El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Arxiu de la categoria: Català

L’espanyolam i la borbonalla: la força creativa dels sufixos

0

L’estiu del 1999, el gran Ramon Barnils (1940-2001) va publicar un article al setmanari el Temps titulat ‘El País (El País – Espanya)‘, que era una ressenya sucosa sobre un estudi de Josep Palou. En un punt del text, Barnils enumera tot de temes del llibre i escriu dos mots que, per poca sensibilitat lingüística que tingueu, us deixaran admirats i, alhora, us faran esbossar un somriure: ‘la borbonalla i l’espanyolam‘. Són dos mots que no trobareu a cap diccionari, però que de segur que tots heu entès: són noms col·lectius, però, evidentment, no són neutres. Quan diem espanyolam no diem ‘conjunt d’espanyols’ i prou, sinó que hi afegim un pessic de familiaritat, si no d’irreverència. I quan diem borbonalla parlem, és clar, de la família Borbó, però amb una càrrega irònica que ens fa vorejar la falta de respecte, si no l’insult. Quin un, en Barnils! Ell sí que no escrivia mai a la babalà. Sabia sempre què deia, per què ho deia i amb quina intenció ho deia. Per això –i per més raons– era un periodista extraordinari.

Ací Barnils se serveix d’un recurs magnífic per a crear mots nous: la sufixació, o derivació amb sufix. El català en té molts, de sufixos: si us abelleix, consulteu els cinquanta-cinc més usuals en aquesta pàgina de la Viquipèdia. Dissortadament, amb l’empobriment de les llengües, ens trobem que aquest recurs també cau en desús. En el nostre cas, a més, la interferència del castellà fa que tot un seguit de sufixos que havien estat molt ‘productius’ durant segles ara perillin.  Avui n’he triat tres que trobo especialment expressius.

-am

El diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana (el DIEC no conté sufixos) el defineix així: ‘sufix […] que significa “conjunt o gran quantitat de”, sovint usat en to despectiu’. La gràcia d’aquest sufix és, efectivament, el to. Mirem, per exemple, mossam (derivat de mosso o de mossa). Podem dir que és, ‘simplement’, un sinònim de jovent? O femellam: és una ‘multitud de dones’ i prou, com diu el DIEC? De cap manera! I el to? I la intenció? Això mateix podem dir de fraram lladregam, per exemple. El sufix -am aplicat a persones hi afegeix aquest matís burlesc, de mofa. I com que té aquest to informal, s’aplica molt sovint a conjunts d’objectes. Hi ha el cadiram, l’einam, el finestram, el paperam, el runam, el trastam… També, per aquella superioritat que exhibim sempre els humans, l’apliquem als animals. I parlem de l’aviram, del conillam, de l’ocellam i fins i tot del xinxam, que sembla un personatge de dibuixos i és una munió de xinxes. Les plantes o parts de plantes també són aptes per a aquesta sufixació: hi ha l’herbam i el brossam o bé, en un bosc, l’arrelam, el brancam i el fullam. Fins i tot l’apliquem a parts del cos, d’animals o de persones: una fera ben proveïda de banyes té un bon banyam. I d’una bèstia escorxada se’n treu el budellam. I ara, atenció: les mamelles voluminoses formen el mamellam, però si voleu assuaujar l’impacte teniu el sinònim pitram. Heu vist, quina gradació tan precisa? Els sufixos permeten floritures com aquesta. O com aquesta altra: el diccionari diu que fullam fullatge poden ésser sinònims, però si n’haguéssiu de triar un per a un poema o un llibre de text, no triaríeu el segon?

-alla

El sufix -alla té, si més no, dos significats: un de formal i un d’informal. Per una banda, vol dir ‘acció i efecte de’. Per això, de riure formem rialla, per exemple. I així tenim deixallaendevinallarevifalla, troballa, etc. Però també vol dir ‘conjunt o gran quantitat de’ i aquest és el significat que m’interessa, perquè ací el sufix és d’una gran plasticitat. A qui se li devia acudir, per exemple, que una colla de peixos menuts, tots movent el morro de por, se’n digués morralla? El sufix -alla  el fem servir també per a plantes o parts de planta: la ramalla, per exemple, és el conjunt de rames, sobretot tallades. Quan parlem de materials, la cosa ja es va degradant: o són molt menuts o són de rebuig. La ferralla, posem per cas, és el conjunt de ferros vells o per a llençar. La granalla i la llimalla també són metall, però reduït. En general, els noms d’objectes acabats amb -alla ens parlen de molta quantitat i poc valor. Vegeu, si no, la menudalla i la xavalla. O la xicalla, també aplicat a nens. Quan aquest sufix l’apliquem a les persones, entrem en un món que ens pot semblar inacabable. Si comencem pels que tenim més a prop, els parents, toparem de seguida amb la cosinalla i la nebodalla. Després, com ens passava amb els objectes, tenim les persones menudes, és a dir, els infants: la xicalla i la quitxalla (que n’és una deformació). A mesura que van creixent i es fan més ganàpies –però encara no adults–, trobem la jovenalla i la fadrinalla. I quan són adults, ens els trobem aplegats en col·lectius de gent que fa el mateix ofici, que pertany al mateix estament, etc. Hi tenim la comerciantalla, la pagesalla i també la carlinalla, la forasteralla, la senyoralla... Sembla evident que en aquests casos la denominació té un to burlesc, amb una certa intenció de marginar el grup. Però els autèntics marginats són els pobres i similars. El diccionari ens forneix mots tan políticament incorrectes com ara la pleballa, la gitanalla i encara la pobretalla o pobrissalla. Podem baixar un graó més avall? I tant, fins als rebutjats socialment: la belitralla (un belitre és un home dolent), la bordissalla, la bretolalla, la brivalla, la purrialla i uns quants més. Fins i tot canalla, que avui es fa servir com a sinònim de mainada, però que de primer volia dir ‘conjunt de cans o gossos’ i ‘gent menyspreable’.

-dissa

I per acabar, un sufix dringadís com pocs. Curiosament, no el trobareu a la llista de la Viquipèdia ni a gaires manuals de llengua. Vol dir, aproximadament, ‘acció intensa i repetida’, ‘multitud de’, ‘confusió de’… sempre amb la idea de ‘persistència’. Molt sovint els mots amb aquest sufix ens indiquen confusió de moltes coses: una barrejadissa o una escampadissa, o una esgarriadissa, una mescladissa i una remenadissa, posem per cas. També tenim accions ràpides com ara la corredissa i la voladissa. De vegades, són mots que no podem classificar, però sempre amb la idea de repetició persistent. Una demanadissa, una fregadissa, una ploradissa… Moltes vegades trobem aquest sufix en mots referits a crits o sorolls d’animals: la bramadissa de l’ase, la bordadissa de la gossada, la piuladissa o la refiladissa de l’ocellam, la udoladissa de la llopada. Però també serveix per a designar crits o sorolls de persones: la cantadissa, la cridadissa, la roncadissa, la xiscladissa, la xiuladissa… I, més civilitzadament, l’enraonadissa, la xarradissa o xerradissa... Així mateix, apareix referit a actes comesos amb més o menys força pels humans: una aixafadissa és una ‘aixafada de molts (Els gossos han fet una aixafadissa de flors!). I així mateix tenim l’arrencadissa, la cremadissa, la repicadissa, la rebregadissa… i la més coneguda: la trencadissa. Quan la violència ja augmenta tenim la llampegadissa i la tronadissa, per exemple. Però la violència de debò, implacable i cruel, és la humana: la degolladissa, la matadissa, la penjadissa, mots que si són als diccionaris vol dir que de tant en tant s’han fet servir.

