Al parlament d’Escòcia, un mes abans del referèndum
Entrar al parlament escocès i visitar-lo és molt fàcil. Exemplarment fàcil. Sí que has de passar pel detector de metalls i treure’t el mòbil, el cinturó, les monedes… i dipositar les bosses de mà a la cinta, com en qualsevol aeroport, però no et demanen cap document d’identitat. I per entrar a veure una sessió parlamentària, només cal un tiquet gratuït. La confiança, la seguretat democràtica, es respiren a cada moment del dia en aquest país. Si més no, en aparença, i això ja dóna gust. Una altra cosa és si perceben un gest hostil. Aleshores, i ho hem pogut veure en la nostra estada, la intervenció policial és molt ràpida, i sembla sortida del no res.
Val molt la pena visitar l’edifici per ell mateix. L’obra de l’arquitecte català Enric Miralles, tan ben integrada en l’exterior amb la natura veïna del parc de Holyrood, i el famós turó Arthur’s Seat, la cadira del rei Artús, fa venir ganes de tenir a Catalunya un edifici així. Seria ben factible, amb la gran quantitat d’arquitectes de Catalunya amb projecció internacional que existeixen. Del propi Miralles, malauradament, amb la seva mort prematura, ja no és possible, però sí de molts altres. Pensem-hi seriosament. En la visita a l’edifici es pot entrar en la botiga de llibres i records, o menjar en el restaurant.
Però encara val més la pena assistir a una de les sessions del parlament que, com dic, són totalment obertes al públic, que generalment omple les tribunes de convidats. El dia que hi anem nosaltres, tenim la sort que hi ha una sessió de control al govern i al primer ministre. Sí, d’aquí una estona podrem veure i sentir Alex Salmond i els seus ministres, i els portaveus dels partits de l’oposició que els fan preguntes. Un privilegi. Històric, a més, en aquests dies. Això sí, un privilegi senzill, a l’abast de qualsevol persona que visiti Edimburg i que en tingui ganes. No sé si és el cas d’alguns catalans amb qui parlem a la botiga, que no semblen decidits a fer-ho –no sé si al final van pujar a l’hemicicle, no els vaig tornar a veure–, però sí el d’un noi que ens trobem sortint de la sessió. Penso que és, o que pot ser, català, per l’estelada que du a la motxilla, li demano d’on és. I casualitats de la vida, és del Catllar, un poble del costat del nostre. Bé, diu que va néixer al Morell però que porta anys vivint al Baix Gaià. Es diu David, és molt jove, porta treballant a Edimburg des del juny i es a punt de tornar a casa. Escòcia és plena de joves com ell, que vénen a aprendre anglès, treballar-hi, o totes dues coses.
La sessió del parlament a la que assistim és molt interessant, i si haguéssim fet de joves com fa el David, i dominéssim l’anglès, encara ho seria més. Perquè, a més de bona part de les intervencions, de les paraules pròpiament, ens perdem els matisos de la llengua, i l’art parlamentari, tan ric i antic en el món polític britànic. Però sí que, a més de seguir-ne a grans trets el contingut, ens podem dedicar a fixar-nos en la gestualitat i la ritualitat, que són tan importants com les paraules en el parlamentarisme, i més en un procés com el que actualment viu Escòcia, abans del referèndum del 18 de setembre.
Les tribunes per al públic s’han anat omplint, i això que hi ha moltes places. Ja ens havia dit la noia que ens ha proporcionat els tiquets que les sessions on assisteix el primer ministre són molt populars, i que hi entréssim aviat, si volíem tenir-hi un bon lloc. S’hi poden fer fotografies, fins el moment que hi entren els diputats, i t’hi pots moure de forma prou lliure. La vigilància hi és present, però no invasiva, omnipresent. Això sí, demana a canvi la mateixa educació i discreció per part dels visitants. Cosa que no semblen entendre unes joves visitants del nostre país, que baixen pels seients per fer-se fotos trepitjant a tort i a dret, i cridant. Els dic en català que perquè no fan servir les escales, però em miren amb aquella cara, com preguntant-se quina autoritat té aquell senyor que els increpa en la seva llengua, i passen de mi. Ens falta de vegades finezza i una arrelada tradició democràtica, que no estan renyides amb la capacitat reivindicativa.
No es pot generalitzar, és obvi, però crec personalment que és una llàstima desaprofitar una oportunitat com la de visitar països com Escòcia per aprendre a llevar-se de sobre actituds que desprenen aromes d’imperialisme ranci. Ens anirà bé en un futur pròxim.
Les preguntes prèvies als ministres per part dels diputats opositors se centren en temes vitals per al dia a dia d’un país, i sobre els quals el parlament de Holyrood té competències transferides, com són agricultura, salut, educació, medi ambient, habitatge o d’altres. El ritme és viu, les preguntes breus, clares, executives, i les respostes encara més. Però el plat fort, com és natural, arriba amb les preguntes al primer ministre. La majoria de portaveus de l’oposició són diputades, dels partits conservador-unionista, laborista i liberal-demòcrata. Hi ha representació verda i també un diputat independent, però per la disposició en la sala diria que en la sessió d’avui no hi han intervingut.
