Fa unes setmanes parlavem del primer asteroide interestel·lar descobert. Batejat amb el nom ʻOumuamua, aquest objecte únic va ser captat el 19 d’octubre de 2017 pel telescopi Pan-STARRS 1 a Hawaii. Observacions posteriors del Very Large Telescope (VLT) d’ESO a Xile i altres observatoris de tot el món han mostrat que ha viatjat per l’espai durant milions d’anys abans de la seua trobada casual amb el nostre sistema estel·lar. Però la sorpresa no s’acaba ací: ʻOumuamua sembla ser un objecte metàl·lic o rocós altament allargat de color vermell fosc, d’uns 400 metres de longitud, i és diferent del que normalment es troba en el Sistema Solar.
El nom ʻOumuamua es va triar per l’equip del telescopi Pan-STARSS. Prové del hawaià que significa “el que arriba de lluny”. El primer caràcter no és un apòstrof sinó el caràcter hawaià ʻOkina. La Unió Astronòmica Internacional utilitza una nomenclatura molt estricta per designar objectes menors. Si és un cometa o asteroide es posa C/ o A/ respectivament seguit de l’any del descobriment i una combinació de lletres i números. Donat que aquest és el primer objecte extrasolar detectat i, per tant, s’ha encetat la possible observació d’altres similars s’usarà la lletra I/. Així les maneres correctes de referir-se a aquest objecte serien: 1I; 1I/2017 U1; 1I/ʻOumuamua; i 1I/2017 U1 (ʻOumuamua).
Si al principi semblava que es comportava com un cometa, la falta d’emissions de gas en passar prop del Sol va fer concloure els astrònoms que era realment un asteroide. Tanmateix un asteroide ben peculiar. Amb una inclinació orbital de 123° respecte al pla dels planetes, una velocitat de 26,33 km/s respecte al Sol quan venia cap al sistema solar, una velocitat de 87,71 km/s en el punt de màxima aproximació al Sol (periheli) seguint una òrbita hiperbòlica amb excentricitat de 1,2, estava ben clar que provenia d’un altre sistema estel·lar.
El pocs dies que va estar a l’abast dels grans telescopis terrestres van permetre fer-ne un estudi ben acurat.
Combinant les imatges de l’instrument FORS del VLT (amb quatre filtres diferents) amb les d’altres grans telescopis, l’equip d’astrònoms dirigit per Karen Meech (Institut d’Astronomia, Hawaii, EUA) va descobrir que ‘Oumuamua varia moltíssim la seua brillantor, en un factor de deu, a mesura que gira sobre el seu eix cada 7,3 hores.
Karen Meech ho explica: “Aquesta gran variació en brillantor, poc comuna, significa que l’objecte és molt allargat: la seua longitud és unes deu vegades més gran que la seua amplada, amb una forma complexa i enrevessada. També vam descobrir que té un color vermell fosc, similar als objectes del Sistema Solar exterior, i confirmem que és totalment inert, sense cap indici de pols al voltant d’ell “.
Aquestes propietats suggereixen que ‘Oumuamua és dens, possiblement rocós o amb gran contingut metàl·lic, sense quantitats significatives de gel ni aigua, i que la seua superfície ara és fosca i està enrogida a causa dels efectes de la irradiació de raigs còsmics durant milions d’anys. S’estima que mesura almenys 400 metres de llarg.
El pas d’aquest objecte tan estrany per l’interior del Sistema solar ens recorda la novel·la de ciència ficció Cita con Rama de l’escriptor Arthur C. Clarke. No vull revelar res de la història d’uns astronautes que exploren un nou cos que arriba a l’interior del Sistema Solar. Si no l’heu llegida us la recomane. La similitud de Rama amb ‘Oumuamua és extraordinària i, per això a molts de nosaltres ens hagués agradat més que s’hagués posat el nom Rama per al primer objecte extrasolar detectat que ens visita.
Imatges:
1.- Il·lustració artísitica que mostra el primer asteroide interestel3lar: ‘Oumuamua. ESO/M. Kornmesser.
2.- Recreació de l’objecte Rama. Cita con Rama (1972)
Fa uns dies els astrònoms es quedaren sorpresos en calcular l’òrbita de l’objecte descobert pel sistema de vigilància robòtica PanSTARRS a Hawaii. Els paràmetres orbitals de l’estrany objecte ens permeten afirmar que provenia sense cap dubte de més enllà del Sistema Solar. A/2017 U1 (PANSTARRS), com se l’ha anomenat, és el primer exemple d’un objecte interestel·lar. El seu origen cal buscar-lo en un altre sistema estel·lar.
Descobert el passat 19 d’octubre, aquest cos d’uns 400 metres de diàmetre viatja a una velocitat molt més gran que qualsevol objecte conegut del Sistema Solar. L’astrònom Rob Weryk (Institute for Astronomy de Hawaii) s’adonà ràpidament que era un cos ben especial “El seu moviment no podria explicar-se ni com el d’un asteroide normal del Sistema Solar ni com l’òrbita d’un cometa”.
També era estrany que el cos entrara al Sistema Solar des de dalt de l’eclíptica, el pla on es troben i giren els planetes al voltant del Sol. Per tant, l’estrany objecte no va ser mai espentat per cap planeta gegant, com de vegades passa amb els cometes que s’aproximen massa a Júpiter.
Quan es descobrí el 19 d’octubre, A/2017 U1 (PANSTARRS) ja havia passat pel periheli, el punt de màxima aproximació al Sol, el 9 de septembre a una distància de només 37,5 milions de quilòmetres (0,25 ua) del Sol. En aquell moment ningú se n’adonà del petit cos i només es fixaren en ell quan s’aproximà a la Terra a una distància de 24 milions de quilòmetres (unes 60 vegades la distància a la Lluna).
L’animació mostra el camí de l’asteroide A/2017 U1 i com passà a través del sistema solar interior en setembre i octubre del 2017. NASA/JPL-Caltech.
A hores d’ara l’estrany cos ha tornat a creuar el pla de l’eclíptica i retorna a l’espai profund en direcció a la constel·lació de Pegàs, viatjant a 44 quilòmetres por segon respecte del Sol.
Però, el que ha sorprés de debò els astrònoms és el valor de l’excentricitat e de l’òrbita del asteroide, que amb un valor pròxim a 1.2 ens determina una òrbita hiperbòlica, de fet la més hiperbòlica mai detectada en un cometa. Una hipèrbola és una òrbita oberta i, per tant, juntament amb que ve des de dalt de l’eclíptica, ens permet afirmar que A/2017 U1 (PANSTARRS) prové d’algun lloc de fora del nostre sistema solar.
En mecànica celeste, qualsevol òrbita ha de ser una figura en forma de secció cònica. L’excentricitat d’aquesta secció cònica, excentricitat de l’òrbita, és un paràmetre de l’òrbita que defineix la seua configuració de forma absoluta. L’excentricitat pot ser interpretada com la mesura de com la seua forma es desvia d’una circumferència.
