Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Asteroide

Impacte sobre Júpiter

0

Jupiter_impact_17March2016_678x509_v2Segons em contaren una vegada, en cada moment del dia i la nit hi ha uns dos milions de persones, entre aficionats i professionals, mirant el cel. I, per això mateix, s’aconsegueixen observar amb aquests ulls entrenats fenòmens de durada curtíssima.

Fa uns dies, un d’aquest fenòmens transitoris fou observat per un astrònom aficionat.  El passat 17 de març l’astrònom irlandés John Mckeon, de Swords, feia un vídeo de Júpiter i de les seus llunes. Utilitzava un telescopi Smidt Cassegrain d’onze polzades  i una càmera acoblada ASI120mm amb un filtre infraroig de 742nm. I el que captà de sobte a les 00:18:45 UT ho podeu veure al vídeo adjunt.

Que us sembla? Una llum apareix de sobte a la dreta del disc de Júpiter, ben diferent dels satèl·lits que s’hi veuen a dreta (2) i esquerra (1). Es tracta, segurament, d’un cometa o asteroide no catalogats captat just en el moment d’impactar sobre el planeta. La brillantor seria causada per la combustió ràpida de l’objecte en travessar les denses capes de l’atmosfera joviana.

També, de manera simultània, l’observà l’astrònom austríac Gerrit Kernbauer, de Mödling, encara que la seua gravació no té tanta resolució.

El telescopi de Gerrit, un  Skywatcher Newton 200/1000, no té tanta apertura com el de John, i a més a més, la transparència atmosfèrica no era òptima al seu lloc d’observació. Per aquestes dues raons, el seu vídeo no té tanta qualitat.

514px-Comete_Shoemaker-Levy_9Segons revela la revista Sky and Telescope, un estudi acurat dels vídeos originals dels dos astrònoms realitzat per l’especialista en imatge Marc Delcroix revela que l’impacte va durar al voltant d’un segon i va ocòrrer en la longitud 281.1° i latitud +12.4° en Júpiter.

Aquest xoc inesperat d’un objecte desconegut sobre Júpiter ens recorden la caiguda del cometa Shoemaker-Levy 9 sobre Júpiter el juliol de 1994. L’amenaça d’objectes desconeguts que puguen impactar sobre els planetes del Sistema Solar és ben real.

jupiter-impact-john-mckeon-swords-irelandEl flaix d’un impacte sobre Júpiter (fletxa) s’observa en aquesta instantània del vídeo obtingut pel astrònom John McKeon de Swords, Irlànda el 17 de març 2016.

Imatges:
1.- Imatge processada del vídeo de John McKeon
2.- Impactes dels trossos del cometa Shoemaker-Levy 9. H. Hammel – Nasa, Public Domain.
3.- Impacte en Júpiter. John McKeon – Més en: Space.com

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

El cel de març de 2016

0
Publicat el 1 de març de 2016

aszteroidafoldL’hivern acabarà a final de mes i només hem patit una mica de fred a finals de febrer, amb una bona nevada i tot. Tot i que aquest hivern tan insòlit s’ha associat al canvi climàtic, més aviat cal buscar el culpable cap al Pacífic sud i al fenomen del Niño que enguany ha estat molt potent.

Jupiter_080316_Opposition_Finder_Chart

En aquest mes de març, finalment tindrem un planeta visible al cel nocturn durant les primeres hores de la nit. Júpiter serà visible durant tota la nit en els pròxims mesos. El 8 de març el planeta gegant estarà en oposició, és a dir, que estarà alineat amb la Terra i el Sol, estant el nostre planeta al mig. Així que es trobarà a 180º del Sol vist des de la Terra. Per jupiter-oposicioaixò serà visible durant tota la nit. Júpiter eixirà per l’est a la posta de Sol, arribarà al punt més alt a la mitjanit i es pondrà per l’oest a l’alba. Com que aquest dies la distància Terra-Júpiter serà mínima la seua brillantor aparent serà màxima, igualant la brillantor de Sírius, l’estel més brillant del cel. Actualment Júpiter es troba a unes 4.435 ua (663,5 milions de quilòmetres) de la Terra. Encara que aquests dies la seua posició estarà una mica més allunyada que l’any passat, la grandària aparente al cel serà impressionant: 44,4 segons d’arc. Un telescopi mitjà revelarà fàcilment les llunes i les bandes de núvols. Per si no el trobeu, cosa difícil ja que Júpiter serà l’astre més brillant del cel oriental aquests dies durant la primera part de la nit, la Lluna s’hi situarà al costat la nit del 21 al 22 de març.

Els altres planetes continuaran veient-se durant la segona part de la nit i sobretot poc abans de l’eixida del Sol.

Trio-20160329Saturn i Mart seran ben visibles en la constel·lació de l’Escorpí, fent de guardes de l’estel Antares. La matinada del 2 de març, a partir de les 3:00 h serà bon moment per veure la conjunció de Saturn amb la Lluna.  Però el moment més fotogènic serà quan es forme el trio Mart – Lluna – Saturn la matinada del 29 de març. A més a més com que  l’estel Antares es trobarà també present, podríem veure-hi una quàdrupla. Els altres planetes, Venus i Mercuri, ja no seran visibles ja que la seua proximitat al Sol els fa inobservables.

