Bloc de notes

D’acord, no és ben bé nova, però avui hem sortit a fer un passeig per l’illa de la Pilastra i ens ha costat de reconèixer-la. El riu és viu, ja ho sabem, i al llarg de la seva vida el Ter les ha vistes i pintades de tots colors, ha canviat molt i també ha fet canviar el seu entorn, tant el paisatge natural com l’humà. L’evolució i progrés de Salt, per exemple, com molts altres pobles de la riba, han anat lligats a l’aigua del riu.

Ja fa anys que el riu no crea illes noves, ni nous aiguamolls o meandres (si no se n’anés l’aigua que se’n va a Barcelona potser se’n tornarien a formar) però sigui com sigui avui hem anat a conèixer un espai nou, doncs, que té el nom de l’illa que ocupava el mateix espai però que no és ben bé la mateixa cosa. Al costat del bosc d’àlbers, freixes i verns que hi coneixíem i que a molts indrets tocava el riu hem trobat una platja farcida de rierencs, branques i troncs. I residus, també s’ha de dir.

Com que estan fent obres a la sèquia i han tallat l’aigua del bracet de riu que l’alimenta, aquestes setmanes és relativament fàcil saltar a l’illa i admirar un paisatge nou. A més dels canvis diem-ne naturals encara hi ha moltes restes de l’enginy que els humans hem fet servir per intentar superar, o al menys conviure, amb el riu. Aquest canaló gegant és un dels que aguantaven el passallís situat fins al mes passat al costat de la granja de l’entrada de Bescanó. N’hem vist quatre més llera amunt o llera avall.

És curiós de veure que mentre en alguns llocs l’aigua s’ha endut tot el que ha trobat, en altres llocs de la riba ha afegit material al que ja hi havia i el perfil de la ribera s’ha enlairat.

I és que la quantitat d’aigua que va baixar és difícil de concebre. A l’última foto que penjo es pot comparar el nivell actual de l’aigua amb el de fa un mes: s’hi veuen algunes de les fulles i branquetes que encara queden penjades als arbres i van ser arrossegades per l’aigua .

El curs del Ter ha fet un canvi important des del temporal de fa quinze dies perquè el “Glòria” va fer baixar molta més aigua de la que baixa habitualment. Per una banda va escombrar els marges del riu i per l’altra va aportar sediments, sobretot sorra i rierencs (còdols), que han fet canviar tant l’alçada i aspecte de les ribes com la mateixa llera del riu.

Quan hi vam anar la setmana passada, el canvi del paisatge ens va impressionar. El passeig d’avui ens ha fet veure-ho d’una manera menys dramàtica. El Ter no ha canviat pas gaire respecte el de fa una setmana però ja entenem què vol dir que el riu estigui viu.

Sempre que faig aquesta caminada penso en un txec amic meu i la seva família. Sé que està enamorat tant del mar com del seu país i sol dir que si no fos d’on és voldria ser català perquè tant ells com nosaltres tenim països collonuts però nosaltres, a més, tenim mar i això és l’únic que li falta al seu.

També hi penso, i aquest és un altre tema, per l’episodi fosc de la seva lluita per mantenir un matrimoni que feia aigües i que va acabar d’enfonsar-se a la Costa Brava.

En qualsevol cas, aquesta ruta m’agrada perquè es troba a prop de casa (quan som a Palamós) i s’hi troben alguns dels encants que diuen que han fet internacional aquest trosset de Mediterrani. Aquesta vegada, però, em van cridar l’atenció altres detalls; per exemple, l’estat en què havia quedat l’escullera del port esportiu després del temporal de fa quinze dies, el Glòria.

Altres llocs també van quedar tocats, com per exemple la sorra que va desaparèixer de la platja de cala Margarida.

La mateixa platja de Castell també va patir; en una banda de la platja, el nivell de sorra ha baixat ben bé un metre i mig…

…i els escalons que abans del temporal baixaven a la sorra fan curt i caldrà fer-ne més o afegir sorra perquè la gent hi pugui arribar més còmodament.

O potser no cal fer-hi res. La natura, a part de sàvia, és molt més resilient que nosaltres i tot això que alguns qualifiquen de desastre no és pas més que una de les seves neteges de cutis. La natura canvia, està viva. Que en un indret hi hagi sorra o no només és important per qui hi va a prendre el sol, però a la natura tant li fa, això.

He tornat a Celrà amb la idea de gravar l’itinerari, però la mala sort ha fet que la bateria del mòbil em fallés i només pogués guardar la primera part del recorregut: de casa a Celrà. Què hi farem! Haurem de tornar-hi.

Com que ja fa temps que van arrencar els pins que hi havia al costat del cementiri de St Daniel no puc lligar-hi la bici i he de pedalar uns centenars de metres més per deixar-la a l’aparcament de la Font del Ferro. Es nota que som a l’hivern perquè l’aparcament estava gairebé buit, només dos cotxes, tot i que abans d’arribar a can Lliure ja m’havia creuat amb dues colles de ciclistes que baixaven a tota llet. Aparteu les criatures!