D’aquesta manera l’excentricitat e és estrictament definida per a les òrbites circular, el·líptica, parabòlica i hiperbòlica i pot prendre els valors següents:
L’òrbita hiperbòlica (amb e major que 1) que segueix aquest objecte tan singular és una corba oberta i, a més, de màxima energia. És, per això que, sense cap dubte, A/2017 U1 (PANSTARRS) ha fet un viatge de milers de milions d’anys des d’un sistema estel·lar llunyà que l’expulsà en l’època de la seua formació.
“Durant molt de temps hem sospitat que aquests objectes havien d’existir, perquè durant el procés de la formació dels planetes molt de material sobrant és expulsat dels sistemes planetaris. El que és més sorprenent és que no hagem vist mai passar aquests objectes interestel·lars abans”, comenta Karen Meech del Institute for Astronomy de Hawaii.
1.-Diagrama esquemàtic del nostre sistema solar en el que es mostra el camí seguit per A/2017 U1 (línia discontínua) a mesura que travessa el pla dels planetes (l’eclíptica), i la seua eixida del sistema solar. L’ampliació mostra el camí de l’objecte a través del sistema solar intern, amb el segment curt i sòlid que mostra la petita porció de dues setmanes de la ruta durant la qual es podrà observar amb grans telescopis. Per comparació, també es representa l’òrbita altament allargada d’un cometa que forma part del nostre sistema solar. Brooks Bays / SOEST Publication Services / UH Institute for Astronomy.
2.- Exemples d’una òrbita el·líptica (eccentricitat = 0.7), d’una òrbita parabòlica (eccentricitat = 1) i una òrbita hiperbòlica (eccentricitat = 1.3). Wikipedia Commons.
Molts observatoris professionals i amateurs així com antenes de ràdio van estar captant imatges del pas de l’asteroide des de finals del mes d’agost i ho continuaran fent els pròxims dies mentre aquest va allunyant-se de la Terra. I ha hagut premi.
L’observació amb l’antena de 70 m del complex Goldstone Deep Space Communications de la NASA, a Califòrnia, ha descobert que 3122 Florence té dues llunes.
L’asteroide 3122 Florence va ser descobert per l’astrònom S. J. Bus des de l’Observatori de Siding Spring (Austràlia) el març de 1981. Rep el nom en honor de Florence Nightingale (1820-1910), fundadora de la infermeria moderna. Amb un diàmetre d’uns 4,3 km, Florence es troba en la llista dels asteroides que passen més prop a la Terra i és un dels més grans.
Encara que fa uns dies 3122 Florence va passar bastant lluny de la Terra (7 milions de quilòmetres, unes 18 vegades la distància Terra-Lluna) l’interés dels astrònoms planetaris era molt gran ja que, com comentava Paul Chodas, director del Centre d’Estudis d’Objectes Pròxims a la Terra de la NASA (CNEOS) del Jet Propulsion Laboratory a Pasadena, Califòrnia, “Tot i que molts asteroides coneguts han passat més a prop de la Terra que no ho farà Florence l’1 de setembre, tots són més petits. Florence és l’asteroide més gran que passarà tan a prop del nostre planeta des que el programa de la NASA per detectar i seguir asteroides va començar“.
Entre el 29 d’agost i l’1 de setembre l’antena de 70 m de diàmetre de Golstone del complex de Comunicació d’Espai Profund de la NASA va estar actuant com un radar de gran potència i abast enviant fluxos de ràdio a la zona on es trobava Florence. Del flux ràdio reflectit per l’objecte i recollit per la mateixa antena uns 23 segons després, es va poder reconstruir les formes, textura i període de rotació de l’asteroide. De l’anàlisi de les dades es confirma que Florence té un diàmetre d’uns 4,5 km, és aproximadament esfèric, té una cresta rocosa tot al llarg del seu equador, disposa d’almenys un gran cràter, dues grans regions planes i moltes altres característiques topogràfiques de petita escala. Les imatges també confirmen que Florence gira sobre si mateixa una vegada cada 2,4 hores, un resultat que ja es va determinar prèviament a partir de mesures òptiques de les variacions de brillantor de l’asteroide.
La sorpresa, però, ha estat veure que l’asteroide té orbitant al seu voltant dos petits satèl·lits. D’aquesta manera Florence seria el tercer asteroide triple conegut en la població d’asteroides pròxims a la Terra dels més de 16400 descoberts fins ara.
Els diàmetres de les dues llunes encara no són ben coneguts, però segurament estaran entre 100 i 300 metres. Els períodes orbitals de cada lluna tampoc són coneguts amb exactitud, però sembla que la lluna interior (més pròxima a Florence) orbita en 8 hores al voltant de l’asteroide mentre que l’exterior ho fa en un temps entre 22 i 27 hores. Les imatges obtingudes per l’antena de Goldstone tenen una resolució de 75 metres i, per tant, les llunes només ocupen uns pocs píxels en les imatges i no poden revelar cap detall.
La seqüència animada que es pot veure a l’esquerra està construïda a partir d’una sèrie contínua d’imatges de radar de l’objecte. La seqüència dura unes poques hores i mostra més de dues rotacions completes de Florence, el cos gran i primari. Les llunes es poden veure clarament quan orbiten el cos principal. La lluna interna desapareix breument quan passa per darrere del cos central i les ones de ràdio del radar no li arriben. Les imatges de radar són diferents de les imatges preses amb una càmera digital però són similars a les imatges d’ultrasons. La geometria en imatges de radar és anàloga a veure un objecte des de dalt del pol nord amb la il·luminació que ve de la part superior. Els efectes de la projecció poden fer veure que les posicions de Florència i les seues llunes semblen superposades encara que no s’estiguen tocant.
L’antena de 70 m amb les que s’han fet les mesures de l’asteroide es troba al complex Goldstone Deep Space Communications, ubicat al desert de Mojave a Califòrnia, i és un dels tres complexos que comprèn la Deep Space Network (DSN) de la NASA. El DSN proporciona comunicacions de ràdio per a totes les naus interplanetàries de la NASA (Viking, New Horizons, Juno, Cassini, …) però també s’utilitza per a la radioastronomia i les observacions de radar del Sistema Solar. La Deep Space Network de la NASA és gestionada per la Jet Propulsion Laboratory (JPL), una divisió de l’Institut de Tecnologia de Califòrnia a Pasadena.
Imatges:
1.- Imatge radar del sistema de 3122 Florence captat per l’antena de Goldstone entre el 29 d’agost i l’1 de setembre de 2017. NASA/JPL-Caltech
2.- L’asteroide Florence, un gran objecte pròxim a la Terra va passar de manera segura prop de la Terra l’1 de setembre de 2017 a una distància de 7 milions de km. NASA/JPL-Caltech
3.- Seqüència animada de les imatges radar de l’asteroide Florence obtingudes per l’antena de 70-m del Goldstone Deep Space Communications. NASA/JPL-Caltech.
4.- L’antena de 70 m de Goldstone sota la lluna plena. 11 gener 2012. NASA/JPL-Caltech.
L’agost també serà el mes en que podrem veure tots els planetes visibles a ull nu. Des de la posta de Sol fins ben avançada la nit, i des de l’oest anant cap a l’est, podrem veure Mercuri, Venus, Júpiter, Mart i Saturn.
