Bloc de notes

A la passejada d’avui ens ha sorprès trobar-nos en Jep, el nostre veí de la plaça. Encara ens ha sorprès més quan ens ha explicat què hi feia pel Pas d’en Prats i ens ho ha il·lustrat amb una bona foto que diu que és de fa poc:

Encara una altra cosa positiva, i és que tot xerrant ha resultat que es coneix molt bé aquest sector de riu. Ell s’hi passeja ben equipat, amb botes i pantalons de pescador, però tot i això m’ha ensenyat un lloc per on potser podré travessar-lo amb més tranquil·litat que els indrets que fins ara he fet servir jo. Es tracta d’un banc de sorra que hi ha a prop de l’aiguabarreig amb la Llémena. Aviam si demà puc passar-hi amb la bici a coll!

Ahir a la tarda estava xerrant amb en Mines al Pont del Rec quan vam veure que aigua avall baixava alguna cosa negrosa que de bones a primeres semblava un pneumàtic vell flotant entre dues aigües. Va resultar ser una bèstia que tot nedant es va anar acostant a la paret del rec i, quan hi va estar a prop, s’hi va enfilar fins a un forat que deu ser el seu cau.

No crec pas que fos una llúdriga (tant de bo ho fos!) sinó un d’aquests visons americans que estan envaint els nostres rius. N’he passat fotos a Marfull i a l’Ajuntament.

Diuen que (llegenda urbana?) tots aquests visons vénen d’unes granges d’on van fugir. Es veu que n’hi havia dues a Osona i després també se’n van escapar d’una altra de l’Empordà. Per una banda, em sap greu que tinguem aquests visons americans a les Deveses perquè han desplaçat espècies autòctones, però per altra banda no puc deixar de sentir simpatia cap a aquests animalons que han aconseguit fugir de la granja on els tenien empresonats i on els esperava la mort i posterior transformació en abrics.

Recentment s’ha descobert que els visons poden ajudar a escampar el coronavirus i a més a més agreujar-ne els símptomes, de manera que han afegit problemes de salut pública als reptes ètics i ambientals que havia suscitat la seva entrada a casa nostra.

Ves per on que és tot just ara que es reconeix la feinada que la Marta va fer a la regidoria d’Entorn Natural. Llàstima que els premis se’ls enduguin uns altres.

La primera activitat d’avui és un tour amb el bus turístic que ens permet de fer un primer cop d’ull i tenir una idea general de la ciutat; a més, a l’ombra i sense cansar-se. Ha estat una bona idea.

Ahir vam veure a internet que aquests dies hi ha una una exposició sobre alimentació que podria estar bé tant per a la petita de casa com per als grans, i hi anem. En sortim assedegats i amb una mica de desesperació per trobar una cafeteria o terrassa fins que en trobem una per repostar, tot i que l’A i la P s’estimen més un Starbucks que hi ha a prop.

Amb el dipòsit ple, tornem a la càrrega per conèixer més bé la ciutat i ens passegem pels carrerons del centre fins que… trobem un altre Starbucks! Aquest cop ens hi aturem tots perquè el sol de migdia apreta de valent i no tenim ganes de perdre temps buscant un altre lloc que ens empari de la calor. A la passejada ens adonem que Tolosa també és una ciutat global, com la nostra Salt: una botiga italiana amb un rètol anglès en una ciutat francesa que ven roba fabricada a Àsia a compradors andorrans. Buf…!

A la tarda ens acostem tot passejant a la Prairie des Filtres, un parc vora el riu l’accés al qual les autoritats han tancat. Vull creure que és per controlar més bé possibles infeccions per coronavirus. Herba a l’ombra dels arbres, serveis de bar, restaurant, canviadors i lavabos…

Per tornar agafem el metro. M’ha sorprès que una ciutat del tamany de Tolosa en tingués i m’ha estranyat que no el recordés de les altres vegades que havia estat aquí. He llegit que va entrar en funcionament el 1993.

Al vespre, un altre passeig vora el riu. Una mica temerari, la veritat, perquè hi havia molta gent, sobretot jovent, de gresca i sense guardar cap distància entre persones.

De tornada a casa, cap sorpresa: les forces d’ocupació encara hi són; per tant, tornem a algunes de les rutines de la resistència a què ja ens hem acostumat. Avui: parada al passeig, com cada primer dissabte de mes.

