Bloc de notes

Arxiu de la categoria: Catalunya

Honradesa, fermesa, idees clares

0

Fa goig i omple d’orgull veure que hi ha gent que es dedica a la política i no lluita pas per una poltrona sinó per uns ideals, com per exemple la Mireia Boya, encara que alguns cínics se’n riguin. M’és ben igual que ho facin i per això recomano aquest video de la seva compareixença d’ahir a la comissió que investiga l’aplicació del 155. Les seves paraules valentes, fermes i honestes van ser ben aclaridores (en Partal li va dedicar un editorial i tot).

Publicat dins de Dia a dia i etiquetada amb | Deixa un comentari

Noves eleccions

0

Quines poques ganes de votar! I servirà per canviar alguna cosa? Ara ja em costa de creure en res que no sigui feina al carrer. Alguna altra cosa pot canviar res?

Però cal pensar-hi; potser val la pena participar-hi. Em sembla que és en David Caño que ens recorda que a la legislatura que la CUP va ser imprescindible hi va haver full de ruta clar i referèndum (1 octubre); després, amb l’aplicació del 155 i les eleccions imposades la gent que va anar a votar va decidir que la CUP deixés de ser decisiva. La resta ja és malauradament la misèria que coneixem tan bé: batalla partidista per l’hegemonia indepe.

De totes maneres, la CUP està desapareguda i no sé pas si ressuscitarà a temps perquè algú decideixi votar-la.

Publicat dins de Dia a dia i etiquetada amb | Deixa un comentari

I ara què?

0

El penós espectacle d’ahir al Parlament ens ha deixat amb les piles més descarregades dels darrers anys, però entre nosaltres hi ha gent molt tossuda (més ben dit: perseverant) que continuem al carrer.

Però què podem fer ara?

Per una banda tenim la gent que diu que cal pactar. Tothom sap que Espanya no pactarà pas el nostre dret a l’autodeterminació; un nou estatut i gràcies (si és que). Quan això quedi clar als que encara diuen que cal pactar hauríem de veure si hi ha algun pla B a punt; si no, màscara fora: el que quedarà clar serà que això del pacte era una rendició a canvi d’anar fent sortir els presos, alguna competència autonòmica i una mica més (no gaire) de caixa.

Després tenim Europa. O no. Encara queda algú que pensi que Europa vindrà a rescatar-nos? Sí que cal «internacionalitzar» el conflicte, és a dir, fer saber tothom on som i què ens estan fent, però la primera línia de batalla és aquí, als nostres carrers. La gent que només parla de la internacionalització fa res aquí o la cosa va només de càlculs electorals i un intent de jugar al mateix que fan altres?

També hi ha qui es pensa que només cal publicar la declaració d’independència al DOGC i ja serem independents. Doncs no; sembla mentida que s’hagi d’explicar però cal fer unes quantes coses més a banda d’ocupar la impremta oficial.

Llavors, sabent que l’Estat no pactarà cap sortida democràtica, sabent que Europa no vindrà a salvar-nos i sabent que la cosa no va de pit i collons, què cardem?

Algú diu que si la posició majoritària dins l’independentisme és tal, cal que tots la seguim per així afavorir la unitat indepe. ¿Cal de debò que ens apuntem al postulat de qui tingui més vots? Ara mateix seria JxCat al Parlament i a la UE i ERC a Espanya. O val més promoure una estratègia dirigida a canviar la correlació de forces?

El que cal és desgastar l’Estat i al mateix temps enfortir-nos. AIxò no es fa pas en dos dies, és clar, però cal que Espanya trobi insostenible (políticament, socialment i econòmicament) l’ocupació del nostre país:

cal consum estratègic per enfortir el teixit productiu i comercial català i afeblir les grans empreses de l’IBEX35,

– cal mobilització perdurable de manera que sempre se’ns vegi al carrer, i fer-ho de manera intel·ligent per no cremar-nos de seguida i poder resistir,

– cal acció institucional (ajuntaments i Generalitat) per fer cada dia visible que l’Estat espanyol no és benvingut; cal crear una institucionalitat no vetable per l’Estat cada cop més representativa per poder capitalitzar socialment la contraposició d’un projecte d’alliberament (la República Catalana) a un règim monàrquic, autoritari i corrupte (l’Estat).

Publicat dins de Dia a dia i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Vergonya de Parlament

0

Vergonya de l’espectacle final del show en el Parlament.

Vergonya perquè la majoria de diputats auto-anomenats independentistes ja no segueixen el mandat del seu electorat i estan cagats de por.

Vergonya d’aquesta gent que s’aferra al seu càrrec amb el discurs que “lluitar des de les institucions” serveix per alguna cosa encara que cada dia comprovem que ara mateix el Parlament no serveix per res.