Sembla que aquest mes de març també rebrem la visita d’un nou asteroide que passarà fregant la Terra. 2013 TX68, que té uns 30 metres de diàmetre, anava a passar a només uns milers de quilòmetres de nosaltres però les noves dades de l’objecte aconseguides en antigues imatges han aconseguit millorar-li l’òrbita prevista.  Podrem dormir tranquils els pròxims dies.  Aquestes noves observacions de l’asteroide 2013 TX68 preveuen que fregue la Terra el pròxim 8 de març. El seu pas, però, serà molt més allunyat del que es pensava. Passarà aproximadament a uns 5 milions de quilòmetres del nostre planeta. Pot ser que passe més prop i tot però no serà a menys de 24.000 quilòmetres. A més a més, s’ha determinat que 2013 TX68 no suposa un risc per a la Terra durant el pròxim segle.

El principal problema que s’ha tingut per determinar correctament l’òrbita de 2013 TX68 és que s’està acostant a la Terra des de la direcció del Sol. Una molt mala posició per a que els telescopis puguen observar-lo.

Finalment la primavera començarà tot just quan acaben les Falles. El 20 de març a les 5:30 h el Sol, en el seu camí sobre el cel, creuarà l’equador celeste. Serà el moment de l’equinocci de primavera. El dia i la nit duraran exactament 12 hores en tots els indrets de la Terra.

I finalment recordar que el canvi d’horari d’hivern a l’horari d’estiu serà durant la nit del 26 al 27 de març. Serà el moment d’afegir una hora més als nostres rellotges, .

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart minvant Març 2 00 11
Lluna nova Març 9 02 55
Quart creixent Març 15 18 03
Lluna plena Març 23 13 01
Quart minvant Març 31 16 17

Si voleu obtenir més informació i un senzill mapa del cel observable del mes de març de 2016, podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un mapa del firmament. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatge:

1.- Dibuix artístic de l’aproximació de 2013TX68 a la Terra.
2.- Carta astronòmica per trobar Júpiter el 8 de març 2016. Freestarcharts.
3.- Vista en conjunt del Sistema Solar del 8 de març de 2016 amb l’oposició de Júpiter.
4.- Vista del cel de la matinada del 29 de març 2016 a les 5 del matí. Stellarium.

Desvelant els secrets de Ceres

0

ceres-nasaL’objecte més gran del cinturó d’asteroides, Ceres, està essent explorat d’una manera sistemàtica des de fa quasi un any per Dawn, una revolucionaria nau de la NASA amb un sistema de propulsió digne de Star Trek.

Ceres és un planeta nan dins del reialme dels asteroides. La seua forma arrodonida i un diàmetre de 945 km la van col·locar l’any 2006 en el club dels planetes nans, juntament amb Plutó i Eris.

Tanmateix quan va ser descobert per Giuseppe Piazzi en Palermo l’1 de gener de 1801 va ser considerat un planeta, que, a més a més, omplia el buit entre Mart i Júpiter segons havia predit la Llei de Titius-Bode. El descobriment posterior d’altres cossos com Vesta van permetre concloure que Ceres era només el més gran dels membres del cinturó d’asteroides i per això el seu nom complet actualment és 1 Ceres.

Des de telescopis en la Terra o des del Telescopi Espacial Hubble s’observaren fa uns anys unes taques fosques, que s’associaren a possibles cràters, i d’altres taques molt brillants sense una explicació clara.

Per l’interés d’explorar el cinturó d’asteroides en detall, la nau Dawn de la NASA va ser llançada a l’espai el 27 de setembre de 2007. En un viatge de més de 8 anys va visitar primerament Vesta l’any 2011 on s’hi va estar en òrbita durant uns mesos, per a després dirigir-se cap a Ceres on arribà el passat 6 de març de 2015. Des d’aleshores ençà ha explorat el planeta nan en diferents òrbites cada vegada més pròximes al planeta nan fins arribar a situar-se a només 385 km de la superfície des del desembre passat.

El planeta nan rep el nom de la deesa romana de l’agricultura. El seu nom va ser proposat pel mateix descobridor Piazzi amb l’afegit del nom del rei de Sicilia d’aleshores, Ferran I. Tanmateix el nom proposat, Cerere Ferdinandea, va perdre ràpidament el cognom en no ser acceptat pels astrònoms europeus. Ara, amb l’arribada de Dawn a Ceres, i seguint una tradició ben arrelada de la Unió Astronòmica Internacional, totes els nous accidents geogràfics descoberts rebran noms de sers mitològics de totes les cultures del món relacionats amb l’agricultura. Com a curiositat, l’element químic ceri (nombre atòmic 58) va ser descobert el 1803 i va prendre el nom de l’asteroide, que s’havia descobert dos anys abans.

Occator_PIA19889Quan l’any passat Dawn es col·locà en òrbita de Ceres va descobrir un món en miniatura, amb muntanyes i valls, grans fissures i unes taques molt brillants, les quals ja van ser detectades pel telescopi Hubble ja fa una dècada. Dins del cràter de 92 km Occator, nom del deu de l’arada i ajudant de Ceres, s’hi observa les taques brillants més grans, la composició de les quals han estat un misteri fins fa unes setmanes.

Finalment el passat 9 de desembre de 2015, els científics de la missió van informar a través en la revista Nature que les taques brillants podrien estar relacionades amb un tipus de sal, particularment una forma de la salmorra que conté sulfat de magnesi, hexahidrit (MgSO4·6H2O), similar al que podem trobar en alguns llocs a la Terra com a Manresa. Un altre estudi conclou que les taques podrien estar associades amb argiles riques en amoníac.