Sento curiositat per saber coses de can Mistaire, les restes de la masia que hi ha a mitja pujada. Potser el nom ve de la feina principal de la família, la fabricació de mistos? Més amunt o pels voltants hi ha altres masies, abandonades o no: can Sistac, can Baldic, cal Marxant, can Barris… Quanta vida, antigament, a les Gavarres. Bé, ara també n’hi ha, de vida humana, però més aviat de passada. La gent hi ve a passejar, córrer o pedalar, però abans s’hi estava, hi feia vida. Segur que el seu coneixement de l’entorn era molt superior a les incertes nocions amb què ens imaginem coses la gent que ara hi passem a peu o en bici.

A Celrà solia fer un tallat al cafè de la plaça, però les últimes vegades que hi he anat l’he trobat tancat, de manera que prenc alguna cosa a l’Ateneu. És l’hereu de l’antic ateneu que els amos de la fàbrica van construir el mil nou cents-i-poc per a l’esplai dels seus treballadors. Ara hi ha un teatre collonut i un bar-cafeteria amb molts de llibres.

Sempre penso que alguna vegada m’hauria de quedar a badar per Celrà. No en conec res a banda de l’anomenada del teatre de l’Ateneu i del centre cívic del poble, la Fàbrica. Una idea seria deixar la bici a l’estació de tren de Girona i venir fins aquí a peu, de manera que per tornar podria agafar el tren i ja em trobaria la bici a l’estació per tornar cap a casa.

Doncs per fi m’he pogut escapar una estona i estirar les cames. Només un parell d’hores però ja està prou bé, tot i que he hagut de deixar un petit assumpte pendent per a un altre dia.

He pujat altre cop a St Grau. Des de feia al menys un parell d’anys i mig que no hi anava i ha estat com tornar enrere, retrobar-me amb el que era la meva vida llavors -tot i que no cal entrar en detalls, que aquest bloc tampoc no és un confessionari.

Ha estat el que solia fer més d’una vegada cada estiu: agafar la bici i anar pedalant fins a St Gregori Vell (el Veïnat de l’Església). Allà, aparcar-la al costat de la caixa de bústies o a prop del cementiri i pujar a St Grau a peu; després baixar, recuperar la bici i altre cop cap a casa. Total, un parell d’hores, tot i que un dia n’hi puc estar una i mitja o un altre dia tres, depèn de si corro i vaig per feina o m’aturo molt a fer fotos i badar.

He passat mil cops per la Pilastra però sempre m’hi quedo enganxat. La remor de l’aigua, els remolins entre les pedres, els rierencs apilonadets o escampats per la riba… tot això em sedueix tant com el primer dia; els sentits se m’hi quedarien.

I un altre racó que m’agrada especialment és la font de can Verdaguer, que és a cinc minuts a peu del lloc on aparco la bici.

La llàstima ha estat que se m’ha acabat la bateria del mòbil a mitja pujada. La bateria portàtil estava descarregada i això vol dir que no he pogut penjar l’itinerari a wikiloc, o sigui que quan torni hauré de venir més ben preparat.

Aquest cap de setmana hem tornat a la neu. Hem fet nit al refugi d’Ulldeter. Potser ha estat la millor sortida a la natura que hem fet tots quatre; hem de tornar-hi!

Tant de bo l’engrescada serveixi per fer sortides a muntanya més sovint. El fet que mai no sortim tots quatre a fer caminades, travesses o tan sols sortides a passejar per muntanya és una de les coses que em saben més de greu de la nostra vida familiar.

Per fi una sortida de cap de setmana que ha estat un èxit! Divendres vam llogar un cotxe i dissabte i diumenge hem estat per la Vall de Camprodon. De dia passejant entre Beget i Ull de Ter, i de nit amagats sota els llençols d’un hotelet de la vall.

M’ha fet molta il·llusió tornar a veure isards després de tant de temps de no veure’n cap. Tot pujant cap a Ull de Ter ja n’hem trobat pistes…

Però ha estat a la baixada quan hem interromput l’àpat d’un ramat que pasturava tranquil·lament. No ens han pas fet gaire cas i ells han continuat fent la seva mentre nosaltres hem estat una estona fent-los fotos (sense acostar-nos-hi gaire, també s’ha de dir).

Un parell d’excursions maques que ens han donat l’oportunitat de refer ponts trencats i de passada gaudir una natura que feia temps que ens esperava.

Aviam si un altre cap de setmana ben aviat hi podem tornar amb dos o idealment quatre dels nostres fills.

Ahir i avui m’he afegit als primers trams de la Marxa per la Llibertat. Ahir dimecres vaig caminar de Salt fins a Sils amb una colla de gent. Molta colla.

(vaja, ara veig que no puc marcar un itinerari a peu per autopista perquè el google maps no accepta il·legalitats -està prohibit caminar o anar en bici per autopista; el marco com si hagués anat en cotxe)

La mateixa gent que em trobo cada Diada estava caminant al meu costat, i altres que suposo que hi deuen ser però no veig mai. Ahir vaig passar pel costat de la Montse Bassa, la germana de la Dolors, i més endavant del president Torra.