Vergonya dels diputats de Cs i PP (i en bona mesura PSC) que volen convertir el Parlament en un reality show de Telecinco o una peixateria on qui més crida més peix ven. Com pot haver gent que voti aquests energumens i no se n’avergonyeixi?

Vergonya d’un president del Parlament sense autoritat ni valor per fer valer la dignitat i democràcia.

Publicat dins de Dia a dia i etiquetada amb | Deixa un comentari

Cruïlla gironina

0

Part del desànim d’un nombre important d’independentistes es deu a la bona feina que fan els serveis informatius de l’Estat espanyol, i aquí em refereixo tant a les agències oficials com als mitjans de comunicació privats. Tenim barrat l’accés a informació veraç i tenim pluja d’informació tergiversada i tendenciosa gràcies a una majoria de mitjans de comunicació. Jo no penso pas que els media hagin de ser neutrals, primera perquè no crec pas que sigui bo no prendre mai partit però també perquè crec que l’objectivitat total no és possible. En canvi, sí que crec que cal que siguin honestos perquè poden donar informació creïble sense caure ni en tòpics ni en trampes per fer veure que la realitat és el que volen que sigui i no pas com és. Podríem passar molta estona parlant d’això; jo només he començat aquest post per dir que passen moltes coses de les quals els mitjans no informen simplement perquè no entra en els seus esquemes mentals, en el seu concepte de realitat. Per exemple, la major part d’habitants de Girona no coneixen una cosa que passa cada dia a la seva ciutat entre vuit i nou del vespre.

Ahir al vespre, quan vam haver acabat la concentració de cada dimarts a la plaça Llibertat de Salt vaig pedalar tres quilòmetres fins a la cruïlla que hi ha entre el carrer Barcelona i el Passeig d’Olot / Emili Grahit. Ja hi havia gent:

Des del 16 de desembre de 2019, una colla de gent que ja participava a les concentracions setmanals de cada dilluns a la plaça del Vi va començar a reclamar amb més fermesa que es fes efectiva la proclamació de la República. Des de llavors, tallen el carrer una hora cada vespre. Quanta gent ho sap, això? A quants altres llocs es convoquen iniciatives semblants? Potser algú coneix els talls de la Meridiana, però menys saben això que passa a Girona i encara menys el que passa en altres indrets del país, siguin talls regulars o irregulars, o boicots o les accions que sigui per no normalitzar la situació actual. Nosaltres mateixos encara i des de fa més de dos anys ens trobem setmanalment cada dimarts al vespre; quanta gent de Salt ho sap?

Sobre aquests talls, alguns cínics diuen que és molt fàcil lluitar per la República de 8 a 9 del vespre mentre esperes que algú et faci el sopar a casa, però el que fa aquesta gent és expressar la seva disconformitat amb una situació clarament injusta que molts altres ciutadans sembla que han oblidat. O potser només esperen que comenci a bufar un vent que revifi les brases que aguanten cada dia a la Cruïlla Gironina.

Publicat dins de Dia a dia i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Reflexions entorn la investidura de Sánchez

0

Trobo que les reflexions d’en Roger Castellanos són molt encertades.

Primera, d’acord que ens volen culpar de la seva intransigència: “si no dones suport a Sánchez, permets que governi la dreta”. Doncs no: són ells que prefereixen que governi la dreta abans que reconèixer el dret a l’autodeterminació.

Segona, el determinisme en què sembla que es basa l’anàlisi d’ERC és, en el millor dels casos, confondre les ganes que passi una cosa amb les dades que n’indiquen la probabilitat que realment passi.

I tercera, comparteixo els tres punts per reconduir la situació provocada pel suport d’ERC: no acceptar rebaixes de plantejaments, reactivar la mobilització popular i no facilitar la governabilitat de l’Estat.

Consum estratègic

0

Una altra arbitrarietat de la colla de jutges autoanoments “Justícia espanyola” ha volgut matar la campanya Consum Estratègic de l’ANC al cap de sis mesos de néixer. Ja veurem com acaba perquè ara es presentaran recursos i tota la pesca, però aquesta sentència està dient que la campanya els fa mal.

Ens indiquen el camí a seguir: aquest, el d’atacar-los en tant que consumidors que som. Decidim amb coherència on gastem els nostres diners i ja tindrem mitja guerra guanyada.

Publicat dins de Dia a dia i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Prou repressió, també i encara a Salt

0

Avui, el grapat habitual hem tornat a plantar-nos a la plaça de la Llibertat per reclamar llibertat per a la gent represaliada i per al país. Constància, perseverància, persistència, fermesa. Regularitat. També confiança, fraternitat, estima, companyonia.

