estirant del fil...

Passades les 14.00 d’avui ha arribat, com inevitable, la notícia que Ramon Fernandez Duran, activista antiglobalització de referència i membre d’Ecologistes en Acció, acabava de morir. Ja ens ho havia dit per carta, ara fa dos mesos, després d’una llarga malaltia: la quimio no rutllava i havia decidit començar a fer les maletes de la vida. Aprendre a viure, aprendre a morir. Darrera lliçó magistral adolorida: dignitat serena i coherència vital i militant per no patir ell i no fer patir els seus i les seves. Fins sempre, amic, i mil gràcies per tot des de la Directa. Per haver viscut i compartit tant. I tant intensament. Grândola Vila Morena. Va per tu.

———————————–

[Crònica de l’acte de l’1 d’abril a Barcelona, Directa 223]

Conjurant el mal de dir adéu

“Ramón marxarà aviat, molt abans del que voldríem”.
Gola irresolublement seca i estricte nus a l’estómac. Però així
arrancaven les primeres paraules, de la mà dels companys d’Ecologistes
en Acció, a l’acte que el divendres 1 d’abril es va celebrar a l’Espai
Obert. Acte encobert del tot: formalment, la presentació del dos darrers
llibres de Ramón Fernández Durán, El Antropoceno i La quiebra del
Capitalismo Global: 2000-2030. Clandestinament, boca a orella, la
convocatoria corria en el fil tens dels darrers dies. Tret sec al cor i a
la consciència: la malaltia de Ramon Fernández Durán s’havia aguditzat
els darrers mesos. I coherent fins al final, també en la vindicació
d’una mort digna i ensenyant-nos a aprendre a dir adéu, totes sabíem que
el rerefons de l’acte era que Ramón havia decidit marxar, patint i fent
patir el mínim possible els seus. I que partirà aviat. Molt més aviat
del que totes voldríem.

Catarsi col·lectiva. Per això,
contra el mal de dir adéu, el dia 1 d’abril l’Espai Obert va esdevenir
una genuïna assemblea d’afectes, que va aplegar  –quina capacitat de
convocatòria, Ramón– totes les sensibilitats dels moviments socials. I
una càmera de vídeo, per fer-li arribar en vida una estima que es va
mostrar infinita, fonda i rebel.

Ulls enrogits, veus agafades, rialles alliberadores i timbres semitrencats,
mentre les paraules s’anaven desgranant. Fernández Buey –amb el poema
de Claudio Rodríguez “Lo que no es sueño”–, Miren Etxezarreta, Tomi de
l’Ateneu Candela, Patric de Pedro de Virus, David Llistar de
l’Observatori del Deute en la Globalització, Busqueta del Seminari
Taifa, passant per Iñaki Garcia – “Si algun dia em passés, jo em vull
morir així”–, Ada Colau o Marc de Kan Pasqual, entre moltes altres.
Estranya barreja de dol anticipat i festa de la vida alhora.

D’antuvi, hi ha una vella tradició indígena
llatinoamericana que plora el comiat en vida i festeja la vida quan
passa la mort. Aquesta ha estat la tria comunitària, l’opció de
dignitat, el darrer gest de coherència de Ramón Fernández. Mostrar
l’estima abans del comiat: trobades col·lectives a Madrid, Barcelona i
Donosti, pràcticament simultànies. A Madrid, de fet, ho van brodar del
tot fa quinze dies: 200 persones es van manifestar al balcó de casa
seva, pancartes incloses, cantant-li “Grândola Vila Morena”, “L’Estaca” o
“Soy Minero”. I allà va baixar en Ramón, enmig d’un festival
d’abraçades per celebrar una vida compartida.

I per dir-nos per carta, en la mateixa lògica comunitària,
que ja ens ha previst –pel després del després– una indiscutible festa
de la vida a la seva Pelegrina de Guadalajara, el proper 17 de juliol,
on ens ha convocat sense excuses. Per continuar vivint, sense excuses
també. Divendres 1 d’abril. Espai Obert. Des del fons de l’ànima, als
escaires de la vida i les tangents de tantes lluites compartides, no es
va parlar pas de llibres. Es va parlar de vida.

I del darrer debat i el darrer front
al qual ens ha convidat Ramón Fernández Durán: el combat contra la
malaltia des de la dignitat humana i l’aprenentatge, encara, del cicle
de la vida per acceptar la mort com a final indiscutit. Un debat on
estem encara a les beceroles, fitant-lo d’esquenes i que massa sovint
ens neguem a afrontar. Però allà rondava de nou Ramon, agitant els
debats imprescindibles: reforçant la vida com a instant entre el no-res i
el no-res.

En el gest forçat d’escriure a contracor una crònica no desitjada, un no pot deixar d’evocar la conjura de Benedetti en la mort de Roque Dalton: què farà, la mort, amb tanta vida? Per
afirmar i afirmar-nos, lluny de funerals, que Ramón Fernández Durán ha
viscut intensament, que fer una part del camí al seu costat ha estat una
sort, un honor i un regal i que, sí; que sí, Ramón, que la festa de la
vida continua. Gràcies a ella, aquí continuaràs i aquí continuarem.
Aprenent ben contradictòriament, és clar. T’estimem, Ramón. Sabéssis bé.