Bloc de notes

Arxiu de la categoria: autodeterminació

Reflexions entorn la investidura de Sánchez

0

Trobo que les reflexions d’en Roger Castellanos són molt encertades.

Primera, d’acord que ens volen culpar de la seva intransigència: “si no dones suport a Sánchez, permets que governi la dreta”. Doncs no: són ells que prefereixen que governi la dreta abans que reconèixer el dret a l’autodeterminació.

Segona, el determinisme en què sembla que es basa l’anàlisi d’ERC és, en el millor dels casos, confondre les ganes que passi una cosa amb les dades que n’indiquen la probabilitat que realment passi.

I tercera, comparteixo els tres punts per reconduir la situació provocada pel suport d’ERC: no acceptar rebaixes de plantejaments, reactivar la mobilització popular i no facilitar la governabilitat de l’Estat.

Pau, amnistia i autodeterminació

0

Un altre article d’en Xavi Oca al Punt.

La reacció popular a la sentència del judici contra l’inde­pen­den­tisme català ha dei­xat clara la capacitat d’organització i mobi­lit­zació d’un poble que, dia rere dia, a còpia de bas­to­na­des, abu­sos i humi­li­a­ci­ons, pren més i més consciència.

aques­tes for­ces seguei­xen essent inca­pa­ces de fixar i des­ple­gar una estratègia unitària de rup­tura.

…el movi­ment repu­blicà creix i s’enfor­teix quan es con­fronta a un règim cor­rupte, auto­ri­tari i deca­dent, incapaç de donar res­pos­tes a les deman­des i neces­si­tats de la ciu­ta­da­nia i de les naci­ons ocu­pa­des, quan denun­cia i afe­bleix els oli­gar­ques de l’Íbex 35, i quan es con­tra­posa al fei­xisme ram­pant pro­mo­gut per la dic­ta­dura finan­ce­ro­mediàtica.
…insis­tim en la neces­si­tat d’un pla d’acció coor­di­nat amb l’objec­tiu d’asso­lir les tres fites abans cita­des: pau, amnis­tia i auto­de­ter­mi­nació. Pla que hau­ria de regir el des­ple­ga­ment de les futu­res mobi­lit­za­ci­ons, l’actu­ació dins de les ins­ti­tu­ci­ons monàrqui­ques actu­als i la cons­trucció d’una nova ins­ti­tu­ci­o­na­li­tat repu­bli­cana.
Allò que dis­tin­geix una revo­lució d’una bullanga no és l’espec­ta­cu­la­ri­tat de les acci­ons o la bellesa de les pro­cla­mes, sinó la seva capa­ci­tat trans­for­ma­dora real: en una revo­lució s’asso­lei­xen fites con­cre­tes que modi­fi­quen de manera sig­ni­fi­ca­tiva l’estat de les coses, en una bullanga acos­tuma a fer-se bona la dita shakes­pe­a­ri­ana… molt soroll per no res!
Publicat dins de Dia a dia i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Manifest nacionalista

0

Aquesta tarda m’he llegit d’una tirada el llibre “Manifest nacionalista” que en Robert em va deixar la setmana passada.

El professor Ulises Moulines és filòsof i ha escrit un assaig en què reivindica el nacionalisme com una manera de posar en valor matisos, detalls i diferències que ens identifiquen com a nació i al mateix temps enriqueixen el que s’entén per Humanitat. Res a veure amb el nacionalisme de nazis i feixistes.

Valora el nacionalisme com un fenomen cultural profund i no pas una moda passatgera i es queixa del dèficit conceptual i metodològic que veu en el tractament habitual del nacionalisme. És clar, ell és un teòric de la ciència i troba a faltar “rigor de laboratori”, podríem dir, a les anàlisis que es fan. A mi també em sembla que en el camp de les humanitats o les ciències socials es fa difícil entendre’s amb altra gent perquè cadascú dóna als mots sentits diferents dels que els mateixos mots tenen per a altres (començant pel mot “nació”).

