El primer catalanista que vaig conèixer era el meu pare, català fill d’andalusos amb arrels cubanes i canàries. L’anticatalanista més convençuda, la meva mare, barcelonina amb un pessic de sang valenciana. Tots dos havien viscut la guerra i tots dos vivien plens de por, enfonsats en aquell silenci que va cantar el poeta. Que a casa meva era especialment dens, feixuc, castrador. (més…)
Qualsevol de nosaltres es pot veure reduït en qualsevol moment a ser simplement un altre número en el recompte de les baixes causades per un virus que des d’aquí ens miràvem com un altre capítol de la sèrie Malalties asiàtiques estranyes que no arriben mai a casa nostra i que només són una oportunitat de negoci per a les farmacèutiques que tots sabem [picada d’ull] que dominen l’Organització Mundial de la Salut, OMS en sigles, WHO [World Health Organization] pel nom en anglès. (més…)
El moment d’estendre la roba sempre és un moment estrany. Fora del temps i del món. No és que me n’acabi d’adonar ara que estenia la roba, però hi he tornat a pensar després d’adonar-me que mentre estenia la roba pensava quins temps més tristos que vivim si he de comptar aquesta activitat com a exercici físic i que ara ho faig més a poc a poc que abans. Però tot seguit he pensat que això no era veritat. Que el moment d’estendre la roba és –sempre que puc– un moment especial, fora del món. Tot i que en aquest temps suspès que vivim ara sembla com si ho fos més: més fora, més lent. (més…)