Més enllà de la perifèria

En l’entrevista de TV Puig-reig a l’Eva Baltasar va comentar que la seva novel·la preferida era “La Mort i la Primavera” de Mercè Rodoreda. A mi m’agrada molt la literatura de la Mercè Rodoreda, però aquesta no l’havia llegit i em va picar la curiositat. Ja al començar-la em vaig adonar que no era una novel·la típica i que em costava un esforç llegir-la. Després em vaig anar adonant que l’edició que tenia a les mans hi havia la novel·la sencera, però desprès hi havia un apartat amb el nom “El laberint de la mort i la primavera”. Allà vaig saber que quan Mercè Rodoreda va morir, no la va deixar acabada. Va ser el seu editor i després  la vídua d’aquest, que van recollir tot el material que havia deixat l’autora per mirar com es podia publicar. Finalment va ser Núria Folch, qui va editar l’obra el 1986. En aquella edició ja hi va afegir els materials alternatius en forma de tres annexos, que permetien llegir-la d’una altra manera.

Amb aquest llibre, m’ha passat el mateix que amb altres llibres que m’han costat d’entendre i em demanaven un esforç. Aquí l’esforç venia compensat per paratges d’una gran bellesa, però també m’he trobat en molts moments que estava totalment perduda. Quan em passa això amb un llibre sempre em pregunto si el problema és meu o de l’autor, però tractant-se de Mercè Rodoreda no he contemplat en cap moment que el problema pogués ser de l’autor i per això he seguit llegint a veure si en treia l’entrellat.

L’altre problema que m’ha portat llegir aquest llibre ha estat que no m’ha permès evadir-me, una evasió que em provoquen els llibres que m’agraden perquè em permeten viure altres vides diferents a la meva. Aquest no. Em passa amb aquest llibre el mateix que em passa amb “1984” de George Orwell, em generen un neguit i moltes de les coses que descriuen em són massa familiars, malgrat passar en mons imaginaris o distòpics.

Aquesta sensació es podria explicar pel fet que “1984” va ser fruit de les experiències de George Orwell a la Guerra Civil Espanyola. També  “La mort i la Primavera” es fruit de la vida de Mercè Rodoreda, a la que tant la va marcar la mateixa Guerra i les seves conseqüències. Sabem que la Barcelona que va trobar Mercè Rodoreda després del seu exili li va trencar el cor, era una Barcelona derrotada on es vivia amb por i la llengua majoritària del carrer ja no era el català.  La Catalunya en la que vaig néixer també era una Catalunya derrotada i molt marcada per la por del què havia passat. El poble imaginari on passa la novel·la és un poble marcat per la por i per uns rituals molt bèsties.

En el transcurs de la meva vida he pogut viure dos moments en els que ha semblat que el poble superava aquesta por. Un va ser la transició que semblava que tot era possible i que es deixava enrere tota l’opressió que s’havia viscut amb el franquisme, l’altre va ser el procés d’independència que semblava que finalment ens trèiem de sobre l’opressió espanyola que ho contamina tot.

En els dos cassos s’ha derivat en una situació amb un gran desencís davant les esperances que teníem i les energies que hi havíem destinat. En el cas de la transició em vaig creure el relat que vivíem en una democràcia fins que massa evidències em van anar demostrant que no. Aquestes evidències em van fer adonar que per ser ciutadans lliures i amb drets, cal que ens desempalleguem de l’ocupació espanyola. Si no ho aconseguim seguirem vivint en societats massa properes a aquests mons imaginaris que tant magistralment van saber crear aquests autors i que tant malestar em provoquen quan ho llegeixo.

Llibre d’investigació escrit el 2018 per Francesc Canosa Farran. Es traca d’un llibre molt ben documentat sobre la història i el què està passant a Sixena amb el característic estil de Francesc Canosa, o sigui amb noms de capítols tan suggerents  com: “Sixena és Twin Peaks”, “2001: una odissea d’ossos a l’espai”, etc.

