El Barrinaire

Hi ha un personatge que va deixar una petjada circumstancial a la història de Santa Margarida i els Monjos. En Pay Català, un bandoler dels anys 1600, que va entrar de nit a un hostal dels Monjos, va robar a l’hostaler i, especialment, els béns que transportaven una colla de traginers de Valls.

La figura èpica del bandoler encara és viva dins l’imaginari contemporani, perpetuat modernament gràcies a la televisió i el cinema. Val a dir que la realitat del fenomen del bandolerisme té molt més de gana, misèria, violència i lluita entre bàndols que la imatge formosa i heroica d’aquells lluitadors que ens ha projectat el romanticisme com la d’en Joan de Serrallonga idealitzat i cantat pel poble.

Una font bibliogràfica sobre el bandolerisme català identifica el bandoler que va robar a l’Hostal dels Monjos com Miquel Català, d’Alcover (comarca de l’Alt Camp, als peus de les Muntanyes de Prades).  El nom presenta variants: Pay Català / Pai Català / Miquel Català (lo Pai Català). “Ben jove encara, va començar a manar gent. A principis del 1602 ja es parlava de sos delictes i tenien feina los comissaris en perseguir-lo, per les terres de marina, pel pla i  per les muntanyes de Catalunya” (Lluis M. Soler i Terol).

L’Ajuntament d’Alcover inclou Miquel Català entre els bandolers famosos procedents de la vila. A l’època barroca, el municipi d’Alcover va patir intensament el fenomen del bandolerisme a causa de les sagnants disputes entre dues faccions locals enfrontades: els Morells i els Voltors, colles armades de gran prestigi i activitat a la comarca de l’Alt Camp i les muntanyes de Prades.

En aquest context de forta conflictivitat social, Miquel Català, «Pai Català», va començar les seves malifetes amb el bandoler Pere Voltor. Però Pay Català no era simplement un membre secundari dels Voltors. Va començar dins la seva òrbita, però després va adquirir autonomia i va dirigir una quadrilla pròpia, que actuava per Catalunya, Aragó i València.

Un estudi de Valentí Gual i Rafael Català recull que l’any 1603 hi havia quatre grans colles bandoleres al Camp de Tarragona: els Voltors, els Morells, la colla del Pai Català, i la colla d’en Garrigós. El mateix estudi explica que els bandolers de Pere Voltor i Pai Català van matar el comissari reial Epifani Olives i Terés, nebot del virrei de Catalunya. La font diu que l’assassinat es produí l’abril de 1602 i que les autoritats locals “hi haurien mostrat indiferència”. Això ajuda a entendre la duresa de la repressió posterior.

Pere Voltor va ser capturat el 17 d’octubre de 1602, Pere Voltor va ser processat i condemnat a una execució brutal; el 26 d’octubre fou esquarterat, dividit a trossos. En Pay Català havia aconseguit escapar. El 24 d’octubre de 1602, un parell de dies abans de l’esquarterament de Pere Voltor, Pay Català i quatre bandolers més, van assaltar un hostal dels Monjos, van robar els béns que hi havia, especialment els que portaven uns traginers.

Els assaltats eren traginers de Valls i Pay Català procedia d’Alcover. Això situa els Monjos dins d’una ruta de comunicació entre l’Alt Camp i el Penedès que era utilitzada pels traginers i, també, pels bandolers. Pai Català podria haver passat pels Monjos més d’una vegada i el robatori de 1602 ser tan sols l’episodi que ha quedat registrat. Malgrat tot ningú nomena qui o quins van ser els delators, aquells que el van informar del dia en que els traginers de Valls feien estada a l’hostal monjenc.

“Les  malifetes d’En Miquel Català eren cada dia més nombroses i,  per  lo que es sabia  d’ell, fóra un gran exit lo poder obternir sa captura. A l’últim, va caure en mans de la Justicia a 1’Aragó i, essent tancat a  Saragossa, va tornar a  fugir, enfilant-se  per les parets i  despenjant-se amb una corda. Va tornar a sa  mala vida  i son  primer intent va ésser lo de venjar-se d’un català que li  havia feta trai’ció,…” (Lluis M. Soler i Terol)

Pai Català va tornar a actuar per Catalunya, Aragó i el País Valencià. I durant un temps es va refugiar a Xàtiva, on hauria mantingut una doble vida fins que va ser reconegut i denunciat l’any 1609. Va ser empresonat “posant-se molta vigilància perquè no tornés a  fugir. A últims de març o primers d’abril fou sentenciat a  mort i  penjat  en alta forca, havent dit sos delictes a  l’hora del suplici”.

