Qué ai fach? Sabi pas, mas èra verai que totes dos aviam besonh de tornar a nòstre ostal e a la votz de Breut. Tot acaba per aver un centre, entre tu e ieu. Sabètz pas aquò, vos l’ai pas dich, mas uèi ai agut un sòmi majestuós. Ai de sòmis dempuèi de jorns que
La vida comporta sofriment. Ací no hi ha discussió possible. És un sofriment que contrasta amb la bonesa de la majoria de les persones. Vivim amb el soroll, convivim a tothora amb les desgràcies. No és gens guai això del capitalisme. Jo penso que no estem preparats per a tanta violència, malgrat esta sigue inherent
Aquest paratge és un dels meus refugis. Algunes amigues coneixen que un altre dels meus refugis és la soca d’una gran alzina -o carrasca- del Montsià. Tanmateix, la vall del Madriu, a Encamp (Andorra), és un indret que m’estimo perquè m’aporta la calma que necessito per a un bon recés. La claror del Madriu és
La montanha o la color verda de vòstras cambas es la sintèsi de la beutat descobèrta. Lo mistèri es revelat. Oh, e ara nos aimam, quand arribarà lo crepuscle serem d’almas que se tornaràn trobar après la quietud. Tot ei bastit a partir dera lum qu’aveja, mès quan arribe eth nau dobte sonque mos metram
No sé si m’estimaves: t’estimava i això era tot, i això era prou, i els dies obraven per a mi racons tendríssims. T’estimava amb les hores i amb el somni, i et cantava, i passaves, i abril queia, i et sabia ma carn meravellada. Sí, t’estimava lentament i sorda. Com s’estimen les coses marcescibles. Com