Però si no t’espanten aquests títols ni la prosa de Canosa, el llibre és una viatge apassionant i apassionat per la història de Catalunya, aquella història que mai ens han explicat a l’escola i que la majoria de catalans no coneixem. Cada afirmació, cada explicació que fa està totalment documentada. Malgrat tot, però, segueix essent una història desconeguda, amagada i que explica molt el present en el que estem vivint i tots els esforços que s’han fet al llarg dels segles perquè els catalans no coneguéssim la nostra pròpia història i així ens poguessin fer desaparèixer oblidant qui som.

Es tracta d’un llibre per llegir a poc a poc i anar assaborint a foc lent. Cada un dels paràgrafs són petites joies plenes de literatura i informació, per exemple: “Sixena és una llàgrima trossejada, esmicolada, congelada. Un bocí de carboni 14, una engruna de la pedra Rosetta, un tall de la poma d’Adam i Eva. Una prova que demostra el fracàs de l’invent d’això que s’ha anomenat Espanya.”

En el llibre ens narra la història del monestir en les èpoques d’esplendor, les èpoques de la corona Catalano-Aragonesa, quan Catalunya i Aragó anaven juntes, esdevenint una gran potència al mediterrani. També ens parla de la decadència, però sobretot de l’últim segle, la Guerra Civil i els esforços de Gudiol i la Generalitat per salvar les pintures. Després tota la tergiversació de la història, tots els esforços per fer enfrontar Catalunya i Aragó amagant i tergiversant la realitat fins als dies actuals en que gràcies al 155 la policia va anar a buscar les peces que es guardaven al Museu de Lleida utilitzant la força per portar-les a Sixena on no hi havia les condicions ni per preservar-les ni per mostrar-les al públic.

Després de llegir “La casa de foc”, esperava amb candeletes més llibres i escrits d’en Francesc Serés. Quan vaig saber que n’estava escrivint un, sobre el “Procés d’independència”, vaig pensar que l’havia de llegir sí o sí. Com a país necessitem explicar-nos què ha passat durant aquests anys perquè si no ho fem nosaltres ho faran els altres, que ja ho fan, fins que al final ja no sabrem on som.

Necessitava llegir el llibre igual que necessito entendre què va passar més enllà de les meves vivències. Aquells anys són molt importants per mi i encara no m’he pogut fer un relat propi. També em va agradar veure l’obra “Alguns dies d’ahir” de Jordi Casanovas, després vaig veure alguns comentaris que la classificaven de tendenciosa contra les persones que ens hi vam implicar. Es interessant anar coneixent com s’expliquen aquells dies perquè aniran creant un pòsit que al final configurarà l’explicació que es transmetrà a les generacions futures, fins i tot modificarà els nostres propis records.

Amb aquestes dues obres ja es pot veure que el relat que es va imposant és que tot va ser un error i que el desencís que vivim actualment és una manera de pagar-ne les conseqüències, que el millor que podem fer és passar pàgina i acostumar-nos al què tenim actualment. Personalment em resisteixo a acceptar-ho, ja que em recorda massa els comentaris que sentia quan era petita sobre els anys de la República. Es tractava de comentaris que donaven a entendre que tota la desgràcia que va venir després eren conseqüència directa dels canvis  que havia portat la República.

Aquests  comentaris beuen d’un relat que oblida que la Guerra i la Repressió posterior van ser fruit d’un alçament militar i feixista que va imposar la por a tota la població. De la mateixa manera acceptar que tot el desencís actual és conseqüència d’aquells anys que ens vam coordinar i implicar per deixar als fills un país molt millor del que teníem aleshores també és fruit de tot el què ha passat a partir del setembre de 2017.

Els personatges del llibre se senten enganyats, consideren que durant aquells anys van viure  una “mentida”. Però jo em pregunto: no vivíem també una mentida quan crèiem viure en una democràcia que respectava els drets humans i que sense violència es podia parlar de tot?

