Pols d'estels

Dissabte 17 de juliol faré una xerrada-taller-observació a Ca les Senyoretes d’Otos commemorant el centenari del pas del Halley.Començaré a les 21 h. amb l’observació dels planetes. Després de sopar vindrà la  xerrada sobre com es va viure la vinguda del cometa, ara fa 100 anys, als mitjans de comunicació, després faré un poc de cuina i jo mateix construiré el nucli d’un cometa ben fresquet. Finalment observarem el cel amb els meus telescopis i el de l’amfitrió de la casa, Joan Olivares. I per suposat cal destacar que gaudirem també del menjar de l’ama de la casa, l’Assumpció. Us deixe la informació que ha enviat la casa. A veure si s’animeu…

Ara fa 100 anys molts pensaven que havia arribat la seua última hora. La Terra anava a submergir-se dins de la cua verinosa del cometa Halley i el món seria destruït. Però, un segle després encara estem ací. El pas del Halley l’any 1910 no va ser, per sort, el final de la humanitat.

El doctor Enric Marco, del departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València, vindrà a Ca les Senyoretes per parlar-nos del que passà l’any deu, de la que es pot considerar la primera amenaça global del món contemporani, del que són els cometes i del que podem aprendre d’ells.A més a més ens construirà ell mateix un cometa amb els mateixos materials que constitueixen els cometes reals.

Cal afegir que, abans de sopar, observarem els planetes Venus, Mart i Saturn i la Lluna amb els telescopis.

Després de la xerrada explicarem les constel·lacions i observarem alguns cúmuls estel·lars i galàxies.

Programa:

21:00-22:00 Observació de Venus, Saturn, Mart i la Lluna

22:00-00:00 Sopar

00:00-01:00 Xerrada del doctor Enric Marco i construcció del cometa

1:00-…. Observació de constel·lacions, cúmuls i galàxies

L’estiu s’aproxima a grans passes. La calor comença a imposar-se. L’anticicló s’ha instal·lat per a una bona temporada sobre la península ibèrica i ja podem gaudir de nits plàcides per gaudir del cel. El firmament presenta moltes meravelles aquest mes. Si a la posta de Sol, el planeta bessó de la Terra, Venus resplendirà a l’oest, podrem també veure 3 planetes més, Mart, Júpiter i Saturn. A més a més diverses aproximacions entre els planetes i entre planetes i estrelles permetran als pocs avesats a mirar cap amunt a situar-los en el seu lloc.

Però aquest mes pot ser també interessant per altre motiu. El cometa C/2009 R1 McNaught serà segurament visible a ull nu a finals de mes a la posta o a l’eixida del Sol.

Si quan ja és fosc, poc després de la posta de Sol, guaiteu cap a l’oest, podreu veure l’espectacle ofert per la natura en només un colp d’ull. Tres planetes se’ns presenten a la vista ben resplendents.

Prop de l’horitzó tindrem Venus a la constel·lació de Geminis. Fàcil de reconèixer ja que dalt tindrà les estrelles de Càstor i Pol·lux, ulls dels dos germans dels Bessons, un només dels quals era germà d’Helena de Troia.

Segons contava en l’anterior apunt, les primeres nits de juny permetran veure l’aproximació de Mart amb l’estrella principal del Lleó, Regulus.

Més a l’esquerra de Venus, en una configuració com d’estel doble, tindrem Mart ben a prop de Regulus. Mart ha anat movent-se ben ràpid pel cel aquest hivern i primavera des de Geminis fins a Leo passant per la constel·lació que es troba entre tots dos, Càncer.  Durant el cap de setmana del 4 al 7 de juny, Mart s’acostarà encara més a Regulus
formant amb aquesta estrella un duet ben visible al cel. Aquest lleó representa el Lleó de Nemea que Hèracles (Hèrcules) vencé  en el primer dels seus famosos dotze treballs. Ara el déu Mart s’hi posa als seus peus en una bonica imatge entre còsmica i mitològica. Aprofiteu-vos d’aquesta trobada entre bèstia i déu per conèixer aquesta constel·lació del Lleó.

