarxes i mitjans.

De moment sembla que l’odi va per bombolles, a les xarxes pots trobar missatges d’odi per tots els gustos: immigrants, jueus, feministes, homosexuals, persones trans….  Els que fan més por són aquells que provenen de persones amb poder i altaveus perquè són els que perillen més d’escampar-se i provocar problemes a les persones d’algun dels col·lectius odiats. Com a catalana, em preocupa molt l’odi a la catalanitat perquè té molts altaveus i els propaguen persones amb molt de poder.

També em preocupen totes les manifestacions d’odi cap al poble jueu. Quan hi hagué els atacs de Hamàs del 7 d’octubre em vaig quedar en xoc pensant amb totes les víctimes, però sobretot en el jovent que estava en aquella festa prop de la frontera i especialment les noies. El què també em preocupava era què passaria a partir de llavors a la població palestina de Gaza. Els resultats no s’han fet esperar i portem massa temps que aquesta població està sotmesa a una brutalitat molt inhumana. Brutalitat que ens mostren els mitjans cada dia, mentre en queden a l’opacitat altres que no interessa mostrar. A aquestes alçades de la història sembla que no només no aprenem a conviure amb les diversitats sinó que cada dia retrocedim una mica més en com ens tractem els uns als altres. Els missatges d’odi que ens arriben no presagien res de bo. De moment hauré de seguir sense veure les notícies i lluitant per no assumir cap dels missatges d’odi que m’arribin.

En l’entrevista de TV Puig-reig a l’Eva Baltasar va comentar que la seva novel·la preferida era “La Mort i la Primavera” de Mercè Rodoreda. A mi m’agrada molt la literatura de la Mercè Rodoreda, però aquesta no l’havia llegit i em va picar la curiositat. Ja al començar-la em vaig adonar que no era una novel·la típica i que em costava un esforç llegir-la. Després em vaig anar adonant que l’edició que tenia a les mans hi havia la novel·la sencera, però desprès hi havia un apartat amb el nom “El laberint de la mort i la primavera”. Allà vaig saber que quan Mercè Rodoreda va morir, no la va deixar acabada. Va ser el seu editor i després  la vídua d’aquest, que van recollir tot el material que havia deixat l’autora per mirar com es podia publicar. Finalment va ser Núria Folch, qui va editar l’obra el 1986. En aquella edició ja hi va afegir els materials alternatius en forma de tres annexos, que permetien llegir-la d’una altra manera.

Amb aquest llibre, m’ha passat el mateix que amb altres llibres que m’han costat d’entendre i em demanaven un esforç. Aquí l’esforç venia compensat per paratges d’una gran bellesa, però també m’he trobat en molts moments que estava totalment perduda. Quan em passa això amb un llibre sempre em pregunto si el problema és meu o de l’autor, però tractant-se de Mercè Rodoreda no he contemplat en cap moment que el problema pogués ser de l’autor i per això he seguit llegint a veure si en treia l’entrellat.

L’altre problema que m’ha portat llegir aquest llibre ha estat que no m’ha permès evadir-me, una evasió que em provoquen els llibres que m’agraden perquè em permeten viure altres vides diferents a la meva. Aquest no. Em passa amb aquest llibre el mateix que em passa amb “1984” de George Orwell, em generen un neguit i moltes de les coses que descriuen em són massa familiars, malgrat passar en mons imaginaris o distòpics.

Aquesta sensació es podria explicar pel fet que “1984” va ser fruit de les experiències de George Orwell a la Guerra Civil Espanyola. També  “La mort i la Primavera” es fruit de la vida de Mercè Rodoreda, a la que tant la va marcar la mateixa Guerra i les seves conseqüències. Sabem que la Barcelona que va trobar Mercè Rodoreda després del seu exili li va trencar el cor, era una Barcelona derrotada on es vivia amb por i la llengua majoritària del carrer ja no era el català.  La Catalunya en la que vaig néixer també era una Catalunya derrotada i molt marcada per la por del què havia passat. El poble imaginari on passa la novel·la és un poble marcat per la por i per uns rituals molt bèsties.

En el transcurs de la meva vida he pogut viure dos moments en els que ha semblat que el poble superava aquesta por. Un va ser la transició que semblava que tot era possible i que es deixava enrere tota l’opressió que s’havia viscut amb el franquisme, l’altre va ser el procés d’independència que semblava que finalment ens trèiem de sobre l’opressió espanyola que ho contamina tot.

En els dos cassos s’ha derivat en una situació amb un gran desencís davant les esperances que teníem i les energies que hi havíem destinat. En el cas de la transició em vaig creure el relat que vivíem en una democràcia fins que massa evidències em van anar demostrant que no. Aquestes evidències em van fer adonar que per ser ciutadans lliures i amb drets, cal que ens desempalleguem de l’ocupació espanyola. Si no ho aconseguim seguirem vivint en societats massa properes a aquests mons imaginaris que tant magistralment van saber crear aquests autors i que tant malestar em provoquen quan ho llegeixo.