El clot de les Ànimes

Si a l’article de fa quinze dies vam mirar de simplificar les normes d’accentuació, avui veurem quan hem de fer servir els accents obert i tancat.

De primer, aclarim que aquesta dificultat no la tenen pas totes les vocals: n’hi ha tres que duen sempre la mateixa classe d’accent:

—La A, obert (À).

—La I i la U, tancat (Í, Ú).

Quant a la E i la O, de fet, no ens cal cap norma si pronunciem bé i tenim bona oïda. Hi ha gent, per exemple, que té tirada a escriure *fòrmula en compte de fórmula, però si escolta bé com ho pronuncia segurament no errarà.

Vegem, primer de tot, com sonen la E oberta i la E tancada, l’una després de l’altra (l’oberta més llarga, la tancada més curta):

I ara amb la O oberta i la O tancada, igualment:

Tot seguit, comprovem si sabem diferenciar aquests parells de mots:

—perd (E oberta) – serp (E tancada)

—mel (E oberta) – fer (E tancada)

—sort (O oberta) – sord (O tancada)

—cos (O oberta) – fosc (O tancada)

Si sabeu distingir bé l’obertura de les vocals, enhorabona. Us estalviareu d’aprendre normes i excepcions. Simplement, quan toqui d’accentuar una E o una O, escolteu com la dieu i poseu-hi l’accent obert (è, ò) o tancat (é, ó).

Ara, si us costa de fer aquesta distinció o bé la pronúncia del vostre parlar no coincideix sempre amb l’estàndard, us recomanem que continueu llegint.

Les tres regles de Pompeu Fabra

Pompeu Fabra, amb esperit científic i afany simplificador, va establir tres regles per a aprendre a accentuar aquestes dues vocals.

Primera regla: totes les terminacions verbals que continguin una E o una O van amb accent tancat.

Exemples: futurs com ara dormiré, cauré, duré; formes del perfet com digué, temérem, vinguérem; i formes d’imperfet com ara tornés, portéssiu, fóssiu.

Principals excepcions de la primera regla:

—Van amb È: la 3a persona del present d’indicatiu de verbs acabats en -endre: aprèn, sorprèn, ofèn, suspèn…; el participi d’aquests verbs i dels acabats en -etre: après, sorprès, ofès, suspès, permès, pretès…

—Van amb Ò: els participis dels derivats de cloure: exclòs, inclòs…

Segona regla: deixant a part les terminacions verbals, els mots aguts accentuats van generalment amb E oberta i O tancada.

Exemples amb È: cafè, dotzè, aprèn, mossèn, encès, francès.

Exemples de la Ó: sabó, qüestió, racó, blavós, confós.

Principals excepcions de la 2a regla:

—Van amb É: ximpanzé, clixé, accés, excés, congrés, ingrés, progrés, revés, través, només. I els composts de té, ten, ve i bé (conté, obté, pretén, estén, prové, s’avé, gairebé, també).

—Van amb Ò: això, allò, però, espòs, repòs, arròs, talòs. I els composts de mots monosíl·labs com ara bo, tro, so, to, clos i gros: de debò, retrò, ressò, semitò, reclòs, inclòs, capgròs.

Tercera regla: deixant a part les terminacions verbals, en els mots plans i esdrúixols es fa servir generalment l’accent obert.

Exemples: idèntic, estrènyer, ciència; monòton, tòrcer, Mònica.

Principals excepcions de la 3a regla:

—Van amb É: créixer, néixer, péixer, témer, prémer, esprémer, préstec, feréstec, préssec, llémena, cérvol, témpora, església.

—Van amb Ó: furóncol, tómbola, fórmula, pólvora, tórtora.

Vegeu en aquest quadre un resum de les regles segona i tercera:

L’accentuació en els dialectes meridionals

La normativa accepta que en els texts en variant meridional (valenciana) s’escriguin amb accent tancat tot un seguit de mots que en el català estàndard van amb accent obert. L’Ortografia catalana de l’Institut d’Estudis Catalans ho explica així:

«En la tradició ortogràfica valenciana a partir de les Normes de Castelló (1932), que és seguida per la major part de gramàtiques elaborades per valencians, és habitual i acceptable l’ús de l’accent agut (en comptes del greu) sobre la e tònica corresponent, d’acord amb la pronúncia pròpia dels parlars occidentals: alé, café, cinqué, comité, mossén, comprén, cortés, francés, admés, pretés; cércol, pésol, térbol, atényer, conéixer, créiem, véiem, véncer; sémola, sépia. Tanmateix, es manté l’accent greu en l’interrogatiu i el relatiu tònic què i la conjunció perquè, en alguns cultismes i manlleus esdrúixols o plans com època, plèiade, sèrie, dèbil, èter o mèrit, i en el topònim València.»