Deixem-ho ací, amics. Una darrera cosa: si els nostres avantpassats ens van deixar recursos com aquest, tan dúctils, tan creatius, amb tantes possibilitats, fem-lo servir. Fem com Ramon Barnils: sufixem, si us plau.


Article publicat a VilaWeb el dia 31-10-2020


Podeu llegir tots els articles de ‘Ras i curt’


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Tres tics lingüístics dels nostres polítics

0

Aquest títol, que és un embarbussament involuntari, pretén anunciar simplement un tast d’uns quants ‘vicis’ lingüístics comuns a la majoria de polítics del nostre país. Són tres tics de l’anomenat català de plàstic, que té per resultat una expressió (i una comunicació) poc natural.

Per aconseguir una certa equanimitat, hem cercat la informació a Twitter, de manera que els missatges que hem revisat són tots, en teoria, elaborats, no pas espontanis. Hi hem inclòs polítics del País Valencià, de les Illes i del Principat que s’expressen en català. (Diguem, de passada, que ha estat una sorpresa decebedora de veure que algun conseller sempre piulava en espanyol; però bé, avui no hem vingut a parlar d’això.)

Els tres tics de què parlarem són el desdoblament masculí-femení, l’abús del possessiu i l’ús impropi de ‘des de’ al començament de l’oració. Som-hi.

Tots-i-totes

«Ací et faig entrega de l’Alta Distinció de la Generalitat que, des de hui, comparteixes amb 5.054.795 valencians i valencianes més» (Ximo Puig, president de la Generalitat Valenciana)

Heus ací un element que han combatut i combaten molts lingüistes i filòlegs, especialment els professors Carme Junyent i Gabriel Bibiloni: el desdoblament o ‘tots-i-totes’. Sembla inamovible i innegociable, però és tan forçat que de vegades fins i tot els màxims defensors se’n descuiden. Ho podem veure en aquest piulet del president Puig, en què diu ‘valencians i valencianes’ i, una mica més avall, ‘amics’, i no pas ‘amics i amigues’. És la contradicció entre l’artificiositat del desdoblament i la naturalitat de l’ús del masculí com a genèric, que la llengua (la nostra i les de l’entorn) tenia ben establert fins ara.

«Cal ocupar-nos d’aquesta matèria i fer de l’oportunitat un bé per a tots i totes» (Miquel Sàmper, conseller d’Interior de la Generalitat de Catalunya).

Coneixem casos precedents a Navarra, França, Itàlia, Holanda o Alemanya. Cal ocupar-nos d’aquesta matèria i fer de l’oportunitat un bé per a tots i totes.#COVID19

— Miquel Sàmper (@miquel_samper) October 15, 2020

El nou conseller d’Interior català ens dóna l’exemple amb què hem titulat aquest apartat: ‘tots i totes’. Aquest aparellament, tan escampat, ens hauria de fer pensar dues coses. En primer lloc, que com més se sent ‘tots i totes’ més poc se sent ‘tothom’, un mot que sembla que anem arraconant. I en segon lloc que, als anys vuitanta, la primera campanya de normalització de la llengua que es va fer al Principat (quan era una dona qui dirigia la política lingüística) tenia per lema ‘El català, cosa de tots’. Seria possible ara?

«A partir d’avui, els nins i nines de Balears comencen un curs especial i diferent» (Francina Armengol, presidenta del Govern de les Illes Balears).

També en el cas de ‘nins i nines’ sembla que tinguem la batalla perduda. Diuen que en una aula, quan el mestre deixa sortir al pati ‘els nens que hagin acabat la feina’, les nenes que l’han acabada no es mouen de la cadira. Me’n faig creus… Però bé, si llegim atentament el piulet de la presidenta Armengol, hem d’estar contents: comença dient ‘Retrobar-se amb els companys…’ i no diu ‘i les companyes’. No defallim.

«Totes les institucions, començant pel parlament, ens hem de conjurar per garantir els recursos i dotar de les millors eines possibles als i les professionals per al desenvolupament de la seva feina» (Roger Torrent, president del Parlament de Catalunya).

Totes les institucions, començant pel @parlamentcat, ens hem de conjurar per garantir els recursos i dotar de les millors eines possibles als i les professionals per al desenvolupament de la seva feina. pic.twitter.com/mW9PLfpBo2

— Roger Torrent 🎗 (@rogertorrent) September 10, 2020

La conseqüència més dissortada dels desdoblaments és que, com que allarga les frases, de vegades hom vol compensar aquest escreix amb estratègies que forcen la sintaxi sobre manera. Ací en tenim un exemple: ‘dotar de les millors eines possibles als [sic] i les professionals’. Tanmateix, per a evitar la feixuguesa de ‘els professionals i les professionals’ hi ha un altre sistema, que és la naturalitat: dotar de les millors eines els professionals. Ah, i una altra cosa: ací conjurar-se també és inadequat, perquè té un altre significat, però avui no hem vingut a parlar d’això, tampoc.

Possessius innecessaris o empobridors

«La Comunitat Valenciana s’assenta sobre una societat d’homes i dones que ha de ser respectuosa amb el seu entorn» (Mónica Oltra, vice-presidenta del govern valencià).

La Comunitat Valenciana s’assenta sobre una una societat d’homes i dones que ha de ser respectuosa amb el seu entorn, perquè el futur que construïm només pot basar-se en un progrés humà i econòmic sostenible i harmònic amb els bens i recursos naturals del planeta #9dOctubre pic.twitter.com/S5hMBlA4Do

— Mónica Oltra Jarque (@monicaoltra) October 9, 2019

Heus ací un cas típic d’un possessiu sobrer. Ningú que llegeixi aquesta frase no s’imaginarà que la vice-presidenta ens demana que ‘els homes i dones’ de ‘la Comunitat Valenciana’ siguin respectuosos amb l’entorn de la Vall d’Aran, per exemple. Per tant, ‘el seu’ hi és superflu: si diem que la societat ha de ser respectuosa amb l’entorn ho entendrem de sobres.

«Lluitem perquè avui i cada dia tothom visqui amb llibertat la seva vida, el seu amor, la seva sexualitat i la seva identitat» (Elsa Artadi, diputada i regidora de Junts per Catalunya).

L’abús del possessiu encara fa més mal d’ulls quan es repeteix unes quantes vegades, com en aquesta frase. És obvi que tothom viu ‘la seva’ vida, ‘el seu’ amor, etc. i no la vida i l’amor del veí. Si escrivim la frase amb naturalitat direm: …cada dia tothom visqui amb llibertat la vida, l’amor, la sexualitat(Un missatge optimista: la senyora Artadi ha escrit ‘tothom’ i no pas ‘tots i totes’. Ens en sortirem?)

«Pablo Mielgo continuarà com a director de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears […]. Avui el patronat de la Fundació de l’Orquestra […] ha aprovat la seva renovació» (Conselleria de Presidència, Cultura i Igualtat del Govern de les Illes Balears)

Aquest ús innecessari dels possessius té un altre efecte: condemna al silenci els pronoms febles. Quan hem de comunicar que un govern aprova la renovació d’un director, però ja n’hem dit el nom i no el volem repetir, tenim un recurs molt fàcil i molt genuí: el pronom en: Avui el patronat de la Fundació de l’Orquestra n’ha aprovat la renovació.