Com que Moulines està a favor de la màxima diversitat possible a l’univers, per això mateix està a favor del que ell entén per nacionalisme. De fet, el seu text és una defensa d’una cosa de la qual em sento molt a prop: el nacionalisme internacionalista –que no és un joc de paraules, diu ell, sinó una visió constructiva d’un problema sovint mal plantejat. Defensar els matisos propis de cada nació, posar en valor els trets que són particulars de cada poble, col·laboren a l’enriquiment -o al menys a la no pèrdua- de la diversitat cultural que caracteritza l’espècie humana. Igual que defensem que no desapareguin les balenes o determinats insectes de la selva, també hauríem de defensar l’existència de les nacions en tant que representen evolucions que enriqueixen el concepte d’espècie humana.

En el llibre analitza què es pot entendre per nació i afirma entre altres coses que és un abús denominar «nacionalisme» el que de fet és un imperialisme camuflat -o no- (que ell anomena «hegemonisme»). El problema és el que deia abans: en el món de les ciències socials sembla que els conceptes només volen dir allò que qui els fa servir vol que vulguin dir.

El professor Moulines és una d’aquelles llumeneres que en altres circumstàncies tindríem la sort de tenir a Catalunya. Va néixer a Veneçuela fill de pares catalans que van haver de fugir a l’exili i ara és catedràtic a la universitat de Múnic.

Publicat dins de Dia a dia i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Setmana febril

0

Dies convulsos, els d’aquesta setmana. Marxes, manis, concentracions i també barricades. Avui hem anat a davant dels Jutjats per mirar de fer pressió perquè deixessin anar cinc companys detinguts. N’han deixat anar quatre.

Aquests dies l’Estat espanyol està mostrant tota la seva mala llet. No recordo si ja ho havia escrit abans però aquests darrers mesos, i sobretot aquests últims dies i setmanes, estic canviant la meva opinió de l’Estat espanyol; o de les forces que el governen, si es pot dir així. Hi veig una colla de fanàtics que no estan disposats a cedir res de res; són ells o nosaltres. Són com el marit masclista que no entén de cap manera que la seva dona pugui pensar pel seu compte i encara menys tenir iniciatives personals; prefereix matar-la quan ella li exigeix el divorci abans de reconèixer que ha fet malament de maltractar-la. Potser ni tan sols és conscient que l’ha maltractada però prefereix matar-la abans de pensar-hi i admetre que una dona es pot afartar d’ell i anar-se’n. Potser després del rampell, quan s’adona de la bestiesa que ha comès, se suicida, però llavors ella ja és morta.

Per altra banda, crec que ha quedat clar per a la majoria que no hi ha res gratis, i que si volem la república ens l’haurem de guanyar. Caldran sacrificis, siguin físics o mentals o econòmics o potser tot plegat, però en caldran. Una cosa que veig i em preocupa és que sembla que anem cap a un atzucac: veig la gent (al menys la que tinc al meu voltant) disposada a fer aquests sacrificis, amb ganes de sortir al carrer i lluitar, fer el que calgui, però per altra banda estem desemparats de lideratge polític. No veig cap persona ni grup disposat o amb capacitat de prendre les regnes d’una estratègia que ens porti cap endavant. Això genera frustració. També em pregunto si calen lideratges. Què s’entén per lideratge? Som al començament (?) d’una revolta (serà la definitiva??) i tots els processos revolucionaris són caòtics, d’acord, i potser és només qüestió d’esperar, però em posa neguitós no veure cap a on anem. Sí que veig cap a on volem anar, la nostra destinació, però no veig la via ni les parades d’entremig.

O potser m’equivoco i tampoc no sabem on volem anar perquè cadascú entén “autodeterminació” a la seva manera. La política no és pas cap ciència exacta, on cada mot significa sempre una cosa concreta acceptada per tothom.

Publicat dins de Dia a dia i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Marxa per la Llibertat

0

Ahir i avui m’he afegit als primers trams de la Marxa per la Llibertat. Ahir dimecres vaig caminar de Salt fins a Sils amb una colla de gent. Molta colla.

