Aquest dies de l’estiu que es va extingint, gent propera, jo mateix, han desconnectat del tot. La fi d’agost, els primers dies de setembre, solen funcionar a la pràctica, com a una mena d’any natural en què la vida quotidiana reprèn el pols i tot recomença. I per a això, resulta necessari certa desintoxicació mediàtica,
Nota: Entrevista que em fa Pau Lanao a El Punt Avui Nascut a Barcelona i veí de Girona, en Xavier Díez és mestre i historiador especialitzat en moviments socials del segle XX. Autor de diverses obres, com A la via morta, La gran desil·lusió: una revisió crítica de la transició als Països Catalans,Geníssers, El anarquismo individualista en España, Cabotatges,Venjança
Des de finals de la dècada de 1990 vaig escriure diversos articles acadèmics i de premsa referits a allò que la dècada posterior acabaria essent el debat sobre la memòria històrica. Els meus treballs sobre la Transició i el bandejament del món llibertari en les històries oficials i oficioses, imagino, devien impulsar a alguna ànima
M’estic enganxant a Borgen, una extraordinària sèrie danesa que acaba de confirmar la política ficció com a un dels gèneres més atractius de la televisió. De fet, sèries com House of Cards, l’Ala Oest de la Casa Blanca, i fins a cert punt, i amb un cert esperit shakespearià, Joc de Trons, han fet que
Per a un historiador, resulta molt difícil interpretar de manera solvent un episodi històric recent. Cal calibrar les seves conseqüències, valorar el seu impacte en la memòria col·lectiva, avaluar els seus rastres en les transformacions presents. A vegades, les interpretacions que es consideren canòniques són revisades críticament dècades després. A tall anecdòtic, deu anys després
Ara fa uns vint anys vaig fer una magnífica estada acadèmica a l’Argentina. Més específicament, mentre feia el doctorat, vaig poder estar-me a la Universidad Nacional de la Patagonia, la qual cosa, fent bons els llibres de viatges de Bruce Chatwin i Paul Teroux, era el més semblant a acostar-se a la fi del món.
Evidentment, em sumo al llarg llistat de condolències per la pèrdua d’una de les figures referents del país que va apostar decididament per fer del nostre, com deia Ferran Soldevila, “un país normal”. Malauradament, la seva pèrdua sobtada, li impedirà veure culminat el fruit del seu esforç i de l’esforç col·lectiu on ella resultava ser
Qualsevol historiador que es posa a fer, per primera vegada, una biografia, experimenta certa sensació de vertigen. A diferència d’altres historiografies, trobem a faltar una tradició en aquest àmbit que ens fa sentir insegurs. Com podem abordar un personatge? Què hem de triar i què desestimar a l’hora de narrar una trajectòria? A Catalunya, a
Una de les paradoxes a les quals assistim és que les crítiques més agressives contra el nacionalisme provenen dels nacionalistes! En el debat Espanya-Catalunya els adversaris de l’autodeterminació fan servir l’artifici dialèctic de presentar-se com a no nacionalistes, amb la intenció de desautoritzar la independència. Als mitjans espanyols, la mediocritat del debat al voltant de la
La discussió sobre el paper a exercir pel president Mas en la legislatura constituent sembla ser el gran punt de fricció entre els diferents actors del sobiranisme. Aquesta contradicció, potenciada des dels mitjans de Madrid amb la intenció que el procés descarrili, podria haver estat magnificada. I tanmateix, és cert que la qüestió cal que
Necessito compartir-ho: estic escandalitzat per la manera en què s’ha desenvolupat aquesta campanya. Com a docent, constato que hem assistit un espectacle lamentable que fa molt poc en favor de l’educació –de la bona educació- del nostre país, que contradiu els valors i actituds que, des de les ordres que emanen dels mateixos que les
Sabia que aquesta campanya electoral seria especialment dura. Tot i així, no deixa d’escandalitzar-me les tones d’intolerància, agressivitat, amenaces, mentides i mala llet que l’unionisme, braç polític de l’estat profund i saba de l’imperi, ha dedicat en aquestes eleccions transcendents. La histèria del poder polític de Madrid anunciava que abans es trencaria Catalunya que Espanya.
“Mantened la unidad de las tierras de España, exaltando la rica multiplicidad de sus regiones como Fuente de la Fortaleza de la unidad de la patria.” Aquesta és la darrera voluntat del dictador Franco, encàrrec que deixa al Borbó, a qui nomena successor. La resta ja ens la coneixem. L’establiment d’un nou règim que, des
La gent d’Estelada 2014, que em va convidar fa poc, conjuntament amb en Pere Martí, a fer una presentació sobre el meu llibre “Anatomia d’una ruptura”, em va demanar fa alguns dies alguna aportació per al seu blog sota el lema “per què vull un estat propi”. Acabo d’enviar-los aquest text breu (inferior a 2.000
Observo amb tristesa els darrers anys entre Espanya i jo. Al llarg de molt de temps, vam caminar junts. Sense tenir una relació excel·lent, havíem arribat a conviure civilitzadament. Per un moment semblava que cercava modernitat i superació d’un passat on les ombres enfosquien la llum. I tanmateix, quan els fantasmes del passat es tornaven