Amb un cel sense obstacles cap l’oest, poc després de la posta de Sol, podrem admirar prop de l’horitzó el sempre fugisser Mercuri, el brillant Venus i el gegant Júpiter. El vespre-nit del 5 al 6 d’agost una lluna molt fina se situarà al costat de Júpiter.
Serà, però, el vespre-nit del 26 i del 27 d’agost quan Venus i Júpiter se situaran a només 0,1º un de l’altre, de manera que semblaran un planeta doble. Traieu les càmeres i fer-los fotos a la parella. Afegiu, però, un bonic paisatge per emmarcar-ho.
I des de fa mesos, Mart i Saturn es troben al voltant de la constel·lació estiuenca de l’Escorpí. Mart a la dreta de la constel·lació i Saturn a sobre de l’ull rogenc Antares. Però aquest mes, Mart, en ser un planeta pròxim a la Terra, es mourà ràpidament de dia en dia a la cerca de Saturn i entre el 22 i el 25 d’agost se situarà a només 2º de l’estrella Antares. Aquesta rep el nom (Anti-Ares) per la semblança amb el planeta vermell i utilitza, fins i tot, el mateix nom del déu de la guerra però amb el nom grec. Els tres objectes celestes s’alinearan aquests dies oferint un bell espectacle per al final de mes.
En 2016 els astrònoms preveuen un esclat de meteors dels Perseids. La predicció és de 200 a 500 meteors per hora en el moment del màxim que passarà la nit del 11 al 12 d’agost, encara que també es podran veure meteors la nit següent. Això és molt més del doble de la taxa normal. En 2016, una Lluna creixent gibosa no serà problema per a l’observació ja que es pondrà abans de la matinada. Així que si l’esclat es produeix abans de l’alba, la Lluna ja no es trobarà sobre l’horitzó i, per tant, ja no serà una molèstia per a l’observació. Les taxes màximes es preveu que duren aproximadament mig dia, durant la nit del 11 al 12 d’agost. Però, es veja o no l’esclat, els Perseids, vistos en un lloc fosc són sempre un plaer.
Finalment a partir del 27 d’agost podrem gaudir de les primeres imatges en alta resolució de Júpiter quan la nau Juno faça el pròxim pas pròxim als núvols del gegant gasós.
Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill un mapa del firmament del mes de agost de 2016. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.
Imatges:
1.- Perseid sobre els telescopis VLT a Cerro Paranal, Xile. 2010. VLT d’ESO. ESO/S. Guisard.
2-4. Stellarium.
Torne de Bilbao. A la vista del museu Guggenheim i als peus de l’imponent torre d’Iberdola s’hi ha celebrat aquests dies la XII Reunió Científica de la Societat Espanyola d’Astronomia. l l’indret on s’han celebrat els debats, l’edifici Bizkaia Aretoa de la Universidad del País Vasco / Euskal Herriko Unibertsitatea (UPV / EHU), com podeu imaginar, també comparteix amb aquells edificis la grandiositat i l’excel·lència en el disseny. Un lloc per visitar també.
En aquest tipus de reunió bianual es tracta de crear un fòrum de discussió científica al voltant de l’astronomia, per a presentar i debatre els treballs més recents, promoure la col·laboració entre diversos grups d’investigació i parlar també de política científica.
I de política científica es parlà en la primera sessió del dilluns on l’informe de recursos humans de l’astronomia espanyola constata la baixada del 15% d’investigadors en aquesta àrea dels del 2012 o la pèrdua d’uns 130 becaris d’investigació. D’això se’n parla al vídeo resum de la sessió que deixe penjat més avall.
El resultat de les retallades dels darrers anys ha afectat de ple la ciència. La falta d’inversions ha deixat pel camí molts joves brillants que han marxat a fer ciència en grans centres a l’estranger (com a d’altres àmbits de la societat, clar) o, molt més trist encara, ha fet que abandonen la ciència. Javier Gorgas, president de la Societat, constatava que una reducció de contractes per a professionals de l’astronomia, especialment els que correspondrien als investigadors més joves, “posa en perill el present i futur del desenvolupament de l’astronomia en Espanya”.
L’informe també indica que actualment només el 29% de professionals en aquestaàrea sóndones. El percentatges s’ha mantingut invariable des de 2009. No anem bé tampoc en aquest àmbit. Tanmateix entre la gent jove del congrés hi havia moltes dones. La cosa podria millorar si creixera el nombre de places a les universitats i centres d’investigació.
El congrés també ha servir per al retrobament amb companys que fa anys que no veus encara que has seguit la seua experiència vital per les xarxes o a través dels seus articles científics. Sobretot gent de l’Instituto de Astrofísica de Canarias (IAC) que coneixes des d’aquella època llunyana de becari a finals del segle passat i has anat seguint de lluny.
Però també és el moment de conéixer gent nova que volta pel món i que investiga a Austràlia, Brasil, Alemanya o a la Gran Bretanya.
I de la Gran Bretanya ens parlen de la política post-Brexit i de les dificultats que tindrà la nova primera ministra Theresa May per tractar d’eixir de la Unió Europea i no morir en l’intent, sense funcionaris especialistes en Europa ja que tots els que podien ajudar són funcionaris europeus a Bruxel·les i que, segur no tornaran. I com els investigadors britànics estan preocupats per l’esdevenidor dels projectes conjunts amb als socis europeus.
Meravellats també per Sandra Benítez, que des del Museu d’Astronomia de Rio de Janeiro promou activitats a les escoles de la ciutat amb un gran èxit i que, quan té temps, encara marxa per l’Àfrica o la Índia amb el programa Galileo Mobile. I com des d’Austràlia Ángel R. Lopez Sánchez, (@el_lobo_rayado) coordinarà la comissió Pro-Am, de col·laboració entre els astrònoms aficionats i professionals. Els recursos dels aficionats s’estan equiparant en molts aspectes als dels professionals i una coordinació és necessària per a abordar de manera més efectiva projectes comuns.
Cal seguir, però, també les moltes ponències científiques que ens fan informes de projectes assolits però sobretot ens expliquen els grans projectes de futur.
Així l’astrofísica Luisa Lara de l’Instituto de Astrofísica de Andalucía ens repassà les claus de la missió Rosetta i alguns dels èxits aconseguits en l’estudi del cometa 67P/Churyumov-Gerasimenko. S’ha despullat el cometa de tots els seus secrets com ara molècules no mai vistes en cometes com ara l’oxigen molecular, moltes molècules orgàniques complexes que són essencials per a la vida, gel d’aigua en la superfície, pous profunds.. S’ha proposat un origen plausible a la forma bilobulada del cometa, amb una gran esquerda que creix i acabarà trencant-lo en dos, i ens ha fet notar la immensa negror de 67P que només reflexa el 6% de la llum incident (albedo 6%) quan el negre carbó en reflexa el 8%. Realment podem dir que 67P/Churyumov-Gerasimenko és més negre que el carbó!