I si mirem encara més a l’esquerra i a més altura podreu admirar el planeta Saturn. Un petit telescopi o uns prismàtics us revelaran el seu anell ara vist gairebé de perfil. L’aspecte del planeta és com d’un cercle tatxat per una ratlla. Al seu voltant els satèl·lits com Tità, Dione i Rea són clarament visibles.

Mirant a l’est, Júpiter es veurà a la matinada durant tot el mes mentre que Mercuri només serà visible una hora abans de l’eixida del Sol durant la primera part del mes. Després s’anirà acostant a la lluïssor solar i esdevindrà inobservable.

Júpiter i Urà es troben els primers dies de juny ben pròxims. El dia 8 de juny  se situaran a només 30′ de distància (com un diàmetre lunar). Caldrà un telescopi per veure’l ja que Urà és molt dèbil però aquesta aproximació permetrà trobar-lo fàcilment. Estan tan pròxims que cabran en el camp d’un ocular de poc augment.

La Lluna serà quart minvant el 5 de juny i nova el 12. El quart creixent serà el 19  i la lluna plena el 26 de juny.

I aquest mes també és el del canvi d’estació. El dia 21 de juny a les 13:28 el Sol assolirà la seua màxima declinació. Serà el dia més llarg de l’any. Començarà l’estiu.

I finalment aquest mes pot ser recordat per altre motiu. El cometa C/2009 R1 McNaught serà segurament visible a ull nu a finals de mes a la posta o a l’eixida del Sol. I dic segurament ja que és difícil assegurar res d’un cometa acabat de descobrir. Ja en parlarem.

Foto del cometa:  Ernesto Guido & Giovanni Sostero de l’Associazione Friulana di Astronomia e Meteorologia

Sembla que l’asteroide Apophis passarà fregant la Terra el 13 d’abril de 2029. Aquest objecte d’uns 300 metres de diàmetre tornarà el 2036, però amb una moderada probabilitat que caiga al mar i es produïsca un enorme tsunami.El passat 19 d’abril el radiotelescopi d’Arecibo estudià detingudament l’asteroide 2005 YU55 quan passà ben prop de la Lluna.Si en les estrelles es crearen els elements químics bàsics que permeteren la formació de la vida als oceans primitius terrestres, del cel pot vindre també l’amenaça de la destrucció.La nit del 18 al 19 de maig de 1910 poca gent va dormir als seus llits. Encara que Europa Occidental estava coberta per una capa de núvols i va arribar a ploure en alguns llocs, molts esperaven l’arribada de la fi del món des dels carrers i terrats perquè, segons deien, un gas mortal cobriria tota l’atmosfera de la Terra. I el culpable era el cometa Halley.

L’astronomia, que tradicionalment s’havia ocupat de mesurar la posició dels astres en el cel, es transformà radicalment a finals del segle XIX en una ciència física que tractava de conéixer la composició dels cossos celestes, principalment amb l’ús de l’espectroscòpia. Així per exemple, l’astrònom valencià Josep Joaquim Landerer des del seu observatori a Tortosa, analitzà la llum de les aurores boreals, del Sol i de la Lluna, per conéixer-ne la composició.

L’any 1910 el cometa Halley tornava a penetrar a l’òrbita terrestre per girar al voltant del Sol i el 8 de febrer el diari The New York Times informava que l’Observatori de Yerkes havia descobert cianogen a la cua cometària. Aquest gas irrita el ulls, el sistema respiratori i pot portar a la mort. I si es té en compte que el cometa, després de passar per darrere del Sol, presentaria la seua cua en direcció a la Terra, la presència d’aquest gas era un clar motiu de preocupació.

La reacció dels astrònoms al citat descobriment va ser bastant unànime. Si bé la majoria opinava que no passaria res, donada la baixa densitat de la cua cometària, alguns altres com Camille Flammarion -astrònom francés que va estar a Elx en l’eclipsi de Sol de 1900- pensava que el cianogen impregnaria l’atmosfera terrestre i possiblement exterminaria tota la vida en el planeta.