Coincideix en el temps que estic llegint un llibre que porta per títol “El Nazi de Siurana” i estic veient la sèrie documental alemanya sobre Franco. Els dos van sobre un període històric que ha marcat fortament l’actualitat europea de la segona meitat del segle XX, amb efectes molt forts sobre aquest principi del segle XXI.

El llibre descriu les investigacions que fa el seu autor per confirmar o desmentir que l’alpinista belga que va viure gairebé mig segle en un xalet espectacular situat al poble de Siurana i conegut popularment com a “Xalet del Nazi”, havia sigut realment un alt càrrec nazi que s’havia amagat allà.

Durant els anys que Jan Buyse amb la seva dona Anita Salden van viure en aquell xalet, a Siurana també hi passava llargues temporades un visitant il·lustre amb el que no hi va tenir cap relació. Es tracta de Joan Sales, autor de la novel·la “Incerta Glòria”, ex-oficial de la República i que acabava de tornar del seu exili a Mèxic on havia participat en l’edició dels  “Quaderns de l’Exili”. En aquests quaderns es defensava que els catalans havíem de participar en la II Guerra Mundial en el bàndol dels aliats i aconseguir la seva intervenció a la Península Ibèrica per fer caure el franquisme. Aquesta tesi no va funcionar mai perquè, com queda clar al documental alemany, Franco ja estava negociant amb els aliats preveient la desfeta de Hitler.

La idea que en un poble com Siurana hi coincidissin dues persones amb trajectòries i vides tan allunyades però tant significatives del conflicte europeu de mitjans del segle XX,  inspira a l’autor a transcriure una trobada imaginària entre ells dos. En aquesta trobada fictícia, Sales li retreu a Buyse la seva visió del món: enemiga de les llibertats i les diferències. Per contra Buyse li retreu a Sales que, com a catòlic, s’hagués aliat amb els comunistes que volien la destrucció de la seva religió.

Al posar el focus en la vida d’un nazi belga i la seva parella, facilita a l’autor de reflexionar sobre el perquè tants joves d’aquella generació es van deixar portar per aquesta ideologia que tant mal va fer a Europa i al món. En el cas de Jan Buyse i Anita Salden es tracta d’una parella culta, sensible, amants de la literatura però, malgrat tot, es van deixar seduir per aquestes idees totalitàries. Per analitzar aquest cas es basa en les justificacions que el mateix Jan Buyse va  utilitzar en el judici que se li va fer per haver col·laborat amb els nazis durant l’ocupació belga. En la seva defensa i en altres documents que l’autor estudia, es pot arribar a la conclusió que molts d’aquests joves es van decantar per ideologies totalitàries a resultes de la por. En el seu cas va ser la por a que el comunisme destruís el seu món, aquesta era una por amplificada per diferents mitjans de propaganda que li arribaven en aquells moments.

A mi em sembla que aquest anàlisi també es pot extrapolar en altres cassos més propers, sobretot quan analitzem tots aquells catalans que es van unir al bàndol franquista. També en podem treure una lliçó històrica per l’època actual: les pors que poden utilitzar aquestes ideologies per convèncer a grans capes de la població, poden ser de molts tipus i també ens poden arribar per mitjans molt diversos. Són pors que, un cop escampades per la població, serveixen per justificar accions que van contra la diversitat, la llibertat, la bellesa i la vida.

Després d’endinsar-me en la vida de Josep Carner-Ribalta durant la seva infantesa i joventut a principis de segle XX  llegint “El Campanar Abandonat. Memòries d’un escriptor exiliat” ,ara m’endinso en la infantesa i joventut de Raül Garrigasait a finals del mateix segle amb “País Barroc“. Un nascut a Balaguer el 1898 i l’altre a Solsona el 1979. Tots dos poliglotes, amb llargues estades i coneixements d’altres cultures europees sense desarrelar-se del propi país i cultura. Al contrari, aquest contacte amb altres cultures europees els permet situar molt bé la pròpia cultura i identitat allunyant-se dels tòpics que ens volen fer empassar des dels centres de poder: que la nostra és una cultura perifèrica i sense importància, una cultura folklòrica i poca cosa més.