Aquesta segona conclusió és ben interessant ja que, de fet, a la temperatura en que es troba Ceres, el gel d’amoníac no es pot mantindre en la seua superfície i se sublimaria per la calor del Sol. Ara bé les molècules d’amoníac serien estables si es troben en combinació amb altres minerals com ara l’argila. Però hi ha encara una conseqüència més interessant si realment les taques blanques són causades per gel d’amoníac i és que aquest fet seria un clar indici que Ceres no es va formar en el cinturó dPIA20192-16-640x350‘asteroides, on ara es troba, sinó molt més lluny del Sol, en les afores fredes del sistema solar i que després, les pertorbacions gravitatòries dels grans planetes l’haurien portat on es troba ara.

El passat 21 de desembre Dawn observà detalls del cràter Kupalo de 26 km de diàmetre. El seu nom prové del deu eslau de la vegetació i la collita. Amb un detall sorprenent, es veuen les parets del cràter d’impacte cobertes per un material blanc que podria ser algun tipus de sal.

598px-Ceres_Cutaway-en.svgFa dos anys imatges preses des del Telescopi Espacial Hubble detectaren clars indicis de presència d’aigua emesa des de la superfície de Ceres. Tot fa pensar que existeix una capa d’aigua líquida en l’interior del planeta nan.

Es creu que Ceres és un cos diferenciat, és a dir que l’interior està format per diferents capes de distinta densitat. Hi hauria un nucli rocós sobre el qual hi hauria una capa de gel d’aigua. Aquesta capa de 100 quilòmetres de guix contindria fins a 200 milions de quilòmetres cúbics d’aigua, la qual cosa seria més que la quantitat d’aigua dolça a la Terra.

640px-Electrostatic_ion_thruster-en.svgFinalment caldria parlar una mica del motor iònic de la nau, digne d’una pel·lícula de ciència ficció i que segurament s’utilitzarà en altres missions. L’energia elèctrica que s’obté dels panells solars s’utilitza en part per a separar els electrons dels núclis d’un gas de xenó, ionitzant-los. Amb uns potents camps magnètic i elèctric, aquests ions són dirigits i accelerats fins a 40000 km/h fora del motor i, pel principi d’acció i reacció, causen una espenta a la nau. El sistema de propulsió de la nau Dawn és molt eficient, fins a 10 vegades més eficients que els tradicionals motors de combustibles químics. El vídeo següent ho explica.

Continuarem expectant pels descobriments que ens puga revelar la fantàstica nau Dawn.

Més informació: After 8 years, Dawn probe brings Ceres into closest focus.

Imatges:

1.- Imatge de Ceres obtinguda per Dawn. NASA/JPL-Caltech/UCLA/MPS/DLR/IDA
2.- Rotació de Ceres i cràter Occator. NASA/JPL-Caltech
3.-PIA19889: Dawn fa una mirada al cràter Occator.  NASA/JPL-Caltech/UCLA/MPS/DLR/IDA.
4.- Cràter Kupalo, un dels cràters més joves de Ceres. NASA/JPL-Caltech/UCLA/MPS/DLR/IDA
5.- Diagrama de la possible estructura interna de Ceres. NASA, ESA, i A. Feild (STScI)
6.- Esquema d’un motor iònic. Oona Räisänen
7.- Vídeo de funcionament del motor de Dawn. NASA Glenn Research Center.

La ciència del 2016 segons Nature

0
Publicat el 8 de gener de 2016

Exomars-2016

Comença l’any 2016 i les revistes científiques presenten els possibles descobriments per a l’any que comença. Com ja faig fer l’any passat, us pose els avanços previstos relacionats amb l’astronomia, el canvi climàtic, la física de partícules i l’exploració espacial que presenta la revista Nature en el seu article The science to look out for in 2016.

Canvi climàtic

CW_grafik_05-9e1b0fb9Després de la conferència de Paris de fa dos mesos, la tecnologia pot donar una empenta a la reducció dels gasos d’efecte hivernacle. L’empresa Climeworks de Zuric començarà la captura d’unes 75 tones de CO2 atmosfèric al mes a partir de juliol per a posteriorment vendre-les per a augmentar el rendiment de cultius. L’empresa Carbon Engineering en Calgary, Canadà, ja està capturant CO2 des de l’octubre passat. La seua intenció és convertir-lo en combustible liquid. Moltes empreses d’arreu del món pretenen capturar el gas i treure’n rendiment comercial. Si aquest interés comercial fa minvar a la curta la proporció de gasos d’efecte hivernacle, benvingut sia.

Ones en l’espai-temps i física d’altes energies

El passat 2 de desembre, un coet Vega llançà LISA Pathfinder a l’espai, una missió que posarà a prova el maquinari per detectar ones gravitatòries – ones de l’espai-temps causades pel moviment d’objectes densos com ara estels de neutrons binaris. A l’espera d’obtenir els primers resultats, els físics a terra també treballen en un altre detector per tractar de veure, per primera vegada, proves directes d’ones gravitacionals. Es tracta de l’Advanced LIGO (Advanced Laser Interferometer Gravitational-Wave Observatory) situat als Estats Units que acaba de quadruplicar la seua sensibilitat des de la versió del LIGO 2010.

I també durant 2016 Japó llançarà Astro-H, un satèl·lit de raigs X d’última generació que, entre altres coses, podria confirmar o refutar l’afirmació que els neutrins pesats emeten senyals de matèria fosca coneguda com bulbulons.