La histèria popular es va desfermar i, com sempre passa en aquests casos, els estafadors feren negoci. En previsió dels perills que produiria el cometa es vengueren pastilles contra els seus gasos, sacs d’oxigen o màscares antigàs. Es rodà fins i tot una pel·lícula, The Comet, que presentava una Terra desvastada pels focs causats pel Halley.

El Halley, després de girar per darrere del Sol, la nit del 18 al 19 de maig es situà entre la nostra estrella i la Terra, la qual quedà immersa en la seua cua durant una hora. Les classes populars consideraren l’amenaça com una broma, organitzaren festes als terrats i restaurants, però alguns estaven tan espantats que van preferir suïcidar-se abans que morir ofegats per una roca celeste. A València aquella nit plovia. La festa del Halley prevista al recinte de l’Exposició es va haver de suspendre. Al matgatzem Central Aragón, un vigilant de nom Valentín Miralles, contà als seus companys de treball que estava ben espantat per l’arribada del cometa. Els amics se’n burlaren, però l’endemà el trobaren penjat.

Tal com havien predit els astrònoms no va passar res i a l’ocàs del dia 20 de maig el cometa ja es va veure per l’orient.

L’any 1986 el Halley tornà a visitar-nos. La sonda europea Giotto va aconseguir la primera
imatge del seu nucli que té quinze km de llarg per huit d’ample. Està compost principalment de diversos gels d’aigua, de diòxid de carboni i d’amoníac mesclat amb gran quantitat de pols. En aproximar-se al Sol, aquests gels es converteixen en vapor, formant la cabellera i la cua.

Fa ara 100 anys, molts pensaven que havia arribat la seua darrera hora, però el pas del Halley no va suposar el final de la humanitat. D’aquesta experiència en podem traure profit. Només amb la ciència ens podrem protegir de la caiguda d’asteroides o de l’escalfament global. I a més, front a un perill per al planeta, una bona política de comunicació de la ciència és essencial per a evitar histèries col·lectives o manipulacions per interessos particulars.

L’amenaça que ve de l’espai sempre estarà present. Ja va ser determinant amb l’extinció dels dinosaures fa uns 67 milions d’anys i ho és ara, ja que és possible la caiguda d’un asteroide en un futur pròxim. Per a evitar-ho s’han posat en marxa programes de busca i catalogació d’objectes potencialment perillosos per a la Terra i, en concret l’Agència Espacial Europea (ESA) enviarà el 2015 la sonda Proba-IP a l’asteroide Apophis per estudiar-lo detingudament durant un any i conéixer millor la seua trajectòria.

—–

Aquest article s’ha publicat a Las Provincias el 19 de maig de 2010, 100 anys després del pas per la cua del Halley.

Foto: El cometa Halley, 1910, The New York Times.

Els aminoàcids són molècules que constitueixen les peces bàsiques de la vida. Amb només una combinació de 20 classes diferents es poden construir les proteines, que formen les estructures de la vida.

L’anàlisi exhaustiva de les mostres del cometa Wild 2 recollides per la missió Stardust l’any 2004 i portades a la Terra el 2006 ha mostrat la presència de l’aminoàcid glicina. Fa dos anys i mig, la revista Science ja va publicar els estudis preliminars de les mostres cometàries. En vaig fer un apunt ben detallat on resaltava els resultats i també el novedós material de captura, l’aerogel.

Ara es descobreix glicina, un dels aminoàcids essencials en el essers vius. És tan comú a la Terra que primerament es pensà que la seua presència a l’aerogel era deguda a una contaminació biològica accidental durant el muntatge o desmuntage de l’instrument de captura. Tanmateix la gran abundància de l’isòtop del carboni ¹³C en la molècula de glicina en lloc de l’usual en la Terra ¹²C ha reforçat la idea que és realment un aminoàcid extraterrestre.

També s’han detectat altres aminoàcids en la mostra però en tan poques quantitats que han fet impossible l’anàlisi. Tanmateix la glicina, amb només 1 bilionèsima part d’un gram, ha estat l’únic aminoàcid mesurable.