«Davant la persistència de la desigualtat, no es preveu una millora dels recursos per pal·liar els seus efectes més immediats» (Eva Granados, portaveu del PSC al Parlament de Catalunya).

Davant la persistència de la desigualtat, no es preveu una millora dels recursos per pal·liar els seus efectes més immediats. Bona anàlisi d’Emili Ferrer. 📊✍️Un pressupost menys social que el de 2010 via @el_triangle https://t.co/pTIsPkmPdm

— Eva Granados Galiano /❤️ (@Eva_Granados) February 26, 2020

Ja hem dit alguna vegada que el plàstic atreu plàstic. Per començar, a la frase de la diputada del PSC hauríem d’estalviar-nos el possessiu canviant-lo pel pronom en (per pal·liar-ne els efectes més immediats). Però, a més, ens hi trobem un altre element que encarcara els discursos i que els polítics solen estimar molt: l’abús de noms en lloc de verbs: ‘la persistència’ en compte de ‘persisteix’ i ‘una millora’ en lloc de ‘millorar’. I encara, posats a fer, podríem llevar-hi aquest ‘Davant’ inicial, que afegeix artifici al conjunt. Proposem, doncs: Quan la desigualtat persisteix, no es preveu de millorar els recursos per pal·liar-ne els efectes immediats.

‘Des de la CUP…’

Un tic que s’ha escampat molt aquests darrers anys consisteix a començar les frases amb la preposició ‘des de’ per fer-les impersonals. En aquestes construccions ‘des de’ no hi té cap valor, no vol dir res: simplement es fa servir per poder posar el verb en primera persona del plural. Expliquem-ho bé: en compte de dir ‘X fa això’, diuen ‘Des de X fem això’. Vegem-ne quatre exemples.

«Per això des de l’Ajuntament de Barcelona vam impulsar un pla de xoc de salut mental, dotat amb 1’5 M€» (Ada Colau, batllessa de Barcelona).

La pandèmia ens ha confrontat de ple amb la nostra vulnerabilitat emocional. El 49% de barcelonins/es van viure el confinament com una experiència dura o molt dura. Per això des de l’Ajuntament vam impulsar un pla de xoc de salut mental, dotat amb 1’5 M€.#SalutMentalPeraTothom

— Ada Colau 💜🌈🔻 (@AdaColau) October 10, 2020

En aquest piulet de la batllessa de Barcelona, si volem simplificar la frase hem d’eliminar ‘des de’ i fer concordar el verb amb el subjecte, que serà ‘l’Ajuntament de Barcelona’. És a dir, Per això l’Ajuntament de Barcelona va impulsar un pla de xoc… I si tant ens convé de mantenir la segona persona del plural, podem servir-nos d’un recurs ben simple: canviar la preposició ‘des de’ per la que hi correspon, que és ‘a’: Per això a l’Ajuntament de Barcelona vam impulsar un pla de xoc…

«Des de l’Ajuntament de Palma signam el Pla per a la Reactivació i Diversificació Econòmica i Social de les Illes Balears» (José Hila, batlle de Palma).

El batlle de Palma tampoc no defuig aquest recurs. La frase encara sembla més detonant perquè té el verb en present (cosa lògica si vol aprofitar la immediatesa del piulet). Això ens fa pensar que potser té una intenció diferent de la del piulet d’Ada Colau i que ‘Des de l’Ajuntament de Palma’ és merament una indicació de lloc. Hauria estat més natural, doncs, A l’Ajuntament de Palma signam el Pla per a la Reactivació…

«Per això des de l’Ajuntament de València tenim en marxa un Pla de Recuperació integral per a València» (Joan Ribó, batlle de València)

Per això des de l’@AjuntamentVLC tenim en marxa un Pla de Recuperació integral per a #València basat en el consens i en la col·laboració de tota la diversitat social de la ciutat. #9Octubre pic.twitter.com/cYlauOm3Ci

— Joan Ribó (@joanribo) October 9, 2020

I també el batlle de València cau en el parany artificiós del ‘des de’ introductori. Com en els casos anteriors, guanyarem naturalitat si eliminem ‘des de’ i diem …l’Ajuntament de València en marxa un Pla de Recuperació o bé a l’Ajuntament de València tenim en marxa un Pla de Recuperació.

«Des de la CUP hi serem» (Mireia Vehí, diputada de la CUP al congrés espanyol)

No podíem acabar aquest article sense la frase que el Polònia ha fet tan coneguda. D’una manera natural, podem de dir La CUP hi serà. I si volem preservar el ‘nosaltres’, La gent de la CUP hi serem o Els de la CUP hi serem (‘Els de la CUP’?, ‘Les de la CUP’? Uf, avui deixem-ho ací).


Article publicat a VilaWeb el dia 17-10-2020


Llegiu també:
Català de plàstic
Per què els verbs són el motor del català?


Podeu llegir tots els articles de ‘Ras i curt’


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Una llengua que no te l’acabes

2

El català, com totes les llengües, s’ha anat construint a còpia d’afegir mots quan apareixien ‘conceptes’ nous. Però tot sovint no és que inventem ‘conceptes’, sinó aspectes d’un mateix concepte. Per exemple, podem dir que ‘trencar’ és un concepte, però ‘trencar amb violència’ o ‘trencar parcialment’ o ‘trencar longitudinalment’ són matisos de ‘trencar’. Doncs bé: els catalans que han viscut abans que nosaltres han cregut que cadascun d’aquests aspectes es mereix un mot diferent. Això és la precisió lingüística, un àmbit certament apassionant.

Com tants aspectes de la llengua (de les llengües), aquests darrers decennis l’art de precisar ha perdut pistonada, de manera que aquell tresor lèxic que havíem anat acumulant durant segles i segles sembla que es vagi enxiquint. Això no vol pas dir que no es pugui recuperar, car les paraules que cauen en desús no han pas desaparegut i, doncs, encara poden reviscolar. Per això cal que siguem conscients de la riquesa que teníem i fer l’esforç de recobrar-la.

Ara anem al gra i tornem a l’exemple. Tots sabem què vol dir trencar (o rompre): ‘fer trossos o fragments una cosa dura per l’acció d’una força’. Si baixa un corrent d’aigua pot trencar el mur de la presa; si amb les mans fem pressió en una nou, també la trencarem; i si d’una fusta en volem fer trossos per encendre foc, també l’haurem de trencar. L’acció és la mateixa, el mot trencar (o rompre) ens pot servir en tots tres casos, però els nostres avantpassats van decidir que les parets s’esbotzaven, les nous les esclafàvem i les fustes les estellàvem. Per a acabar-ho d’adobar, no a tot arreu es diu igual (per exemple, esbotzar es diu esbutzar en alguns indrets i desbutzar en alguns altres), de manera que la quantitat de termes encara augmenta.

Voleu parlar amb precisió? Doncs avui us convidem a veure totes les cares de la trencadissa.