[googlemaps https://www.google.com/maps/embed?pb=!1m28!1m12!1m3!1d151755.4221792913!2d2.6783725344322966!3d41.88649447006091!2m3!1f0!2f0!3f0!3m2!1i1024!2i768!4f13.1!4m13!3e0!4m5!1s0x12bae7377a9bdabb%3A0x8558c573ac9d7399!2sAjuntament%20de%20Salt%2C%20Pla%C3%A7a%20de%20Lluis%20Companys%2C%20Salt!3m2!1d41.9747905!2d2.7926007999999998!4m5!1s0x12bb2187315acc0b%3A0xdcb831e87f36f35a!2sAjuntament%20de%20Sils%2C%20Passeig%20Sant%20Cosme%20i%20Dami%C3%A1%2C%20Sils!3m2!1d41.8094256!2d2.7435430999999997!5e0!3m2!1sca!2ses!4v1571493588179!5m2!1sca!2ses&w=600&h=450]

(vaja, ara veig que no puc marcar un itinerari a peu per autopista perquè el google maps no accepta il·legalitats -està prohibit caminar o anar en bici per autopista; el marco com si hagués anat en cotxe)

La mateixa gent que em trobo cada Diada estava caminant al meu costat, i altres que suposo que hi deuen ser però no veig mai. Ahir vaig passar pel costat de la Montse Bassa, la germana de la Dolors, i més endavant del president Torra.

[googlemaps https://www.google.com/maps/embed?pb=!1m28!1m12!1m3!1d95580.56755346151!2d2.370199232073934!3d41.52826406363569!2m3!1f0!2f0!3f0!3m2!1i1024!2i768!4f13.1!4m13!3e2!4m5!1s0x12bb4a0935620955%3A0x2fc16556a39a9a90!2sCaldetas%2C%2008393%20Caldes%20d’Estrac%2C%20Barcelona!3m2!1d41.5685439!2d2.5260162999999998!4m5!1s0x12a4b13749bd6969%3A0x6c4b11f46af351ec!2sPremi%C3%A0%20de%20Mar%2C%2008330%20Badalona%2C%20Barcelona!3m2!1d41.4876842!2d2.3548529!5e0!3m2!1sca!2ses!4v1571586708405!5m2!1sca!2ses&w=600&h=450]

Avui he agafat el tren del Maresme i he caminat fins a Premià. També he coincidit amb gent coneguda: en David Fernández caminava tot xerrant i me l’he trobat a prop de Vilassar; hem intercanviat quatre paraules. Aquest home és un tros de pa; tota la contundència que te quan parla en públic s’esvaeix quan hi parles de tu a tu. M’ho havien dit i avui ho he comprovat. Quin luxe, poder disposar de gent així a qualsevol lluita.

Publicat dins de Dia a dia i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

La revolta catalana

0

Perquè hi haurà un dia que ja no podrem més, i llavors ho podrem tot

                                                                          Vicent Andrés Estellés

 

Més de tres-cents anys d’ocupació, d’atacs a la llengua i a la cultura catalana, a les institucions, als drets individuals i col·lectius, a l’oportunitat de construir un país més just, més democràtic, més equilibrat socialment, mediambientalment, etc. Més de tres-cents anys de prohibicions, de censura, de detencions, d’empresonaments, d’execucions i crims d’estat. D’entre aquests, quaranta anys de franquisme que acabaren deixant ben lligat el que coneixem com el règim monàrquic del 78.

Ja aleshores, una part de la gent que va participar a la lluita antifranquista es va negar a renunciar als principis que defensava l’Assemblea de Catalunya i a totes les reivindicacions que havien marcat la seva lluita. Una gent que va configurar l’independentisme modern, que va impugnar el suposat consens autonomista basat en dir que ja no hi havia conflicte social, ni nacional ni de cap tipus, que a partir d’aquell moment tot estava canalitzat democràticament. Una canalització democràtica que mantenia al poder els mateixos que en gaudien en el règim anterior i cedia unes engrunes als convidats a apuntar-se al nou escenari. Una canalització democràtica que mantenia l’exèrcit com a garant de la “unidad de España”, amb un rei Borbó triat pel dictador com a cap d’estat i de les forces armades i unes regles del joc que ens impedien poder exercir mai el dret a l’autodeterminació. A aquell independentisme van intentar silenciar-lo, van reprimir-lo, però amb alts i baixos va aconseguir estendre’s i consolidar unes estructures bàsiques per créixer i incidir políticament.

