L’escola és importantíssima. Ho es tant, d’important, que tothom  malda per controlar-la.

L’escola és tant important perquè no només forma alumnes, sinó que també forma ciutadans (és impossible no estar d’acord amb això).  I, es clar, cap Estat deixa passar l’oportunitat d’influir en la formació dels seus ciutadans. És per això que existeix una escola publica obligatòria finançada per l’Estat.

Aquest ciutadans estan adscrits a un determinat estat i, per tant, a la nacionalitat que s’aixopluga sota aquest estat. És a dir, els membres d’un estat també ho son, a la vegada, d’una comunitat nacional. I, en el paradigma dels estat-nació, és precisament aquesta pertinença a un grup nacional el que legitima als ciutadans de l’Estat-nació a ser un subjecte polític de ple dret (per exemple, dins aquest paradigma, els espanyols tindrien dret a governar Espanya o els catalans a governar els Països Catalans; però ni els espanyols tindrien dret a governar els Països Catalans ni els catalans a governar Espanya).

En el cas dels Països Catalans, la nacionalitat que s’aixopluga sota l’administració espanyola està permanentment en discussió: mentre des de les autonomies espanyoles que conformen els Països Catalans espanyols es defensa quelcom vagament similar a una nacionalitat hispano-catalana, des de l’Estat Espanyol es promociona, sense cap dubte, la nacionalitat castellano-espanyola entre els ciutadans d’aquests territoris[1].

Aquest article repassa breument els principals motius per voler que la nova escola que es proposa sigui, a banda de cooperativa, d’obediència catalana. Vegem-los.

 

 

Primer motiu: justícia i normalitat

 

Justícia. En primeríssim lloc cal destacar que, senzillament, és de justícia que els catalans puguin tenir una escola exactament en els mateixos termes que la tenen altres comunitats humanes veïnes (per exemple, anglesos, alemanys, francesos, espanyols…). Una escola que utilitzi la llengua pròpia dels catalans i que no obligui a conèixer-ne cap altre. Tan fàcil com això: hi tenim el mateix dret.

Reparació. En el cas dels catalans disposar d’aquesta escola és, a més, un acte de reparació històrica: si fins ara no l’hem poguda tenir dins d’un l’Estat Espanyol que vol assimilar -castellanitzar- el poble català, és just tindre-la ara per revertir aquesta castellanització.

Normalitat. La dimensió social de l’ésser humà només es pot vehicular a ésser d’una llengua en el marc d’una comunitat d’individus. En el cas dels catalans, per què no hauria de ser aquesta llengua la que és pròpia d’aquesta comunitat? Per quin motiu l’escola dels catalans no hauria de ser en català? No és normal que no ho sigui. I per quin motiu hauria de preveure el coneixement obligatori cap altre llengua que no fos el català? No és normal que els catalans estiguin obligats a conèixer una altre llengua, més enllà de la seva.

 

Segon motiu: explicitar la castellanització forçosa

 

Castellanització forçosa. Lligant amb el punt anterior, si una acció justa, reparadora i normal genera cap reacció adversa al seu entorn, és que el marc en què es produeix aquesta acció o bé és injust, feridor o anormal.

Si crear una escola catalana, d’alguna manera, genera cap reacció contrària per part de l’Estat Espanyol, és que el marc administratiu espanyol és injust, feridor i anormal. I el marc espanyol és aquestes tres coses perquè preveu la castellanització forçosa dels catalans. Cal desemmascarar aquesta opressió soterrada i fer aflorar el conflicte. Cal explicitar aquest marc espanyol per poder combatre la castellanització a què sotmet els catalans i, amb ella, combatre la injustícia, la ferida i l’anormalitat.

 

Tercer motiu: resistir l’assimilació nacional

 

Resistència. En explicitar el marc opressiu en què vivim els catalans, en guanyem una consciència que és necessària per combatre’l, ja que per combatre qualsevol injustícia cal ser-ne primer conscient. Afortunadament, en el cas dels catalans aquest combat passa senzillament per exercir la catalanitat amb normalitat, és a dir, resistir-se a ser assimilats com a poble.

 

Elecció. Per altra banda, una escola que no obligui a aprendre el castellà, afegeix una nova opció per escolaritzar els fills allà on els pares no tenien més remei que acatar la castellanització forçosa dels seus fills. En altres paraules, l’escola catalana dona els pares una llibertat d’elecció que abans no tenien (la llibertat de no cooperar amb el mecanisme central d’assimilació del poble català).

Quart motiu: construir nacionalment Catalunya

 

Una escola on el català sigui la única llengua en tots els àmbits facilita que, tant catalanoparlants com no-catalanoparlants, participin en la construcció nacional catalana i, per tant, que es resisteixin a l’assimilació nacional castellano-espanyola.

