estirant del fil...

No. No és pas un 3-4-3 de Bayerns. En tot cas, posició i disposició davant la troika. Amb música i lletra. I, és clar, tota selecció és sempre arbitrària i subjectiva, però aquesta és una cursa en equip i per relleus. A tornallom. D’entre totes, tot.
 

1. L’hora dels voltors, de Josep Manel Busqueta (2013, El Jonc). La crisi explicada a una ciutadana estafada. Amb pròleg de Miren Etxezarreta. Perquè no ens colin més gols.

2. La rebel·lió catalana, d’Antonio Baños (La Butxaca, 2013). O perquè la natació sincronitzada és un esport sociopolític de risc. Ofec permanent, pinsa al nas i coordinació improbable però no impossible. Melodia de les desobediències que vindran. 

3. Costures (Viena, 2010), de Mireia Calafell. Poètica lila de les resistències hagudes i per haver. Dialèctica de la vida quotidiana i cartografia amb brúixola per no perdre’s en la teranyina de les relacions que teixim, descosim, apedacem o destenyim. Del que no acaba perquè no comença, de la (re)construcció permanent enmig dels laberints, d’allò que ens habita i allò que ens desallotja. Un descobriment que perdura.

4. Som moros en la boira?, de Joseba Sarrionaindia (Edicions Pol·len, 2013). Un al·legat amazic i universal contra el racisme en totes les seves formes centrals, centralistes, monolingües o radials. I sí, si algun cop heu cantat ‘Sarri, Sarri’, Sarrionaindia és Sarri.

5. El mon d’ahir, d’Stefan Zweig (Quaderns Crema, 2001). O el perquè de tot plegat.

6. Els catalans als camps nazis, de Montserrat Roig (Edicions 62, 2001). Avui més que mai, però tant com ahir, per evitar el joc brut de Cospedal i altres necis.

7. Capitalismo y nihilismo. Dialéctica del hambre y la mirada, de Santiago Alba Rico (Akal, 2010). Una mirada lúcida i lateral-frontal a un món absurd, injust, desigual.

8. Caliban y la bruja, de Silvia Federici (Traficantes de sueños, 2010). La violència originària contra les dones. De bruixes, fogueres inquisitorials que encara cremen i desigualtats per eradicar. Un cau de llunes digna de Maria Mercè Marçal.

9. A un pam de la independència, de Vicent Partal (RBA, 2013). O a tres dits i escaig. Com diria en Martí Estruch, els editorials de Vicent mai no deixen indiferent i, acumulades, són la crònica d’un país. Que és i encara no és. I alhora encara pot ser.

10. Sobre la violència, de Hannah Arendt (Angle Editorial, 2011). La política com acció cooperativa contra les violències que tot ho trinxen.

11. Amb l’esperança entre les dents (Edicions 1984), de John Berger. Enfilant la no-derrota. Cuidem allò que estimem.

Com més llegim menys ens prendran. 
El partit continua. 
Però es tracta de canviar de camp.
Més llibres, més lliures.