Bloc de notes

Si aquest diumenge em perdo, busqueu-me per les Deveses: PAPSalt.

Pugem a Igeldo (bona vista sobre Donosti) i després el camí va fent via cap amunt fins a Muniotezar. No són pas pujades costerudes i de seguida comencem a baixar cap a la platja de Zarautz, que es una de les destinacions turístiques més populars del País Basc. Moltes onades i molts de surfistes en una platja ampla en un migdia encara lluminós. A poc a poc, però, venen núvols i el cel es va tapant. Platja bastant llarga, per cert, de més de dos quilòmetres. La comparo amb la de la badia de Palamós, que fins a Torre Valentina en fa una mica més de tres. Quants en deu fer la de Pals a banda i banda de la Gola i fins a l’Estartit?

Marea. A mi, que vinc del Mediterrani, sempre m’ha cridat l’atenció la manera com les platges de l’Atlàntic s’encongeixen i s’eixamplen conforme l’aigua puja o baixa. La Maria troba que la de Zarautz és poqueta cosa perquè la compara amb la de Cariló. Com que ella ve de l’Atlàntic, el que troba sorprenent és que les platges de la Costa Brava siguin sempre de la mateixa mida a menys que un temporal se n’emporti la sorra.

L’endemà, plens d’il·lusió i energia, pugem a Bujaruelo amb la idea de fer un parell o tres de tresmils…

El dia està grisot i em costa arrencar. La pujada no és gaire forta però al cap de vint minuts de sortir descarrega una tormenta d’aquelles d’anar-hi. M’havia d’haver quedat al refugi. Em perdo, no trobo el camí de Bujaruelo i no para de ploure. Per sort, trobo un altre camí que em sembla que em porta en la direcció encertada però al cap de molta estona de quedar progressivament xop descobreixo que estic anant cap a Baños. La pluja, que no para, i el cansament, cada cop més present, em fan decidir continuar cap a Baños per trobar algun lloc a sopluig.

Quan arribo a Baños para de ploure, esclar, i no veig ningú enlloc. Me’n vaig cap a la carretera i començo a fer dit fins a Torla, on ja he quedat de trobar-me amb en Pau.

Quin bon invent, això del BlaBlaCar. Llàstima que el català encara no sigui una de les llengües del seu web, hauré de recordar-los-hi.

El tren em porta fins a la cantonada on hem quedat la Sílvia i jo i després fem 640 quilòmetres d’una tirada gràcies a la seva generositat. És una metgesa terrassenca que els dies feiners treballa a Bilbo i cada cap de setmana torna a casa (!). Jo no sóc gaire xerraire però no em costa gaire ni escoltar la gent ni seguir el corrent de la conversa; ella tampoc no és cap cotorra precisament i els quilòmetres passen fluïdament i amb tots dos de bon humor. M’ofereixo a portar una estona el cotxe perquè pugui descansar en un viatge tan llarg però no en vol ni sentir a parlar.

Som dilluns; no recordo per què però és important que sigui dilluns i no pas un altre dia. Potser per horaris d’alguna cosa? La qüestió és que em deixa a Donosti, que li ve de pas cap a Bilbo, i aquí agafo un tren que em porta a Irun.

Després camino d’Irun a Hondarribia, que és un passeig comparat amb els quilòmetres que m’esperen a partir de demà. Tinc llitera reservada al “Capitán Tximista”, un alberg ple de jovent amb tantes ganes de gresca com de muntanya. M’adormo plàcidament i il·lusionat amb la travessa que començaré demà.

El començament pel carrer Muntanya de Portbou és molt dret, i a més el terra polsós està ple de pedres i pedretes que dificulten la marxa perquè les botes no s’arrapen bé al terra i esbufego bastant. Però jo, positiu, penso que podria ser pitjor: sort que no he vingut amb la bici!

Tot pujant s’arriba a la carretera que cal agafar cap a la dreta i continuar caminant per l’asfalt fins al primer revolt cap a l’esquerra. Llavors, a mà dreta comença el corriol de pujada, dret i ben fresat, que porta al coll del Frare. Des del coll mateix no hi ha gaire vista però abans d’arribar-hi veus Portbou, i si tires un pèl endavant tens una perspectiva impressionant (depèn del dia) de Colera, Garbet, Llançà… És ben bé el final dels Pirineus i el mar és a tocar! Em surt una foto que m’agrada molt.

Al mateix coll hi ha una mena de cova excavada a la muntanya; en realitat és un búnquer que va fer l’Estat franquista per defensar-se del maquis i d’una possible invasió aliada en cas que els nazis perdessin la guerra. I sí, els aliats van guanyar, però resulta que després van deixar fer als franquistes i per això els nostres avis i pares i bona part de nosaltres vam patir la dictadura feixista espanyola. Va ser el recordatori d’una lliçó que ja havíem rebut però encara no hem après: les nostres guerres les hem de guanyar nosaltres i no podem pas esperar que algú altre ens tregui les castanyes del foc.

El camí planeja molt a partir del coll i va baixant lentament fins a Colera. Després, Garbet i Llançà.

El primer que es troba a Llançà (de fet, just abans de Llançà) és Cap de Ras (amb el búnquer més gran que conec) i la platja de Grifeu.

A l’estació de Llançà m’he trobat un bar espanyol i torero.

………………

Aquest post forma part de la sèrie en què descrivia la caminada al llarg de la Costa Brava, de Portbou a Blanes, però no podré canviar les XX del títol (05/XX) fins que no hagi trobat temps per recuperar els altres posts.

Una de les meves combinades preferides, que dec fer tres o quatre diumenges a l’any.

Pedalo per les hortes de Salt i Santa Eugènia, travesso la Devesa de Girona i tiro cap a Sant Daniel. Lligo la bici al costat del cementiri i pujo a peu cap al castell de Sant Miquel; hi ha el camí principal i tot de pistes i corriols que permeten variar l’itinerari cada vegada que hi pujo. Després baixo a Celrà per alguna de les dues pistes que conec més bé (cadascuna amb dreceres i marrades per corriols que fan una veritable teranyina) i faig un cafè a la plaça o a l’Ateneu de Celrà.

Sempre he fet la tornada tot combinant a peu i en bici, però algun dia provaré de deixar la bicicleta a l’estació de tren de Girona, i a Celrà agafaré el tren per tornar.