estirant del fil...

[No escrivim èglogues] · [Bloc intermitent]

15 d'abril de 2013
4 comentaris

Una d’escratxes. De funes. D’escarnis…

“I qui pacifiqui el pacificador…
bon pacificador serà.” 
Mario Benedetti


Ahir nit.
 En el recomanat, recomanable i recomanadíssim “La doctrina del xoc” que emetia el 33, s’hi escolava un escrache, emprant terminologia argentina. Funa, si emprem el mot xilè. Escarni, segons la GEC.

“Friedman, go home!”. El crit esclatava enmig de la cerimònia dels Nobel, quan l’ideòleg neoliberal rebia el guardó per la seva tasca neoliberal-criminal. Sí, certament: Milton Friedman i els Chicago Boys rebien el Nobel el 1976, tot just quan la seva teoria econòmica, a cop de desaparicions, s’imposava a Xile i Argentina de la mà de Pinochet i la Junta Militar. Els Nobel, lluint democràcia. Alguna veu, prou digna, prou valenta, va escratxar el botxí de viva veu: “Friedman, go home”. Qui conduïa la gala a penes va suggerir: “Podria haver estat pitjor”. També tenia raó. De fet, personalment, desitjaria que li hagués anat pitjor. A Milton Friedman. Que la fracció de segon de vergonya s’hagués perllongat en el temps i en l’espai.

I sí. A Argentina n’hi diuen escrache. Com el que va patir Astiz, l’Àngel de la Mort de la dictadura militar, durant el seu judici. Escratxe solidari dels HIJOS, els fills i filles dels 30.000 desparreguts. Crits i pancartes tot just darrera seu. Hi tenien dret? Tenien tot el dret. Tot el dret del món contra les dretes de sempre. A Xile li diuen funa. Com la funa que li van fer desenes de joves a l’assassí material de Victor Jara al despatx de l’empresa on treballaven. Soy Iñigo Montoya, tu mataste a mi padre. Remember? Hi tenien dret? Tot el dret del món contra les impunitats dretes de les dretes de sempre.

Per sonor escrache monumental, insondable encara i inesborrable mai, el que es va produir a l’enterrament del jutge antimàfia Giovanni Falcone. L’església era plena, els dolors eren sencers i el silenci infinit… inacabable, inabastable. Però es va trencar. Es va esmicolar tot, just quan va entrar la classe política en bloc –en se i per se, que diria Rubianes- l’esglèsia va esclatar en un crit anònim de sabiduria popular: “Fora la màfia, fora!”. Blanc sobre negre en l’imperi de la impunitat. 

Furgant la neurona, recordo el primer escratxe-funa-escarni del qual tinc memòria. Corria el 1994, a la UAB, i l’Alternativa Estel ens vam situar darrera l’Aula Magna de Periodisme. Hi xerrava Pilar Rahola. En silenci, darrere d’ella vam desplegar una pancarta per recordar els presos independentistes empresonats des del 1992, denunciar les tortures que no s’investigaven i criticar la posició tèbia de l’ERC d’aleshores. Ens hi vam estar tot l’acte, que era electoral. Anormal normalitat anormal enmig d’un conlficte irresolt.

En recordo un de frustat. Quan ja dúiem més de 1.000 detinguts de l’era Valdecasas, que anava a pals amb la pastanaga, vam triar provar d’encadenar-nos al seu cotxe. Però mai no ho vam poder materialitzar. De fet, ens volíem emmanillar a la delegada del Govern. Donar-li la mà, posar-li la manilla i res, a denunciar la política repressiva contra el moviment social d’okupacions… davant qui l’ordenava i durant tant de temps com fossin capaços. Els advocats ens van recomanar que no ens passéssim ni de llestos… ni d’estúpids. Allà sí que hi podria concórrer –en el fet d’emmanillar-se– un indefinible il·lícit penal i, a més, manava Aznar i Mayor Oreja era ministre de l’Interior. I de l’Anterior, doncs també.

Van passar més escratxes. Molts més. Davant Baltasar Garzón al Fòrum de les Cultures (a la foto), per recordar les tortures del 1992 i el cas dels Tres de Gràcia. També ens vam palplantar davant una roda de premsa de Joan Clos, el gener de 2005, després que un jove gracienc rebés una pallissa impune (encara avui impune) d’agents de les UPAS de la Guàrdia Urbana. Ens hi vam estar tota la compareixença. L’avui conseller Mascarell segur que se’n recorda. Tot just arrencar la roda de premsa, ens vam aixecar, ens vam posar pacíficament als seus peus i vam ensenyar uns cartells amb els ulls morats de l’agredit. Hi vam estar tota la roda de premsa. Al mateix Joan Clos, durant la Festa Major de Gràcia de 2001, el vam acompanyar en seguici –fins que va marxar perquè se’n va fartar– per denunciar la indigna i vergonyant expulsió d’immigrants de la plaça André Malraux.