Per a la majoria del poble català aquell anomenat encaix a l’Estat Espanyol va anar caient progressivament quan va anar quedant clar que l’Estatut no servia ni per a poder progressar amb els propis recursos, ni per a protegir-nos dels continus atacs a la llengua o a l’escola catalana, ni per tenir unes infraestructures adaptades al temps i a les necessitats, ni per legislar més enllà de quatre competències mal transferides i vulnerades repetidament.

També cau el gran acord sociovergent pel qual es repartien el poder a Catalunya. Un acord consistent en el fet que uns feien contenció davant les reivindicacions nacionals catalanes i els altres no activaven una confrontació amb persones procedents d’altres zones de l’estat. No l’activaven però miraven de tenir-la sempre a punt amb la constància d’anys de discursos i pràctiques etnicistes subterrànies. La pax catalana: opressió, repartiment de poder, corrupció i amenaces de fons.

Però la consciència que tot plegat es podia seguir batallant en el marc existent acaba de caure definitivament el 2010 amb la sentència del Tribunal Constitucional tombant un Estatut ja referendat (i retallat). Una sentència que no és un bolet sinó que ve després d’anys d’una descontrolada cobdícia dels partits estatals i del poder econòmic disposats a utilitzar i promoure una fòbia anticatalana (que ja podríem començar a qualificar de racisme) per aconseguir rèdits electorals a la major part de l’Estat i a exprimir més i més el poble treballador.

Després d’anys de les mobilitzacions més multitudinàries i continuades que es recorden a Europa (manifestacions, concentracions, consultes ciutadanes, cadenes humanes, etc), amb una transformació radical del mapa polític català i sense cap voluntat per part de l’Estat de buscar una solució democràtica al conflicte, arriba el referèndum de l’1 d’octubre. Una data que marcarà un abans i un després en la consciència com a poble i en la capacitat d’autoorganització popular. Una data que treu la màscara a un Estat Espanyol que ja activa tots els mecanismes de la repressió.

Avui, dos anys després de l’empresonament i l’exili dels membres del govern, partits, líders socials, cantants…, després de diverses onades de detencions i empresonaments d’independentistes, de causes obertes a diferents jutjats i de la criminalització de la protesta, arriba la sentència del Tribunal Suprem. Una sentència que vol condemnar tot un poble al silenci i a la resignació.

Però malgrat la repressió, la guerra psicològica, les estratègies electoralistes dels partits o la falta d’una direcció política del moviment, aquest poble segueix dempeus. Ha començat una setmana de mobilitzacions continues al Principat que també han arribat a altres poblacions dels Països Catalans i a ciutats europees: concentracions, manifestacions, marxes, talls d’infraestructures, etc. El poble ha sortit al carrer una vegada més però amb un grau d’indignació bastant més elevat i sense data d’acabament.

I sí! La indignació d’un poble que quan viu una injustícia sense aturador, aquí i arreu, sovint s’acaba desbordant. I no! No ens posarem ara a fer cua per posar-nos a condemnar la violència dels oprimits mentre al davant hi ha un estat que no ha condemnat la violència de l’1 d’octubre. Un estat que continua reprimint amb força la dissidència política, que davant del conflicte només sap enviar milers d’antidisturbis al crit de “a por ellos”, amenaçar amb la suspensió de l’autonomia o altres mesures d’excepcionalitat. Això no vol dir que el que aquí es proposa sigui una línia d’enfrontament violent. És més, això seria especialment perillós, manipulable, amb facilitats per a la infiltració i un element justificador per estendre més la repressió. En conclusió: no caurem en l’esquema mental de l’opressor que ens enfoca el dit perquè no veiem la lluna, però tampoc caurem en el parany de jugar el partit en camp contrari.