“Segons ses declaracions, a  la vila de Serós va matar Pere Alexande, vei del lloc de Burbáguena, de la Comunitat  de Daroca. A la vila de Mont- blanc va matar, mentre anava de camí, un  cavaller que es deia Soldevila, “encara que no li va llevar lo cap”. Ademés, va matar  un  home mentre estava bevent aigua en  una font, i  un  altre home  anomenat Fracos. Durant el temps que va estar-se al  servei del comanador d’Arrios va furtar un plat de plata i  enverina el dit comanador…. donant-li uns xarops” .” (Lluis M. Soler i Terol)

Pai Català fou “penjat en alta forca”, una expressió que fa referència a una forca ben visible,  utilitzada històricament com a càstig per als grans delictes. Les altes forques es situaven a les cruïlles de camins transitats, a les creus de terme, a les portes d’entrada d’una localitat, a les places grans dels pobles,etc.. Un cop penjats, els cossos sovint es deixaven a la forca durant dies o els esquarteraven, decapitaven i  exposaven públicament llur cap dins una gàbia de ferro.

Actualment, més enllà de quatre mal nascuts, poc queda d’aquella lluita dels bandolers contra l’opressor i, entristits, constatem com els saltamarges actuals ja no van vestits amb parracs ni dormen en jaces, sinó que s’abillen amb cars vestits fets a botigues de moda i dormen en habitacions d’hotels i residències sumptuàries.

El diumenge farà 90 anys dels fets del 6 d’octubre de 1934, quan l’anhel de llibertat del nostre poble va empènyer al President Companys a proclamar l’Estat Català.

“En aquesta hora solemne, en nom del poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del Poder a Catalunya, proclama l’Estat Català de la República Federal Espanyola.…L’hora és greu i gloriosa. L’esperit del president Macià, restaurador de la Generalitat, ens acompanya. Cadascú al seu lloc i Catalunya i la República al cor de tots. Visca Catalunya! Visca la República! Visca la llibertat!». Lluís Companys (Dissabte, 6 d’octubre de 1934).

Les eleccions generals de novembre de 1933 van ser guanyades pels partits de centre i dreta. A principis d’octubre de 1934 el govern de la república de Ricardo Samper va dimitir, i va formar un nou govern -centralista i autoritari- el Partido Republicano Radical de Alejandro Lerroux i la dreta catòlica, feixista i castellanista de la CEDA, el qual  pretenia anul·lar las reformes socials, polítiques i econòmiques dels anteriors governs d’esquerres. Això les esquerres no ho van tolerar, i l’Aliança Obrera convocà arreu una vaga general que te el màxim seguiment a Astúries, on els sindicats arribaren a controlar tota la conca minera durant quinze dies, fins que l’exèrcit marroquí, dirigit pel general Francisco Franco, acabà amb la revolta a sang i foc.

“Si ara no proclamem la independència de Catalunya, és perquè no volem. Que escoltin les nostres autoritats aquest clam que surt del nostre fons; obrers, intel·lectuals, idealistes, que batega dins vostre un anhel de llibertat: a les armes per la República Catalana.» La Nació Catalana  Òrgan del Partit Nacionalista Català.

És en aquest context que el president Companys, aconsellat pels seus homes de confiança més nacionalistes, proclamà l’Estat Català dins de la República Espanyola. Els motius foren la involució conservadora del govern de la República, però aquí, en el fons, surava el plet rabassaire. No en va, fora de Barcelona va ser al Penedès un dels llocs on més virulència van tenir els esdeveniments. L’enfrontament electoral entre dretes i esquerres reproduïa força bé l’enfrontament social entre propietaris i pagesos, entre amos i treballadors, entre monàrquics i republicans, i entre clericals i anticlericals. La divisió s’havia anat covant al llarg dels anys vint i s’havia radicalitzat els anys trenta, i tenia expressions tan quotidianes, com les dues societats culturals i recreatives que hi havia a la majoria de pobles de la comarca.

A Vilafranca a partir del divendres 5 hi hagué vaga general, es racionalitzà la benzina i l’Ajuntament es va apoderar de la capella de Sant Joan per fer-la servir de presó. El dissabte una gran manifestació va ocupar el Centre Agrícola com a seu del Comitè Revolucionari i al seu balcó s’hi van penjar 4 banderes: l’estelada, la roja dels socialistes i comunistes, la roja i negra dels anarquistes i la roja i verda dels rabassaires. A partir de les 8  del vespre, a la plaça de l’Ajuntament, es van concentrar els camions i autobusos que arribaven amb gent de la comarca; per la ràdio es va sentir la proclama de l’Estat Català que el president Companys estava fent a Barcelona. A dos quarts de 9 es proclamà l’Estat Català des del balcó de l’ajuntament. Els manifestants van iniciar un recorregut per la vila, primer es dirigiren al carrer de Sant Joan, a la seu del Partit Republicà Radical, i el van assaltar. A continuació, es van dirigir al carrer dels Ferrers, a la seu de l’Associació Catòlica, van llençar els mobles pels balcons, inclòs un piano. D’aquí es dirigiren al carrer de la Font, a la seu de la Lliga Catalana, que també fou assaltada i destrossada.

