Hola! El meu nom és Martina i estic realitzant un treball per a la UIB sobre la llengua dels blogs. El teu és un dels blogs escollits, per això agraïria molt que em dedicassis un momentet per a respondre unes preguntes molt ràpides. Em pots trobar en aquesta direcció: martinantr@gmail.com. Moltes gràcies!
estirant del fil...
[No escrivim èglogues] · [Bloc intermitent]
3 de març de 2013
1 comentari
[Hemeroteca] Una insuportable impunitat
[Article publicat, diumenge 24 de febrer, a El Mundo-Edició Catalunya, en la secció oberta ‘La voz política’ on se’ns ha convidat a participar bimensualment]
A ritme de realitat, aquest país aviat haurà d’establir noves categories polítiques que conceptualitzin on som. Imprescindible renovació sociològica per provar d’autoentendre’ns. Per dalt, zona elits, arriben nous llenguatges i antigues modes: imputat, ensobrat, espiat, enriquit o indultat. Per baix, majoria social subalterna, paraules gastades i suades: precaritzat, aturat, hipotecat, desnonat, desesperat o exiliat.
Crua veritat nòmada: la de l’esgotadora termodinàmica de les desigualtats socials i les corrupcions sistèmiques que ens assetgen i empobreixen. Econòmicament. Moralment. Políticament. Hem alimentat un monstre -la tupinada financera, la bombolla immobiliària, la democràcia segrestada, la fe cega neoliberal- i ara encara ens fem els sorpresos. Quan el monstre era el model mateix. De fet, ho és encara. Tot el que passa resta inscrit a la genètica pura del teatre polític-econòmic que ara implosiona. Portes enfora. Portes endins. La plutocràcia geomètrica: que qui paga, mana. Diga’m el remitent del sobre i et diré per qui treballes.
El poder del diner fa tota la resta. Miraculosa ma negre del mercat lliure. En el país de les impunitats dels privilegiats. I la costum feta llei d’una elit que sempre surt indemne, dempeus i ben parada. Si el poder és sempre un gran delinqüent impune, escrivia Leonardo Sciascia, la auto-impunitat és el seu escut predilecte: ni mai són engarjolats ni mai tornen tot el robat. Impunitat que corca els fonaments ètics i democràtics, rebenta el fals mite de la igualtat social davant la llei i ho dinamita i trinxa gairebé tot.
I sí. Si són ells qui la fan, mai no la paguen. Justícia classista i de classe. Ni tan sols cal alimentar l’estesa ombra de la sospita, que s’esten sola. Amb els fets consumats n’hi ha prou. I hi ha catifes que no poden més. La realitat escup: Millet, fent dry martinis amb 35 milions robats. Els imputats del cas Hisenda -Josep Lluís Nuñez, entre d’altres- haurien de ser a la presó. Són al carrer, fent de les seves. El banquer Alfredo Sáenz, indultat -antològica decisió- pel darrer consell de ministres del PSOE de ZP. I si no vols un indult, pren-ne dos: els mossos condemnats per les tortures inflingides a Lucian Padurau, dos cops amnistiats. Dos o dos-cents: els 200 polítics indultats des de l’any 2000. Per Cánovas i Sagasta. Pel PSOE i el PP. Indistintament.
Passa que passa, però, que la impunitat i opulència dels de dalt lliguen i relliguen directament amb el càstig i l’austeritat imposada als de baix. Vasos comunicants de la llei de l’embut: vampírica i quotidiana transfusió de sang que uns quants molts transferim a uns ben pocs. Robatoris quotidians. Ens anuncien 4.000 milions en retallades antisocials per a aquest 2013. Però mirin. En el país dels peatges obligatoris, Abertis va guanyar 1.024 milions l’any passat. I Gas Natural 1.441 milions. I Repsol 1.706. I el frau fiscal empresarial català s’apuja a 16.000 milions anuals. I encara més que és pitjor. Inversors privats i ‘mercats financers’ que avui, ara i aquí, guanyen i s’enriqueixen amb el nostre patiment. Només entre 2012 i 2013 la Generalitat pagarà per interessos del deute 4.300 milions d’euros. Esbrinin ara per a qui retallen.
Punt i seguit. Ahir mateix. Mentre el PP proposa un llistat de morosos en el lloguer d’habitatge, legalitza l’amnistia fiscal i encobreix encara el nom de les 567 grans evasors enxampats el 2010 amb comptes secrets a paradisos fiscals. Un d’ells es deia Emilio Botín. El frau dels taurons innocents i les sardines culpables. Quan la impunitat és, sobretot, un règim. Que ha de caure. Com més aviat millor. Per a totes i tots.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!