Ara a practicar:

—Material de llengua i literatura Terres de l’Ebre: Exercicis d’accentuació de la ‘e’ oberta i tancada (ducument rtf).

—Tinet: Exercicis de la ‘e’ oberta i tancada

—Exercicis del Clic: Vocals obertes i tancades: la ‘e’ i la ‘o’

—La llengua viva: Exercicis d’accentuació (amb centenars de mots)

—Enxaneta: Exercicis d’accentuació

—Vídeo de la Universitat Politècnica de València: Orientacions per a l’escriptura i la pronúncia de les vocals ‘e’ i ‘o’ obertes i tancades

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

L’accentuació és, segurament, la part de l’ortografia que ens fa fer més faltes. I, ben mirat, no és pas tan difícil. De fet, no ho és gens, perquè hem de saber una cosa i prou: quan s’accentuen els mots aguts.

Tanmateix, abans hem de repassar dos aspectes: què vol dir síl·laba tònica i què és un diftong decreixent. Som-hi?

La síl·laba tònica

La síl·laba tònica és la que pronunciem més intensament (‘més fort’, si ho voleu dir així). En general, cada paraula en té una i prou: FÀ-bri-ca, fa-BRI-ca, fa-bri-CÀ. Si us costa de copsar on és la tònica d’un mot, podeu practicar exagerant-ho, és a dir, pronunciant-lo a poc a poc i remarcant la síl·laba que dieu més intensament. Amb una mica de pràctica, ho veureu clar de seguida.

Per poder formular les regles d’accentuació, hem de classificar els mots segons on recaigui la síl·laba tònica:

• aguts: en l’última (fa-bri-CÀ).
• plans: en la penúltima (fa-BRI-ca).
• esdrúixols: en l’antepenúltima (FÀ-bri-ca).

Els diftongs decreixents

Per a saber separar bé les síl·labes d’un mot, cal tenir present un fet: de vegades s’ajunten dues vocals en una sola síl·laba, és a dir, les pronunciem en un sol cop de veu. Quan passa això diem que hi ha un diftong. N’hi ha gairebé sempre quan la segona vocal és una I o bé una U (ai-re, ei-na, noi, trui-ta, cau-re, treu-re, ciu-tat, mou-re). Són els diftongs decreixents. En canvi, quan la segona vocal és una A, una E o una O, generalment no hi ha diftong (su-or, mi-o-lar, ci-èn-ci-a); tan sols hi ha diftong creixent en casos molt concrets (qua-tre, llen-gües, to-ia, ca-uen…).

Les tres normes d’accentuació

La primera norma és la més important. Podem dir que és l’única que ens demanarà un mínim esforç de memòria:

Els mots aguts s’accentuen si acaben en vocal, vocal+S, EN i IN, excepte si la darrera síl·laba té un diftong decreixent.

La segona és el revers de la primera:

Els mots plans s’accentuen quan no s’accentuen els aguts.

I la tercera és la més fàcil:

Els mots esdrúixols s’accentuen sempre.

Exemples

Aguts: porró (mot acabat en vocal), vernís (vocal+S), encén (-EN), Dublín (-IN).

Plans: estómac (qualsevol consonant, llevat de N i S), exàmens (consonant+S), diàfan (-AN, -ON, -UN), tornàveu (diftong decreixent).

Esdrúixols: música, indústria (observeu que no hi ha diftong: in-dús-tri-a), estàtues (igualment: es-tà-tu-es).

I ara, a practicar

—La cançó de l’accentuació (de Gemma Segura): vídeo cantat que repassa totes les normes.

—Enxaneta: exercicis (podeu fer-ne desenes, clicant els números de la barra lateral).

—Mestre a casa (Generalitat Valenciana): teoria i exercicis (en pdf).

—Les normes d’accentuació en català (de Marc Cabrera): vídeo amb una exposició teòrica.

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.