Llegint un i altre t’adones del gran desconeixement que tenim de la pròpia història i cultura. De la vida intel·lectual d’abans de la Guerra poca cosa ens n’ha arribat, com tampoc del nivell cultural que existia a tot el país, amb totes les iniciatives de creació d’escoles i biblioteques que s’estava fent, però que la Guerra va parar i el franquisme va destruir.

T’adones que al poder li interessa un centre des d’on s’irradia la cultura i el relat per tota la perifèria, li interessa una visió jerarquitzada de la cultura, així és més fàcil de manipular la població. Sobretot si aquest és un poder exterior que utilitza totes les eines al seu abast per aniquilar altres cultures per poder imposar la seva, aquella “Una Grande y Libre” actualment camuflada sota la “democràcia exemplar” que legisla per matar la llengua i així fer-nos desaparèixer.

Es tracta que des dels mitjans que es fan a Barcelona es donin poc a conèixer les iniciatives culturals que van sortint arreu del país. Si se’n parla, es fa utilitzant aquell toc folklòric de poca importància, mentre s’anuncia a bombo i plateret totes les iniciatives que provenen de la “Capital del Reino” o fetes en llengua castellana. Així anem assumint que la nostra cultura és de segona, quan l’únic que li falta a la nostra cultura és tenir un Estat que la protegeixi i no un Estat que la vulgui amagar i destruir.

Vaig llegir “Un Món Feliç” d’Aldous Huxley quan anava a l’Institut i ha estat un llibre que m’ha marcat fortament. Moltes vegades penso que el tornaré a llegir, ja que moltes situacions que es donen a l’actualitat em recorden algunes de les situacions descrites en aquest llibre. Des d’aleshores m’havia quedat pendent de llegir el “1984” de George Orwell que formava part d’aquells llibres que sempre havia volgut llegir, però sempre n’hi havia que passaven davant. La situació va canviar quan fa uns mesos me’n van deixar un exemplar i aquí es va acabar l’excusa, ara em tocava llegir-lo.

Llegint el llibre he patit veient tots els paral·lelismes en situacions que vivim. El primer que em va cridar l’atenció va ser aquell interès i els esforços del poder per anar manipulant la memòria i la història, tenint molt clar que qui domina el passat domina el present. Actualment estem vivint tots els esforços de l’Estat Espanyol per fixar un relat sobre el què va passar a la tardor de 2017 i sobre el moviment independentista. Veient els esforços i recursos que hi destina, és fàcil imaginar-se que se’n poden sortir, aleshores els historiadors del futur, si volen explicar el què va passar a través de documents oficials o de la premsa espanyola, acabaran repetint totes les mentides que s’han dit.

Aquesta experiència amb aquests fets viscuts i tergiversats d’aquesta manera posa en dubte molts documents històrics que han arribat als nostres dies i que són la font de molts historiadors per explicar el nostre passat. Realment podem afirmar que el coneixem? o només coneixem aquell relat que des del poder s’ha imposat? Si a això hi afegim les cremes de llibres i arxius que s’han anat succeint en aquest país, les pèrdues de documents, com podem conèixer el nostre passat?

Un altre punt en que hi veia molts paral·lelismes amb la situació actual era en els esforços que es fan en el llibre per simplificar el llenguatge per tal que cada vegada disposem de menys paraules per poder interpretar el món i expressar-nos. Cada vegada que ho llegia em venia al cap els esforços que es fan des de l’Estat Espanyol per destruir la nostra llengua i cultura, així poder-nos anar uniformitzant i evitant la diversitat. Com més iguals siguem entre nosaltres més fàcil serà manipular-nos i controlar-nos, per això la diversitat fa tanta por als que volen mantenir el poder.