La doctora Jamie Elsila del Goddard Space Flight Center de la NASA, afirma “El nostre descobriment reforça la teoria que alguns dels ingredients de la vida es formaren a l’espai i foren dipositats sobre la Terra fa molt de temps per meteorits i impactes de cometes.” Elsila és l’autora principal d’un article sobre aquesta recerca que eixirà publicat a la revista Meteoritics and Planetary Science. També remarca que la recollida, en un futur, de mostres del nucli d’un cometa, no només de la cua, probablement ens donarà una mescla més rica d’aminoàcids,

Podeu llegir la notícia completa a aquesta pàgina de la NASA.

La vida podria estar molt més estesa del que pensem a la vista d’aquest nou descobriment.

Foto: Imatge artística de la nau Stardust començant la seua ruta a través del gas i de la pols que envolta el cometa Wild 2.  NASA/JPL

El cometa 17P/Holmes era un cometa dèbil de magnitud 17, conegut només per especialistes cometaris i visible només amb grans telescopis. De sobte però, el dia 24 d’octubre la seua lluminositat augmentà mig milió de vegades fent-lo visible a ull nu i comparable a les estrelles de la constel·lació de Perseu, on ara mateix el podeu trobar, si no plou, com ací a la Safor.

Els cometes són membres del sistema solar. Com tots els planetes, descriuen òrbites el·líptiques al voltant del Sol. Aquestes són normalment molt allargassades, amb gran excentricitat. Passen molt ràpidament prop del Sol i de la Terra i la major part del temps s’enfonsen en les profunditats del sistema solar, més enllà de Saturn o fins i tot de Plutó.

Es creu que són restes de la formació del sistema solar i per tant són cossos molt antics. Compostos fonamentalment de gel d’aigua, aquest gel passa a vapor ràpidament en aproximar-se al Sol, formant-se l’atmosfera gasosa, anomenada coma o cabellera i també les dues cues, la iònica i la de pols.

El cometa 17P/Holmes va ser descobert per l’anglès E. Holmes  des de Londres. Aquest astrònom era un observador constant de la galàxia d’Andròmeda (M31) i en coneixia tots els detalls. La nit del 6 de novembre de 1892, amb un oratge més aviat dolent, amb núvols, va veure una nebulositat en el buscador del seu telescopi que va identificar amb M31. Tanmateix en observar per l’ocular del telescopi i amb cert augment va observar un objecte amb coma i nucli brillant. Era un cometa. Era quasi les 12 de la nit del 6 de novembre de 1892.

El cometa 17P/Holmes té una òrbita d’uns 7 anys aproximant-se al Sol fins a unes 2 unitats astronòmiques. L’astrònom afeccionat Juan Antonio Henríquez Santana, de la Agrupación Astronómica de la isla de La Palma, Canàries, l’observà el 24 i avisà el Central Bureau for Astronomical Telegrams in Cambridge, Massachusetts, Estats Units, del sobtat augment de lluminositat del cometa 17P/Holmes. Des des d’aquest dia, el cometa no ha deixat d’augmentar la seua brillantor. Els experts cometaris pensen que aquest esclat lluminós podria ser causat per una sobtada exposició de gel cometari recent, cobert fins aquell moment possiblement per pols, o fins i tot a la ruptura del seu nucli.

Ara mateix és perfectament visible a Perseu, amb una lluminositat semblant a les principals estrelles de la constel·lació. Sembla una més d’elles. Ara bé, si se l’observa amb un petit telescopi o fins i tot amb uns prismàtics se li nota un aspecte nuvolós. No se li observa cua, potser perquè es troba darrere del cometa i no és visible des de la Terra.

Ahir, jo mateix vaig fer-li una fotografia amb la meua càmera digital compacta des de la seu de l’Agrupació Astronòmica de la Safor. Acoblant directament la càmera a l’ocular de 20 mm d’un telescopi de 150 mm d’apertura i 1200 mm de focal, el cometa es veia tan brillant que la càmera va obtenir una fotografia espectacular.

Foto: Cometa 17P/Holmes observat des de Gandia amb un telescopi de 150 mm d’apertura i 1200 mm de focal amb un ocular de 20 mm. Càmera Sony Cyber-shot DSC-P10.  26 d’octubre 2007, 22:30 hora local. Autor: Enric Marco.

