Finalment he pogut llegir Descolonitzar la ment, tot un clàssic entre nosaltres, si hem de fer cas de les vegades que el citem, i ho és amb motiu.
Sobre la petició de Carles Riba al congrés internacional del PEN el 1938:
“Demanar paper una setmana abans que comenci la retirada de l’exèrcit republicà ¿és un gest de bogeria o, contra el feixisme, és l’arma de l’esperança contra tota esperança?”
Carles Torner a Com ser ambaixador d’un país sense ambaixades
“Els traductors són els herois ocults de la literatura, els instruments sovint oblidats que fan possible que les diferents cultures puguin comunicar-se i entendre que, des de qualsevol racó del món, tots vivim en un sol món.”
Carles Torner a Com ser ambaixador d’un país sense ambaixades
Per una sèrie d’atzars i de casualitats, el ciberespai m’ha deixat a la vista, justament mentre llegia el volum de memòries de Carles Torner Com ser ambaixador d’un país sense ambaixades —però del llibre ja en parlaré un altre dia—, una intervenció que em va tocar fer, fa una quinzena llarga d’anys, com a director de la Institució de les Lletres Catalanes i en nom també de l’Institut Ramon Llull, sobre les polítiques de traducció de la Generalitat.
Divendres rellegia els versos de Verdaguer que, des del cim del Canigó, ens expliquen i que ens encoratgen a perseverar, i l’endemà Pere Bosch publicava al Punt Avui una entrevista a Carles Torner on deia, entre altres coses, això:
