estirant del fil...

El poder és un “gran delinqüent impune”. Ho escrivia Leonardo Sciascia. I l’afer dels GAL, 25 anys després, és una metàfora que despulla què és el que passa quan el terrorisme és d’Estat. Res: ben res. Més encara quan aquesta setmana s’ha tornat a bastir el circ mediàtic dels hooligans del compliment íntegre de les condemnes: els presos bascos Gatza i -per poc temps- Troitiño han recuperat la llibertat després d’haver complert les penes imposades per l’Audiència Nacional. Íntegrament. Tot ha set cridòria. On són els hooligans penitenciaris quan es tracta de parlar dels GAL? Per què emmudeixen? Aniran a buscar Troitiño perquè compleixi 6 anys més i tots aplaudiran. Aniran també a cercar Galindo pels 71 anys que li queden pendents de complir?

Galindo (75 anys de condemna) ha complert el 5% de la condemna. Julen
Elorriaga (75 anys), el 3%. Rafael Vera 18 mesos d’unes condemnes de 17
anys. Molts encara cobren: el guàrdia civil Dorado Villalobos (grups
especials AT1 d’Intxaurrondo) va ser expulsat del cos. Però abans li va
ser concedida una pensió vitàlicia de 1.800 euros. Va ser condemnat a 70
anys per l’assassinat de Lasa i Zabala: des de 2002 és en tercer grau.
No cal dir que, a més, molts van ser condemnats per robar, posant la mà
als fons reservats per lucre personal. Matar de franc i sortir enriquit.
Per això, des de la Directa editorialitzem “GAL: quan el terrorisme
d’Estat és gratis”. Ho deia Galeano: “Impunitat: recompensa que s’atorga al terrorisme… quan és d’Estat”.

Per
tot plegat, l’Estirant del Fil d’avui burxa en la memòria contra
l’oblit per certificar -un cop més, malauradament- que la impunitat
forma part de la genètica política de l’Estat espanyol. El 80% dels crims dels GAL -22 assassinats d’un total de 27– han quedat impunes
del tot: només hi ha hagut sis sumaris per cinc morts i altres afers menors amb el resultat de dues condemnes.

I
els pocs condemnats -responsables ministerials, càrrecs policials  i
dirigents socialistes– han complert, de mitjana, un 10% de les
penes imposades. El reportatge -realtzat en base a la tasca impagable
de l’Acusació Popular, uns pocs periodistes valents i documentació
oficial– s’acompanya visiblement de la esclaridora infografia dissenyada
per l’Albert Mateu: l’organigrama dels GAL, on intentem aproximar-nos a
l’estructura i la jerarquia de comandament del terrorisme d’Estat
contra l’esquerra abertzale.

Poques condemnes amb compliments ridículs
Salpebrat
amb el fet que la impunitat aclaparadora dels condemnats dels GAL els
ha convertit en els presos més privilegiats de la història de la
‘democràcia espanyola’. Impunitat que es podria condensar en el rècord
històric, antològic, d’una de les causes. José Barrionuevo i Rafael Vera
van ingressar a la presó el 30 de maig de 2001 condemnats a 10 anys pel
segrest de Segundo Marey, la primera acció dels GAL. Van entrar el 30 de maig de 2001 i van sortir només 10 hores després,
quan haurien d’haver sortit l’any 2011, 10 anys després. Però no: algú
va confondre 10 anys per 10 hores. 600 minuts de calvari penitenciari,
sortint per la mateixa porta per on havien entrat el mateix dia. Rere
deu horetes de presó. Només dos mesos després d’aquella excarceració
expréss, l’agost de 2001, la seva víctima, Segundo Marey, moria a
Baiona: afectada per un mal crònic i un desànim permanent. Que algú
li expliqui a Rubalcaba. O a Zapatero. O a Patxi López. O al món sencer.
Com es (mal)tracten i s’humilien les víctimes negades del terrorisme
d’Estat.