Cal actuar amb intel·ligència, sent conscients de les forces que tenim, situant-les on siguin més efectives per fer-li insostenible a l’Estat l’ocupació, la imposició, la dominació d’aquest poble. I això vol dir enfortir-nos i desgastar-los. Vol dir mantenir la lluita en el temps, en diferents fronts: mobilitzador, social, institucional, econòmic, internacional, etc. Ara més que mai, al marge del que facin els partits, ens cal unitat des de la base, des de la gent organitzada, mobilitzada. Ens cal la complicitat entre totes les persones d’aquest poble que ja no miren enrere perquè darrere no hi ha res i és conscient que només podem avançar.

Ara mateix, aquesta revolta passa per sumar-nos multitudinàriament a les Marxes per la Llibertat, a la Vaga General del proper 18 d’octubre, a la manifestació del dia 26 i als diferents actes que arreu es vagin organitzant.

La revolta catalana continua.

Ramon Muñoz Salló. Membre del CDR Salt.

Salt, 16 d’octubre de 2019

Publicat dins de Dia a dia i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

A la gent tòxica

0

M’ha arribat aquest article d’en Jordi Domingo que comparteixo plenament. En transcric alguns talls però recomano de llegir-lo sencer perquè trobo que l’encerta de ple.

 

La majoria de catalans tenim un somni. Però el més important no és tenir-lo, sinó construir-lo dia a dia amb les nostres mans fins a assolir-lo realment. Les escales es fan graó a graó i fins que no arribem al terrat l’escala no està acabada. Em nego a discutir a cada paletada de ciment –a cada graó– si tots els graons seran perfectes i si tots els que hi treballen m’agraden més o menys. Alguns es dediquen a posar en dubte cada graó. La mera crítica, sense un esforç constant en el compromís, ens porta ineludiblement a la inacció i la paràlisi. Estirar o empènyer és la clau. Des d’allà on sigui. Cadascú, d’acord amb la seva edat, disponibilitat, salut, patrimoni, condicions i coneixements ha de posar-hi el seu sac de ciment o de sorra. Però tots som importants.

Sóc dels que he dit reiteradament que som en una guerra. Una guerra no convencional on l’estat anul·la els drets i llibertats de la ciutadania. On s’aplica el dret penal de l’enemic. On es va dissoldre il·legalment un parlament democràtic i on es va cessar un govern plenament legítim. Per això dic que els presos són baixes de guerra. Que mereixen honor i glòria, escalf humà i solidaritat econòmica. I prou. No hi ha hagut cap poble a la història que hagi abandonat el camp de batalla per honorar les baixes produïdes.

La lluita no violenta i la desobediència pacífica exigeixen fer tot el possible per a debilitar una vegada i una altra els pilars que sustenten l’estat opressor fins que caigui per si sol, o se li imposi senzillament l’escac i mat.

El meu referèndum 7/7

0

L’1 d’octubre va ser un dia molt intens i també ho va ser el dia 3, en què es va anar a una vaga general com jo no n’havia viscuda mai cap. Diuen que van ser uns dies, unes setmanes, pre-revolucionaris. Potser sí; la gent estava amb les piles carregadíssimes; s’havia desafiat l’Estat i s’havia guanyat, i tothom esperava que la declaració d’independència fos aviat. Ja sabem què va passar després quan el president Puigdemont es va fer enrere, i sabem també què va passar a partir de llavors, amb gent a la presó i a l’exili i molta més gent progressivament desanimada per la repressió i per la inacció dels representants polítics.

No sabrem mai què hauria passat si en Puigdemont no hagués suspès la declaració; ell diu que no volia fer-se responsable de morts perquè sabia que l’Estat espanyol estava disposat a qualsevol cosa per evitar la independència, però això és una cosa que tothom sabia abans de començar. Què s’havia pensat quan es va posar al capdavant? També hi ha gent que diu que va fer bé d’aturar-ho perquè hem d’esperar a ser més a favor de la independència, però és que ni ta sols amb el 95% de catalans demanant un referèndum l’Estat espanyol el permetria; l’Estat ha treballat i treballa des de sempre perquè això no pugui passar mai.