Sembla ser que les dades que està obtenint el Large Hadron Collider (LHC) del CERN, que actualment funciona a una energia molt elevada des de juny passat, podrien confirmar l’existència d’una nova partícula. Fins i tot, si aquesta partícula no s’arribés a descobrir, el LHC podria desvelar altres partícules exòtiques ben curioses, com els glueballs (bola de gluons) que són partícules fetes totalment de portadors de la interacció nuclear forta, interacció responsable que els protons i els neutrons es mantinguen units al nucli atòmic.

Cap a Mars i més enllà

576px-JUNO_-_PIA137462016, com passa cada dos anys, portarà Mart a la mínima distància a la Terra. Serà el moment en que les agencies espacials de la Terra llançaran les seues missions al planeta roig. Un ambiciós projecte conjunt de l’Agència Espacial Europea (ESA) i l’Agència Espacial Russa (Roscosmos) posarà en òrbita marciana diverses sondes i aterrarà diversos artefactes en 2016 i 2018. Per començar, en març es llançarà ExoMars 2016 que constarà d’un orbitador que analitzarà els gasos de l’atmosfera de Mars, en especial el metà, i de l’aterrador Schiaparelli que servirà bàsicament per fer proves d’aterratge ja que en no tindre fons d’energia només funcionarà uns quatre dies. La missió arribarà a Mart el 19 d’octubre.

Més enllà de Mart, la missió Juno de la NASA arribarà finalment a Júpiter el mes de juliol. I en setembre, la nau Rosetta de la ESA tractarà de fer un aterratge suau sobre el cometa 67P/ Churyumov-Gerasimenko. Serà el final d’una missió espectacular de la que he parlat sovint en aquest bloc.

Osiris-rexL’exploració dels cometes en directe acabarà de moment, però la dels asteroides continuarà amb la missió Dawn que continua explorant enguany Ceres i sobretot amb el llançament de la missió OSIRIS-REx de la NASA que pretén portar a la Terra mostres de l’asteroide Bennu, un asteroide ric en carboni, l’anàlisi en detall del qual ens donarà informació de les etapes més primerenques del Sistema Solar.

Explorant l’espai

El passat 17 de desembre la Xina llançà el Dark Matter Particle Explorer (DAMPE), un potent telescopi espacial per estudiar raigs gamma d’alta energia i detectar electrons i raigs còsmics. Aquest llançament és el primer d’una sèrie de cinc missions en el marc del Programa Pioner de Recerca Estratègica en Ciència Espacial de l’Acadèmia Xinesa de Ciències (CAS).

FASTEl primer satèl·lit per testejar comunicacions quàntiques s’enlairarà en juny des de Xina i el també satèl·lit xinés Hard X-ray Modulation Telescope que explorarà el cel buscant fonts energètiques de radiació com ara forats negres i estels de neutrons, serà llançat cap a finals d’any.  Xina també completarà en setembre el seu superradiotelescopi que deixarà petit el radiotelescopi de 300 m d’Arecibo. El Aperture Spherical Radio Telescope (FAST) de 500 m d’apertura serà llavors el radiotelescopi més gran del món. En Hawaii, mentretant l’equip que dissenya el telescopi òptic de 30 m de diàmetre Thirty Meter Telescope coneixerà si pot continuar o no el projecte després que el Tribunal Suprem de Hawaii els va revocar el permís de construcció el desembre passat.

Imatge:

1. Exomars 2016. ESA
2. La tecnologia de Captura del CO2 de Climeworks.
3. OSIRIS-REx. NASA
4. Juno – PIA13746.  NASA/JPL – Wikimedia Commons.
5. Fast. Radiotelescopi gegant xinés.

El cel de novembre de 2015

0

asteroid-2015-tb145

El mes de novembre comença amb pluges abundants, cosa que no ens deixarà veure de moment el canvi gradual de les constel·lacions merament d’estiu com Lira o l’Escorpí que ja s’amaguen per l’oest en fer-se fosc, mentre que, en aquest mateix moment per l’est, comencen a aparéixer les constel·lacions d’hivern més conegudes, Taure, amb el seu ull vermellós, Aldebaran, Orió, el gegant caçador i Ca menor, amb Sírius, l’estel més brillant del cel.

Durant aquest mes poc podem veure a la posta de Sol. Només el dèbil planeta Saturn, que encara resta enganxat a les urpes de l’Escorpí, es deixarà veure uns pocs minuts cap a l’oest després de la posta de Sol.

20151107És en les últimes hores de la matinada, una hora abans de l’eixida del Sol, on si mirem cap a l’est continuarem veient el ball del planetes Júpiter, Mart i Venus, a la que s’afegirà també una Lluna minvant.

La matinada del 6 de novembre, la Lluna es trobarà ben aprop del planeta Júpiter, mentre que el dia següent 7 de novembre, la Lluna es reunirà amb Venus i Mart per formar un bonic triangle celeste. El ball continuarà el dia 8 en situar-se la Lluna prop de l’horitzó i formar amb els planetes una interessant alineació celeste. Tracteu d’observar els fenòmens d’aquests dies per veure de primera mà com es mouen de ràpid els objectes en el cel.

Com a efemèride important d’aquest mes cal destacar la pluja d’estels de les Leònides durant la nit del 17 al 18 de novembre.