Avui he agafat el tren del Maresme i he caminat fins a Premià. També he coincidit amb gent coneguda: en David Fernández de la CUP caminava tot xerrant i me l’he trobat a prop de Vilassar; hem intercanviat quatre paraules. Aquest home és un tros de pa; tota la contundència que te quan denuncia corrupteles o la fermesa de quan parla en públic s’esvaeix quan hi parles de tu a tu. Per cert, quin luxe, poder disposar de gent com ell a qualsevol lluita.

Aquesta setmana, del 12 al 16 d’agost, hem anat uns dies a respirar aire fresc a muntanya, en part per mirar d’arreglar la cosa. Hem viscut caminades esplèndides, paisatges espectaculars, discussions agres, paraules d’amor, emprenyades espantoses, confessions íntimes, suades d’estany en estany i unes nits tan tenses com intenses que han fet que els set dies passessin volant. Tota la setmana s’ha fet curta. Arregla, el que se’n diu arreglar, em sembla que no hem arreglat res, i la setmana s’ha fet curta.

Pel que fa a les excursions, tres de ressenyables (que no he ressenyat al wikiloc): al Refugi Ventosa i Calvell des de l’estany de Cavallers, la Ruta dels Enamorats fins al pla d’Aigüestortes i una tercera als estanys dels Pessons (tots dos, el Gran i el Petit).

Cada cop que mirem les Deveses elles ens observen des d’uns ulls nous.

Si aquest diumenge em perdo, busqueu-me per les Deveses: PAPSalt.

Pugem a Igeldo (bona vista sobre Donosti) i després el camí va fent via cap amunt fins a Muniotezar. No són pas pujades costerudes i de seguida comencem a baixar cap a la platja de Zarautz, que es una de les destinacions turístiques més populars del País Basc. Moltes onades i molts de surfistes en una platja ampla en un migdia encara lluminós. A poc a poc, però, venen núvols i el cel es va tapant. Platja bastant llarga, per cert, de més de dos quilòmetres. La comparo amb la de la badia de Palamós, que fins a Torre Valentina en fa una mica més de tres. Quants en deu fer la de Pals a banda i banda de la Gola i fins a l’Estartit?

Marea. A mi, que vinc del Mediterrani, sempre m’ha cridat l’atenció la manera com les platges de l’Atlàntic s’encongeixen i s’eixamplen conforme l’aigua puja o baixa. La Maria troba que la de Zarautz és poqueta cosa perquè la compara amb la de Cariló. Com que ella ve de l’Atlàntic, el que troba sorprenent és que les platges de la Costa Brava siguin sempre de la mateixa mida a menys que un temporal se n’emporti la sorra.

L’endemà, plens d’il·lusió i energia, pugem a Bujaruelo amb la idea de fer un parell o tres de tresmils…

El dia està grisot i em costa arrencar. La pujada no és gaire forta però al cap de vint minuts de sortir descarrega una tormenta d’aquelles d’anar-hi. M’havia d’haver quedat al refugi. Em perdo, no trobo el camí de Bujaruelo i no para de ploure. Per sort, trobo un altre camí que em sembla que em porta en la direcció encertada però al cap de molta estona de quedar progressivament xop descobreixo que estic anant cap a Baños. La pluja, que no para, i el cansament, cada cop més present, em fan decidir continuar cap a Baños per trobar algun lloc a sopluig.

Quan arribo a Baños para de ploure, esclar, i no veig ningú enlloc. Me’n vaig cap a la carretera i començo a fer dit fins a Torla, on ja he quedat de trobar-me amb en Pau.

Quin bon invent, això del BlaBlaCar. Llàstima que el català encara no sigui una de les llengües del seu web, hauré de recordar-los-hi.

El tren em porta fins a la cantonada on hem quedat la Sílvia i jo i després fem 640 quilòmetres d’una tirada gràcies a la seva generositat. És una metgesa terrassenca que els dies feiners treballa a Bilbo i cada cap de setmana torna a casa (!). Jo no sóc gaire xerraire però no em costa gaire ni escoltar la gent ni seguir el corrent de la conversa; ella tampoc no és cap cotorra precisament i els quilòmetres passen fluïdament i amb tots dos de bon humor. M’ofereixo a portar una estona el cotxe perquè pugui descansar en un viatge tan llarg però no en vol ni sentir a parlar.

Som dilluns; no recordo per què però és important que sigui dilluns i no pas un altre dia. Potser per horaris d’alguna cosa? La qüestió és que em deixa a Donosti, que li ve de pas cap a Bilbo, i aquí agafo un tren que em porta a Irun.

Després camino d’Irun a Hondarribia, que és un passeig comparat amb els quilòmetres que m’esperen a partir de demà. Tinc llitera reservada al “Capitán Tximista”, un alberg ple de jovent amb tantes ganes de gresca com de muntanya. M’adormo plàcidament i il·lusionat amb la travessa que començaré demà.