Boja pel català

Sovint em trobo en períodes de la meva vida on hi ha un bon grapat d’entrebancs i problemes per resoldre. Tot d’una, apareix un imprevist i moltes vegades aquest imprevist és el primer d’uns quants altres. Us sona familiar tot plegat?

Doncs es veu que en aquests casos vivim l’anomenada “llei de Murphy”, que dicta: “si alguna cosa pot sortir malament, sortirà malament”. En altres paraules, sembla que l’univers —o Déu, o el fat, o digueu-ho com vulgueu— ens enviï unes experiències adverses que acabem de viure d’una manera d’allò més desfavorable per la nostra salut mental.

Tanmateix, sobretot en els moments més difícils, hauríem de treure l’aptitud més positiva de la nostra personalitat. De fet, la positivitat juntament amb l’enginy són els elements claus que permeten superar les dificultats i fer-nos sentir invencibles. Si no reaccionem a les adversitats, ens deprimirem, ens deixarem anar i, al final, tocarem fons.

En definitiva, hem de tenir present que tot té solució. Ja se sap que la vida té els seus alts i baixos, que ho vulguem o no, és la cosa més normal d’aquest món. Per això, no n’hi ha prou amb queixar-se; en canvi, cal actuar. Com passa en l’àmbit de la física, després d’una acció hi ha una reacció. Al cap i a la fi, aquesta mateixa reacció ens enfortirà i ens farà feliços.

No sé com és la situació a Catalunya, però a Itàlia i Grècia la burocràcia és un maldecap per a tots els ciutadans. Burocràcia és sinònim de paperam, hores de cua i temps perdut inútilment.

Fa un parell de setmanes que em vaig trobar en una situació incòmoda. Vaig anar a renovar el carnet de conduir. Respecte a l’última vegada que ho vaig fer, ara es requereixen molts més mòduls per omplir, pagaments per efectuar i documentació mèdica per lliurar. A banda del cost i l’esforç per aplegar tot això, m’havien donat hora mesos després que el carnet caduqués. Per acabar-ho d’adobar, quan m’hi vaig presentar, em van demanar que tornés l’endemà perquè faltava algun membre de la comissió mèdica. Caram, això sí que no l’havia sentit mai!

Es tracta d’una realitat deplorable i vergonyosa. Les coses per a les persones amb discapacitats ja són prou complicades, i a sobre hi ha gent sense un borrall del sentit de col·laboració i que es queda apàtica si t’ho posa difícil. I tu què pots fer? Només resignar-te i obeir… Tanmateix, no puc estar-me de sentir-me rabiosa i indignada envers ocurrències com aquesta.

No costaria gaire per intentar de facilitar els procediments burocràtics per a tots els ciutadans, tant per als qui tenen algunes discapacitats com per als qui no. Som al vint-i-unè segle; entrebancs similars són inacceptables i, per tant, hauríem de posar fil a l’agulla, si volem viure a l’alçada de la modernitat.