Oi?

Algunes notes d'un bloc d'Oriol Izquierdo

Arxiu de la categoria: CUP

Ara toca, president

0

01 Ara toca president

El temps passa. I passen moltes coses. Un 7 de novembre com avui, ara fa setze anys, el 1999, una colla d’amics vam publicar a l’Avui un article que faria una mica de soroll. Després, fins a l’1 de novembre del 2005 —recordem-ho: recorren des de l’arrencada de la legislatura ja crepuscular del president Pujol fins a les convulsions del primer tripartit—, en vindrien més, fins a fer-ne gairebé la dotzena. Rellegir avui aquell “Ara toca, president”, entre el 27 de setembre i aquesta setmana que començaran els debats d’investidura, ajuda a veure si no n’hem fet, de camí: llavors encara parlàvem de deixar enrere el “peix al cove”, per exemple, i ara el Parlament és a punt de formalitzar institucionalment la desconnexió de l’estat espanyol. I, alhora, per més camí que fem, ensopeguem una vegada i una altra vegada amb un ara toca que ens repta a fer sempre un nou pas valent. Quin seria l’ara toca d’avui? Jo no en tinc gaires dubtes: ara toca, cupaires. Baños, ara toca. Sigueu valents.

(més…)

El cas Charamsa i nosaltres

0

El mail obert d’aquest dilluns mirava d’aproximar-se al cas de Krzystof Charamsa, el capellà que ha parlat clar, posant sobre la taula els tres motius pels quals deu haver estat apartat de les seves funcions. Dos són evidents —deixar d’amagar la pròpia orientació homosexual i deixar de simular l’acceptació del celibat—. La tercera raó em sembla que no ho és tant, d’òbvia. I és la que a mi més interessa: quin espai deixa l’Església, o més en general les institucions que ordenen la vida pública, per als qui gosen parlar amb franquesa i honestedat, sense disfresses, sense por?

(més…)

Ara és l’hora: la candidatura del Sí-Sí

0

Quina setmana: de la convocatòria frustrada de cimera de dissabte hem passat a un pim pam pum de tres dies que sembla que ho ha deixat tot dat i ben beneït. Eureka! I a mi, amb una sensació ben estranya: dilluns publicava un mail obert demanant que no es fes tant causa dels noms —que si amb polítics o sense, que si amb Mas o amb sense Mas— i s’entrés en la matèria dels quès i els perquès —o sigui: què s’ha de fer el 28S perquè la independència sigui un fet—. I he tingut ben bé la sensació que aquesta vegada, en comptes de semblar que prediqués en el desert, com ens sol passar quan llancem un paper al món, aquesta vegada m’escoltaven: el pim de dilluns —un pim de nou hores—, el pam de dimarts i el pum de dimecres ha superat la cançó de l’enfadós de les llistes amb una candidatura que ens ha d’estimular a aprofitar els setanta-cinc dies que vénen per engrescar tothom, tants com puguem, a compartir la il·lusió de fer un país nou, el país que voldrem, a partir de l’endemà del 27S. Això és el que hi ha en joc. Això és el que hem de guanyar, sense excuses.

(més…)