I a més a més, “Rosetta ha pogut determinar l’abundància de deuteri en les molècules d’aigua presents en el cometa, que ha resultat ser tres vegades superior a la quantitat de deuteri en els oceans terrestres. Aquest fet pràcticament descarta que els cometes que es formaren com el 67P siguen els progenitors de l’aigua del nostre planeta”, va assenyalar Luisa Lara.
Diversos projectes científics que estaran ben aviat a l’abast de la comunitat científica van ser llargament explicats en les plenàries. L’European Solar Telescope, un telescopi solar de 4 metres de diàmetre de nova generació, va ser presentat per Manuel Collados de l’IAC. Un instrument que revolucionarà el coneixement de l’estructura dels camps magnètics solars de la nostra estrella.
El Square Kilometre Array (SKA) serà, sense dubte, la major estructura científica creada sobre la Terra. SKA estarà format per un conjunt de centenars de milers d’antenes que s’instal·laran a Austràlia i a Sud-àfrica. La construcció començarà d’ací a dos anys i el conjunt de tota la infraestructura formarà el major i més sensible radiotelescopi del món. Permetrà endinsar-se en l’estudi de les primeres etapes de l’Univers i de la formació de les primeres estrelles, la física dels púlsars, la misteriosa natura de la matèria i energia fosques i, per suposat, en la cerca de vida intel·ligent en l’Univers, segons exposà el professor Philip Diamond, Director General de l’Organització SKA que lidera el projecte.
També es parlà llargament del James Webb Space Telescope (JWST), telescopi espacial successor del Hubble. Es tracta d’un projecte internacional en que participen la NASA, l’Agència Espacial Europea (ESA) i la del Canadà (CSA). El llançament està previst per a finals de 2018. Amb un espill primari de 6,5 metres de diàmetre, serà el telescopi espacial més gran de la història, segons explicà Pierre Ferruit, el científic de la ESA al front del projecte. “El més emocionant de tot és que la sensibilitat del JWST, en comparació amb els telescopis actuals, serà tan elevada que és ben segur que descobrirem coses que ni esperem”, afirmà Pierre Ferruit.
Però la xarrada estrella fou la de Juno, la missió de la NASA que acaba d’arribar a Júpiter, no només pel repte tecnològic i atreviment científic de l’expedició que sobrevolarà de manera rasant els núvols del gegant gasós, sinó per l’entusiasme que el conferenciant Glenn Orton, investigador del Jet Propulsion Laboratory, sabé imprimir i encomanar a l’audiència. Vídeos impactant amb música de Vangelis, grans gesticulacions, grans imatges amb els quals ens animà a participar des del nostres observatoris terrestres per donar suport a la missió.
I és que Glenn Orton és el coordinador de les observacions de suport. A banda d’observar conjuntament des de Juno i des de Terra simultàniament els mateixos fenòmens d’activitat en els núvols jovians, el projecte preveu que per votació popular la càmera JunoCam prenga imatges d’objectes atmosfèrics determinats. Un bon programa de relació amb la societat que en definitiva paga Juno.
Una altra conferència plenària es confirmà que en pocs mesos es farà públic el primer catàleg d’estrelles recopilades per la missió Gaia de la que parlarem a bastament fa uns anys i que pren dades del moviment i posició de mil milions d’estels.
Però en un congrés d’aquest tipus no només es presenten els grans projectes internacionals sinó sobretot els treballs de la gent de la base, petits però interessants projectes que comencen i que donaran fruits en un futur pròxim o llunyà. Així es presentà el projecte europeu ORISON d’una plataforma científica d’observació del cel des de l’estratosfera que es llançarà des d’un globus, o la missió AIDA de NASA-ESA d’estudi i impacte sobre el asteroide 65803 Didymos per veure si es possible desviar una mica la seua lluna. La finalitat última és aplicar el coneixement adquirit per protegir-nos d’un possible impacte futur d’un asteroide.
Javier Diaz, director cinematogràfic valencià, presentà el curt de ciència ficció “Arco de choque”, que ha rebut el premi “Best Depiction of Science and Technology” del festival de cine científic Sci-On de Reno (Nevada, USA). Un film que retrata perfectament el món dels observadors en el moment d’un inquietant descobriment. Ja en parlarem quan el film siga de domini públic a finals d’any.
Després d’aquesta immersió científica, torne a la rutina però amb la feina feta i noves coneixences. Del que vaig presentar a la Reunió de la SEA ja en parlaré en els pròxims dies.
Així es va fer la foto de grup. Realització: Anna Boluda.
Fotos:
1.- Foto de grup. SEA 2016
2.- Cartell de la reunió SEA 2016
3.- Video resum de la reunió. Jo aparesc en primer pla en el minut 2:11. SEA
4.- Ángel R. Lopez Sanchez, (@el_lobo_rayado) coordinarà la comissió Pro-Am. Ángel R. Lopez Sanchez.
5.- Dades estadístiques del cometa 67P/Churyumov-Gerasimenko. ESA.
6.- JWST SEA 2016. Enric Marco
7.- Juno Mission en SEA 2016. Ángel Gómez Roldán @agomezroldan
8.- Tuiters de la SEA. Natalia Ruiz Zelmano @bynzelman
9.- Com es va fer la foto de grup. SEA
Segons em contaren una vegada, en cada moment del dia i la nit hi ha uns dos milions de persones, entre aficionats i professionals, mirant el cel. I, per això mateix, s’aconsegueixen observar amb aquests ulls entrenats fenòmens de durada curtíssima.
Fa uns dies, un d’aquest fenòmens transitoris fou observat per un astrònom aficionat. El passat 17 de març l’astrònom irlandés John Mckeon, de Swords, feia un vídeo de Júpiter i de les seus llunes. Utilitzava un telescopi Smidt Cassegrain d’onze polzades i una càmera acoblada ASI120mm amb un filtre infraroig de 742nm. I el que captà de sobte a les 00:18:45 UT ho podeu veure al vídeo adjunt.
Que us sembla? Una llum apareix de sobte a la dreta del disc de Júpiter, ben diferent dels satèl·lits que s’hi veuen a dreta (2) i esquerra (1). Es tracta, segurament, d’un cometa o asteroide no catalogats captat just en el moment d’impactar sobre el planeta. La brillantor seria causada per la combustió ràpida de l’objecte en travessar les denses capes de l’atmosfera joviana.
També, de manera simultània, l’observà l’astrònom austríac Gerrit Kernbauer, de Mödling, encara que la seua gravació no té tanta resolució.
El telescopi de Gerrit, un Skywatcher Newton 200/1000, no té tanta apertura com el de John, i a més a més, la transparència atmosfèrica no era òptima al seu lloc d’observació. Per aquestes dues raons, el seu vídeo no té tanta qualitat.
Segons revela la revista Sky and Telescope, un estudi acurat dels vídeos originals dels dos astrònoms realitzat per l’especialista en imatge Marc Delcroix revela que l’impacte va durar al voltant d’un segon i va ocòrrer en la longitud 281.1° i latitud +12.4° en Júpiter.