Això que hem viscut avui ha estat un miracle. Tres-cents anys de repressió no ens han fet desaparèixer i encara maldem tossuts per sortir-nos-en. I no només repressió pura i dura: ara em ve al cap que tot al llarg del segle XX Espanya es va dedicar a enviar centenars de milers de treballadors espanyols a Catalunya gràcies a l’oportunitat oferta per la necessitat de mà d’obra barata de la burgesia industrial però amb l’objectiu implícit de rebaixar el percentatge de catalans a Catalunya i, per tant, d’aigualir el sentiment de pertinença al país. Que es pogués incloure bona part d’aquelles famílies al projecte de Catalunya no deixa de ser una proesa, però entre aquesta entrada massiva de sentiment espanyol i les renúncies i traicions de part de catalans, la realitat és que va ser una gesta gairebé increïble que l’octubre de 2017 la meitat de la gent que viu a Catalunya es plantés davant una urna per votar a favor de la independència. No sé pas si tornarem a ser mai tants per fer alguna cosa semblant.

Jo crec que va ser una oportunitat perduda. Si els Mossos, per exemple, no haguéssin col·laborat, l’Estat no tenia pas mitjans per impedir que encara més gent votés.

El final del dia va ser el moment de relaxar-se i, per tant, de permetre que tot el que havíem viscut anés aflorant. Un cop al sofà de casa i davant de la tele veies el recull d’imatges que oferien totes les cadenes, estrangeres incloses, i va ser un altre moment intens.

Ara fa un any del referèndum i som on som, encara lligats a Espanya. Va servir de res fer-lo? I tant! Llavors ja es veia clar, i avui, un any després, encara més: va servir com a mínim per dues coses.

La primera, per deixar clar que si volem podem fer trontollar l’Estat; vam actuar tots plegats amb un objectiu comú i al marge de les afiliacions partidistes de cadascú, i a més amb ganes de construir i no pas d’anar a la contra, portant la iniciativa i no pas a remolc, de bon rotllo i essent positius, i això és imparable. Ens va fallar una decisió transcendent que va prendre una sola persona; amb més informació que nosaltres, segur, però que no va correspondre als desitjos de la gent que havíem lluitat l’1 i el 3 d’octubre.

I la segona cosa, va marcar un abans i un després en la relació no només entre Catalunya i Espanya, sinó entre gent que creu en la democràcia i la gent que prefereix qualsevol altra cosa mentre sigui espanyola. Va quedar clar que Espanya és democràtica només fins a un punt, i que més enllà tant se val quanta gent estigui a favor del canvi: si el cor de l’Estat diu que no, és que no, i fa servir tota la força que té, policia, jutges i si cal exèrcit per barrar el pas de la gent. El que ha quedat demostrat és que arriba un moment en què s’ha de fer un cop de puny a la taula i tirar endavant sense por i assumint riscos. Si no hi ha aquesta determinació política no s’aconseguirà la independència, ningú ens la regalarà. Cap Estat no ha regalat mai res, ni aquí ni enlloc del món.

El meu referèndum 3/7

0

Jo crec que si no hagués estat pels Podemos, que ara que no hi ha els convergents són els que fan el paper de la puta i la ramoneta en la qüestió nacional, la pregunta hauria estat simplement «Voleu una Catalunya independent, sí o no?». Jo no entenc que una persona que s’autoproclami d’esquerres no lluiti per tots els drets humans, dret a l’educació, a la llibertat, a drets civils, socials, sindicals, i també nacionals, però cadascú ha de fer el que cregui convenient amb la seva consciència.

En fi, sigui com sigui, es va convocar el referèndum. Es va convocar perquè hi va haver gent que va insistir, va empènyer perquè es fes. Em sembla que tothom té clar que si no hagués estat per l’empenta del carrer no s’hauria convocat cap referèndum. En això ha passat el mateix que el 9-N al 2014: en Mas no hauria pas convocat mai de la vida la consulta si ho hagués pogut evitar, i per això el va descafeïnar tant com va poder. Per cert, una cosa que en Mas sí que va saber fer va ser aprofitar la convocatòria del referèndum per presentar-se com un lluitador que plantava cara a l’Estat i per això es mereixia liderar Catalunya. Per desgràcia, molts van entendre que la lideraria cap a la independència i crec que la CUP va fer-li un favor personal quan se’l va fer apartar de la presidència de la Generalitat i va haver de deixar pas a algú que sí que creia en la independència, en Puigdemont, i en Mas es va poder desmarcar del referèndum de debò, el d’octubre de 2017. Tot i això, en Puigdemont també ens va fallar a l’últim moment, però d’això ja en parlarem un altre dia.