Aquest mes parlarem de la constel·lació d’Hydra. La seua forma serpentejant en el cel, sota les constel·lacions de Cancer i Leo, s’endinsa en el cel austral fins a la constel·lació de Centaurus. Júpiter i Saturn seran visibles durant gran part de la nit.

La imatge representa un mapa del cel nocturn del dia 1 d’abril de 2005, a les 23:30 hores (hora oficial), que pot ser utilitzat per a l’observació. Només cal sostindre’l dalt del cap amb la part inferior en direcció al Sud (S). Així tindreu el Nord (N) darrere vostre en la carta, l’Est (E) es trobarà a l’esquerra i l’Oest (O) a la dreta. Aleshores veureu com les estrelles del mapa es corresponen amb les del cel.

Aquest planisferi també pot servir-vos durant tot el mes. Només caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Així aquesta carta serà correcta igualment per al dia 15 a les 22:30 hores i per al dia 30 a les 21:30 hores.

Aquest mes parlarem de la constel·lació d’Hydra, Hidra, que s’observa a la part inferior del mapa estel·lar. És la major de les constel·lacions del cel però, tot i això, no és molt visible ja que està formada per estrelles de poca brillantor. La seua forma serpentejant en el cel, sota les constel·lacions de Cancer i Leo, s’endinsa en el cel austral fins a la constel·lació de Centaurus. La seua longitud total arriba a ser d’uns 90 graus. Representa el monstre mitològic de molts caps, d’un dels quals, tallat, li’n naixien dos o més. Va ser criat per la deessa Hera a les zones pantanoses de Lerna. Un dels dotze treballs d’Hèrcules va ser matar aquest monstre. Durant la lluita, l’heroi va ser atacat per un carranc, que es representa a la constel·lació de Cancer.

Júpiter i Saturn seran visibles durant gran part de la nit. En la carta estel·lar s’han representat només per al dia 1 d’abril. Com els planetes tenen un moviment bastant ràpid en el cel, la seua posició canvia de dia en dia.

Els altres planetes no són observables a poqueta nit en la direcció de l’oest. Cal alçar-se ben d’hora per veure els altres planetes. Així tenim que Mercuri serà observable poc abans de l’eixida del Sol a partir del dia 13. També Mart es veurà en l’horitzó est, aquest però, durant tot el mes. Aquests dos planetes, junt amb Urà i Neptú, que són observables amb telescopis, formaran una alineació còsmica la segona quinzena del mes.

La Lluna es trobarà en quart minvant el 2 d’abril, en lluna nova el 8, en quart creixent el 16, mentre que el 24 d’abril estarà en fase de lluna plena.

Com a notícia astronòmica podríem parlar de la sonda Rosetta de l’Agència Espacial Europea (ESA). Va ser llançada l’any passat amb l’objectiu de posar-se en òrbita i explorar durant dos anys el cometa 67P/Churyumov-Gerasimenko l’any 2014. També disposa d’una nau auxiliar, Philae, que tractarà d’aterrar a la seua superfície de gel i d’analitzar els seus materials. En el seu llarg viatge pel Sistema Solar, per aconseguir arribar a la velocitat del cometa, ha d’aprofitar la gravetat de la Terra i de Mart per impulsar-se. Així el passat dia 5 de març va passar molt prop del nostre planeta, a només 1900 km d’altura. El 4 de juliol observarà els efectes del llançament del projectil que enviarà la nau Deep Impact de la NASA sobre el cometa Tempel 1 que ens permetrà d’obtenir, per primera vegada, dades de l’estructura interna cometària. Els cometes ens poden donar informació sobre l’origen del Sistema Solar ja que són els objectes més primitius i la seua composició química ha variat molt poc des de la seua formació. Bon viatge!

Que tingueu unes bones observacions.

(Figura 1. Mapa celeste per al mes d’abril. Vàlid per al dia 1 d’abril a les 23:30 hores. Per a utilitzar-lo altres dies caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Gràfic del programa Cartes du Ciel.)