Per dir ‘fer trossos menuts’, tenim tots aquests verbs:

esbocinar: en general, vol dir fer bocins, és a dir, trossos petits de qualsevol objecte sòlid. Tant es pot esbocinar un paper com un plat, mentre sigui trencat (o esquinçat) en bocins.

esmicolar: ‘desfer en miques, en bocinets menudíssims’, diu el diccionari. De fet, podem esmicolar sense trencar (per exemple, una molla de pa), o bé trencant (un càntir, un plat…).

estellar o asclar: convertir una fusta en trossos petits. Una estella és un fragment de fusta tallada al llarg, de les que fem servir per encendre foc; i una ascla és una estella grossa.

Si parlem de ‘trencar, o trencar-se, parts del cos’, la nostra llengua ens forneix tot de verbs que no han de menester gaires presentacions:

camatrencar

captrencar

cuixatrencar (també escuixar o escuixolar)

esmorrar –de morro–, que vol dir ‘rompre la cara’.

Hi ha tota una colla de verbs que fan referència als ‘trencaments amb una certa violència’. Heus-los ací:

esbotzar, esbaldregar o rebentar: obrir amb una força feta de fora estant. Els bombers esbotzen les portes quan han d’entrar de pressa en un pis, però també es pot esbotzar una presa per la força del riu.

esportellar: obrir portell, és a dir, fer un forat en un mur, una tanca…

esberlar o fendre: obrir per una línia de mínima resistència d’un objecte, seguint-ne les fibres. Es pot esberlar una canya, una síndria que ens cau a terra, una roca, el glaç… Una esberla és un tros desprès d’una cosa esberlada.

esclafar: en general, trencar una cosa amb una pressió forta. Podem esclafar una fruita seca o un ou, per exemple.

esqueixar: principalment, vol dir esquinçar, però quan una branca es trenca i se separa de la planta de què forma part també diem que s’esqueixa. Un esqueix és, doncs, un fragment de tija o de branca que s’introdueix a terra perquè hi arreli.

Després hi ha els verbs referits a l’acció de ‘trencar parcialment’, és a dir, ‘trencar solament una part d’un objecte o una superfície’. Ací és potser on la precisió s’esmola més:

escantellar, o descantellar, o escantonar, o escrostonar: trencar els cantells d’un objecte. Els paletes escantellen maons quan no els necessiten sencers, hi ha mobles escantonats pels cops, hi ha voreres descantellades… El mot escrostonar, que té aquest significat, també vol dir arrencar la crosta de qualsevol objecte (o un vernís, o la pintura d’una paret, o l’engrut d’una superfície).

esvorellar, o esmorrellar, o desmorrellar: trencar un bocí de la vora d’un objecte. Les cassoles de terrissa s’esvorellen fàcilment.

oscar: fer una osca, és a dir, un buit en la línia de tall d’un objecte. De segur que heu vist ganivets oscats. Però, compte, un ganivet pot ésser que no talli perquè s’ha esmussat, és a dir, perquè el tall s’ha gastat, s’ha fet menys agut.

escabotar: trencar la cabota d’un clau o de qualsevol objecte semblant.

esbrocar: trencar el broc —d’un porró, per exemple.

Hi ha, per acabar, els verbs que ens parlen de ‘trencaments molt lleus’, tan lleus que gairebé no són trencaments, sinó obertures:

esquerdar: fer una esquerda, és a dir, una obertura allargada i estreta. Es pot esquerdar un sostre, una paret, un test, un vidre, etc.

clivellar, clevillar, cruiar: fer una clivella (o clivell o clevill o crui), és a dir, una obertura allargada, generalment poc profunda, per contracció –per exemple, a la pell, en una paret, en una escorça…

badar: tenir una obertura, com ara la de la punta d’unes sabates que han ‘treballat’ molt. El verb badar vol dir moltes més coses (es pot badar una flor, podem badar la boca o una bossa, o una finestra… o nosaltres mateixos contemplant un paisatge).

badocar: obrir-se una fruita, però sense separar-se’n les parts. De segur que tots heu vist figues que badoquen, amb la pell una mica oberta, però sense acabar de mostrar el dins.

esquerdillar: hi ha diccionaris que diuen que un esquerdill és una estella petita, però n’hi ha que ho defineixen com un ‘tros petit d’un cos dur que es desprèn en esberlar-se’. Per tant, esquerdillar-se el braç no seria pas esmicolar-se’l en esquerdills, sinó fer-s’hi una fractura incompleta (una fissura), en què s’ha desprès un tros d’os.

S’ha dit sovint que els inuits tenen moltes paraules per a dir ‘neu’, perquè els envolta tot l’any. Sembla que és una teoria falsa, però, sigui com vulgui, no sé com s’ha d’interpretar que els catalans tinguem tants mots per a parlar de la trencadissa…

Potser valdrà més que ho deixem estar aquí.


Article publicat a VilaWeb el dia 3-10-2020


Podeu llegir tots els articles de ‘Ras i curt’


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llengua i etiquetada amb , , , , | Deixa un comentari

El carro pel pedregar

0

antique wagon wheels | Old Wagon Wheel by SalsolaStock on deviantART |  Wagon wheel, Old wagons, Antique wagon

Els brins d’aquestes darreres setmanes, amics:

1. El carro pel pedregar


2. La plaga d’ells


3. Tots ells han retornat als seus domicilis


4. Jutges corcats


5. Llevat que no pugi prou


6. Escàs de paraules


7. A espaiet


8. Tenim tancat a Callús


9. Endiumenjats


10. Aplec de cabrioles


11. Me’ls prenen dels dits


12. D’aquella manera


13. Ni oblit ni per dóna


14. Quin pet bufat


15. El terrabastall m’ha deixondit


16. No t’estiguis de fer goig


17. Parlem a pler


18. Un bocamoll de pa sucat amb oli


19. No es pot dir mal que no surti l’animal


20. Gargalls i escopinades


21. Se’ls ha arronsat el melic


22. Tenir el fetge gros


23. Un esdeveniment circular del DIEC


24. De porc i de senyor, se n’ha de venir de mena


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Ictus o feridura?

1

Els brins d’aquestes darreres setmanes, amics.

Ictus o feridura

Vergonya, Ustrell, vergonya!

Què li darem, si tot és dat i beneït

I doncs?

No fotis!

Entrada o entrada?

Un trencall enrevessat

Pots comptar

La saben llarga els repatanis

La cançó enfadosa

Rebecs

Es pensa qui sap què

Treure el fetge per la boca

Fem mans i mànigues

Com s’enfilen

Si no ho veus, fes-t’ho mirar

Com aquell qui res

Val més el farciment que el gall

Esgarrinxades

No val a badar

Vatua l’olla

Fins quan teniu obert?


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

La graciosa, l’antena paranoica i les pedres a la basílica

0

En Cirereta, l’algutzir tan shakesperià de Molt soroll per res, és un personatge divertit. I una bona part de la gràcia és que parla sense saber ben bé què diu, és a dir, que, per donar-se to, gasta un lèxic que li sembla altisonant. I ve’t aquí que confon suspecte amb respecte (‘És aquest el suspecte que et mereix el meu càrrec?’), oficiós amb odiós (‘Les comparacions són oficioses’), discernir amb concernir (‘us voldria fer una confidència que us discerneix de molt a prop’)…

A la literatura, n’hi trobaríem més, d’exemples d’aquesta mena –que, al capdavall, no són sinó jocs lingüístics. I si observem el nostre entorn veurem un fenomen semblant: allò que la Gran Enciclopèdia etiqueta amb la denominació d’etimologa popular i que no és sinó un anostrament de mots poc habituals. Anostrar —fer nostre— en aquest cas, és modificar un mot desconegut per fer-lo semblant a un de conegut. L’escriptor Gabriel Janer Manila, a ‘Un metge que va parlar clar’, se serveix d’aquest recurs i ens presenta un marit que, preocupat perquè no pot tenir fills, se’n va a cal metge. I heus ací la resposta del doctor, passada pel sedàs del pacient: ‘Si vosaltres dos feis vida marítima [marital] i no teniu condescendència [descendència], o ella és esmeril [estèril] o vós sou omnipotent [impotent].’