Es tracta de mantenir-se ferms no només perquè la injustícia nacional continua sinó perquè a més a més ara hem de fer front a més de repressió. Les formes de la lluita van canviant i s’adapten a la situació; ara cal que fem calaix per als companys i companyes que estan essent investigats pel tall de la Jonquera. Ells no van fallar; nosaltres tampoc no ho farem, però l’Estat se’n surt perquè mentre estem distrets ajudant els companys, l’Estat continua fent la seva feina de repressió i desnacionalització.

Aquests temps foscos de confinament, recentralització i mals averanys econòmics i per a la llibertat també tenen llumenetes, com recull aquesta notícia tan bona per a la biodiversitat, pel Ter i per Salt, fruit (entre altres) dels treballs iniciats a la passada legislatura per la nostra súper-regidora d’Entorn Natural (gràcies, Marta!).

Avui m’han arribat casualment dues fotos en què hi surto amb en J. Q. en el Pla dels Socs amb la meva mare (la seva no devia pas estar gaire lluny). Podria dir que me n’havia oblidat però el fet és que aquests records deuen estar tan amagats a les cavitats més profundes que deu haver entre els replecs del cervell que encara ara no els recordo (malgrat les fotos!). És ben bé que durant els primers anys de la meva vida adulta vaig anar deixant de banda vivències i records d’infantesa i adolescència i de pas la meva condició de saltenc; no tenia incorporat el “xip Salt”, per dir-ho així. No és que me’n vulgués desfer sinó que els vaig deixar totalment de banda i els vaig oblidar (inconscientment, això és segur); tenia altres coses al cap. Tenia oblidats els meus anys d’infantesa i adolescència i encara ara els recordo al mig d’una boira espessa. El Pla dels Socs, per exemple, no el vaig descobrir de debò fins que vaig tornar del Vendrell per tornar a viure a la comarca, concretament a Sta Eugènia, i no en vaig gaudir fins que no vaig tornar a viure a Salt.

Avui TV3 ha emès un petit reportatge sobre les figures que fa temps que l’Oriol escampa per les parets de Salt. No sé si ja n’havia parlat en algun altre post.

https://www.ccma.cat/video/embed/5988171/

Abans de l’última Fira del Cistell vaig trobar per casualitat l’Oriol que precisament estava acabant la senyora del cistell que hi ha al carrer de la Processó, molt a prop de casa. Ho feia davant l’admiració de dues dones, holandeses o alemanyes, que passaven nit a l’hostal de la placeta.

Gràcies, Oriol, per dedicar-hi temps i difondre i compartir aquest llegat i aquests records. No deu pas haver-hi gaire diferència entre les feines anònimes del segle passat i les d’aquest: als homes i dones que feien de cistellaires poc es devia valorar el seu art, i avui, la major part de la gent que passeja per dant de les teves figures, Oriol, no hi paren atenció. Tant llavors com ara hi ha molta gent senzilla i discreta que passa desapercebuda i no surt als llibres però tanmateix fa coses que mereixen reconeixement.

Avui que s’han constituït els ajuntaments ha quedat encara més clar que Podemos i totes les formacions que se’n deriven va ser un altre dels invents per intentar fer descarrilar l’independentisme. L’única possibilitat de ruptura a l’Estat passava i passa per lluitar per la independència de Catalunya, i les elits prou mans i mànigues han fet perquè no tiri endavant mal que sigui donant escons i batllies a la gent que el 15M va omplir places demanant la ruptura. Potser es van arriscar però han guanyat una altra batalla perquè els que van esdevenir líders d’aquella gent avui han acceptat els vots de fatxes per retenir l’alcaldia de Barcelona i evitar que la capital del país tingui batlle independentista.

Espero que la gent tingui memòria i aquesta sigui la fi de Colaus, Podems, Comuns i Confluències diverses perquè les martingales que s’han fet perquè Barcelona no tingui un alcalde indepe deixa clar que després de les properes eleccions catalanes només hi podrà haver un nou govern independentista si l’independentisme repeteix la majoria absoluta; s’ha demostrat que qualsevol combinació serà vàlida perquè intentin evitar-ho. Després, que ningú no se senti enganyat. Qui vulgui ruptura, ja sap què és el que no ha de votar.

Mentrestant, a Salt, continuem fent feina de formigueta i treballant humilment però tenaçment per la independència dels Països Catalans i sobretot per donar veu al poble. Avui ja podeu llegir el Discurs_Presa_De_Possessio_Legislatura_2019_2023 a la constitució de l’Ajuntament de Salt. Marta i Cris, Cris i Marta, gràcies i endavant!

