estirant del fil...

S’ha dit massa poc. Però dissabte passat es van complir 25 anys del NO català a l’OTAN. 50,3%. Si no tinguéssim la sobirania política intervinguda i segrestada estaríem, potser, amb els 164 països –d’un total de 192- que no són a l’OTAN. Aquest gendarme mundial que fa anys que reconeix obertament que hi és per defensas militarment els interessos econòmics i polítics del ‘way of life’ d’Occident. Vam dir no, cal recordar-ho, amb Euskal Herria i les Illes Canàries. I va ser un NO forjat contra tots els elements: contra l’enginyeria políticomediàtica i els discursos de la por. Un no forjat només amb la força de les pròpies conviccions. Tan lluny i tan a prop, un mes després d’aquell referèndum, Reagan emprava les bases espanyoles per bombardejar Líbia. I esclatava Txernòbil també. Tan lluny, tan a prop. [Més]

Vam dir ‘no’ i s’ha recordat ben poc, malgrat tot estigui a l’ordre del
dia: el militarisme humanitari –terrible sinestèsia d’oximoron- del
s.XXI i la llibertat política que encara no tenim. Entremig, ZP i
l’anomenada ‘Aliança de Civilitzacions’. Entra dins d’ella que l’Estat
espanyol sigui ja el sisè exportador mundial d’armes segons el
prestigiós SIPRI (Stockholm Internacional Peaca Research Institute)?
Curiosa concepció de la civilitat i de fer aliances. Per això obrim
l’Estirant d’avui amb el darrer informe –impagable, com sempre- del Centre JM Delàs sobre les exportacions d’armes espanyoles arreu del món: Israel, Colòmbia, Ghana o Marroc, entre d’altres.

La
lletra grossa de l’informe diu que l’Estat espanyol és, oficialment, el
sisé exportant armes, mort i destrucció arreu del món: necròfila
indústria de guerra, negoci que arrenca vides, guanys que regalimen
sang. La lletra petita diu més coses encara. I molt pitjors: que Madrid
és també el segon país en exportar armes curtes a l’Àfrica
Subsahariana. Les que més maten arreu del món.

La resta, vers la
volatilitat dels principis, sobre la tensa lluita per la coherència i
sobre el pas del temps i el lloc de cadascú, queda resumida en la
trajectòria camaleònica de Javier Solana. Més lluny no es pot anar.
180º. D’encapçalar les manis antiOTAN el 1981 a acabar sent el
secretari general. No està pas mal.

Malgrat tot, el moviment
pacifista català segueix sense treva per la pau. Del No a l’OTAN vam
passar a 13 anys intensos (1989-2002) d’insubmissió. Un
altre oblit absolut: ara que es parla dels 10 anys del final de la
mili, tothom s’ha oblidat dels insubmissos. I això que vam ser 40.000.
Fins i tot s’ha oblidat la Gemma Nierga: ni una finestra
oberta al que va ser la insubmissió. Desapareguts de la història. Serà
que la desobediència encara els fa massa por…i no és mala senyal…

Qui mai s’oblida de la pau, però, són les xarxes socials i les entitats pacifistes. Diumenge de nou i un cop més. A les 12.30 hores, Rda St Pere/Passeig de Gràcia. Sota el lema ‘Ni ocupacions ni tiranies’. Allà
ens veiem, 25 anys després del NO, seguim dient NO. Constància i
coherència. Tants cops com calgui. Abans, demà, caldrà passar per Sant
Jaume en solidaritat amb el poble japonès. A punt de complir-se, paradoxes del no aprendre mai dels mais, el 25è aniversari de Txernòbil el proper 6 d’abril. A les 18.30. Amb un inconsolable dolor nuclear que fa mal pertot arreu. Bona i bona sort.