De segur que, a hores d’ara, ja us han vingut al cap un reguitzell de mots d’aquesta mena. Un bon dia vaig pensar que potser a Twitter en podria aplegar uns quants i vaig demanar ajut amb un piulet en què evocava un conegut de Tuixén, a l’Alt Urgell, que deixa anar ‘anostraments’ l’un darrere l’altre, amb una capacitat creativa i espontània fenomenal. Un dia diu que s’ha pres una aspirina fluorescent, l’endemà mira com desmunten l’envestida de les obres i l’endemà passat explica que a la veïna li han hagut de fer la necessària per treure-li la criatura. No hi ha cap mot estrany que li faci ni pessigolles.

Doncs bé, aquest article l’he confegit amb els centenars de respostes d’aquell piulet. Us presento, doncs, un text col·lectiu, en què la meva feina s’ha limitat a triar i endreçar una mica les aportacions de la gent. Gràcies.


Els noms dels aparells de vegades són ben estranys. En Quim Monzó, per exemple, recorda quan hi havia les estufes catalèptiques (catalítiques), en David ens parla de les antenes paranoiques i l’escriptor i periodista Joan Rendé i Masdéu ens presenta les gavines telefòniques que sovintejaven no fa pas gaires anys. Com si fos La nit dels ignorants, la Marta ens demana si encara es planten jeronis i es fan servir gabinets a taula; i la Jose, que és del món de la taràntula, vol saber si ‘alegria’ va amb ela germinada, tal com li ha dit en Ramon. Per mandra d’obrir el diccionari, truca a la Montse, llicenciada en filosofia catalana, però ve’t aquí que no li agafa el mòbil, perquè ha anat a fer submarinisme amb la Judit, totes dues abillades amb el vestit d’ibuprofè (neoprè). Les acompanya l’Esther, que quan surt de l’aigua exclama: ‘Estic platònica.’ També se sent ben pletòrica la veïna de l’escriptora Margarida Aritzeta, que sembla una sífilis (Sílfide). Si fa no fa com l’amiga de la Peroy, que, a còpia de fer règim, va acabar ben esterilitzada. Esterilitzats o no, hi ha gossos vulgars i gossos amb pelegrí, ens recorda l’Odile.

La Lena vol saber quan recuperarem aquell bell costum de projectar les vies positives després dels viatges. Ah, viatjar! Ja veurem quan ho tornarem a fer… Però el cas és que, fins l’any passat, no ens estàvem de res: l’avi de la Neus ja fa temps que va anar a Oli Brut (Hollywood), que l’Eva ens recorda que és als Estats Humits. L’Olga, quan pugui, anirà a Budapets i en Santi travessarà la península, fins al Pont de Pedra (Pontevedra). La Conxita i la Fàtima no es mouran d’ací: l’una anirà a Sant Manat i l’altra, a Caldes de Montjuïc. Parlant de pobles i viles dels Països Catalans, la sogra d’en Jaume, de Crevillent, s’exclama cada vegada que ensopega amb una generació (gernació), és a dir, una gentada, com la que anys ha es congregava dia sí dia també a la comprativa de Berga, tal com ens recorda el cantant Titot. Ara ja no s’hi compra, a les cooperatives: tothom fa com la sogra d’en Xavier, que va a Can Bravo i al Metadona. Avui, si voleu muntar una cooperativa, haureu de demanar una suspensió, com la Mercè, o bé una salvació, com el doctor Gabriel Bibiloni. I si no us en sortiu, potser no tindreu cap més remei que fer com l’àvia de l’escriptor Xavier Mas Craviotto: anar a demanar cèntims a la caixa d’oros (presentant el carnet d’entitat, és clar).

I xerrant xerrant s’ha fet l’hora de dinar. Què us ve de gust? La mare de l’escriptora Tina Vallès ens proposa arròs balsàmic (basmati), però potser abans la Mosama ens prepararà una amanida d’advocats amb el formatge elemental d’en Maurici i els canapets de la Marta. I per beure? En Ramon s’encarrega de la graciosa, però si voleu una beguda esotèrica parleu amb la Neus. Un dinar com aquest, ens adverteix l’Oriol, hem de mirar que no ens faci diarrera, com li va passar a en Lluís Agustí, que semblava que li havien posat un supositori de nitroglicerina. I això si la cosa no empitjora i acaba en un còlic frenètic, com ens explica la nostra bibliotecària de guàrdia; sobretot, és clar, si teniu àcid únic, diu en Roger. Ah!, i si sou diabètics, ja sabeu que us hauran de mirar la bobina (albúmina), com a l’avi del gran divulgador científic Claudi Mans. Parlant de salut, és evident que com més grans ens fem, més patim dels ossos: qui no té mal a les verticals, com l’amic Jem Cabanes, té asiàtica com la Roseta; qui no té el marisc masegat, com l’Eva, té una hèrnia fiscal, com l’Anna… I després hi ha les malalties dels homes: així que es van fent grans, quants n’hi ha d’operats de la crosta, com ens recorda la Roser, que és infermera? I qui diu de la crosta, diu de la prostituta, com exclama en Miquel Strubell pare. Les dones no tenen aquests maldecaps, però en poden tenir de pitjors: en Jordi ens recorda la importància que les embarassades es facin coreografies i l’Erika Casajoana ens parla del risc d’un embaràs utòpic (ectòpic). Ep! I si us passa com en Josep M., que sospitava que tenia el colló-de-virus, aneu de seguida al CAP (si pot ésser amb visita concentrada, com sempre fa la Rossy Marley); si més no, que us prenguin la pretensió, apunta la Carla. I si de cas no fos res, us receptaran un Xocolatil (Gelocatil), com a la Neus, i avall que trona. Esperem que no us passi com al professor Virgili, que li hagueren de fer un pai-pai (bypass) al cor i va estar ingressat una bona temporada. Sort de l’engranatge que li va posar la Nurinan i les cures amb aigua exagerada d’en Ferran, que no mira mai prim amb els recursos públics. Ara, mal, allò que se’n diu mal, no hi ha res que en faci tant com les pedres a la basílica, ens diu el filòleg Isidor Marí. I en Màrius Serra, sempre tan precís, ho remata: a la basílica balear!

Bé, amics, anar parlant de malalties, veig que s’ha fet fosc. És hora de dir-vos, com l’ex-conseller Josep Huguet, ‘Voranit!’.


Article publicat a VilaWeb el dia 19-9-2020

Podeu llegir tots els articles de ‘Ras i curt’


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

‘Com cagalló per séquia’: les comparacions més iròniques del català

0

Un dels tresors de qualsevol llengua, probablement el més valuós, és la fraseologia, allò que anomenem ‘maneres de dir’. S’hi inclouen les frases fetes, les locucions, els modismes, els refranys… Si és tan important, la fraseologia, és perquè sol contenir expressions genuïnes que fan que una llengua es diferenciï de les altres.