Aquesta pluja està associada al cometa Tempel-Tuttle. Com el seu nom indica, el radiant de la pluja, el lloc del cel d’on semblen provindre els meteors, estarà en la zona del cap de la constel·lació de Leo. Per tant la pluja tindrà el seu màxim a partir de l’eixida d’aquesta constel·lació per l’horitzó est cap a les 1:30 i durarà fins a l’eixida del Sol. La previsió és de caiguda d’uns 15 meteors per hora en llocs foscos. En aquest any tindrem la sort que la Lluna estarà en fase de quart creixent i a aquestes hores ja farà molt de temps que s’haurà post.  Les Leònides tenen el màxim aquesta nit però també se’n podran veure les nits anteriors i posteriors.

I finalment a aquestes hores estarà passant prop de la Terra l’asteroide 2015 TB145.  Aquest fou descobert fa ben pocs dies amb el telescopi Pan-STARRS I de Hawaii, i es calcula que mesura uns 450 metres, que és irregular i gira en unes tres hores. I ahir  mateix, 31 d’octubre, aquest objecte fins fa poc desconegut passà a tan sols 480.000 km de la Terra, 1,3 vegades la distància a la Lluna. Però no entenc l’excitació per l’anomenat asteroide de Halloween. No és la primera volta que passa un objecte tan prop de la Terra. Ja n’he parlat d’altres semblants mesos enrere. El 2004 BL 86, per exemple o el 2012 DA14, que passà a només 30.000 km de la superfície de la Terra en febrer de 2012.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart minvant Novembre 3 13 24
Lluna nova Novembre 11 18 47
Quart creixent Novembre 19 07 27
Lluna plena Novembre 25 23 44

Si voleu obtenir més informació i un senzill mapa del cel observable del mes de novembre de 2015, podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un mapa del firmament. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Asteroide 2015 TB145 (punt negre al centre) vist des de la Optical Ground Station de l’Agència Espacial Europea (ESA) en el Observatorio del Teide en Tenerife, Canàries. European Space Observatory, ESO.
2.- Mapa de cel de la matinada del 7 de novembre. Stellarium
3.- Radiant de les Leònides.

2004 BL 86 caçat

0
2004-BL86-Mira-Navarro01 2004-BL86-Mira-Navarro02

Fotos de l’asteroide 357439 (2004 BL86) que va passar la nit del 26 al 27 de gener a 1,2 milions de kilòmetres de la Terra (unes 3 voltes més lluny que la Lluna). Fins l’any 2027 no passarà un altre tan gran més a prop. La primera foto es va fer el dia 27 a les 7:10:03. La segona foto es va fer a les 7:12:22.

2004-BL86-Mira-Navarro03Si es compara amb la foto anterior s’observa el desplaçament que ha sofert sobre el fons d’estrelles en poc més de 2 minuts. Les fotos han estat obtingudes des del Rabosar (Paterna) per Roger Mira i Javi Navarro, membres de l’Associació d’Astronomia de la Universitat de València amb una càmera reflex i un teleobjectiu de 135mm i mostren l’asteroide a les proximitats del cúmul d’estrelles obert del Pessebre (Praesepe o M44).

Les observacions fetes amb radar des de Goldstone (California) han mostrat que es tracta realment d’un doble asteroide: el principal té 320 metres i el seu satèl·lit té uns 70 metres.Gràcies als amics Roger i Javi.

Fotos: Roger Mira i Javi Navarro. Amb permís.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , | Deixa un comentari

2004 BL 86 té una lluna

0

La sorpresa de la nit passada va ser descobrir que l’asteroide 2004 BL 86 té un acompanyant, una petita lluna desconeguda fins ara. Les observacions amb l’antena de 70 metres de la Xarxa de l’Espai Profund de la NASA en Goldstone, Califòrnia, van mostrar les primeres imatges en radar de l’objecte quan es trobava a 1,2 milions de quilòmetres.

A la pel·lícula podeu veure com l’asteroide gira i ben a prop d’ell es troba un petit objecte. Les observacions han permés afinar la grandària de l’objecte principal que fins ara es pensava que mesurava uns 650 m. Ara se sap que 325 m és una mesura més encertada i que sembla tindre una forma esfèrica. La pel·lícula consta de 20 imatges individuals repetides tres vegades.

La sorpresa va saltar quan l’equip de Goldstone s’adonà que les ones de ràdio havien rebotat també en un objecte secundari molt més petit. Per tant 2004 BL 86 té una lluna acompanyant d’uns 70 metres de diàmetre.

_80546123_asteroidÉs sorprenent que un objecte tan menut com  2004 BL 86 puga mantindre atrapada gravitatoriament una lluna però aquest fet és més comú del que sembla ja entre els asteroides pròxims a la Terra, un 16% dels més grans de 200 metres tenen una petita lluna al seu voltant o, fins i tot, en poden arribar a tindre dues.

El radar no només serveix per a detectar la presència d’avions llunyans sinó que és també molt usat en astronomia. És una tècnica poderosa per estudiar la grandària d’un asteroide, la forma, l’estat de rotació, les característiques i la rugositat de la superfície, i per a millorar el càlcul de les seues òrbites.

Imatge i vídeo: la pel·lícula mostra l’asteroide 2004 BL86 que passa prop de la Terra el 26 de gener 2015. Crèdit: NASA/JPL-Caltech.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , | Deixa un comentari

2004 BL 86, l’asteroide de 650 metres

1
http://www.youtube.com/watch?v=4SavYDD-lnk

Avui a la nit tenim cita amb l’asteroide 2004 BL 86. Aquesta roca espacial de 650 metres de diàmetre passarà per les proximitats de la Terra la pròxima nit del 26 al 27 de gener 2015.

