El català malparlat
Fa gairebé un any vaig escriure un article amb les errades més freqüents amb què topo quan sento parlar català. Ara hi torno perquè la tendència a equivocar-se està a l’alça.
Sobretot a la ràdio, continuo detectant l’ús erroni del verb “donar-se compte”, quan en català n’hi ha un de més senzill, o sigui “adonar-se”. Recentment, sempre a la ràdio, en lloc del verb “enxampar”, vaig sentir el verb “pillar”, que evidentment és propi del castellà. Per no parlar dels mots crossa “bueno”, “vale” i “pues”, uns calcs típics del castellà. Aquí es veu la influència tan forta d’aquest últim, ja que en realitat el català té els equivalents adients (respectivament, “bé”, “d’acord” i “doncs”).
Caldria, doncs, poc esforç per a mantenir viu el català. Si tothom el fes servir en el seu dia a dia, ja seria un gran pas endavant. Si no, seria una veritable llàstima perdre una llengua tan rica. De fet, el català té un cabal lèxic tan ample que n’hi ha prou amb desplaçar-se pocs kilòmetres per escoltar una parla diferent. Per exemple, del camp, a Lleida en diuen “tros”. Als Països Catalans podem trobar també variants lèxiques, com ara “re”, apòcope de la paraula “res” que es fa servir per donar un to més informal o per relaxar la pronúncia.
En definitiva, aquesta és una crida perquè no es malparli del català; en canvi, hem de defensar-lo i fer-lo servir més sovint. Només si en reivindiquem l’ús, sortirà guanyant i sobrevivint. Tant de bo al final esdevingui una llengua oficial. Visca el català!