Avui presentem un aplec fraseològic molt concret, que consta únicament de locucions comparatives, unides amb els nexes com i més (que). I de totes les locucions d’aquesta mena, n’he triat solament les que tenen un contingut més o menys irònic.

Fent la cerca he pogut comprovar que l’àrea del domini lingüístic que ha estat més productiva en aquest àmbit és el País Valencià. Per això moltes locucions les he extretes del Diccionari Normatiu Valencià (DNV), una obra que de segur que té defectes (com també en té el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans), però que té la virtut d’arreplegar moltíssimes locucions. Tanmateix, he consultat i aprofitat més eines, com ara el Diccionari de sinònims de frases fetes de Maria Teresa Espinal, la Paremiologia catalana comparada digital de Víctor Pàmies i el Diccionari català-valencià-balear d’Alcover i Moll. Tots contenen centenars de frases fetes i refranys i són essencials per a recuperar aquesta part tan bella i essencial de la nostra llengua.

Per a aquest article, hem comptat amb l’ajut de tres col·laboradors esplèndids: els periodistes de VilaWeb Josep Albinyana i Pau Benavent i el filòleg Francesc Esteve, que m’han ajudat molt a no perdre’m enmig de la immensitat. Moltes gràcies a tots tres.


Les comparacions són un bon ajut a l’hora de fer descripcions, físiques i psicològiques. Per això no és estrany que n’hi hagi de referides a parts del cos —especialment si són parts prominents—, com ara tenir un cul com una panera. Tampoc no ens ha de sobtar que n’hàgim creat per remarcar els defectes físics. Vegeu, per exemple, totes les maneres de dir sord que conté el diccionari Alcover-Moll: sord com una campana, o com una caldera, o com una pedra, o com un roc, o com una perola, o com una maça, o com una tàpia, o com un terròs, o com un suro. I el DNV encara hi afegeix sord com una rella (la rella és la peça de ferro que s’enganxa a l’arada per fer els solcs a la terra). És clar que també tenim dites dedicades a òrgans que funcionen bé. Per exemple, quan escoltem amb atenció fem orelles com pàmpols o bé ulls com taronges.

I, sense moure’ns del físic de les persones, hi ha comparacions que ens parlen de positures, habituals o esporàdiques. Potser heu sentit dir que algú camina dret (o encarcarat) com un ciri, o com un pal. Al País Valencià és viva la comparació tieso com un orgue, que el DNV esmena amb la versió normativa i rectificada: tes com un argue (un argue és un torn vertical on s’enrotlla una corda; vegeu-ne el dibuix del diccionari Alcover-Moll).

També trobem qui-sap-les referències a la gana, com ara tenir (o passar, o patir) més fam que Garró, tan viva a les terres del sud; o menjar més que una revolta de riu, que en alguns altres indrets és menjar com un bou (o com una llima). I si passem gana, pot ésser per motius econòmics, és a dir, perquè estem més pelats que el cul d’una mona.

Si fem referència als trets psicològics, un dels camps en què germinen més comparacions és la demència. Al País Valencià és molt corrent de dir que algú està com una carabassa (o, simplement, que està carabassa), igual com en alguns altres indrets diuen que està com un llum, o com un llum de ganxo, o que li falta un bull com a les guixes

També tenim comparacions per als espantats (com un ou entresuat), per als poc parladors (més eixut que l’espart) i per als no gaire fins (més bast que un forrellat de porquera); per als qui van de pressa (com el pet del dimoni) i els peresosos (més gos que un pont, més gandul que el jeure); per als garrepes (més agarrat que un xotis), per als qui causen molèsties (que donen més faena que un porc solt, o que una unça de cucs) i per als qui reclamen sempre la companyia d’algú (apegar-se com una llepassa, enganxar-se com una paparra, arrapar-se com una pitarra: trieu i remeneu). I encara, per als qui s’acaloren molt (més roig que un perdigot, o més vermell que un titot) i aquells a qui roda el cap (més marejat que un allioli). En fi, tots, en algun moment, hem actuat sense voluntat pròpia, portats per les circumstàncies o pels desigs d’altri; és quan passa això que diem que anem com cagalló per séquia.

En català tenim locucions per a situacions ben diverses. Per exemple, quan ens prenem les coses amb resignació, mirant de veure’n el costat bo, diem que val més això que una punyada a l’ull (o que una ensopegada). De vegades ens saturem i tenim dues opcions: o rebentem com una cigala o exclamem: «N’estic més fart que Mahoma de la cansalada».

Les coses ens poden anar bé: és quan tenim més sort que els que pengen; però també ens poden anar malament, tant que acaben com el ball de Torrent (o de Moixent, o de Parra) o com el rosari de l’aurora. De vegades ens escarrassem a canviar les coses i no ens en sortim. És aleshores que diem: «M’he quedat com fava, igual estic que estava.» Si no ens hi volem fer mala sang sempre podem trobar consol en aquella dita tan sàvia que ens diu que tot depèn de les circumstàncies: a voltes no és com a vegades.

En fi, avui potser ens hem distret, però segurament sense haver après res de nou, perquè tot això de les comparacions és més vell que la picor, o que anar a peu, o que cagar aponat (o ajupit), o que Matusalem


Article publicat a VilaWeb el dia 5-9-2020

Podeu llegir tots els articles de ‘Ras i curt’


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Una engruna de coratge

0

Heus ací els brins d’aquestes darreres setmanes, amics. Bon estiu!

Una engruna de coratge

El drama de la renúncia

Quan obrirem els ulls, amics?

Una aspirina fluorescent

Esterrecat i estamordit

Per molts anys, fills

Del bilingüisme passiu al monolingüisme nociu

Maneres de no dir «cutre»

Bocafí, camatort i panxabuit

Maneres de dir que es perden

10 maneres de no dir «no em rallis»

Dissortat i ullprès

Quan la llengua se te’n fot

Que Déu l’hagi perdonat

10 maneres de no dir «molar»

No és una cultura bilingüe

No rebassem, Cristina

Una cosa de no dir

A parir

Que la llengua no s’escoli

Cercabregues que diuen el nom del porc

La flaca dels disbauxats

Tan bon punt

10 maneres de no dir «guai»

El nas, el nas

Catalunya migpartida

Fal·lera capgirada

No ho tenim tot perdut

Girem-nos d’esquena a la recança

Ens hi veiem amb cor, de fer net?

No els crec

Qui la fa més llarga?

Que va per bé?

Sorolls de gent

Qui fa un bon nas

Espòiler o no

Carn? I ca!

Redundàncies del TN

No tan menors

No ho dèiem així?

Com engeguem a dida?

Et desheretaré

Com dormim?

La pedregada que veiem a venir

3 exemples de català de plàstic

Vells

La llengua del Carrefour

Això no és català

Pel temps que m’hi estaré, no m’hi escarrassaré

Va haver tensions i va trencar el carnet

Els dots i les dotes


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Això fa lleig

1
Publicat el 14 de juny de 2020

fotografies molestar lliures de regalies | Piqsels

Ací teniu els brins d’aquestes darreres setmanes, amics:

1. Això fa lleig

2. Prou ‘putos’ i ‘putes’

3. Més forts o més febles?

4. Em fa cosa

5. Com el veieu el cel?

6. Ferum i sentor

7. El brunzit i el xauxineig

8. Deler d’esdevenir

9. Tenim una cultura bilingüe?

10. Els gossos i les gosses

11. Llepafils

12. Delir-se de bon començament

13. A les palpentes

14. Girem cua

15. No ho tenim pas tot perdut

16. Refiar-se’n o fiar-se’n?

17. Desficacis bellugadissos

18. No n’heu de fer res

19. Tot d’un plegat

20. Fer-s’ho venir bé

21. Fem-nos-ho mirar

22. M’ho faré venir bé

23. Ben just feia dos pams

24. Perdurar en el temps?

25. Un, dos, tres, trau, botó

26. Per davant i al davant

27. Totes i totes

28. A què sap la iuna?

29. Passats uns quants dies

30. La saga i la nissaga

31. Follets recomanats

32. Negar malament


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Català per a confinats (6): la dièresi

0
Publicat el 14 de juny de 2020

Si no sabeu ben bé quan heu de fer servir la dièresi, tan sols cal que llegiu aquest breu article i que, en acabat, practiqueu.

De dièresis, n’hi ha de dues menes: la fàcil i la no tan fàcil.

La fàcil

La primera és la que posem damunt la U dels grups GÜE, GÜI, QÜE, QÜI per indicar que la U es pronuncia, és a dir, que no és muda: aigüera, següent, freqüent, qüestió, terraqüi, aqüífer, pingüins, bilingüisme.

D’aquesta dièresi, poca cosa cal que n’expliquem. Pensem, això sí, que ens trobarem mots emparentats l’un sense dièresi (perquè la U no va seguida ni de E ni de I) i l’altre amb dièresi. Per exemple: paraigua – paraigües, adequar – adeqüis.

La no tan fàcil

L’altra dièresi és la que escrivim quan es ‘trenca’ un diftong. Per no equivocar-nos hem d’esmolar una mica l’oïda. Vegem aquestes parelles de mots i escoltem bé com pronunciem les lletres marcades amb negreta: aire-llar; vuit-prodt; pau-tt; peu-pc; dius-drn.

Al primer mot de cada parella hi ha un diftong, és a dir, les dues vocals sonen juntes, en una sola síl·laba. En canvi, al segon mot el diftong es ‘trenca’, de manera que cada vocal pertany a una síl·laba diferent:

ai / re – / ï / llar
—vuit – pro/ d/ ït
—pau – t/ üt
—peu – p/ üc
—dius – di / ürn

Això també passa quan trobem una I o bé una U entre dues vocals. Generalment, la I o la U fan diftong amb la vocal següent. Però si el diftong es ‘trenca’, la I o la U resten soles.

—Lia – a / grï a
—dia – a / ta / pï a
—dia – pro / dï a

Quan ens estalviem la dièresi?

Hi ha uns quants casos en què, encara que es ‘trenqui’ el diftong, no hem d’escriure dièresi:

1) Quan hi podem posar accent, és a dir, quan la I o la U duen accent gràfic d’acord amb les normes. Això voldrà dir que de vegades dos mots emparentats s’escriuran l’un amb accent i l’altre amb dièresi. Per exemple, pha de dur accent perquè és un mot agut acabat en vocal més S; en canvi, psos no en pot dur i, per tant, va amb dièresi. Això mateix veiem en Lls – Llsabeneíem – beneïa, etc.

2) En els sufixos -isme i -istajudaisme, egoista, heroisme, altruista

3) Després de la major part de prefixos acabats amb vocal, com ara anti-, contra-, semi-, neo-, gastro-…: antiinflamatori, contraindicació, semiindustrial, neoimpressionisme, gastrointestinal…

4) En quatre temps dels verbs acabats en vocal + -ir:

infinitiu: produir, atapeir, desoir.
gerundiproduint, atapeint, desoint.
futurproduirem, atapeirà, desoiran.
condicionalproduiria, atapeirien, desoiries.


I ara, a practicar:

De pàgines d’exercicis per a practicar l’ús de la dièresi, en trobareu moltes a internet. Us n’hem seleccionades quatre:

Diputació de València: vídeo explicatiu.

Aula de català: teoria escrita i més d’una trentena d’exercicis.

Enxaneta: una colla de pàgines d’exercicis (a la columna de l’esquerra).

Itineraris d’aprenentatge: teoria i exercicis (cerqueu ‘dièresi’ a la columna de l’esquerra).

 

Article publicat a VilaWeb el dia 6 de juny de 2020


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Lliçons de rapaç?

0
Publicat el 23 de maig de 2020

Imatge

1. Lliçons de rapaç?

2. Fem un pensament?

3. La natura bramula

4. M’angunieja tanta lluentor

5. Esfarinats

6. Encomaneu o encarregueu?

7. Peça per peça

8. No fem el mico!

9. T’ho vols creure que dies ha que t’ho volia dir?

10. Hi pots pujar de peus

11. Fartar-se o afartar-se

12. Un dia l’any, sens dubte

13. Quin no ha tingut un dia crític?

14. Ara com ara cada dia a contracor

15. En tot i per tot


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Català per a confinats (5): les deu eines més potents de Softcatalà

0
Publicat el 23 de maig de 2020

Com ja hem explicat en algun altre article, la plataforma en línia Softcatalà ofereix un conjunt d’eines lingüístiques que, si les sabem fer anar, ens poden ajudar molt a l’hora d’escriure correctament. Aquestes darreres setmanes hi ha afegit unes prestacions molt específiques i útils: un separador de síl·labes, un conjugador verbal i dos conversors: el conversor de nombres en lletres i el conversor d’hora digital en hora ‘de campanar’. En aquest article hem aplegat les deu eines de Softcatalà que ens faran més servei per a millorar el nostre català. Som-hi.

1. Corrector ortogràfic i gramatical

Si treballeu amb un programa de processament de text que us marca mots incorrectes, deveu haver comprovat que no us acaba de servir. En oracions com ara ‘Arribaran alhora de dinar’, ‘No has vingut tant d’hora’ i ‘No hi son tots’, el nostre processador de text no ens marcarà cap errada. En canvi, el corrector de Softcatalà, sí.

Cada possible falta hi surt subratllada d’un color diferent segons la mena: vermell, si és ortogràfica; blau, si és gramatical; i verd, si s’hi pot fer cap millora estilística.

La potència del corrector es pot veure també en les opcions que té: ens diu si les formes verbals que fem servir són correctes o no segons la varietat geogràfica que hàgim triat (central, valenciana o balear); ens deixa elegir si hi volem els diacrítics fabrians o tan sols els que ha autoritzat el IEC; podem fer una tria d’aspectes gràfics com ara la mena de cometes o de guions, interrogant o exclamació inicials o no…

El corrector també es pot instal·lar com a complement de LibreOffice, Firefox, Chrome, Word, etc.

2. Traductor

La peculiaritat del traductor de Softcatalà és que no presenta una llista immensa de llengües com el Google Translate, sinó que ofereix les del nostre entorn: occità, castellà, aragonès, francès, portuguès i romanès.

Té diverses opcions, com ara remarcar els mots que no ha entès, traduir mentre escrivim o no, copiar el text…

El traductor de Softcatalà es basa en el projecte de programari lliure Apertium.

3. Diccionari multilingüe

El diccionari multilingüe ens dóna traduccions (i definicions) a l’anglès, al francès, a l’espanyol, a l’alemany i a l’italià. Simplement, hi heu d’escriure el mot i automàticament es desplega una llista amb les traduccions a totes aquestes llengües. La llengua d’origen, la trieu vosaltres.