La multitud seguí fins a l’encreuament dels carrers  de Santa Clara i l’avinguda de Barcelona, on havia la capella de Sant Magí que va ser assaltada i cremada. Continuaren les destrosses al Convent del Carme i es dirigiren a l’església de la Trinitat on van cremar la capella del Remei i part del claustre. Els col·legits de Sant Elies i Sant Ramon es salvaren de les flames.

Al voltant de les 11 de la nit els manifestants van saquejar i cremar les capelles de Sant Pelegrí i dels Dolors, i la Basílica de Santa Maria. La basílica va estar cremant durant tota la nit i l’incendi no es va sufocar fins al migdia de l’endemà. Vers la 1 de la matinada la majoria de manifestants es van dissoldre.

Del Pla del Penedès, Sant Sadurní i d’altres pobles de la comarca sortiren alguns camions i autocars que havien d’anar cap a Barcelona a prestar l’auxili que el Conseller de Governació demanava per ràdio, tot i que no aconseguiren arribar-hi perquè la Guàrdia Civil els féu tornar enrere a Martorell i a l’Ordal.

A Gelida l’alcalde (Bertran), sortí al balcó consistorial i manifestà l’adhesió al president Companys, tot proclamant la República Catalana. Després, alguns elements exaltats de l’Esquerra, lligats a “Estat Català”, intentaren sortir en un camió cap a Barcelona. La repressió posterior comporta la detenció de vint gelidencs, el tancament de la Societat Coral una de les dues grans entitats socials del poble, la destitució de l’alcalde i el consistori municipal.

Als Monjos anaren a confiscar un parell d’autobusos del Figuerons de la Munia, i intentaren cremar les portes de l’església construïdes feia poc. La feble convicció política  dels “revolucionaris” locals no els va permetre anar voluntaris a Barcelona a defensar la Generalitat, i per la força obligaren a anar-hi a una dotzena de “dretaires de la Lliga”; una avaria en el vehicle que els portava els hi va permetre fugir. Tretze veïns dels Monjos foren detinguts per aquets fets.

A Sant Jaume dels Domenys el dissabte al vespre cremaren l’església. A la matinada del diumenge el Comitè Revolucionari va ordenar que tots els veïns més grans de 14 anys acudissin a la plaça amb armes i eines de treball, saquejaren la rectoria i obligaren al capellà a vestir de paisà. El diumenge a la tarda va arribar la tropa al poble i proclama l’estat de guerra.

A Vilanova hi va haver combats amb morts i ferits després de la rendició del govern de la Generalitat. A més hi hagueren aldarulls a Sant Sadurní d’Anoia,  Sant Quintí, Torrelavit, Subirats, i les Cabanyes.

La matinada del diumenge 7 d’octubre la revolta a Barcelona havia estat esclafada per l’exèrcit deixant 74 morts i 252 ferits. La conseqüència fou la suspensió de l’autonomia i l’estatut, la dissolució de centenars d’ajuntaments catalans governats per les esquerres; una repressió social i política generalitzada l’empresonament de més de 4000 persones, entre d’altres el president Companys, el seu govern i desenes d’alcaldes i regidors, la militarització de la vida pública, la clausura d’entitats socials, polítiques i culturals, la fi de la catalanització popular i l’empitjorament de les condicions laborals d’una bona part de la població. Alguns van parlar d’una derrota fecunda que, el juliol de 1936, va permetre derrotar el cop d’Estat militar i feixista a Catalunya.

Avui a la premsa comarcal del Penedès podem llegir :

“El cap de setmana del 7 i 8 d’octubre se celebrarà una gran trobada de cotxes antics i clàssics que servirà per commemorar el centenari del circuit internacional de carreres que va existir a Vilafranca durant la dècada dels anys 20 del segle passat. Els participants a la trobada faran un recorregut pel traçat de l’antic circuit que unia Vilafranca, Els Monjos i La Múnia a través de les actuals N-340 i B-212. També hi haurà activitats complementàries i una concentració-exposició dels vehicles a la Rambla de Sant Francesc de Vilafranca”.

El cotxe comença a fer nosa a Barcelona.

A finals del segle XIX no hi havia a Barcelona més d’una dotzena de cotxes. Explica el cronista barceloní Lluís Permanyer que acabava de néixer la polèmica entre vianants i conductors “La situació es va fer d’allò més incòmoda i desigual, ja que els primers vehicles a motor que van cometre l’atreviment d’irrompre al bell mig d’aquell escenari sagrat (el Passeig de Gràcia) van provocar el desconcert, el caos i la irritació. En efecte, el desconcert perquè els pacífics i envanits aristòcrates i grans burgesos no s’esperaven una provocació semblant; el caos, perquè les falses explosions d’uns motors no gaire afinats provocaven que els cavalls s’espantessin i es tornessin momentàniament ingovernables, la qual cosa posava a prova el tremp dels amos inexperts; la irritació, perquè consideraven que els automobilistes no tenien cap categoria i eren esclaus de la moda”.

