estirant del fil...

Ja
portem dos fils amb les revoltes àrabs. El primer, cronicat en directe des de
Tahrir, amb les paraules del Marc Almodovar (gràcies, mestre!). Que ens ha
narrat com és el carnaval de la llibertat, que es pot tornar a cantar ‘Grândola Vila Morena’ al mig d’El Caire i que si, carai, que la lluita no s’acaba mai. Abans el Marc, en plena revolta 2.0
ens havia informat puntualment via Twitter tot el que passava. Avui ja no queda clar si la revolució mai no será
televisada, com deia un documental. Però resta clar que serà piulada i repiulada. El segon estirant, el d’avui,
aprofudeix en les llums i les ombres del que depararà el futur. Amb dos articles d’anàlisi a fons que hem demanat al periodista Tomàs Blade i a en Pepe
Nieto, de Sodepau. Donar la paraula als qui en saben, sense intermediaris: això també és periodisme

Condemnades a l’esperança,nosaltres a penes hem fet aquest apunt. De caràcter universal, urbi et orbe, titulat “I de sobte, el cel”. Titol manllevat d’un vell documental sobre el dia que les preses tupamares van recuperar la llibertat. (…)

I de sobte, el cel |Fills de la ira raonada i la frustració acumulada que ja han perdut la por. La por a la por. Un nom cridat contra el vent: Mohamed Bouazizi, el nom de la guspira que va encendre Tunis quan res ni ningú ho esperava. El gest desesperat del jove informàtic, venedor ambulant, que es va immolar atiant la revolta contra la llei dels silencis. Slavov Zyzek a Redeyef: l’impossible passa. ‘Gràcies, Facebook’, resa una pintada 2.0 prop de Tahrir. Incontinent contingència imprevisible: no hi ha mai submissió voluntària. Només s’espera el senyal i el moment. Esperem. Benedetti a El Caire: “Mubarak, que Déu t’empari… o millor, que Déu et reventi”

(…) Un desig
d’Alba Rico: que les protestes triomfin amb la mínima sang vessada i el menor
cost de vida possibles. Un Santiago Alba Rico que escriu: “el perill no ha
passat, la lluita continua, però ara hi ha un poble que lliura batalles. ‘El 14
de gener és el nostre 14 de juliol”, repeteixen els tunesins. Potser és el de
tot el món àrab. Mai un poble havia derrocat un dictador i aquest poble
inesperat, intrús en la lògica de les revolucions, aquesta Tunísia de gessamins
i llum de mel, ara de dignitat i combat, és el mirall on es miren els veïns, de
Marroc al Iemen, d’Argèlia a Egipte, germans de frustració, infelicitat i ira.
No s’han de trobar les causes, sempre donades, sino el minut. I el minut és
ara”. Ara mateix. Mentre es lliuren totes les batalles. Perdent la por a tota
por rere dècades de dols i dolors.

Ampliament recomanat, per assaborir intensament, l’article a ‘Gara’ del Santiago Alba Rico ‘Y de pronto, la revolución’.