Aquest xoc inesperat d’un objecte desconegut sobre Júpiter ens recorden la caiguda del cometa Shoemaker-Levy 9 sobre Júpiter el juliol de 1994. L’amenaça d’objectes desconeguts que puguen impactar sobre els planetes del Sistema Solar és ben real.
El flaix d’un impacte sobre Júpiter (fletxa) s’observa en aquesta instantània del vídeo obtingut pel astrònom John McKeon de Swords, Irlànda el 17 de març 2016.
Imatges:
1.- Imatge processada del vídeo de John McKeon
2.- Impactes dels trossos del cometa Shoemaker-Levy 9. H. Hammel – Nasa, Public Domain.
3.- Impacte en Júpiter. John McKeon – Més en: Space.com
L’hivern acabarà a final de mes i només hem patit una mica de fred a finals de febrer, amb una bona nevada i tot. Tot i que aquest hivern tan insòlit s’ha associat al canvi climàtic, més aviat cal buscar el culpable cap al Pacífic sud i al fenomen del Niño que enguany ha estat molt potent.
En aquest mes de març, finalment tindrem un planeta visible al cel nocturn durant les primeres hores de la nit. Júpiter serà visible durant tota la nit en els pròxims mesos. El 8 de març el planeta gegant estarà en oposició, és a dir, que estarà alineat amb la Terra i el Sol, estant el nostre planeta al mig. Així que es trobarà a 180º del Sol vist des de la Terra. Per això serà visible durant tota la nit. Júpiter eixirà per l’est a la posta de Sol, arribarà al punt més alt a la mitjanit i es pondrà per l’oest a l’alba. Com que aquest dies la distància Terra-Júpiter serà mínima la seua brillantor aparent serà màxima, igualant la brillantor de Sírius, l’estel més brillant del cel. Actualment Júpiter es troba a unes 4.435 ua (663,5 milions de quilòmetres) de la Terra. Encara que aquests dies la seua posició estarà una mica més allunyada que l’any passat, la grandària aparente al cel serà impressionant: 44,4 segons d’arc. Un telescopi mitjà revelarà fàcilment les llunes i les bandes de núvols. Per si no el trobeu, cosa difícil ja que Júpiter serà l’astre més brillant del cel oriental aquests dies durant la primera part de la nit, la Lluna s’hi situarà al costat la nit del 21 al 22 de març.
Els altres planetes continuaran veient-se durant la segona part de la nit i sobretot poc abans de l’eixida del Sol.
Saturn i Mart seran ben visibles en la constel·lació de l’Escorpí, fent de guardes de l’estel Antares. La matinada del 2 de març, a partir de les 3:00 h serà bon moment per veure la conjunció de Saturn amb la Lluna. Però el moment més fotogènic serà quan es forme el trio Mart – Lluna – Saturn la matinada del 29 de març. A més a més com que l’estel Antares es trobarà també present, podríem veure-hi una quàdrupla. Els altres planetes, Venus i Mercuri, ja no seran visibles ja que la seua proximitat al Sol els fa inobservables.
Sembla que aquest mes de març també rebrem la visita d’un nou asteroide que passarà fregant la Terra. 2013 TX68, que té uns 30 metres de diàmetre, anava a passar a només uns milers de quilòmetres de nosaltres però les noves dades de l’objecte aconseguides en antigues imatges han aconseguit millorar-li l’òrbita prevista. Podrem dormir tranquils els pròxims dies. Aquestes noves observacions de l’asteroide 2013 TX68 preveuen que fregue la Terra el pròxim 8 de març. El seu pas, però, serà molt més allunyat del que es pensava. Passarà aproximadament a uns 5 milions de quilòmetres del nostre planeta. Pot ser que passe més prop i tot però no serà a menys de 24.000 quilòmetres. A més a més, s’ha determinat que 2013 TX68 no suposa un risc per a la Terra durant el pròxim segle.
El principal problema que s’ha tingut per determinar correctament l’òrbita de 2013 TX68 és que s’està acostant a la Terra des de la direcció del Sol. Una molt mala posició per a que els telescopis puguen observar-lo.
Finalment la primavera començarà tot just quan acaben les Falles. El 20 de març a les 5:30 h el Sol, en el seu camí sobre el cel, creuarà l’equador celeste. Serà el moment de l’equinocci de primavera. El dia i la nit duraran exactament 12 hores en tots els indrets de la Terra.
I finalment recordar que el canvi d’horari d’hivern a l’horari d’estiu serà durant la nit del 26 al 27 de març. Serà el moment d’afegir una hora més als nostres rellotges, .
Si voleu obtenir més informació i un senzill mapa del cel observable del mes de març de 2016, podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un mapa del firmament. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.
Imatge:
1.- Dibuix artístic de l’aproximació de 2013TX68 a la Terra.
2.- Carta astronòmica per trobar Júpiter el 8 de març 2016. Freestarcharts.
3.- Vista en conjunt del Sistema Solar del 8 de març de 2016 amb l’oposició de Júpiter.
4.- Vista del cel de la matinada del 29 de març 2016 a les 5 del matí. Stellarium.
L’objecte més gran del cinturó d’asteroides, Ceres, està essent explorat d’una manera sistemàtica des de fa quasi un any per Dawn, una revolucionaria nau de la NASA amb un sistema de propulsió digne de Star Trek.
Ceres és un planeta nan dins del reialme dels asteroides. La seua forma arrodonida i un diàmetre de 945 km la van col·locar l’any 2006 en el club dels planetes nans, juntament amb Plutó i Eris.
Tanmateix quan va ser descobert per Giuseppe Piazzi en Palermo l’1 de gener de 1801 va ser considerat un planeta, que, a més a més, omplia el buit entre Mart i Júpiter segons havia predit la Llei de Titius-Bode. El descobriment posterior d’altres cossos com Vesta van permetre concloure que Ceres era només el més gran dels membres del cinturó d’asteroides i per això el seu nom complet actualment és 1 Ceres.
Des de telescopis en la Terra o des del Telescopi Espacial Hubble s’observaren fa uns anys unes taques fosques, que s’associaren a possibles cràters, i d’altres taques molt brillants sense una explicació clara.
Per l’interés d’explorar el cinturó d’asteroides en detall, la nau Dawn de la NASA va ser llançada a l’espai el 27 de setembre de 2007. En un viatge de més de 8 anys va visitar primerament Vesta l’any 2011 on s’hi va estar en òrbita durant uns mesos, per a després dirigir-se cap a Ceres on arribà el passat 6 de març de 2015. Des d’aleshores ençà ha explorat el planeta nan en diferents òrbites cada vegada més pròximes al planeta nan fins arribar a situar-se a només 385 km de la superfície des del desembre passat.
El planeta nan rep el nom de la deesa romana de l’agricultura. El seu nom va ser proposat pel mateix descobridor Piazzi amb l’afegit del nom del rei de Sicilia d’aleshores, Ferran I. Tanmateix el nom proposat, Cerere Ferdinandea, va perdre ràpidament el cognom en no ser acceptat pels astrònoms europeus. Ara, amb l’arribada de Dawn a Ceres, i seguint una tradició ben arrelada de la Unió Astronòmica Internacional, totes els nous accidents geogràfics descoberts rebran noms de sers mitològics de totes les cultures del món relacionats amb l’agricultura. Com a curiositat, l’element químic ceri (nombre atòmic 58) va ser descobert el 1803 i va prendre el nom de l’asteroide, que s’havia descobert dos anys abans.