A la Barcelona de principi del segle XX, el cotxe ja s’havia convertit en un signe de distinció i posició social. Eren poques les persones que hi podien accedir, però tenien molta capacitat econòmica. El sou d’un guàrdia urbà era de 255 pessetes mensuals i un cotxe mitja en costava 12.000. Un Hispano Suiza costava 30.000 pessetes i un Elizalde 60.000 pessetes. Tot i així, al voltant del cotxe aviat va sorgir un ampli teixit comercial i industrial.

L’any 1923 ja hi havia a Barcelona prop de 10.000 cotxes, la difusió del cotxe havia estat espectacular. La indústria carrossera era d’una gran qualitat: les obres de Fiol, de Lucas, i d’altres carrossers catalans, generalment sobre xassís com Elizalde, Hispano-Suiza i d’altres marques de prestigi, son encara premiades en concursos d’elegància arreu del món. Aquest esplèndid panorama propicià una activitat esportiva considerable, es formaren clubs per organitzar curses de regularitat i velocitat en carreteres tancades al tràfic que gaudiren de gran popularitat.

Les primeres curses penedesenques:

La primera cursa de cotxes a Catalunya de la que es te noticia és va  fer l’any 1897,   entre amics, al passeig Sant Joan de Barcelona, i va tenir com a premi un dinar a la Rabassada. L’any 1906 es creà l’Automòbil Club de Barcelona, que l’any 1910 esdevingué el Reial Automòbil Club de Catalunya (RACC).

La primera prova automobilística al Penedès es realitzà el 23 de febrer de l’any 1908, la Copa Sportmen’s Club, en el recorregut Sitges-Ribes-Vilanova, 164 Qm., que va guanyar León Derny (Peugeot) amb un temps de 3 hores i 9 minuts.

L’Automòbil Club de Barcelona va organitzar -en el mateix circuit ampliat fins a Canyelles- el 28 de maig de l’any 1908 una competició internacional de la categoria “voiturettes” (cotxes) amb el nom de  Primera Copa Catalunya, que va guanyar Guioppone amb un Lion Peueot, i una velocitat mitja de 57 Qm/h. Va sortir i arribar a la recta del Vinyet de Sitges i va congregar molt de públic en unes espectaculars grades construïdes expressament per l’esdeveniment.

La segona edició de la Copa Catalunya, disputada el mes de maig de l’any 1909,  transcorregué, també, entre Sitges, Sant Pere de Ribes, Canyelles, Vilanova, per acabar de nou a Sitges. La va guanyar el francès Goux amb un Lion Peugeot.

Quan el RACC tornà a organitzar una cursa ja ho feu fora del Penedès, la Tercera Copa Catalunya es va celebrar al Maresme.

 La Penya Rhin

Quan Barcelona era la ciutat dels cafès i els cafès eren el centre de la vida social barcelonina, un grup de tertulians benestants del cafè El Oro del Rhin, van crear el dia 18 d’abril de 1916, la Penya Rhin per promoure l’esport, especialment el del motor.

El cafè El Oro del Rhin era un bar-restaurant, sala de ball, teatre, sala de concerts, centre de tertúlies que estava ubicat en un edifici modernista de la  Gran Via (601) fen xamfrà amb la Rambla de Catalunya.  Hi actuaven reputades orquestres i cantants (Emili Vendrell, Caietà Renom….) i fou un dels primers escenaris del music vilanoví Eduard Toldrà. Barcelona vivia un moment de grans canvis socials, artístics, industrials, científics, literaris, etc.

Entre els anys 1916 i 1920 (mes d’abril), els tertulians organitzen diferents curses a la nostra comarca. La primera i segona cursa Penya Rhin (1916-1917) són curses per motocicletes i sidecars que tenen com a punt de sortida i final el Vinyet a Sitges. La de l’any 1918 –també per motocicletes i sidecars- es realitza al que anomenen Circuit del Baix Penedès,  (el Vendrell-Banyeres-l’Arboç-el Vendrell)  tres voltes, 69 Qm.

El quart premi  Penya Rhin (1919) realitzat també al circuit del Baix Penedès, ultra les motos i els sidecars, hi participen cotxes. La cursa la guanya en Santiago Soler conduint un David. Un parell de Matas han d’abandonar la cursa, malgrat que el conduit per Pasqual Sogas l’hagués encapçalada durant un llarg trajecte. Els corredors es queixen de les males condicions de les carreteres.

L’any 1920 la cursa de la Penya Rhin deixa el Penedès i s’organitza a Cardedeu.

El Gran Premi Penya Rhin

Els components de la Penya Rhin de Barcelona, van organitzar l’any 1921 la Primera Cursa Internacional de Voiturettes Gran Premi Penya Rhin. La prova va esdevenir el Campionat d’Espanya d’Automobilisme, i va ser el segon campionat estatal que s’organitzava a Europa, anteriorment tan sols s’havia disputat el de França a Paris.

La recerca d’un circuit adient per a disputar la cursa fou una tasca feixuga pels organitzadors. Es van estudiar carreteres de Vic, del Vallès, de Tarragona, i fins al darrer moment no es van decidir pel circuit del Penedès. D’aquestes dificultats n’és un exemple l’article publicat a la revista francesa l’Auto del 6 de març de 1921, en la qual, tres mesos abans de la realització, encara s’assegura que “la carrera es farà (el mes de juny) en un itinerari de la província de Tarragona”. Els periòdics i els professionals del moment proposaven circuits i donaven raons tècniques per un o d’altre itinerari. Per fi, es va decidir córrer transformant les carreteres que unien Vilafranca amb els Monjos,  la Munia i Vilafranca, en un circuit tancat.

El diputat de la Mancomunitat de Catalunya pel Penedès, Enric Rafols, escriu: que: l’elecció de Penedès va ser molt ben rebuda per les autoritats vilafranquines, pel batlle Pau Solsona, pels regidors Campama, Mascaro, Alsina, Recasens, Abella, Feliu i pels alcaldes de les altres poblacions.

 Ja tenim circuit!!!

Seguin la narració del diputat Rafols “el circuit comença a Vilafranca… La ruta és amplíssima, vorejada de plàtans frondosos,… fins el poble de Monjos… El pas d’aquesta població es fàcil, estrenyent-se un xic en travessar el riu Foix…..Desprès de recórrer uns 600 metres des de Els Monjos , es troba a la dreta el viratge dels Pins de Sellarès, anomenat així pels tres magnífics pins centenaris… El viratge es un angle recte i gairebé immediatament la carretera s’inclina en un pendís mitjà fins al nomenat Pont de la Bruixa, amb viratge difícil a l’entrada i un contra-viratge a la sortida…… El circuit es desvia cap a la dreta en el viratge de l’Almunia. És aquest un viratge molt difícil, d’angle agut i que s’ha de prendre en precaució….

Passat la Riera de Pacs comença una recta d’uns 800 metres amb lleugera pujada que passa per davant de les tribunes i tanca el circuit en el viratge de Vilafranca, on s’uneix amb la carretera de Barcelona a Tarragona.”

El circuit Vilafranca- La Munia-Els Monjos tenia 14 quilometres i 790 metres i s’havien de fer 35 voltes al circuit, es a dir 517,650 quilometres.

 L’organització:

Per tal de realitzar la complexa organització de l’esdeveniment, la Penya Rhin va crear un bon grapat de comitès. El comitè d’honor estava presidit per l’Alfons XIII (el Cametes), un comitè d’Alt Patronatge, una Junta Directiva, un Comitè Executiu que presidia el diputat Rafols. El sub-comite de Vilafranca estava presidit per Lluís Cuyàs, el vicepresident primer era en Josep Mascaró, i el segon l’Antoni Pladellorens. El secretari era en Miquel Escasany i el tresorer l’Oscar Sorg. Els vocals eren els presidents del Casino, del Casal, del Sindicat d’Exportadors de Vi, del Foot-Ball Club Vilafranca, del Bloc Catalanista, i de l’Associació Catòlica, i a títol particular en Francesc Calvet, en Julià Aixelà, en Josep Monsarro, en Josep Bardalet, en Josep Campama, l’Emili Berger, en Josep Saumell, i els batlles dels tres municipis per on passava la cursa. Cal fer esment, que entre els més de dos-cents membres dels diferents comitès, no hi havia presència femenina.

Pressa la decisió del circuit, adaptada la reglamentació francesa a la prova, obtingut el reconeixement internacional i els recursos econòmics; amb els permisos necessaris es van iniciar les obres de millora i adequació de les carreteres dirigides pels enginyers Sorribes i Turell; es van peraltar alguns revolts, es van senyalitzar trams, i es van construir unes amplies tribunes i explanades per atendre les necessitats mecàniques i d’abastiment dels vehicles a la carretera de l’Almunia, prop de la baixada de Sant Salvador de Vilafranca.

La primera data prevista per a celebrar la manifestació esportiva fou el 19 de juny de 1921, però entrebancs de darrer moment van ajornar l’esdeveniment al 16 d’octubre d’aquell any.  S’editaren cartells promocionals i programes informatius íntegrament en català, on figuraven els mitjans de transport, els allotjaments, els monuments de la comarca, el reglament de la cursa i un bon reguitzell d’informacions interessants pels corredors i pels assistents a l’esdeveniment.