El que va fer més evident l’impuls del carrer va ser la creació dels Comitès de Defensa del Referèndum. La gent no s’acabava de creure els polítics dels partits del govern i a més veia que l’Estat estava apretant fort perquè el referèndum no se celebrés, i com que es temia que la Generalitat no tingués prou força per convocar-lo es van crear grups de suport per defensar dues coses. En primer lloc, els col·legis electorals en cas que no es poguessin obrir la diada de la consulta, o que la policia hi anés a tancar-los, i en segon lloc perquè els dirigents no es pensessin que deixaríem que el referèndum no fos més que una pantomima i no servís per a res. Molta gent es va organitzar per tirar endavant el referèndum, i la majoria d’activistes es va organitzar en els Comitès de Defensa del Referèndum (que després es van convertir en els Comitès de Defensa de la República). A Girona se’n va constituir un amb el nom de «CDR Girona-Salt», però la mateixa setmana del referèndum ja es va constituir el de Salt a l’Ateneu de la Comicrós.

El meu referèndum 2/7

0

Des que es va conèixer la pregunta del referèndum vaig estar rumiant-hi i encara no he sabut expressar bé què en penso; aviam si escrivint-ho me’n surto. Molta gent deia que el fet que la pregunta demanés si s’estava a favor o en contra d’una «república catalana» i no pas d’un «Estat català» va ser sobretot per recollir simpaties del món de Podem i companyia, però jo crec que en realitat no va pas fer que gaire més gent anés a votar. Gaire més gent apart de la que ja estava a favor de la independència, vull dir, tot i que les coses que van passar els mesos anteriors al referèndum sí que crec que van empènyer gent a votar; probablement també hi van contribuir les càrregues policials del mateix dia 1, que potser van empènyer els últims demòcrates espanyols que encara eren reticents a acceptar un referèndum d’autodeterminació a fer un pas endavant quan van adonar-se (si encara no se n’havien adonat) que la cosa no anava pas d’independència sinó de democràcia.

La persecució que l’Estat va fer de tothom que volia el referèndum, els registres a impremtes per confiscar paperetes, l’intent d’entrar a la seu de la CUP, etc, tot això va deixar molt clar que l’Estat no acceptava la llibertat d’expressió, de pensar diferent, i penso que va empènyer més indecisos a votar que no pas l’enunciat de la pregunta. Tot i això, el nombre de votants no independentistes va ser bastant magre; de fet, el recompte ho va deixar bastant clar perquè el percentatge de paperetes del «no» no va passar del 7%. Això vol dir que no hi ha gaires demòcrates entre la gent que no vol una Catalunya independent? Hi he pensat molt. A mi em sembla que la gent que va anar a votar que “no” el dia 1 d’octubre ho va fer per motius de convicció democràtica, pensant que en un país s’ha de poder votar i s’ha de poder parlar i s’ha de poder decidir el que vol la majoria amb normalitat; hi he pensat molt, deia, i no sé com s’ha de qualificar la gent que també pensa això però en canvi no va anar a votar.

Segur que n’hi va haver que s’hi van apuntar perquè a la pregunta s’esmentava la república, però jo penso que la qüestió de la independència és una cosa poc racional i molt emocional. Tanmateix, que s’esmentés la paraula «república» definia el model de país que molta gent vol; jo vull creure que una majoria de la gent que viu a Catalunya vol una república, però també és veritat que en aquest cas estava clarament emmarcada en la independència de Catalunya i ningú no pensava en una hipotètica tercera república espanyola encara que segur que hi va haver gent que es va decidir a votar només pel fàstic que li fa aquesta monarquia ostentosa i sense escrúpols.