Quan l’any passat Dawn es col·locà en òrbita de Ceres va descobrir un món en miniatura, amb muntanyes i valls, grans fissures i unes taques molt brillants, les quals ja van ser detectades pel telescopi Hubble ja fa una dècada. Dins del cràter de 92 km Occator, nom del deu de l’arada i ajudant de Ceres, s’hi observa les taques brillants més grans, la composició de les quals han estat un misteri fins fa unes setmanes.
Finalment el passat 9 de desembre de 2015, els científics de la missió van informar a través en la revista Nature que les taques brillants podrien estar relacionades amb un tipus de sal, particularment una forma de la salmorra que conté sulfat de magnesi, hexahidrit (MgSO4·6H2O), similar al que podem trobar en alguns llocs a la Terra com a Manresa. Un altre estudi conclou que les taques podrien estar associades amb argiles riques en amoníac.
Aquesta segona conclusió és ben interessant ja que, de fet, a la temperatura en que es troba Ceres, el gel d’amoníac no es pot mantindre en la seua superfície i se sublimaria per la calor del Sol. Ara bé les molècules d’amoníac serien estables si es troben en combinació amb altres minerals com ara l’argila. Però hi ha encara una conseqüència més interessant si realment les taques blanques són causades per gel d’amoníac i és que aquest fet seria un clar indici que Ceres no es va formar en el cinturó d‘asteroides, on ara es troba, sinó molt més lluny del Sol, en les afores fredes del sistema solar i que després, les pertorbacions gravitatòries dels grans planetes l’haurien portat on es troba ara.
El passat 21 de desembre Dawn observà detalls del cràter Kupalo de 26 km de diàmetre. El seu nom prové del deu eslau de la vegetació i la collita. Amb un detall sorprenent, es veuen les parets del cràter d’impacte cobertes per un material blanc que podria ser algun tipus de sal.
Fa dos anys imatges preses des del Telescopi Espacial Hubble detectaren clars indicis de presència d’aigua emesa des de la superfície de Ceres. Tot fa pensar que existeix una capa d’aigua líquida en l’interior del planeta nan.
Es creu que Ceres és un cos diferenciat, és a dir que l’interior està format per diferents capes de distinta densitat. Hi hauria un nucli rocós sobre el qual hi hauria una capa de gel d’aigua. Aquesta capa de 100 quilòmetres de guix contindria fins a 200 milions de quilòmetres cúbics d’aigua, la qual cosa seria més que la quantitat d’aigua dolça a la Terra.
Finalment caldria parlar una mica del motor iònic de la nau, digne d’una pel·lícula de ciència ficció i que segurament s’utilitzarà en altres missions. L’energia elèctrica que s’obté dels panells solars s’utilitza en part per a separar els electrons dels núclis d’un gas de xenó, ionitzant-los. Amb uns potents camps magnètic i elèctric, aquests ions són dirigits i accelerats fins a 40000 km/h fora del motor i, pel principi d’acció i reacció, causen una espenta a la nau. El sistema de propulsió de la nau Dawn és molt eficient, fins a 10 vegades més eficients que els tradicionals motors de combustibles químics. El vídeo següent ho explica.
Continuarem expectant pels descobriments que ens puga revelar la fantàstica nau Dawn.
1.- Imatge de Ceres obtinguda per Dawn. NASA/JPL-Caltech/UCLA/MPS/DLR/IDA
2.- Rotació de Ceres i cràter Occator. NASA/JPL-Caltech
3.-PIA19889: Dawn fa una mirada al cràter Occator. NASA/JPL-Caltech/UCLA/MPS/DLR/IDA.
4.- Cràter Kupalo, un dels cràters més joves de Ceres. NASA/JPL-Caltech/UCLA/MPS/DLR/IDA
5.- Diagrama de la possible estructura interna de Ceres. NASA, ESA, i A. Feild (STScI)
6.- Esquema d’un motor iònic. Oona Räisänen
7.- Vídeo de funcionament del motor de Dawn. NASA Glenn Research Center.
Comença l’any 2016 i les revistes científiques presenten els possibles descobriments per a l’any que comença. Com ja faig fer l’any passat, us pose els avanços previstos relacionats amb l’astronomia, el canvi climàtic, la física de partícules i l’exploració espacial que presenta la revista Nature en el seu article The science to look out for in 2016.
Canvi climàtic
Després de la conferència de Paris de fa dos mesos, la tecnologia pot donar una empenta a la reducció dels gasos d’efecte hivernacle. L’empresa Climeworks de Zuric començarà la captura d’unes 75 tones de CO2 atmosfèric al mes a partir de juliol per a posteriorment vendre-les per a augmentar el rendiment de cultius. L’empresa Carbon Engineering en Calgary, Canadà, ja està capturant CO2 des de l’octubre passat. La seua intenció és convertir-lo en combustible liquid. Moltes empreses d’arreu del món pretenen capturar el gas i treure’n rendiment comercial. Si aquest interés comercial fa minvar a la curta la proporció de gasos d’efecte hivernacle, benvingut sia.
Ones en l’espai-temps i física d’altes energies
El passat 2 de desembre, un coet Vega llançà LISA Pathfinder a l’espai, una missió que posarà a prova el maquinari per detectar ones gravitatòries – ones de l’espai-temps causades pel moviment d’objectes densos com ara estels de neutrons binaris. A l’espera d’obtenir els primers resultats, els físics a terra també treballen en un altre detector per tractar de veure, per primera vegada, proves directes d’ones gravitacionals. Es tracta de l’Advanced LIGO (Advanced Laser Interferometer Gravitational-Wave Observatory) situat als Estats Units que acaba de quadruplicar la seua sensibilitat des de la versió del LIGO 2010.
I també durant 2016 Japó llançarà Astro-H, un satèl·lit de raigs X d’última generació que, entre altres coses, podria confirmar o refutar l’afirmació que els neutrins pesats emeten senyals de matèria fosca coneguda com bulbulons.
Sembla ser que les dades que està obtenint el Large Hadron Collider (LHC) del CERN, que actualment funciona a una energia molt elevada des de juny passat, podrien confirmar l’existència d’una nova partícula. Fins i tot, si aquesta partícula no s’arribés a descobrir, el LHC podria desvelar altres partícules exòtiques ben curioses, com els glueballs (bola de gluons) que són partícules fetes totalment de portadors de la interacció nuclear forta, interacció responsable que els protons i els neutrons es mantinguen units al nucli atòmic.
Cap a Mars i més enllà
2016, com passa cada dos anys, portarà Mart a la mínima distància a la Terra. Serà el moment en que les agencies espacials de la Terra llançaran les seues missions al planeta roig. Un ambiciós projecte conjunt de l’Agència Espacial Europea (ESA) i l’Agència Espacial Russa (Roscosmos) posarà en òrbita marciana diverses sondes i aterrarà diversos artefactes en 2016 i 2018. Per començar, en març es llançarà ExoMars 2016 que constarà d’un orbitador que analitzarà els gasos de l’atmosfera de Mars, en especial el metà, i de l’aterrador Schiaparelli que servirà bàsicament per fer proves d’aterratge ja que en no tindre fons d’energia només funcionarà uns quatre dies. La missió arribarà a Mart el 19 d’octubre.