Hem aprofitat per repartir uns quants calendaris del CDR Catalunya i petar la xerrada per comentar la jugada que s’espera per demà (la intervenció del Tsunami Democràtic al Barça-Madrid) i les sentències europees que s’esperen per dijous i els propers dies.

Esperem i esperem el moment de tornar-hi. Estem a punt. Ni un pas enrere.

Publicat dins de Dia a dia i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Pau, amnistia i autodeterminació

0

Un altre article d’en Xavi Oca al Punt.

La reacció popular a la sentència del judici contra l’inde­pen­den­tisme català ha dei­xat clara la capacitat d’organització i mobi­lit­zació d’un poble que, dia rere dia, a còpia de bas­to­na­des, abu­sos i humi­li­a­ci­ons, pren més i més consciència.

aques­tes for­ces seguei­xen essent inca­pa­ces de fixar i des­ple­gar una estratègia unitària de rup­tura.

…el movi­ment repu­blicà creix i s’enfor­teix quan es con­fronta a un règim cor­rupte, auto­ri­tari i deca­dent, incapaç de donar res­pos­tes a les deman­des i neces­si­tats de la ciu­ta­da­nia i de les naci­ons ocu­pa­des, quan denun­cia i afe­bleix els oli­gar­ques de l’Íbex 35, i quan es con­tra­posa al fei­xisme ram­pant pro­mo­gut per la dic­ta­dura finan­ce­ro­mediàtica.
…insis­tim en la neces­si­tat d’un pla d’acció coor­di­nat amb l’objec­tiu d’asso­lir les tres fites abans cita­des: pau, amnis­tia i auto­de­ter­mi­nació. Pla que hau­ria de regir el des­ple­ga­ment de les futu­res mobi­lit­za­ci­ons, l’actu­ació dins de les ins­ti­tu­ci­ons monàrqui­ques actu­als i la cons­trucció d’una nova ins­ti­tu­ci­o­na­li­tat repu­bli­cana.
Allò que dis­tin­geix una revo­lució d’una bullanga no és l’espec­ta­cu­la­ri­tat de les acci­ons o la bellesa de les pro­cla­mes, sinó la seva capa­ci­tat trans­for­ma­dora real: en una revo­lució s’asso­lei­xen fites con­cre­tes que modi­fi­quen de manera sig­ni­fi­ca­tiva l’estat de les coses, en una bullanga acos­tuma a fer-se bona la dita shakes­pe­a­ri­ana… molt soroll per no res!
Publicat dins de Dia a dia i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Votar o no votar

0

Ahir vaig estar parlant molta estona amb una amiga que gairebé em va convèncer que votar aquest diumenge servirà d’alguna cosa.

Jo sóc més partidari de no votar que no pas de fer-ho. Primera, per qüestió de principis: si el parlament espanyol representa els ciutadans espanyols i jo no me’n sento, crec que si voto estic donant la raó als que diuen que sí que sóc espanyol. I segona, per qüestió pràctica: contràriament a la propaganda que envien els partits catalans que es presenten a aquestes eleccions, no crec pas que es pugui bloquejar cap iniciativa parlamentària que vulguin tirar endavant els partits espanyols perquè nosaltres serem sempre minoria.

Un petit punt a favor de presentar-s’hi és que el telenotícies et dongui una mica de temps quan parlen dels partits que s’hi presenten, i de retruc (si s’aconseguís algun escó) els instants que potser esgarraparíem de tant en tant en algun noticiari. De totes maneres, totes les mentides i mitges veritats de què puguem ser protagonistes a les seves teles no crec pas que ens beneficiïn gaire.

Però hi ha un altre argument a favor que és on insisteix la meva amiga: el punt de vista internacional. Una persona neutral en el conflicte comptarà els vots a favor i en contra dels partidaris i detractors de la independència, i aquí és on diuen que podem incidir si la situació internacional es mou de manera que algun estat pugui arribar a pensar que li pot sortir a compte ficar cullerada en això que en diuen els afers interns d’Espanya; i afavorir-nos.

És el punt de vista que defensa la Marta Rojals al seu article de Vilaweb.

Publicat dins de Dia a dia i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Setmana febril

0

Dies convulsos, els d’aquesta setmana. Marxes, manis, concentracions i també barricades. Avui hem anat a davant dels Jutjats per mirar de fer pressió perquè deixessin anar cinc companys detinguts. N’han deixat anar quatre.

Aquests dies l’Estat espanyol està mostrant tota la seva mala llet. No recordo si ja ho havia escrit abans però aquests darrers mesos, i sobretot aquests últims dies i setmanes, estic canviant la meva opinió de l’Estat espanyol; o de les forces que el governen, si es pot dir així. Hi veig una colla de fanàtics que no estan disposats a cedir res de res; són ells o nosaltres. Són com el marit masclista que no entén de cap manera que la seva dona pugui pensar pel seu compte i encara menys tenir iniciatives personals; prefereix matar-la quan ella li exigeix el divorci abans de reconèixer que ha fet malament de maltractar-la. Potser ni tan sols és conscient que l’ha maltractada però prefereix matar-la abans de pensar-hi i admetre que una dona es pot afartar d’ell i anar-se’n. Potser després del rampell, quan s’adona de la bestiesa que ha comès, se suicida, però llavors ella ja és morta.

