Neigà

Descobrint les Illes Canàries

Arxiu de la categoria: Brussel·les

Al cor d’Europa

0

La trepidant actualitat político-electoral del moment ha posat en el punt de mira Brussel·les, seu provisional del govern legítim de Catalunya, i que abans d’ahir va rebre la visita de 45.000 catalans (segons la Policia belga) disposats a tenyir de groc i envair pacíficament els seus carrers… i el seu transport públic.

Per cert, que han cridat l’atenció les imatges amb revisors dels ferrocarrils belgues lluint un llaç groc en solidaritat amb els exiliats i presoners polítics catalans, un gest prohibit per segons quines funcions o professions aquí. Les diferències de lloc són ben evidents.

El dia 7, la gernació catalana va desplaçar-se en els tramvies i el metro de la capital. Una xarxa prou peculiar, inventora del concepte “pre-metro” i caracteritzada per la decoració en alguns dels seus murs i parets (també en façanes de la ciutat) de personatges del còmic belga, mundialment conegut. La nostra gent va pujar o baixar en alguna de les seves 4 línies i 59 estacions, batejades amb noms de belgues famosos (Jacques Brel o Eddy Merckx) o lligades a notícies molt tristes (Maelbeek/Maalbeek) i segur que van fruir d’unes instal·lacions i d’un servei prou acceptables. Aquest blocaire encara no ha tingut la sort de poder-ho fer, però tot arribarà.

[Imatges: façana (Pinterest); estació de Metro

Al cor d’Europa

0

Novament el transport públic ha estat l’objectiu de l’odi i la barbàrie. Molt ens temem que no serà l’últim despropòsit que patirem en aquesta Europa que, al contrari del que deia el poeta, ja és pobra, bruta, trista i dissortada, però que, en canvi, estimem amb un desesperat dolor. Però sabrem vèncer la por, superar les dificultats i defensar els valors de llibertat i tolerància que han fet que siguem el que som.

En record i homenatge a les víctimes de l’estació Maelbeek/Maalbeek del metro de Brussel·les i de l’aeroport de Zaventem.

 

Publicat dins de General i etiquetada amb , | Deixa un comentari

La via més fàcil

0

Brussel·les ha activat aquests dies un impressionant operatiu per tal d’evitar possibles atemptats terroristes. Fa tot just una setmana dels fets de París i la probabilitat de noves accions, la necessitat dels governs de ser més contundents i una certa paranoia (comprensible) entre la ciutadania ha portat a prendre espectaculars mesures, des de desplegar de forma ben vistosa mils de policies i soldats armats pels carrers de la capital belga fins a impedir concentracions de gent tancant centres comercials o, el que interessa en aquest bloc, el metro.

Els ferrocarrils subterranis són un blanc ideal per cometre salvatjades. Els mils i mils de persones anònimes que hi transiten per passadissos, escales i vagons són l’excusa perfecta tant per infiltrar-s’hi i executar l’acció com perquè els seus autors es facin fonedissos aprofitant la confusió creada, sinó és que s’uneixen voluntàriament a la llista de víctimes (allò que amb gran inexactitud denominem “immolar-se”).

Que el transport col·lectiu sigui un escenari fàcil per cometre atemptats ja va ser descobert fa anys per grups de radicals o de fanàtics i, desgraciadament, els darrers anys n’hem tingut dramàtics exemples. Recordem-ne alguns:

* El 1995, una secta anomenada Aum Shinrikye (liderada per un sonat que es feia dir “Crist”) va ruixar amb gas sarin cinc línies del metro de Tòquio, causant 13 morts i 1.100 ferits, majoritàriament per irritacions oculars.

* El 2004 es van produir els atemptats de l’11-M a quatre trens de rodalies de Madrid. Com és sabut, a part del balanç de víctimes innocents provocat, van tenir una gran transcendència en els esdeveniments polítics d’aquell moment. Van ser obra d’una cèl·lula d’Al-Qaida (alguns però ho van negar…).

* El 2005 li va tocar rebre al metro de Londres: tres bombes en altres tres vagons van provocar la mort de 56 persones i en van ferir altres 700. La mateixa internacional del terror n’estava al darrera.

* El 2010, en fi, un grup txetxè va tenir la pensada de col·locar bombes a dues estacions del metro de Moscou, entre elles l’emblemàtica de Park Cultury. El resultat, 35 morts i 33 ferits.