Els cotxes podien estar inscrits per un constructor o pel propietari del vehicle. Cada constructor tenia dret a inscriure cinc cotxes i els drets d’inscripció eren de 1.000 pessetes. En tots els casos els vehicles eren pesats i revisats abans i desprès de la cursa. No podien pesar menys de 475 quilos buits, i havien de disposar de marxa enrere i permís de circulació. Es van inscriure quinze cotxes.

El guanyador mereixeria una copa d’or i 25.000 pessetes, el segon tindria una copa d’argent i 10.000 pessetes, el tercer una copa i 5.000 pessetes, el quart guanyava 2.500 pessetes i copa, i el cinquè 1.000 pessetes i copa. Dies abans de la prova el Governador va dictar un bàndol perquè els corredors poguessin entrenar-se.

 La Festa Major de l’automobilisme.

Segons explica La Vanguardia va ser tant el públic que va venir al Penedès a veure la cursa, que es van “organitzar caravanes” a l’Ordal i al Garraf,  diu que “eran incontables el numero de automobiles, side, side-cars, motos i bicicletas” i que “su paso fue presenciado por la mayor parte de la población que presentaba animado aspecto”. Explica, també, que els trens anaven curulls de gent, i que fins i tot els sostres dels vagons estaven plens. Per acollir l’elevat nombre de vehicles el camp de futbol de Vilafranca és va habilitar com a pàrquing.

El Mundo Deportivo afegeix “nosotros no hemos visto en manifestaciones deportivas concurrencia igual” i estima que van ser entre 20.000 i 25.000 les persones que van venir al Penedès per contemplar l’esdeveniment.

A les 10 del matí del dia 16 d’octubre de 1921, amb unes tribunes amb moltes “caras lindisimas de damas y damiselas elegantemente ataviadas” (La Vanguardia), el sr. Arturo Elizalde va fer la volta de reconeixement amb el seu vehicle i va trigar 14 minuts en fer-la. Tot seguit, es donà la sortida de la cursa.

El primer vehicle que va arrancar va ser el nº 1, un cotxe francès “la Perle” pilotat per Lefébre, el van seguir el Matas de Joan Ibañez, i el Bugatti d’en Pere Monés. La voiturette numero 15 va abandonar a la primera volta per trencament d’una vàlvula. En el pont de la Bruixa va trencar l’eix el pilot Ibañez. En acabar la sisena volta ja tan sols quedaven sis vehicles en competició. Prop de la una, darrera les tribunes, es va servir un àpat a les autoritats. Quan van acabar, la banda militar va tocar la Marsellesa en honor dels pilots francesos.

La cursa de l’any 1921 la va guanyar en Pierre de Vizcaya,( nº12) amb un cotxe Bugatti, que va fer les 35 voltes en 5 hores, 11 minuts i 19 segons, a una velocitat mitjana de 85 quilometres i 320 metres per hora. El segon classificat fou en Pere Monés Mauri (nº 4), també amb un cotxe Bugatti, que ho va fer en 5 hores, 35 minuts, i 36 segons, a una velocitat mitja de 79 quilometres i 300 metres per hora. El tercer va ser un pilot anomenat Révaux, (nº 14) amb un cotxe La Perle, en 7 hores, 0 minuts i 20 segons.

 1922-1923, els darrers Grans Premis

L’èxit de la prova penedesenca es va repetir els anys 1922 (05/11/22) i 1923 (21/10/23) amb un notable increment de vehicles i espectadors. L’any 1922 la cursa la va guanyar un Talbot pilotat per KL Guiness, i l’any 1923 va tornar a ser un Talbot, aquesta vegada amb el francès Albert Divo com a pilot.

Els anys següents les proves del Campionat d’Espanya s’organitzaren a Sant Sebastià, i no és fins l’any 1933 que la Penya Rhin torna a fer-se càrrec de la cursa, però aquesta vegada ja no tornarà al Penedès. La prova és realitzarà al circuit de Montjuic els anys 1933, 1934, 1935 i 1936.

Per evitar que el còlera de 1885 entres a Barcelona,  a l’estació d’Els Monjos es va crear un espai de quarantena per persones i mercaderies.

L’epidèmia de còlera  més greu, de les sis que va patir duran el segle XIX el País Valencià, va ser la de l’any 1885. Cinc mil defuncions a la ciutat de València. Més de 30.000 morts al País Valencià. 66.000 persones a tot l’estat espanyol.

“L’any del còlera” la població acusava als metges de transmetre la malaltia per tal d’enriquir-se, ja que cobraven sis duros per cada certificat de defunció. El desconeixement mèdic i la superstició divulgaven remeis guaridors com fumar molt, anar a processons a la verge dels Desemparats, untar-se amb oli de les lamparetes de la Verge del Puig que venia el sacrista, o prendre infusions de té per suar molt i treure els verins.

València va quedar setiada per l’exèrcit, un cordo militar impedia sortir i entrar de la ciutat. Malgrat el setge, el còlera, va sortir de la capital i va  entrar pel sud a Catalunya. El mes de juliol ja hi havia malalts a Masdenverge, Sant Carles de la Ràpita, Xerta, Roquetes, Amposta, Ulldecona…

El 19 d’agost, Hermegild Clascar, alcalde de Vilafranca, posa un ban dient que “se suprimeixen les festes dels dies 30 i 31 d’agost, ja que no és gens humanitari que mentre uns sofreixen els altres s’entreguin a disbauxes”. El dia de Difunts (2 de novembre) el Governador prohibeix l’entrada al cementiri vilafranquí, ja que hi havia hagut dos morts del colera.

França va tancar la importació de totes les fruites i verdures “que nacen cubiertas de tierra o a flor de tierra” procedents de l’estat espanyol. Barcelona va prohibir el consum i el comerç de cargols.

El 9 de juliol de 1885, les autoritats van establir una barrera sanitària als límits ferroviaris de la “provincia” per impedir que el còlera arribés a Barcelona. Amb aquesta finalitat és creà a l’estació dels Monjos un servei sanitari “en un espacioso y bien situado local” per realitzar inspeccions facultatives i el tractament dels passatgers i de les mercaderies procedents de les zones infectades. Aquell dia arribaren als Monjos, acompanyant el personal mèdic, el governador civil i els diputats provincials Planas i Rosselló. La mateixa nit les autoritats retornaren a la ciutat decidits, també, a obrir uns llatzerets, establiments on tractar malalties infeccioses, a les estacions de Calaf (Anoia) i a Cubelles.

Degut al major tràfic ferroviari, el local dels Monjos fou el més concorregut i el que patí més incidents. Tenia farmaciola i llits on estar isolats, durant la quarantena, els malats extrems.

Tan sols vuit dies desprès de la seva inauguració un tren de corders procedent de la demarcació de València, va arribar a l’estació dels Monjos per a la inspecció dels animals i per rebre tractament. Era l’hora de dinar i el personal sanitari havia marxat a fer el seu àpat. El maquinista, cansat d’esperar-los, va fer via amb els béns cap a Sans, el que va provocar l’enuig de les autoritats i el pànic entre els veïns de Sans.

El dia 27 de juliol un parell de vagons de melons, també procedents de València, arriben a l’estació dels Monjos per a la seva inspecció; entre les deficients condicions de transport, les fumigacions amb productes estranys, la desídia dels sanitaris i la calor, els melons es van podrir tots i es van haver d’enterrar al poble.

Quan la ciutat de València va quedar lliure del còlera, gràcies a la vacuna del dr. Ferran, als Monjos es va desmuntar el llatzeret.

Les tropes del general Godet s’havien aixecat en armes a les Illes Balears el 18 de juliol de 1936. La idea d’una expedició a Mallorca sembla que va  estar present en les forces lleials al govern des que va ésser presa pels alçats juntament amb Eivissa i Formentera.  Menorca era l’única illa de l’arxipèlag balear que no va quedar alineada amb les forces rebels.

Des del 23 de juliol, s’iniciaren diferents accions en contra dels sollevats a les Illes. Aquell mateix dia al matí els avions republicans bombardejaren Palma amb proclames que incitaven als soldats a matar els seus caps i oficials i es demanava la rendició. Els dies següents caigueren sobre l’illa bombes d’escassa potencia i de mala qualitat, -més del cinquanta per cent no explotaren- a més de premsa, proclames i fins i tot fullets pornogràfics. L’1 d’agost, una operació menor de tropes republicanes procedents de Menorca aconseguiren prendre Cabrera breument, però foren desallotjades poc temps després.

En Jaume Bertran (Jaume de la Gotlla) va participar a la Reconquesta de Mallorca, una operació, comandada pel capità de l’exèrcit de la Republicà Alberto Bayo Giroud (1892 – 1971).

Alberto Bayo estava afiliat a l’UMRA (Unió Militar Republicana Antifeixista) i en l’aixecament colpista, ostentant el grau de capità, es va mantenir al costat de la República. Col·laborà en la lluita contra els insurrectes a Catalunya i poc després decidí muntar una operació naval amb les milícies antifeixistes, especialment d’Estat Català, conegudes com la Columna Balears, per alliberar Mallorca i Eivissa. El 6 d’agost a Barcelona conclouen els preparatius logístics per al desembarcament, amb el suport del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya i del Govern català.