Podríem recordar-ne més de cent i més de mil. Per això l’altre dia en Quim va dir allò de “aneu-vos-hi acostumant”. A que s’exigeixin responsabilitats socials, polítiques i públiques… als responsables. Ves quines coses més estranyes… Escraches, funas, escarnis. Etimologies. Semiòtica del garrot versus gramàtica pràctica de la solidaritat. Digues-li senzillament protesta, fartatge o vindicació. Exercici de drets democràtics fonamentals: expressió, reunió i manifestació. I el moll de l’os: trencar l’oasi de la impunitat política, el fals miratge de la (ir)responsabilitat dels polítics. Escarni potser sona dur… però no és res més que exigir, èticament, responsabilitats públiques als responsables públics que, amb les seves decisions, disposicions i omissions ens fan cada dia la vida més impossible. Una estranya lògica recíproca, assentada en la protesta pacífica i la desobediència civil, que ve a xiuxiuejar: us farem (simbòlicament) la vida impossible… mentre vosaltres ens la feu (materialment) impossible a nosaltres… cada dia.

—–

PS. Fora de context i sense comentaris. Comparacions odioses. Comparar la PAH amb “nazisme pur”, Pujol amb Carrasco i Formiguera o atiar un fals victimisme que altera els termes de tot plegat… recorda la necessitat d’Espriu. De salvar els mots. En tot cas, quan es parla d’escraches i violència, queda manifestament manifest que els nostres polítics (que només defensen la seva bombolla)… ni saben què és un escrache… ni saben quin és l’horror de les violències. Quin país, mare meua.

PS2. D’altres escarnis. Divendres a Vilafranca (Part Forana, Mallorca), el grup ultra GAB (Grup d’Acció Baléa) va convocar contra l’acte de la CUP. No van comparéixer. Dissabte a Burjassot, en el decurs de la manifestació de record a Guillem Agulló, vam haver de suportar com el delegat local del partit ultra España 2000 ens feia fotos a la cara des de la vorera. Impunement. No ho llegireu en cap mitjà oficial ni ocuparà declaracions públiques ni esglais ni desmais institucionals…

PS3. Tenim escraches… pa’rato. 

[Imatge. Un ‘escarni’ gracienc al jutge Garzón al Fòrum de les Cultures 2004. També ens sobraven els motius] 



Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Molt be company, molt be. El servidors publics han d’assumir que estan al servei del public i no els publics al seu servei, encara que ens volen de servei domestic.
    Els Escratxes ( escarni es un mot mal emprat, jo prefereixo catalanitzar una parala del Lunfardo de la lluita politica argentina) van començar amb el tema de Drets Humans, pero ara es fan servir per qualsevol lluita o reivindicació.
    Ja s’acostumaran i si no, que es posin fulles.
    Per cert, no puc deixar de dir-ho:
    Li vaig enviar un guatsap a l’Ada Colau, explicant-li en quatre ratlles digitals que eren els escratxes i mira la que s’esta liant.
    HUAS HUAS HUAS
    I espera que comencem amb els escratxes digitals.
    salut i Revolucio.
    Diego 
  2. Gràcies, David.

    Gràcies per tot, a tot arreu, en tot, a tort i a dret a les dretes.
    Que n’és de senzill llegir-te, encara que sembli difícil,
    i que en som de feliç quan t’he acabat les lletres.

    Segueix. No t’aturis. Encara que et vulguin aturar.

    Vaig desitjar un dia que “us presentàssiu” per canviar les coses,
    ho havia somiat, i sense somnis et presentes al present.

    I a mi també em fas feliç.

    Que s’hi vagin acostumant.

  3. Hola a tots,

    a mi també em va agradar la pel.lícula de Winterbottom, sobretot perquè parteix i reconeix una pila de feina feta, com la de Naomi Klein i de tota la gent que s’ha esforçat per estudiar i fer visibles els vasos comunicants entre l’espionatge polític, el control psíquic de les persones i la desregulació econòmica. És a dir, que només hi pot haver liberalisme gràcies a la repressió. O el liberalisme sense llibertats. En aquest sentit, penso que el que fa molt bé la pel.lícula és desnaturalitzar el nostre estat de les coses i denunciar com a formes d’ideologia les nostres “realitats”.

    Em sembla que tot això connecta directament amb els escratxes perquè, justament, tenen la intenció de desnaturalitzar un ordre de coses que ens presenten, sovint, com inqüestionable. Pensant en la traducció catalana, la paraula “escarni” m’evoca potser massa la imitació, ja que escarnir algú és riure-se’n però també, de vegades, imitant-lo…

    joana

  4. Charnego:
    Si tienes coj…. dile a tu padre que es un extranjero, no un pobre emigrnate que ha trabajado en Cataluña como podria haber trabajado en otro sitio

Respon a Rub Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.