Més enllà de Mart, la missió Juno de la NASA arribarà finalment a Júpiter el mes de juliol. I en setembre, la nau Rosetta de la ESA tractarà de fer un aterratge suau sobre el cometa 67P/ Churyumov-Gerasimenko. Serà el final d’una missió espectacular de la que he parlat sovint en aquest bloc.
L’exploració dels cometes en directe acabarà de moment, però la dels asteroides continuarà amb la missió Dawn que continua explorant enguany Ceres i sobretot amb el llançament de la missió OSIRIS-REx de la NASA que pretén portar a la Terra mostres de l’asteroide Bennu, un asteroide ric en carboni, l’anàlisi en detall del qual ens donarà informació de les etapes més primerenques del Sistema Solar.
Explorant l’espai
El passat 17 de desembre la Xina llançà el Dark Matter Particle Explorer (DAMPE), un potent telescopi espacial per estudiar raigs gamma d’alta energia i detectar electrons i raigs còsmics. Aquest llançament és el primer d’una sèrie de cinc missions en el marc del Programa Pioner de Recerca Estratègica en Ciència Espacial de l’Acadèmia Xinesa de Ciències (CAS).
El primer satèl·lit per testejar comunicacions quàntiques s’enlairarà en juny des de Xina i el també satèl·lit xinés Hard X-ray Modulation Telescope que explorarà el cel buscant fonts energètiques de radiació com ara forats negres i estels de neutrons, serà llançat cap a finals d’any. Xina també completarà en setembre el seu superradiotelescopi que deixarà petit el radiotelescopi de 300 m d’Arecibo. El Aperture Spherical Radio Telescope (FAST) de 500 m d’apertura serà llavors el radiotelescopi més gran del món. En Hawaii, mentretant l’equip que dissenya el telescopi òptic de 30 m de diàmetre Thirty Meter Telescope coneixerà si pot continuar o no el projecte després que el Tribunal Suprem de Hawaii els va revocar el permís de construcció el desembre passat.
El mes de novembre comença amb pluges abundants, cosa que no ens deixarà veure de moment el canvi gradual de les constel·lacions merament d’estiu com Lira o l’Escorpí que ja s’amaguen per l’oest en fer-se fosc, mentre que, en aquest mateix moment per l’est, comencen a aparéixer les constel·lacions d’hivern més conegudes, Taure, amb el seu ull vermellós, Aldebaran, Orió, el gegant caçador i Ca menor, amb Sírius, l’estel més brillant del cel.
Durant aquest mes poc podem veure a la posta de Sol. Només el dèbil planeta Saturn, que encara resta enganxat a les urpes de l’Escorpí, es deixarà veure uns pocs minuts cap a l’oest després de la posta de Sol.
És en les últimes hores de la matinada, una hora abans de l’eixida del Sol, on si mirem cap a l’est continuarem veient el ball del planetes Júpiter, Mart i Venus, a la que s’afegirà també una Lluna minvant.
La matinada del 6 de novembre, la Lluna es trobarà ben aprop del planeta Júpiter, mentre que el dia següent 7 de novembre, la Lluna es reunirà amb Venus i Mart per formar un bonic triangle celeste. El ball continuarà el dia 8 en situar-se la Lluna prop de l’horitzó i formar amb els planetes una interessant alineació celeste. Tracteu d’observar els fenòmens d’aquests dies per veure de primera mà com es mouen de ràpid els objectes en el cel.
Aquesta pluja està associada al cometa Tempel-Tuttle. Com el seu nom indica, el radiant de la pluja, el lloc del cel d’on semblen provindre els meteors, estarà en la zona del cap de la constel·lació de Leo. Per tant la pluja tindrà el seu màxim a partir de l’eixida d’aquesta constel·lació per l’horitzó est cap a les 1:30 i durarà fins a l’eixida del Sol. La previsió és de caiguda d’uns 15 meteors per hora en llocs foscos. En aquest any tindrem la sort que la Lluna estarà en fase de quart creixent i a aquestes hores ja farà molt de temps que s’haurà post. Les Leònides tenen el màxim aquesta nit però també se’n podran veure les nits anteriors i posteriors.
I finalment a aquestes hores estarà passant prop de la Terra l’asteroide 2015 TB145. Aquest fou descobert fa ben pocs dies amb el telescopi Pan-STARRS I de Hawaii, i es calcula que mesura uns 450 metres, que és irregular i gira en unes tres hores. I ahir mateix, 31 d’octubre, aquest objecte fins fa poc desconegut passà a tan sols 480.000 km de la Terra, 1,3 vegades la distància a la Lluna. Però no entenc l’excitació per l’anomenat asteroide de Halloween. No és la primera volta que passa un objecte tan prop de la Terra. Ja n’he parlat d’altres semblants mesos enrere. El 2004 BL 86, per exemple o el 2012 DA14, que passà a només 30.000 km de la superfície de la Terra en febrer de 2012.
Si voleu obtenir més informació i un senzill mapa del cel observable del mes de novembre de 2015, podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un mapa del firmament. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.
Imatges:
1.- Asteroide 2015 TB145 (punt negre al centre) vist des de la Optical Ground Station de l’Agència Espacial Europea (ESA) en el Observatorio del Teide en Tenerife, Canàries. European Space Observatory, ESO.
2.- Mapa de cel de la matinada del 7 de novembre. Stellarium
3.- Radiant de les Leònides.
Fotos de l’asteroide 357439 (2004 BL86) que va passar la nit del 26 al 27 de gener a 1,2 milions de kilòmetres de la Terra (unes 3 voltes més lluny que la Lluna). Fins l’any 2027 no passarà un altre tan gran més a prop. La primera foto es va fer el dia 27 a les 7:10:03. La segona foto es va fer a les 7:12:22.
Si es compara amb la foto anterior s’observa el desplaçament que ha sofert sobre el fons d’estrelles en poc més de 2 minuts. Les fotos han estat obtingudes des del Rabosar (Paterna) per Roger Mira i Javi Navarro, membres de l’Associació d’Astronomia de la Universitat de València amb una càmera reflex i un teleobjectiu de 135mm i mostren l’asteroide a les proximitats del cúmul d’estrelles obert del Pessebre (Praesepe o M44).
Les observacions fetes amb radar des de Goldstone (California) han mostrat que es tracta realment d’un doble asteroide: el principal té 320 metres i el seu satèl·lit té uns 70 metres.Gràcies als amics Roger i Javi.
La sorpresa de la nit passada va ser descobrir que l’asteroide 2004 BL 86 té un acompanyant, una petita lluna desconeguda fins ara. Les observacions amb l’antena de 70 metres de la Xarxa de l’Espai Profund de la NASA en Goldstone, Califòrnia, van mostrar les primeres imatges en radar de l’objecte quan es trobava a 1,2 milions de quilòmetres.