A banda d’això, també vull dir que em fa ràbia que l’enunciat de la pregunta estigués pensat (si és que va ser així) per atreure la gent espanyola autoanomenada d’esquerres, perquè anéssin a votar encara que fos que no, perquè em fa molta ràbia aquesta gent que fan com que són d’esquerres però diuen que no lluiten per la independència perquè ningú els garanteix que l’Estat català seria millor que l’espanyol; demanen garanties que si fossim independents tindríem una república social, feminista, democràtica, amb tots els drets civils reconeguts per a tothom, etc. A mi, tot això em sona a fals. En una mani feminista ningú pregunta a les dones que hi ha si són de dretes o d’esquerres; una persona que lluita pels drets dels immigrants no ho fa pas només pels drets dels immigrants que simpatitzen amb la seva ideologia; quan lluitem contra l’Estat perquè aprova lleis que limiten la llibertat d’expressió no ho fem pas per garantir la llibertat només dels que escriuen en una llengua determinada. En canvi, aquests autoanomenats progressistes diuen que només lluitaran pels drets nacionals si es garanteix que l’Estat que en resulti serà una república social, feminista, etc.? Sincerament, em costa de creure els que diuen que no volen ni tan sols votar la independència de Catalunya perquè si fossim independents tindríem un Estat de dretes. A les nacions, o se’ls reconeixen els drets o no se’ls reconeixen, igual que es reconeix que les dones o els immigrants o els aimaraparlants tenen drets pel simple fet de ser persones tant si aquestes dones, immigrants o aimares simpatitzen amb el liberalisme, el socialisme o l’anarquisme. Els col·lectius nacionals tenen drets perquè són reconeguts com a nacions. En realitat, els podemites no reconeixen que els catalans siguem una nació i per això no ens reconeixen el dret d’autodeterminació. Per això la majoria no va votar. Són a l’altre costat de la barricada, vet-ho aquí.

El meu referèndum 1/7

0

D’aquí a uns dies farà un any del referèndum d’autodeterminació que vam celebrar l’1 d’octubre de 2017 i voldria escriure’n quatre ratlles per mirar d’ordenar el que en recordo i de pas deixar-ne constància per escrit.

Vaig participar-hi activament però no hi vaig jugar cap paper rellevant més enllà d’enganxar alguns cartells les setmanes abans i bustiar una mica de propaganda; també em vaig quedar a dormir en un col·legi la nit de la vigília i tot el dia 1 vaig estar en el meu col·legi i després a l’Ajuntament.

Sense saber gaire bé com, suposo que una mica com tothom, em vaig trobar que en el meu país se celebrava un referèndum d’autodeterminació. És veritat que ja portàvem uns anys organitzant actes, manifestant-nos, lluitant pacíficament, però també veient que les autoritats no lideraven res, no ens feien cas, i per això la gent es va haver de posar al davant. Si no, no s’hauria pas celebrat cap referèndum. Pel que fa a mi, no és pas que estigués especialment implicat a cap organització tot i que era i sóc soci d’Òmnium i de l’ANC, i procuro anar a les assemblees d’IPS. Sempre he volgut la independència del meu país i el referèndum era la batalla de referència en aquells moments. Jo crec que va ser la dinàmica que va seguir el país, tot el que va passar abans del referèndum, el que em va empènyer a intentar ajudar i mirar de fer alguna cosa. Potser el fet que l’Estat prohibís el referèndum va ser el que va deixar més clar que era el lloc on s’havia de ser en aquells moments.

Salt decideix

0
Publicat el 25 d'abril de 2010

Hem estat una setmana amb reunions amunt i avall, al Vallvera, a la rectoria, a casa, St Jordi pel mig, bustiades… Però finalment avui ciutadania i entitats units a Salt Decideix convoquem a Salt el referèndum per a l’autodeterminació que volem a Catalunya. Avui mateix també se celebra a Girona i a Sarrià de Ter. Si el govern no es veu amb cor de fer-ho, hem de ser la gent del carrer que l’obliguem a tirar endavant.

Els resultats han estat molt satisfactoris: hi han votat més de 3.500 persones, el 95% de les quals hem votat afirmativament.

Publicat dins de Dia a dia i etiquetada amb , , | Deixa un comentari