Sovint penso que la realitat que se’ns vol imposar recorda molt aquella realitat que es va aconseguir imposar, amb l’ús de la força, a grans capes de la població després de La Guerra. Dic La Guerra en majúscules i en singular, perquè aquí tothom sap que ens referim a allò que va passar entre els anys 1936-1939 amb conseqüències que arriben fins als dies d’avui.

Sempre m’ha agradat escoltar a la gent gran, sempre tenen moltes històries per explicar i una sensació d’arribar al final del seu camí. Les seves experiències i vivències acostumen a ser interessants i ens parlen del passat recent, un passat clau per entendre el present.

De petita m’agradava escoltar als meus avis explicant les seves experiències. Ells van viure la Guerra i, com tothom de la seva generació, això els va marcar profundament en la resta dels seus dies. Gairebé puc afirmar, sense por a equivocar-me, que aquelles experiències també han marcat als descendents dels que ho van viure, per tant a la generació que vivim avui.

Els fets del passat 1 d’octubre i la posterior repressió de l’Estat Espanyol han despertat en molts de nosaltres records dels nostres avis que havien quedat adormits dins nostre. De cop enteníem aquella por a opinar lliurement, a involucrar-se en política i altres pors.

Les històries dels meus avis parlaven de por als “rojos”, ells van ser dels que van patir la persecució que es va desenvolupar en aquest país l’any 1936 contra persones considerades de “dretes” o de “Missa”. Més endavant vaig anar coneixent històries d’avis que explicaven experiències d’exili, persecució, presó i condemnes a mort només per ser considerats “rojos separatistes”.

El relat que s’ha imposat després de La Guerra ha estat el dels “dos bàndols”, un relat que separa les famílies en funció del bàndol en que van lluitar a La Guerra, un relat que parla de bons o dolents, en funció del bàndol. Els relats dels “dos bàndols” mai m’han satisfet, cap relat en que se separin les famílies en funció del bàndol en que van lluitar a La Guerra no em pot satisfer.

Llegir Incerta Glòria em va permetre entendre el relat dels meus avis, uns avis que havien acabat fugint durant la Guerra per tornar a casa amb les tropes de Franco. A mi se’m feia molt difícil de comprendre com aquells avis que llegien i escrivien en català, que estimaven la seva llengua i que ploraven sentint la Santa Espina, havien acceptat aquella situació

També em permetia entendre aquella Catalunya subjugada que acceptava que els seus fills s’eduquessin en uns valors i una llengua que no era la seva, però que d’amagat els deixaven alguna revista de “El Patufet” o algun llibre d’en Folch i Torres escrits en català perquè no perdessin del tot la seva llengua. Com acceptaven tot allò com a normal?

Doncs ho acceptaven perquè els records del que havia passat durant La Guerra eren massa durs, les experiències viscudes terribles i l’únic que volien era una vida normal, casar-se, tenir fills, treballar i tirar endavant, sense estridències i si això volia dir acceptar una gran injustícia, negar la pròpia identitat i acceptar com a normal aquella violència que ho sobrevolava tot, doncs s’acceptava.

La situació actual recorda aquella, amb tot el que té d’imposició d’un relat, de persecució d’idees i persones. La diferència és que no venim d’aquella violència extrema. Tampoc l’Estat Espanyol és lliure per utilitzar la força com ho van fer el règim franquista.

En aquells moments, Màrius Torres donava un bri d’esperança en el seu poema: “Ciutat Llunyana“: “Ja no ens queda quasi cap més consol que creure i esperar la nova arquitectura amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl”. Avui, nosaltres som els els braços més lliures de la nova arquitectura. Hem de seguir construint la ciutat d’ideals que havien volgut bastir, tal i com s’hi referia Màrius Torres.

Som els hereus d’aquella generació tan ben explicada a “Incerta Glòria”, a la que pertanyien Màrius Torre, Joan Sales i els avis de la nostra generació. Un homenatge a unes persones que La Guerra i la post-guerra els va estroncar la joventut, independentment de les seves idees, identitat, bàndol, principis, desitjos, somnis…