A la pel·lícula podeu veure com l’asteroide gira i ben a prop d’ell es troba un petit objecte. Les observacions han permés afinar la grandària de l’objecte principal que fins ara es pensava que mesurava uns 650 m. Ara se sap que 325 m és una mesura més encertada i que sembla tindre una forma esfèrica. La pel·lícula consta de 20 imatges individuals repetides tres vegades.
La sorpresa va saltar quan l’equip de Goldstone s’adonà que les ones de ràdio havien rebotat també en un objecte secundari molt més petit. Per tant 2004 BL 86 té una lluna acompanyant d’uns 70 metres de diàmetre.
És sorprenent que un objecte tan menut com 2004 BL 86 puga mantindre atrapada gravitatoriament una lluna però aquest fet és més comú del que sembla ja entre els asteroides pròxims a la Terra, un 16% dels més grans de 200 metres tenen una petita lluna al seu voltant o, fins i tot, en poden arribar a tindre dues.
El radar no només serveix per a detectar la presència d’avions llunyans sinó que és també molt usat en astronomia. És una tècnica poderosa per estudiar la grandària d’un asteroide, la forma, l’estat de rotació, les característiques i la rugositat de la superfície, i per a millorar el càlcul de les seues òrbites.
Imatge i vídeo: la pel·lícula mostra l’asteroide 2004 BL86 que passa prop de la Terra el 26 de gener 2015. Crèdit: NASA/JPL-Caltech.
Avui a la nit tenim cita amb l’asteroide 2004 BL 86. Aquesta roca espacial de 650 metres de diàmetre passarà per les proximitats de la Terra la pròxima nit del 26 al 27 de gener 2015.
L’asteroide, descobert el 30 de gener de 2004 pel telescopi automàtic Linear, es troba en la llista d’objectes potencialment perillosos de la NASA (NEO Earth Close Approaches). El seu pas actual, però, no sembla preocupant ja que l’òrbita calculada el portarà a passar a una distància de la Terra igual a unes tres vegades la distància Terra-Lluna. Res a veure, per tant, amb l’objecte 2012 DA14 que fregà la Terra el 15 de febrer de 2013.
L’objecte és massa menut per poder-se veure a ull nu però serà fàcilment visible per a observadors preparats. 2004 BL 86 brillarà com un estel de 9ena magnitud i, si es vol veure, serà necessari utilitzar un telescopi de 20 cm de diàmetre o major per trobar-lo.
El vídeo següent, preparat per la Sociedad de Astronomia del Caribe, mostra el moviment ràpid de l’objecte en el cel entre les estrelles de la constel·lació de Cancer i on trobar-lo al llarg de la nit. Segons les efemèrides presentades en el vídeo serà observable tota la nit. Per obtenir l’hora local cal sumar una hora al temps UT mostrat al vídeo. Per exemple 2004 BL 86 passarà prop del cúmul del Pessebre (M44) a les 5 UT (6 hora local) de la matinada del dimarts 27 de gener.
La proximitat de l’objecte a la Terra és la causa per la qual aquest es mou tan ràpidament sobre l’esfera celeste, creuant un espai com la Lluna plena en només 11 minuts. Els grans radiotelescopis de la Terra, com ara el Radiotelescopi d’Arecibo i les antenes de la NASA de la Xarxa d’Espai Profund de la NASA en Goldstone, California tractaran d’obtenir una imatge en ràdio.
La revista Sky & Telescope ha publicat una carta celeste on es detalla el camí de l’asteroide en el cel en temps UT (sumar una hora per obtindre temps local).
Imatge: Vista idealitzada d’un objecte passant prop a la Terra. AFP/NASA.
Demà diumenge a la vesprada, l’asteroide 2014 RC passarà fregant la Terra.
Aquest objecte, d’uns 20 metres de diàmetre, tan gran com una casa, sobrevolarà Nova Zelanda a les 19:19 hores d’ací, a uns 40.000 km d’alçada, una mica més lluny que els satèl·lits geoestacionaris, con el Meteosat o els de telecomunicacions.
La NASA, que l’està seguint de prop, avisa que no hi ha cap perill d’impacte, ni aquesta vegada ni en les pròximes aproximacions a la Terra.
A més a més, cal tenir en compte l’efecte protector de l’atmosfera terrestre que ens protegeix dels objectes menuts. S’han fet càlculs amb diverses densitats i composicions d’asteroides i sembla ser que qualsevol objecte menor de 100 m. seria destruït per fregament amb l’atmosfera. Aquests objectes es trencarien a trossos i n’arribarien a terra fragments menuts.
El curiós del cas és que 2014 RC es va descobrir només fa 6 dies, la nit del 31 d’agost passat, des dels telescopis del Catalina Sky Survey prop de Tucson, Arizona, un projecte per descobrir objectes potencialment perillosos per a la Terra
Ara si espereu veure’l pel cel de la tarda del diumenge, heu de dessistir. Primerament només es pot veure des de l’hemisferi sud. A més a més, no serà visible a ull nu ja que la seua magnitud serà de 11.5 en el moment de la màxima aproximació quan travesse la constel·lació de Piscis. Serà, per tant, només accessible a observadors experimentats.
El pas d’aquest infensiu asteroide ens recorda la vulnerabilitat de l’espècie humana sobre la superfície de la Terra. Quasevol dia pot aparéixer un cos veritablement gros i amb trajectòria de col·lisió. De fet, dimarts 9, l’asteroide 2002 CE26 d’uns 3,5 km de diàmetre passarà a la tranquil·litzadora distància de 18,4 milions de quilòmetres. Projectes científics com el Catalina Sky Survey, o d’altres semblants com, per exemple, el que porta l’Observatori Astronòmic de Mallorca, són esencials per descobrir-los, estudiar-ne les seues trajectories i, finalmentment detectar els més perillosos.
Imatge: Diagrama de la geometria de l’encontre. NASA. Les hores estan en Temps Universal Coordinat (UTC). Cal sumar una hora per tindre la nostra hora local.
La setmana passada vaig anar de bòlid amb l’asteroide 2012DA14. A banda d’haver de posar al dia aquest bloc, alguns mitjans de comunicació van demanar parlar amb nosaltres. Així uns dies abans de l’arribada de l’asteroide a la Terra vaig passar pels estudis de Televisión del Mediterraneo per tindre una agradable conversa amb Vicente Quintana, presentador del magazine Talento Mediterraneo produït per Marta Esteban.
Altres mitjans com Mislata Ràdio i MediaUni, la televisió de la Universitat de València també parlaren amb nosaltres. Tanmateix els mitjans públics com Ràdio 9 i Canal 9 encara els estem esperant.
Aquestes propietats suggereixen que ‘Oumuamua és dens, possiblement rocós o amb gran contingut metàl·lic, sense quantitats significatives de gel ni aigua, i que la seua superfície ara és fosca i està enrogida a causa dels efectes de la irradiació de raigs còsmics durant milions d’anys. S’estima que mesura almenys 400 metres de llarg.