Amb la Ma hem fet una escapada i ens hem estat una setmana llarga a can Conor (O’Callaghan). No hem pogut fer un intercanvi simultani però hem trobat la manera de venir aquests dies perquè ell ha pogut trobar un forat per venir a Salt aquest estiu.

Casa seva és al bell mig de Manchester, al costat de Chinatown. Un pis petit però acollidor i molt adient per a tota la colla que hi hem vingut, perquè al final la Ma i jo no hi hem pas estat sols!

Hem compartit el pis uns dies amb els nostres dos fills petits (l’Adrià i la Xènia), fins al 26, i llavors el 27 han arribat el meu gran i la seva xicota (en Pau i la Judit) fins al 31. Ha anat molt bé però ara no tinc temps d’escriure’n més coses. Aviam si d’aquí a poc en trobo.

Aquest matí hem fet voltes per la Gironda fins anar a petar a la torre on en Montaigne va escriure bona part de les seves pàgines, a 10 minuts de Saint-Emilion, al Périgord, a 50 km de Bordeus.

Hem seguit una guia que ens ha portat per les dependències de la torre i el parc-jardí que l’envolta. La visita m’ha agradat molt i les explicacions de la noia que la comentava han valgut molt la pena. Es veu que durant els tres primers anys de vida del petit Montaigne, els seus pares -burgesos rics- el van deixar vivint amb uns pagesos que el cuidessin, de manera que de ben petit aprengués què vol dir viure amb humilitat i modèstia. Això vol dir que la primera llengua que va aprendre devia ser el gascó, és a dir, l’occità, tot i que després, de més gran, el seu pare es va entestar que tingués tota l’educació en llatí. I no només l’educació: tot el personal del castell tenia instruccions d’adreçar-se al jove Montaigne en llatí i no obeir-lo si els parlava en una altra llengua.

No sé quina proporció de responsabilitat tenen els seus pares en el que va acabar essent Montaigne però el resultat del còctel “genètica més entorn” va ser una persona profundament humana, culta i intel·ligent, humil malgrat la seva saviesa i riquesa, escèptic davant moral, religió i coneixement.

(Sí, és un dels meus top five).

En sortir hi ha la possibilitat de comprar llibres i records de Montaigne i el castell, i inclús ampolles de vi elaborat a la mateixa finca.

Havent dinat ens hem separat: ella ha començat el llarg camí de tornada i jo, també sol i altre cop a Bordeus, he anat a l’Oficina de Turisme de la Gironda (no la de la ciutat). És al 21 Cours de l’Intendance i s’hi pot aconseguir el plànol de les vies verdes del departament i el de la via ciclista Bordeus-Tolosa pel costat del canal de la Garona, que és el que vull seguir després d’haver-me banyat a l’Atlàntic. Això serà demà, si tot va bé; avui encara he tingut temps d’anar a fer el toc al bar del BD Fugue Café, 10 Rue de la Merci, tot fullejant còmics que m’he esforçat a no comprar per no carregar més pes. Per cert, aviam com anirà el remolc; serà la primera vegada que faré ruta arrossegant-ne un.

Poca broma: de Salt a Bordeus i avall que fa baixada. He portat el cotxe la major part del viatge perquè ella ja farà prou quilòmetres a la tornada; a més, tota sola. El viatge ha passat més de pressa del que em temia, però tot i això s’ha fet llarg.

Quan arribem a Bordeus ja s’està fent fosc. Travessem la Garona pel Pont de Pierre per deixar les coses a l’hotel (Formule1 Bordeaux Centre, 38€ l’habitació) i de seguida anem al Bordeus vell per sopar. Els carrers estan plens de gent que passeja o pren alguna cosa asseguda a les terrasses tot fent temps per l’últim àpat del dia. De fet, molts ja sopen, que aquí els horaris són diferents. Ens costa molt trobar aparcament (sí, ho confesso, també hi entrem en cotxe) i finalment aparquem pagant, però en contrapartida tenim la sort de trobar un restaurant bo i assequible: el Parlement des Graves (9, Rue du Parlement Ste-Catherine; menú del vespre per 16 €).

Que bé que s’està de vacances. Inclús en un dia com avui, en què hem previst que demà hauríem de llevar-nos d’hora per fer turisme per la Gironda, podem anar a dormir tard i sense preocupacions. De vacances estàs de bon humor i només veus gent que també està de bon humor. Serà difícil acostumar-se a treballar altra vegada un cop s’hagi acabat tot això.