La llista, malauradament, podria ser més llarga incloent molts altres fets d’una menor gravetat o transcendència informativa. Podríem recordar també la notícia de la desarticulació d’un grup paquistanès que pretenia atemptar al metro de Barcelona el 2008.

Agafar el metro és més insegur avui en dia? Probablement, però no més insegur que el món en general. Com cal fer-hi front per evitar o minimitzar aquest tipus d’accions? És clar que no amb mesures tan dràstiques i a cap calent, que només creen més sensació d’inseguretat (el metro de Brussel·les tornarà a funcionar aviat, com és lògic), però tampoc abaixant la guàrdia. És eficaç posar controls en uns transports usats per tanta i tanta gent cada dia? El debat llibertat-seguretat, tant present des de fa més anys als avions, està servit.

[Imatge: atemptat del metro de Tòquio; www.telegraph.co.uk]

 

Via Tintín (6: vigileu les carteres)

0

És una llàstima que a El ceptre d’Ottokar no aparegui cap referència ni ferroviària ni tramviaire, perquè l’escenari en què es desenvolupa l’acció (el fictici regne de Sildàvia), paradigma de l’Europa balcànica, demana almenys un mitjà de transport comme il faut: potser un antiquat tramvia amb pantògraf, tan típic d’aquelles contrades, o, per què no? l’Orient Express.

El següent àlbum de la sèrie, El cranc de les pinces d’or, famós per l’aparició del capità Haddock i el seu vocabulari, tampoc és gaire fructífer amb el tema que ens ocupa. Jo només he sabut trobar una referència a una “estació del Nord” (de trens o d’autobusos?) mentre el nostre protagonista és a Bagghar, el gran port de la costa del Marroc. Gran port en la imaginació d’Hergé: tal ciutat no existeix a la vida real.

440px-Brussel_984_-1-

A L’estel miseriós, res de res. No serà fins a El secret de l’Unicorn on hi trobarem un transport real en una ciutat real: dues referències (al guió, no en dibuix) al tramvia de Brussel·les, si considerem que Tintín viu a la capital belga, a jutjar per les pistes que ens dóna algun àlbum en aquest sentit. Curiosament, les dues vegades que apareix el tramvia, per imperatiu de la trama se’l relaciona amb el robatori de carteres. El tramvia, en segons quines èpoques o circumstàncies, com en tota aglomeració de gent, és especialment procliu a la proliferació de pickpockets. A casa nostra ja en parlava un conegut cuplet:

Fer viatges en tramvia és la mar de pintoresc
i qui tot sovint hi puja… ja està fresc!
L’ull de poll un us trepitja, us insulta el cobrador
i els diners us pren un raffles… d’ocasió.

Un altre tramvia, se suposa que també de Brussel·les, NELS_-_BRUXELLES_-_Gare_du_Midireapareixerà ara dibuixat a Les set boles de cristall. Parlem-ne una mica. El tramvia va aparèixer a la capital belga l’1 de maig de 1869. Totalitza 19 línies i 215 quilòmetres de vies, però n’havia arribat a tenir 241 el 1945 (tres anys abans que la publicació de Les set boles de cristall). La consistent xarxa de transports brussel·lesa es complementa amb diverses línies de metro, famós entre més coses per les seves estacions decorades amb personatges de còmic. També de Tintín, lògicament. En una altra ocasió ens hi referirem amb més calma.

440px-Metro-halleepoortEl que caracteritza la relació entre el tramvia i el metro d’aquella ciutat és el concepte de “pre-metro”: un servei bàsicament a nivell de carrer (tramvia) que discorre ocasionalment per túnels (metro) a les zones de mobilitat més problemàtica. Encara que va aparèixer el 1958 (en ocasió de la celebració de l’exposició universal es va construir un túnel tramviari a la cèntrica Gare du Midi), el pre-metro projectat i executat com a tal va ser inaugurat pel rei Balduí el 1969 (tram De Brouckère-Schuman). És una intel·ligent solució que aprofita els avantatges d’ambdós mitjans de transport i que posa de relleu, una vegada més, l’interès amb què l’Europa seriosa es pren els temes de mobilitat. Sens dubte un transport ràpid, còmode i eficient. I segur, malgrat l’aparició d’algun raffles inoportú.

(continuarà)

[Imatges, de dalt a baix: primeres vinyetes de Les set boles de cristall; antic tramvia preservat al Museu del Transport Urbà, la Gare du Midi els anys 20, estació de pre-metro de Porte de Hal / Hallepoort; foto autor i Wikipedia]