La flota del capità Bayo prengué Eivissa i Formentera, i després de passar per Menorca, -2 d’agost- es desplaçà a Mallorca per començar la invasió. El Quarter General de l’operació s’instal·la a Maó. Una centúria de voluntaris estrangers (entre ells francesos i argentins) se sumaren a les operacions.

El desembarcament a l’Illa de Mallorca es produí el 16 d’agost de 1936 a Portocristo i les escaramusses duraren vint dies. La resistència dels insurrectes fou major de l’esperada, especialment per la compra d’hidroavions a Itàlia, pagats pel financer Joan March, que metrallaren la zona alliberada pels republicans, i per l’arribada de reforços italians. Atesa la resistència, la manca de reforços -demanats per Bayo- i la descoordinació amb grups de milicians de la FAI, les columnes expedicionàries s’hagueren de retirar ordenadament vint dies després, entre el 5 i el 12 de setembre, després d’haver patit nombroses baixes.

De retorn a Barcelona, els milicians d’Estat Català s’incorporaren a diferents fronts de combat amb la bandera estelada: un centenar es va integrar al Regiment Pirinenc Núm. 1 a la frontera amb França, un altre grup es va incorporar als fronts de Madrid, mentre que el grup més nombrós es va concentrar a Farlete, a Saragossa i va prendre el nom de Columna Volant Catalana.

En acabar la guerra en Jaume Bertran va ser condemnat a 30 anys de presó. Fins el 5 de maig de  l’any 1947, quan va obtenir la llibertat condicional, va estar  a la presó de Murcia,  la llibertat definitiva no la va obtenir fins el 24 de febrer de 1969. Va morir a Moja l’any 2000.

Publicat a El 3 de vuit del 16-09-16

El cup és un recipient sobre el qual es trepitja el raïm i on el most juntament amb la brisa es converteix en vi. De xafar el raïm amb els peus també es deia “piar”. Els cups. “disposen de dos departaments. La part més gran del cup es comunica amb la cubella, que és per on es treu el most quan es trascola. Dins la cubella, s’hi posa una mena de camisa feta de fusta o sovint de canya” anomenada arnera (Bellesa rural al Baix Penedès-Benjamí Català Benach).

“Abans quan al Penedès no es collia gaire raïm, els cups no eren gaire grans i acostumaven a ser de fusta. L’any 1598 al castell de la Bisbal hi havia dos cellers que, entre d’altres coses, contenien dos cups de fusta vells, sinch botes de cadireta grosses, tres botes, dos carretells quiscin de una carrega,….. O sigui, per emmagatzemar el vi al castell tots els recipients eren de fusta, en canvi, el celler d’oli el cup estava encaironat”.

“Jeroni Vidal de Freier, l’any 1584, va vendre a Joan Romeu, hostaler dels Monjos, un cup gran de fusta grossa de tinguda de sinquanta carragas poch mes o mancho, una bota de fusta grosa ab sa cadireta de tinguda de vuyt carragas”. Tot i així, a la mateixa època, alguns cups estaven fets amb carreus de pedra com és el cas del que hi ha prop del castell de Calafell.

A l’Alt Penedès el percentatge de vinya sobre la superfície total de terra conreada l’any  1720 era del 16.18%. Quan es va intensificar el conreu de la vinya -l’any 1860 la superfície de vinya a l’Alt Penedès ja era del 67.46% sobre el total de la superfície conreada i al Garraf el 62.13%- els cars cups de pedra que només podien tenir els poderosos o els petits cups de fusta van caure en desús. S’havia de disposar de cups de gran capacitat i fàcils de construir. S’adoptà el sistema de fer-los enterrats i enrajolats. Gairebé totes les cases de pagès construïren un o dos cups, majoritàriament a les entrades, malgrat que alguns, excepcionalment,  es feren a les vinyes mateix.

La verema trepitjada fermentava i bullia dins el cup. La fermentació és un procés biològic que realitzen els llevats. Quan aquests llevats entren en contacte amb el most transformen els sucres en alcohol, gas carbònic i calor. El gas carbònic havia produït més d’un disgust i, fins i tot, alguna mort. 1752 Ramon se alfega en un cup, d’edat 30 anys a la Bisbal. El 1869 al Montmell, José Ricard Virgili del Pla de Cabra muerto de muerte repentina por haberse caido en un lagar y haberse ahogado en el vinoso vaho.

Abans de veremar es netejaven bé l’interior dels cups i la part superior amb aigua. Després si abocaven els raïms que es trepitjaven amb els peus agafant-se amb una corda per no relliscar i caure dins el cup. Quan estava ple de verema es tapaven amb unes fustes el cup i la cubella. Al fons de la cubella hi havia una cadolla (un clot). Quan el vi havia bullit (fermentat) arribava el moment de trascolar i amb una galleda o perol d’aram es portava a les botes. Després s’omplien les portadores de brisa i es traslladaven a la premsa per treure la resta de vi que quedava a la rapa.