L’asteroide, descobert el 30 de gener de 2004 pel telescopi automàtic Linear, es troba en la llista d’objectes potencialment perillosos de la NASA (NEO Earth Close Approaches). El seu pas actual, però, no sembla preocupant ja que l’òrbita calculada el portarà a passar a una distància de la Terra igual a unes tres vegades la distància Terra-Lluna. Res a veure, per tant, amb l’objecte 2012 DA14 que fregà la Terra el 15 de febrer de 2013.

potentially-dangerous-asteroid-earthL’objecte és massa menut per poder-se veure a ull nu però serà fàcilment visible per a observadors preparats. 2004 BL 86 brillarà com un estel de 9ena magnitud i, si es vol veure, serà necessari utilitzar un telescopi de 20 cm de diàmetre o major per trobar-lo.

El vídeo següent, preparat per la Sociedad de Astronomia del Caribe, mostra el moviment ràpid de l’objecte en el cel entre les estrelles de la constel·lació de Cancer i on trobar-lo al llarg de la nit. Segons les efemèrides presentades en el vídeo serà observable tota la nit. Per obtenir l’hora local cal sumar una hora al temps UT mostrat al vídeo. Per exemple 2004 BL 86 passarà prop del cúmul del Pessebre (M44) a les 5 UT (6 hora local) de la matinada del dimarts 27 de gener.

La proximitat de l’objecte a la Terra és la causa per la qual aquest es mou tan ràpidament sobre l’esfera celeste, creuant un espai com la Lluna plena en només 11 minuts. Els grans radiotelescopis de la Terra, com ara el Radiotelescopi d’Arecibo i les antenes de la NASA de la Xarxa d’Espai Profund de la NASA en Goldstone, California tractaran d’obtenir una imatge en ràdio.

La revista Sky & Telescope ha publicat una carta celeste on es detalla el camí de l’asteroide en el cel en temps UT (sumar una hora per obtindre temps local).

Imatge: Vista idealitzada d’un objecte passant prop a la Terra. AFP/NASA.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Aquest passarà ben prop

0
geometry_stripDemà diumenge a la vesprada, l’asteroide 2014 RC passarà fregant la Terra.

Aquest objecte, d’uns 20 metres de diàmetre, tan gran com una casa, sobrevolarà Nova Zelanda a les 19:19 hores d’ací, a uns 40.000 km d’alçada, una mica més lluny que els satèl·lits geoestacionaris, con el Meteosat o els de telecomunicacions.

La NASA, que l’està seguint de prop, avisa que no hi ha cap perill d’impacte, ni aquesta vegada ni en les pròximes aproximacions a la Terra.

A més a més, cal tenir en compte l’efecte protector de l’atmosfera terrestre que ens protegeix dels objectes menuts.  S’han fet càlculs amb diverses densitats i composicions d’asteroides i sembla ser que qualsevol objecte menor de 100 m. seria destruït per fregament amb l’atmosfera. Aquests objectes es trencarien a trossos i n’arribarien a terra fragments menuts.

El curiós del cas és que 2014 RC es va descobrir només fa 6 dies, la nit del 31 d’agost passat, des dels telescopis del Catalina Sky Survey prop de Tucson, Arizona, un projecte per descobrir objectes potencialment perillosos per a la Terra

Ara si espereu veure’l pel cel de la tarda del diumenge, heu de dessistir. Primerament només es pot veure des de l’hemisferi sud. A més a més, no serà visible a ull nu ja que la seua magnitud serà de 11.5 en el moment de la màxima aproximació quan travesse la constel·lació de Piscis. Serà, per tant, només accessible a observadors experimentats.

El pas d’aquest infensiu asteroide ens recorda la vulnerabilitat de l’espècie humana sobre la superfície de la Terra. Quasevol dia pot aparéixer un cos veritablement gros i amb trajectòria de col·lisió. De fet, dimarts 9, l’asteroide 2002 CE26 d’uns 3,5 km de diàmetre passarà a la tranquil·litzadora distància de 18,4 milions de quilòmetres. Projectes científics com el Catalina Sky Survey, o d’altres semblants com, per exemple, el que porta l’Observatori Astronòmic de Mallorca, són esencials per descobrir-los, estudiar-ne les seues trajectories i, finalmentment detectar els més perillosos.

Imatge: Diagrama de la geometria de l’encontre. NASA. Les hores estan en Temps Universal Coordinat (UTC). Cal sumar una hora per tindre la nostra hora local.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Parlant de 2012DA14 a Talento Mediterraneo

0

La setmana passada vaig anar de bòlid amb l’asteroide 2012DA14. A banda d’haver de posar al dia aquest bloc, alguns mitjans de comunicació van demanar parlar amb nosaltres. Així uns dies abans de l’arribada de l’asteroide a la Terra vaig passar pels estudis de Televisión del Mediterraneo per tindre una agradable conversa amb Vicente Quintana, presentador del magazine Talento Mediterraneo produït per Marta Esteban.

Altres mitjans com Mislata Ràdio i MediaUni, la televisió de la Universitat de València també parlaren amb nosaltres. Tanmateix els mitjans públics com Ràdio 9 i Canal 9 encara els estem esperant.