El tema és el “tema”. És a dir, el Yes o el No a la independència, però sempre a través d’allò que pensa fer el partit en el govern, l’SNP, en el cas que Escòcia sigui independent pel que respecta a qüestions d’interès públic, com les que he esmentat abans. Qüestions que giren sempre a l’entorn d’un gran pal de paller: la viabilitat econòmica d’una Escòcia independent. Salmond la defensa amb arguments, que són paral·lels als que he pogut llegir en llibres que m’he comprat aquests dies. Les portaveus laborista i tory –no sé si són les líders del grup, només sé que són les que intervenen avui– ataquen amb arguments, informes, estudis, dubtes i més dubtes… El to és molt diferent al que ens té acostumats el parlamentarisme català, i l’espanyol: és contundent, però no agre. Les bancades pròpies i alienes aplaudeixen, i increpen, com aquí, i sovint amb força soroll, en la millor tradició del parlamentarisme anglosaxó que hem vist per televisió. Però, curiosament, la música sorollosa dels parlamentaris sembla dirigida per un (inexistent) director d’orquestra: els de l’SNP aplaudeixen amb fervor Salmond, sí, però els seus aplaudiments no xoquen amb les protestes de l’oposició, sinó que semblen alternar-se de manera força harmoniosa i tot. I ni els aplaudiments ni les queixes no trepitgen mai les intervencions. Tot té un ritme sincopat i ràpid. Ritualitzat però no per això poc sincer. De protesta, però de respecte també. Dur i burleta, agressiu però suau.
Ara, que abans de sacralitzar o admirar en excés aquest comportament tan planer i mesocràtic en aparença, convé tenir present un parell de coses, que acabo de parlar ara mateix amb un amic. Ell em diu que potser no és que en el món anglosaxó siguin més educats, sinó més “ensenyats”, que no és ben bé el mateix. Ell, de fet, diu que estan més ben “ensinistrats”. I l’altra cosa, per entendre millor aquesta alternança de tempos tan ben marcada, és tenir en compte que en l’anglès el verb és al final de la frase i que, per tant, fins que no acaba del tot la frase, no s’endevina la intenció sencera del parlant.
Si a tot plegat hi afegiu un sentit teatral, adquirit i molt present en la societat, entendreu millor, o això m’ha passat a mi, la litúrgia política i democràtica que té lloc en aquest parlament. Una litúrgia que ajunta el que és solemne amb el que és pla, popular. La solemnitat que representa la maça de plata, símbol de l’autoritat del parlament, regalada –la maça– per la reina. I la cosa planera, simbolitzada per la situació de l’escó del primer ministre, a peu pla de la sala, amb l’esquena descoberta, i al mig de totes les mirades. Miralles va saber entendre molt bé la voluntat mesocràtica que es volia atorgar a si mateix el parlament escocès, i els escons-taules de treball-faristols són molt funcionals i gens pomposos. La sala de debats, i tot l’edifici, traspua novetat –recordo que Escòcia no va recuperar el seu parlament fins al 1999– i futur. Just com es veu, i com es vol veure, el país. I per això es consulta el 18 de setembre vinent.
Durant la sessió, el públic, majoritàriament del país, tot i que hi ha força turistes, s’ha mantingut callat, atent. Al món mediterrani nostre hi hauria hagut més rebombori, segur. L’endemà el debat que hem presenciat té una escassa presència en els mitjans de comunicació, en diaris com The Scotsman. A diferència del nostre país, em sembla a mi si més no, que a Escòcia no funciona el periodisme de declaracions i contradeclaracions, sinó el de fets i dades. Un debat com el que hem viscut es deu produir sovint, i els periodistes, molt nombrosos en l’hemicicle, en prenen nota i agafen feedback per a posteriors informacions, però no fan una notícia de cada intervenció pujada de to. Potser m’equivoqui, i em sabreu perdonar els catalans que fa temps que viviu a Escòcia si no és exactament així, però aquesta ha estat la meva impressió com a periodista, almenys.
Aquesta tranquil·litat en el debat i en la reacció posterior no ha de fer pensar que la política i el referèndum no interessin. Justament els mateixos dies que som a Escòcia al mateix parlament té lloc el Festival of Politics, el festival de la política, dedicat en la seva desena edició a ‘What next for Scotland?’, més o menys “què passarà a Escòcia”. Aquest festival, que assegura que vol posar a la gent en el centre de la política, compta amb ponències sobre balanços econòmics, defensa, seguretat alimentària, “or negre”, esperança de vida, estratègia política, el referèndum… Les sessions són de pagament: cinc lliures per a públic general, i tres i mitja per a nens entre 5 i 16 anys (sí, n’hi deuen anar), gent de més de 60 anys, estudiants, aturats i persones discapacitades. Són de pagament, i la gent paga!, i van a càrrec de professors universitaris i especialistes.
Una de les sessions estrella del festival de política és la discussió, el dissabte 17 d’agost, entre Alan Cochrane i George Kerevan, dos dels periodistes polítics més significats que han intervingut en el debat de la independència, cadascun en un costat. Kerevan, economista, antic editor associat de The Scotsman i polític de l’SNP, defensa el sí, i Cochrane, editor escocès del londinenc The Telegraph, defensa el no. Em compro el llibre que exposa els seus arguments a favor i en contra de la independència, amb una part escrita per cadascun dels dos, i em poso a llegir-lo. Hi dedicaré un altre apunt.