Catalanoparlants.  Una escola així, facilita enormement que els catalanoparlants desenvolupin l’hàbit de mantindre’s en català en qualsevol context i que, en fer-ho, catalanitzin el seu entorn.

No-catalanoparlants. Per altra banda, com més es faciliti l’adquisició i ús del català entre aquelles persones que no el tenen com a llengua d’origen, més probable és que actuïn com a agent de catalanització del seu entorn (enlloc de castellanització) i que s’identifiquin amb la comunitat humana que els acull i hi participin plenament.

Cinquè motiu: empoderar-nos

 

És probable que, en exercir la radical normalitat de tenir una escola catalana en català que no castellanitzi els nostre fills, la resposta de l’Estat Espanyol sigui adversa.

Tanmateix en fer-ho ben aviat ens adonarem de dues coses: Primer, que l’eina més eficaç per resistir a l’assimilació nacional -l’escola- sempre ha estat a l’abast d’un poble català auto-organitzat; i segon, que no hi ha cap motiu per no exercir aquesta normalitat des d’avui mateix (i menys que cap altre motiu, la possible resposta que pugui tenir el nostre exercici. Al contrari, una resposta negativa davant d’una iniciativa així palesaria l’opressió en què vivim i, en fer explícita aquesta opressió, la legitimaria com a acte de resistència).

 

Conclusions

 

L’escola no és només un espai d’instrucció acadèmica: és un instrument central en la formació de ciutadans i, per tant, en la configuració nacional d’una comunitat. En el cas català, aquesta funció adquireix una dimensió especialment rellevant, atès el context polític i lingüístic en què es troba el país dins de l’Estat Espanyol.

En primer lloc, disposar d’una escola cooperativa d’obediència catalana és una qüestió de justícia i normalitat. Totes les comunitats nacionals consolidades estructuren el seu sistema educatiu al voltant de la seva llengua i cultura pròpies. Que els catalans puguin fer el mateix no és cap privilegi, sinó l’exercici d’un dret equiparable al d’altres pobles europeus. En aquest sentit, una escola plenament catalana és també un acte de reparació davant processos històrics d’assimilació.

En segon lloc, la creació d’una escola catalana permet fer visible el marc d’assimilació lingüística i nacional existent. Si una iniciativa basada en la normalitat lingüística genera oposició, això posa en evidència les limitacions del marc administratiu actual i ajuda a prendre consciència del conflicte de fons.

En tercer lloc, aquesta escola esdevé una eina de resistència i elecció. Resistència, perquè permet exercir la catalanitat amb normalitat; elecció, perquè ofereix a les famílies una alternativa educativa coherent amb la seva identitat i projecte comunitari.

En quart lloc, una escola plenament catalana contribueix a la construcció nacional. Facilita que tant catalanoparlants com persones d’altres orígens lingüístics comparteixin un mateix espai de socialització en català, afavorint la cohesió i la participació activa en la comunitat nacional.

Finalment, la iniciativa té una dimensió d’empoderament col·lectiu. Demostra que l’autoorganització pot generar estructures educatives alineades amb els interessos del país, i que la normalitat nacional no ha d’esperar cap autorització externa per exercir-se.

En definitiva, una escola cooperativa catalana no és només un projecte pedagògic: és una aposta per la normalitat lingüística, la llibertat d’elecció, la consciència col·lectiva i la construcció nacional.

 

Aforismes

 

• Primer motiu: justícia i normalitat. Segon motiu: explicitar la castellanització forçosa. Tercer motiu: escollir resistir l’assimilació nacional. Quart motiu: construir la nació catalana. Cinquè motiu: empoderar-nos.

 

---

 

[1] És per aquest motiu que l’escola pública als Països Catalans espanyols majoritàriament forma ciutadans castellano-espanyols i, molt més rarament, catalans. I és per aquest motiu que l’escola és una peça fonamental en l’assimilació del poble català, perquè n’espanyolitza els nens.

Però… per que l’Estat-nació espanyol no vol que els seus ciutadans siguin catalans? Doncs perquè l’estat s’identifica amb la nació castellana i, segons el mateix paradigma dels estat-nació, caldria que es limités a administrar els afers relatius al castellans i que renuncies a administrar-ne cap relatiu als catalans. De fet, la mateixa existència d’un poble català subratlla la manca de legitimitat de l’Estat a la hora d’administrar els catalans, i suposa l’amenaça permanent de perdre allò que fins ara d’administrat il·legítimament (el territori, les persones, els bens…).