“Riquesa: Segons els rics no produeix la felicitat. Segons els pobres, produeix quelcom força semblant. Però les estadístiques indiquen que els rics són rics perquè són pocs… i perquè les forces armades i la policia s’encarreguen d’esclarir qualsevol possible confusió al respecte.”
[Eduardo Galeano | Diccionari del Nou Ordre Mundial]
Posem per cas. Posem per cas que hi ha un país on el màxim responsable de la unitat antiavalots sosté que atonyinaria Gandhi fins al moll de l’os. Ho diu a la TV, amb un somriure que gebra l’espinada. Posem per cas també, que un altre alt comandament policial, del mateix país i de màxim rang, etziba, gairebé paramilitarment i en ple discurs oficial del dia oficial dels policies d’aquell país, que la dissidència sociopolítica mereix la condició animalitzada de “rates” a les qui cal perseguir i extirpar de les clavegueres. Clavegueram que, segons ell, pot ser “una assemblea que no representa a ningú o una cadira d’una universitat”. Posem per cas que el conseller que comanda tots dos comandaments anuncia que “anirà més enllà de la llei” i que es tracta de reintroduir “la por al sistema”.
Posem per cas com un cabàs, i deixem-nos d’hipòtesis, que aquest país no és cap altre que el nostre. Amb la sobirania impugnada pel TC i segrestada pels mercats financers; amb un 30% de la societat a les portes de l’exclusió social, amb 900.000 aturats i 102 desnonats diaris. I esclarim i aclarim aleshores que les cites són literalment reals. De comandaments dels Mossos d’Esquadra durant 2011. Del comissari Sergi Pla, del comissari David Piqué –el mateix que va rebatejar la rebel Vila de Gràcia com a Sherwood en la seva tesina doctoral- i del conseller Felip Puig.
Si tota idea té sempre conseqüències, apliquin allò que van dir a la realitat. Resultat? Traducció pràctica político-policial? Gràcia. 30 d’abril de 2013. 280 policies armats i encaputxats contra 100 manifestants a cara descoberta que reclamen ‘sobirania popular’ davant la dictadura dels nostres dies. Desplegament militar, ocupació impune de l’espai públic i pallissa monumental als drets civils i les llibertats polítiques. Victor Hugo esmaperdut a la plaça de la Vila: policia arreu, justícia enlloc. Per una vegada -difícil en política- paraules i fets lliguen.
Però rebobinem i certifiquem allò important. Al comissari Piqué li va fallar el subconscient quan a la seva tesina va rebatejar la Vila de Gràcia com a Sherwood i exigia podar caps i tallar arbres al bosc dels Robin Hood del XXI. Falla subconscient, automàticament es va autopenjar la medalla d’immisericorde sheriff de Nottingham. Aquell que perseguia els pobres per protegir els rics, tal com passava la vigília del primer de maig. Passa, però, que per molt que s’encaputxin, els i les rebels de la Vila de Sherwood continuen exigint la contrària: que s’acabi el frau, que la crisi la paguin els qui l’han provocada i que deixem de rescatar bancs i enfonsar les persones. Ens veiem al bosc, Little John.
[L’Independent de Gràcia, divendres 10 de maig de 2013]
Al moll de l’ós? Ós polar? Ós panda? Quin moll? on el tenen els óssos?
El LAPAO corrector, pasa’l!