Oi?

Comanegra ha agafat les quatre novel·les de La terra prohibida i n’ha fet un volum com una casa de pagès. Me les vaig empassar en l’edició de Les Eines de Laia el 1979, i ja no les he oblidades.

L’editor m’ha demanat què en pensava. He dit que hi veig «la Barcelona d’avui en la ciutat de postguerra: un crit de llibertat». I així mateix ho ha recollit.

Després del 1714, «les classes mitjanes i populars havien estat totalment foragitades del poder polític a Catalunya en nom de la Il·lustració i el reformisme. La imposició del model castellà havia dut a la corrupció generalitzada i a la desconfiança en unes autoritats locals borbòniques, que, evidentment, cercaven un retorn financer immediat a través de prebendes, fraus i males pràctiques diverses.

»Catalunya, una de les nacions més avançades també en l’àmbit municipal, havia entrat de ple en la foscor absolutista per culpa de la seva annexió forçada a Castella. Trigaríem dos segles a recuperar-nos-en, i només a mitges.»

Aleix Sarri a Ànima de república

“El poder municipal havia estructurat tota una xarxa d’escoles públiques on s’ensenyava a llegir i escriure, eines necessàries per poder participar en el govern municipal. Perquè ens fem una idea, en el moment de la desfeta ja existien 181 municipis que gaudien d’un sistema d’escoles públiques. Algunes d’elles tan avançades com Mataró, que l’any 1557 ordenaven que el mestre fos obligat a ensenyar els nens més pobres «sense pagar aquells ninguna cosa».”

Aleix Sarri a Ànima de república

“La defensa de la terra i les seves lleis, el pactisme, era per a Pau Claris i aquella generació un bé superior a la lleialtat a una corona o una altra. Va ser aquella breu república i la seva gestació un símbol de com el futur de Catalunya sempre ha anat lligat a la sort geopolítica d’Europa.”

Aleix Sarri a Ànima de república

El 1624, “per primer cop, s’enunciava de manera explícita el que acabaria per ser l’objectiu de la política castellana i espanyola des de llavors: la submissió total de la resta de nacions de la península ibèrica al jou de Madrid.”

Aleix Sarri a Ànima de república

“Aquella conflictivitat pirinenca posava en risc un bé molt preuat pels catalans i occitans a banda i banda de la frontera: el sistema de lligues i patzeries entre valls. Els tractats signats entre valls catalanes, aragoneses i occitanes, que indiferents a les fronteres oficials i a l’existència o no de situacions de guerra general, permetien el comerç, les comunicacions, el moviment de persones i pastures, i fins i tot la cooperació judicial quan s’esqueia en casos de robatoris d’animals o mercaderies. Una mena d’illes de pau i llibertat que intentaven ser indiferents al que poguessin decidir a la cort imperial o a París.”

Aleix Sarri a Ànima de república

“L’obra dels Trastàmara havia estat completada, i ara, un cop sotmès el país, començava el periple d’un estat català que se sentiria cada dia més a la perifèria d’una monarquia hispànica dominada per la potència bèl·lica i demogràfica de Castella.”

I encara hi som. En ple periple. A la perifèria.

Aleix Sarri a Ànima de república

[1509] “I és que Catalunya va haver d’acostumar-se durant dos segles i mig a ser un regne sense rei, o més ben dit, un principat sense comte. Una anomalia difícil de gestionar i que va provocar múltiples conflictes.”

O sigui, com ara… oi?

Aleix Sarri a Ànima de república