 

2012DA14 observat des del cel de la Serrania valenciana

0

Divendres a la nit l’asteroide 2012DA14 passà fregant la Terra. Ja ho he estat contant en les entrades anteriors. Tanmateix aquella nit tenia el cor dividit. Dubtava entre anar a Aras de los Olmos (els Serrans), zona ben fosca de l’interior valencià, o participar com a públic en el magnífic concert de la Primavera Valenciana. Com haureu vist en l’apunt anterior vaig optar per acudir al Palau de Congressos de València i vaig deixar que amics i companys observaren el fenomen celeste. Ara us passe les seues imatges del pas de l’asteroide que m’han cedit amablement i les comente.

El vídeo que he insertat presenta el pas de l’asteroide pel cel d’Aras. L’ha realitzat Amadeo Aznar des de l’Observatori robòtic Isaac Aznar enclavat en el complex del Centre Astronòmic de l’Alt Túria (CAAT) i que pertany a l’Associació Valenciana d’Astronomia. Les imatges individuals han consistit en exposicions de 0,5 segons per a que l’asteroide tinguera una aparença més puntual, però amb l’inconvenient de captar només uns pocs estels. Noteu amb quina velocitat travessa el camp estel·lar, d’aquí la dificultat de seguir-lo amb un telescopi. La solució era, òbviament, esperar-lo en un punt i captar-lo en el moment del seu pas.

També és molt interessant la imatge que m’envia l’amic Joan Manel Bullon que ha captat l’objecte celeste amb el seu nou telescopi i també observat des d’Aras de los Olmos.

La imatge adjunta mostra el pas de l’asteroide per la constel·lació de l’Óssa Major. A diferència del vídeo anterior, el moviment de l’objecte es fa present per la traça de llum deixada per l’objecte durant l’exposició d’uns pocs segons de durada. Es veuen dues traces ja que s’han superposat dues fotos en una. El temps d’exposició és de 10 segons en cada traça, separats per 30 segons de l’inici de la primera a l’inici de la segona.

Com a fet important cal destacar la irregularitat de les traces. La raó d’aquest fet cal buscar-la en les diferències d’albedo o reflectivitat a la llum solar. Segurament la rotació de l’objecte ofereix al Sol zones de la superfície de diferent foscor que donen una linia brillant irregular en les imatges.

Altres grups com els estudiants membres de l’Agrupació Astronòmica de la Universitat de València (AAUV) intentaren l’observació de 2012DA14 des de Aras de los Olmos. També es va intentar observar des de l’Observatori Astronòmic de la Universitat des del mateix indret. No en sé res, de moment, dels resultats obtinguts.

Els amics de l’Agrupació Astronòmica de la Safor tractaren de captar-lo des de la Lacuna, al terme de Vilallonga, la Safor. Sense èxit, sembla, per unes inoportunes boires en direcció al nord, on havia d’apareixer l’objecte.

L’objecte 2012DA14 ha passat de llarg, però com diu amb contundència l’amic Juli Peretó, és només questió de temps que alguna roca del cel ens caiga damunt. Vigilem el cel i preparem la defensa. Em consta que les agències espacials, com ara la NASA i l’ESA, s’ho han pres seriosament.

Vídeo: Obtingut per Amadeo Aznar, des del telescopi robòtic Observatorio Isaac Aznar. Aras de los Olmos. Amb permís.
Foto: Obtingut per Joan Manel Bullon i Lahuerta des de l’Observatori La Cambra. Aras de los Olmos. Amb permís.

 

Dawn us porta de viatge al voltant de Vesta

1

La nau espacial Dawn de la NASA va arribar al segon dels asteroides el passat 15 de juliol. D’això ja en vaig parlar en un apunt anterior. Ara a partir de les imatges obtingudes per la càmera de Dawn, podem fer un viatge volant per damunt de la superfície de Vesta.

En el vídeo es veu que l’asteroide no està completament il·luminat. No hi ha llum en les latituds altes del nord ja que, com en el nostre planeta, Vesta també presenta estacions. Actualment és hivern en l’hemisferi nord de Vesta i, per tant, la regió polar nord està sempre a fosques. I quan veiem com rota Vesta des de damunt del pol sud, la meitat està fosca ja que en una part és de dia i en l’altra de nit.

Poseu-vos el vídeo a pantalla completa i imagineu-vos que sou un astronauta viatjant pel sistema solar i explorant nous móns.

Vídeo de NASA Jet Propulsion Laboratory California Institute of Technology

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , | Deixa un comentari

En poques hores l’asteroide Vesta tindrà un satèl·lit artificial

2

Dawn-Vesta

Avui està previst que la nau automàtica Dawn de la Nasa arribe a Vesta, el tercer asteroide més gran i el quart en ser descobert. Vesta té 468 km de diàmetre i la seua brillantor fa que de vegades siga visible a ull nu en llocs sense contaminació lumínica. Aquests dies, per exemple, es troba en la constel·lació del Capricorni i en les proximitats de la Lluna.

La maniobra d’aproximació de Dawn a l’asteroide la situarà en una òrbita a 16 000 km de la superfície de Vesta. Serà la primera vegada que s’aconsegueix situar un objecte humà al voltant d’un asteroide.Dawn va ser llençada a l’espai el setembre de 2007, després de molts retards i cancel·lacions. En una d’aquestes anul·lacions, fins i tot l’empresa constructora Orbital Sciences Corporation es va oferir a fer-la a preu de cost només per guanyar experiència en aquest camp. Ara Dawn ha arribat a Vesta, després d’haver sobrevolat Mart l’any 2009. Quan acabe d’estudiar detingudament Vesta posarà altra vegada els seus motors en marxa i marxarà d’ací a un any a buscar un altre objectiu, el planeta nan Ceres, que abans del 2006 era considerat el primer dels asteroides.