Per altra banda, crec que ha quedat clar per a la majoria que no hi ha res gratis, i que si volem la república ens l’haurem de guanyar. Caldran sacrificis, siguin físics o mentals o econòmics o potser tot plegat, però en caldran. Una cosa que veig i em preocupa és que sembla que anem cap a un atzucac: veig la gent (al menys la que tinc al meu voltant) disposada a fer aquests sacrificis, amb ganes de sortir al carrer i lluitar, fer el que calgui, però per altra banda estem desemparats de lideratge polític. No veig cap persona ni grup disposat o amb capacitat de prendre les regnes d’una estratègia que ens porti cap endavant. Això genera frustració. També em pregunto si calen lideratges. Què s’entén per lideratge? Som al començament (?) d’una revolta (serà la definitiva??) i tots els processos revolucionaris són caòtics, d’acord, i potser és només qüestió d’esperar, però em posa neguitós no veure cap a on anem. Sí que veig cap a on volem anar, la nostra destinació, però no veig la via ni les parades d’entremig.

O potser m’equivoco i tampoc no sabem on volem anar perquè cadascú entén “autodeterminació” a la seva manera. La política no és pas cap ciència exacta, on cada mot significa sempre una cosa concreta acceptada per tothom.

Publicat dins de Dia a dia i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Marxa per la Llibertat

0

Ahir i avui m’he afegit als primers trams de la Marxa per la Llibertat. Ahir dimecres vaig caminar de Salt fins a Sils amb una colla de gent. Molta colla.

[googlemaps https://www.google.com/maps/embed?pb=!1m28!1m12!1m3!1d151755.4221792913!2d2.6783725344322966!3d41.88649447006091!2m3!1f0!2f0!3f0!3m2!1i1024!2i768!4f13.1!4m13!3e0!4m5!1s0x12bae7377a9bdabb%3A0x8558c573ac9d7399!2sAjuntament%20de%20Salt%2C%20Pla%C3%A7a%20de%20Lluis%20Companys%2C%20Salt!3m2!1d41.9747905!2d2.7926007999999998!4m5!1s0x12bb2187315acc0b%3A0xdcb831e87f36f35a!2sAjuntament%20de%20Sils%2C%20Passeig%20Sant%20Cosme%20i%20Dami%C3%A1%2C%20Sils!3m2!1d41.8094256!2d2.7435430999999997!5e0!3m2!1sca!2ses!4v1571493588179!5m2!1sca!2ses&w=600&h=450]

(vaja, ara veig que no puc marcar un itinerari a peu per autopista perquè el google maps no accepta il·legalitats -està prohibit caminar o anar en bici per autopista; el marco com si hagués anat en cotxe)

La mateixa gent que em trobo cada Diada estava caminant al meu costat, i altres que suposo que hi deuen ser però no veig mai. Ahir vaig passar pel costat de la Montse Bassa, la germana de la Dolors, i més endavant del president Torra.

[googlemaps https://www.google.com/maps/embed?pb=!1m28!1m12!1m3!1d95580.56755346151!2d2.370199232073934!3d41.52826406363569!2m3!1f0!2f0!3f0!3m2!1i1024!2i768!4f13.1!4m13!3e2!4m5!1s0x12bb4a0935620955%3A0x2fc16556a39a9a90!2sCaldetas%2C%2008393%20Caldes%20d’Estrac%2C%20Barcelona!3m2!1d41.5685439!2d2.5260162999999998!4m5!1s0x12a4b13749bd6969%3A0x6c4b11f46af351ec!2sPremi%C3%A0%20de%20Mar%2C%2008330%20Badalona%2C%20Barcelona!3m2!1d41.4876842!2d2.3548529!5e0!3m2!1sca!2ses!4v1571586708405!5m2!1sca!2ses&w=600&h=450]

Avui he agafat el tren del Maresme i he caminat fins a Premià. També he coincidit amb gent coneguda: en David Fernández caminava tot xerrant i me l’he trobat a prop de Vilassar; hem intercanviat quatre paraules. Aquest home és un tros de pa; tota la contundència que te quan parla en públic s’esvaeix quan hi parles de tu a tu. M’ho havien dit i avui ho he comprovat. Quin luxe, poder disposar de gent així a qualsevol lluita.

Publicat dins de Dia a dia i etiquetada amb , , | Deixa un comentari