Pot traduir mots solts o bé construccions (per exemple, hi podeu cercar ‘aigua’, ‘corrent’ i també ‘aigua corrent’).

4. Diccionari de sinònims

El diccionari de sinònims, servei basat en el programari lliure OpenThesaurus, és molt fàcil d’emprar: simplement, hi escrivim el mot que ens interessi i l’eina ens ofereix totes les solucions. Clicant damunt cadascuna en veurem més sinònims, fins que trobem el mot precís.

5. L’hora en català

Aquest és un dels serveis que ha estrenat Softcatalà fa pocs dies. Quan hi escrivim l’hora en xifres (per exemple: 10:32), ens la dóna en lletres, en tres sistemes: el de rellotge (‘les onze menys vint-i-vuit minuts’), el de campanar (‘dos quarts i dos minuts d’onze’) i el de campanar tradicional (‘dos quarts tocats d’onze’).

Els sistemes horaris de rellotge i de campanar que ens ofereix aquesta eina segueixen la descripció de la Gramàtica essencial de la llengua catalana (IEC).

6. Separador i comptador de síl·labes

Un altre servei nou de Softcatalà és aquest separador de síl·labes. Simplement, hi escrivim un mot o una seqüència de mots i l’aplicació ens els separa en síl·labes i les compta. A més, ens dóna una informació cabdal per si volem escriure poemes: el recompte poètic, és a dir, el nombre de síl·labes tenint en compte la mètrica catalana. Si hi escrivim més d’una ratlla, desglossa el recompte línia a línia en una taula.

En aquesta mateixa pàgina, Softcatalà ens explica d’una manera ben detallada la manera de comptar síl·labes i els criteris per a partir mots a final de línia.

Per a confegir aquesta eina, els autors s’han fonamentat en obres diverses, com ara l’Ortografia catalana (IEC) i el Manual d’estil. La redacció i l’edició de textos.

7. Nombres en lletres

Un altre servei nou de Softcatalà. Introduïm-hi una xifra i, immediatament, la veurem escrita en lletres. Pot ésser tan llarga com vulguem, fins i tot amb decimals. I això no és pas tot: veurem com s’escriu en masculí i en femení; també en veurem les formes ordinals; i, de cada forma, si escau, la versió oriental (català central) i occidental (valencià). Però encara més: cadascuna d’aquestes versions les podem sentir pronunciades. I per acabar-ho d’adobar, la xifra ens apareix també en numeració romana.

Per si no n’hi hagués prou, si al costat d’una xifra hi escrivim un símbol monetari, sabrem a quina divisa equival (lliura esterlina, dòlar dels EUA, etc.) i també el nom de la fracció monetària (penic, centau, etc.).

8. Conjugador verbal

Qualsevol qui escrigui en català hauria de tenir aquesta eina a l’ordinador, sempre a l’abast. És una altra novetat de la plataforma i té un ús molt i molt simplificat. Ens apareix un rectangle on podem escriure un verb, cliquem ‘cerca’ i ja està: se’ns desplega tota la conjugació. La pestanya activada d’entrada és la de l’indicatiu, però al costat hi veureu les del subjuntiu, l’imperatiu i les formes no personals.

El conjugador integra les principals variants geogràfiques (central, valencià i balear). Ah, i una cosa important: el mot que hi entrem no cal que sigui l’infinitiu. És a dir, que si ens trobem una forma verbal que no sabem ben bé a quin infinitiu correspon, el conjugador ens ho trobarà.

9. Catalanitzador

Amb el Catalanitzador —el nom ja ho diu tot—, el vostre ordinador parlarà català. És a dir, és un programa que aplica els canvis de configuració, els paquets de llengua i els correctors ortogràfics necessaris perquè pugueu navegar i treballar en català. Serveix per a Microsoft Windows i per a Apple macOS. Quan s’executa, el Catalanitzador analitza automàticament els canvis que cal fer i, en un procés guiat, els aplica sense que us hàgiu de preocupar de res més.

En la versió per a Windows, el Catalanitzador instal·la paquets oficials d’idioma de Microsoft Office, d’Internet Explorer, d’Adobe Reader, etc. Així mateix, configura el català com a llengua de navegació, com a llengua del sistema i com a llengua d’escriptura. En la versió per a Mac, instal·la el corrector ortogràfic i posa el català com a llengua de navegació.

10. Llista d’aparells en català

El darrer servei que presentem és una guia d’aparells configurats en català o bé que tenen corrector ortogràfic en la nostra llengua. En aquest moment, Softcatalà n’ha aplegats més de cinc-cents i l’usuari pot proposar d’afegir-n’hi. La llista inclou calculadores, lectors de llibres electrònics, mòbils, navegadors GPS, rellotges, reproductors multimèdia, tauletes i televisors.

La llista ens ofereix la informació bàsica de cada aarell, que podem veure ampliada clicant damunt el nom de l’aparell.

Podem cercar els aparells directament en un cercador i també hi ha la possibilitat de filtrar la cerca per sistema operatiu, mena d’aparell i fabricant.

Amb tota aquesta colla de programes i serveis, el qui no escriu en català (i en català correcte) és perquè no vol.

Article publicat a VilaWeb el dia 23-5-2020


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Com més serem, més riurem

2
Publicat el 10 de maig de 2020

Leadership: Should Leaders Laugh often and much ?

1. Com més serem, més riurem

2. Enquesta sobre el-la grip

3. De color de gos com fuig

4. Per molts anys: ho comencem a dir bé

5. Dorm arrupit i amb les cames arronsades

6. Ni millor ni pitjor, diferent 

7. Poti-poti escarransit 

8. Sembla que s’ha eixorivit 

9. Sans i estalvis 

10. Moixaines cobejades 

11. Anar escanyats de temps

12. Engeguem-ho a rodar 

13. Els grans rai… Els petits, són de plànyer 

14. Llengua oblidada 

15. Blegats 

16. Estiguem amatents 

17. Com sona ‘tests’? 

18. No somnieu truites 


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Sortir amb un ciri trencat

2
Publicat el 18 d'abril de 2020

'Ciri trencat - poesia visual núm. 123', de Toni Prat

Ciri trencat – poesia visual núm. 123, de Toni Prat

Els brins de la quinzena, amics:

1. Sortir amb un ciri trencat

2. Quin dia fas els anys?

3. No demandem tant

4. Per què és LA Covid-19?

5. Fent i desfent es fa l’aprenent

6. Qui tatxa síndries?

7. Un trencacolls ferreny

8. Netejar, però com?

9. La trepa que salpica

10. Quan li ha vist el senyal diu que és mascle

11. Fil a l’agulla amb mà de ferro

12. Flist-flast i sorolls de tota mena


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Ronya, quisca i engrut

2
Publicat el 4 d'abril de 2020

http://www.alzina.cat/aluzina/wp-content/uploads/ni%C3%B1o-basura.jpg

1. Ronya, quisca i engrut

2. La gatzara del rabiüt

3. Tot just emmetzinat

4. Golfes rentables

5. Un gat vell que hi té la mà trencada

6. Hignorància hasimètrica

7. Passar-ne ànsia

8. Afalacs

9. Com més grans, més animals

10. Esposats i emmanillats

11. Per què posem cara?

12. Com es pronuncia Covid?


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.