Foto: La nau Dawn de la NASA va obtenir aquesta imatge de Vesta el passat 9 de juliol des d’una distància de 41 000 km. Cada píxel de la imatge correspon a 3,8 km.  Crèdits de la imatge: NASA/JPL-Caltech/UCLA/MPS/DLR/IDA.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Brian Marsden, in memoriam

0

Marsden

Álvaro López, membre del departament d’Astronomia i Astrofísica i de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València, treballa de fa anys en la detecció i en la determinació d’òrbites d’asteroides. Des de l’amistat ens parla de les seues relacions amb Brian Marsden així com de les seues qualitats humanes.


Brian Marsden (1937-2010) ha estat una figura fonamental, internacionalment reconegut pel seu treball en astrometria i mecànica celeste. Com a director del Minor Planet Center i del Central Bureau of Astronomical Telegrams va gestionar el processat i càlcul dels elements orbitals de centenars de milers d’objectes.

El seu treball va obrir també la col·laboració amb els astrònoms aficionats, que contribueixen significativament en la millora de les dades orbitals que disposem d’asteroides i cometes. La seua bona relació amb els mitjans de comunicació internacionals li va permetre ajudar a conscienciar al públic general sobre la presència d’asteroides propers a la Terra potencialment perillosos.

Vaig conèixer al Dr. Marsden el 1989, durant un congrés sobre asteroides, cometes i meteors celebrat a Upsala. En aquells dies ja tenia contactes amb ell a través de l’enviament d’observacions d’asteroides realitzades a València, però el seu coneixement personal va ser una sorpresa molt agradable per a mi, donat el seu interès pel nostre treball i la calidesa del seu tracte personal.

Vaig tornar a veure’l el 1990, en una breu visita al Minor Planet Center (MPC) del Smithsonian Astrophysical Observatory. El seu despatx, un racó en un extrem d’un barracot de fusta, atapeit de llibres i sense quasi espai per a rebre visites, demostrava la seua senzillesa i qualitat com a persona, lluny de cap pretensió personal i dedicat completament al seu treball.

En anys successius vaig tindre nous contactes de treball i trobades ocasionals amb ell, en els quals va mantenir una actitud amable i receptiva, interessant-se sempre per les nostres activitats.

Fa ara dues setmanes em vaig interessar per ell a Boston, durant la reunió del ADASS XX. Els seus col·legues participants en el congrés em van dir que estava retirat, però que seguia en actiu, treballant des de la seua casa. Només puc afegir que ho he sentit molt i que la seua figura serà recordada i enyorada pels membres de l’àmplia i dispersa família dels cercadors i seguidors de cometes i asteroides.

Per a completar aquest record i homenatge a un personatge de la seua categoria humana i científica, els remet a que llisquen la seua biografia en les pàgines del Center for Astrophysics d’Harvard.

Brian Marsden, caçador d’asteroides i cometes

0

Marsden

Amb 73 anys, ens deixava fa uns dies l’astrònom britànic Brian Marsden.  Nascut a Cambridge, Anglaterra, l’any 1937, ha dedicat la seua vida a l’estudi dels cossos menors del sistema solar: els asteroides i els cometes.

Abans de l’invent d’internet els astrònoms que descobrien un fenòmen sobtat al cel, com per exemple, una supernova, un nou cometa o un asteroide havien de comunicar-se per telèfon o telegrama a altres observatoris per avisar i confirmar l’event. La transmissió de la informació era lenta i parcial. Per centralitzar les dades  d’aquests fenòmens transitoris es creà l’Oficina Central de Telegrames Astronòmics que s’encarregà de disseminar els descobriments de manera ràpida i eficient, primerament amb telegrames i actualment amb correu electrònic.

Brian Marsden va dirigir aquesta oficina de la Unió Astronòmica Internacional (IAU) a la Universitat de Harvard des del 1986 al 2000 però la faceta més important del seu treball era l’estudi de la trajectòria de cometes i asteroides. Molts d’aquests són observats només algunes poques vegades de manera que la seua òrbita està molt mal determinada. Per això milers d’astrònoms observen els passos pròxims d’aquests cossos per millorar-ne l’òrbita, algun fins i tot des dels telescopis de l’Aula d’Astronomia a Burjassot. Amb  observacions d’asteroides suposadament nous, Marsden va predir el redescobriment de l’asteroide Adonis l’any 1977 perdut per falta de dades des de l’any 1936.

I és que Brian Marsdem va dirigir entre 1978 i 2006 el Centre per a Planetes Menors, també a la Universitat de Harvard, d’on centralitzava tota la informació sobre noves dades d’asteroides i cometes. I quan els números correlatius assignats als asteroides arribaren al 10000, va proposar assignar-li  aquest número a Plutó per fer palés que aquest cos era només un cos menor però no un planeta. Ningú li va fer cas. El destronar un planeta és molt difícil.

No va ser fins el 2006 quan Plutó va deixar de ser planeta passant a la nova categoria de Planeta Nan. La influència de Brian Marsden en la reunió de Praga de la IAU per aconseguir-ho va ser decisiva.
El Centre per a Planetes Menors li dedica aquesta pàgina: MPEC 2010-W10 : BRIAN MARSDEN (1937 Aug. 5-2010 Nov. 18)