estirant del fil...

[No escrivim èglogues] · [Bloc intermitent]

2 de juliol de 2013
15 comentaris

D’un titular amb pinces, una bugada falsa

A mode de resposta en cinc comentaris
a l’article dels companys Felipe, Fran i Núria, de Corrent Roig

“La dreta -quaranta anys canten-
ni fa país ni fa punyetes.
Fa la seva i gràcies.”
Xavier Romeu (Gener 1977)

Prèvia. Vaig rumiar i sospesar si calia o no respondre al vostre article i què carai hi podia aportar. I finalment, gairebé a desgana, us responc més com a periodista, i des de criteris de resposta necessària i mínima autodefensa, que no pas com a simple activista sociopolític de base, compromès activament amb la CUP-AE. Dic com a periodista perquè és la descontextualització deliberada d’un titular la que m’ha indignat deontològicament, la mutilació conscient el que em sorprèn èticament i, finalment i també, el risc que hi concorri una certa mala fe política, que acaba sollevant qualsevol. En tot cas, vet aquí cinc comentaris sobre un debat que se’m presenta absurd, injust i negligent.

Primera. Sincerament, no em resta clar que hagueu escoltat l’entrevista abans d’escriure el vostre text. Perquè si heu escoltat l’àudio sencer (per cert, teniu el link malament) no acabo d’entendre alguns aspectes. No sé què em preocupa més: que no l’hagueu sentit íntegrament o, encara seria pitjor, que sí. Ho dic per allò primer i fonamental: la literalitat exacta del titular és falsa, inexacta i alterada; extret barroerament del fil narratiu i generant una polèmica inventada, simulada. Un titular fet amb pinses i des de malabarismes propis dels fullets de redacció. Segona. Si parlem de la mateixa entrevista, és exactament la mateixa on vam tenir una confrontació oberta amb Gonzalo Bernardos sobre neoliberalisme/comunisme/postcapitalisme i on dèiem, tot just abans i tot just després de la frase que heu ‘seleccionat’, el mateix:

– “Si al costat tens que acceptes els diktats de la troika, que et menges les retallades, que continues tancant quiròfans, que et comences a carregar TV3… és un suïcidi”

– “Comunista, com l’Ovidi Montllor, roig per fora i negre per dins: estem parlant d’economia cooperativa (…); en aquest país, abans de la dictadura que el va esclafar en tants sentits, el 50% de l’economia estava cooperativitzada; de consum, de serveis, d’habitatge, de treball; era una economia que redistribuia el treball i democratitzava l’economia, que és allò que no han conegut ni els nostres pares ni les nostres àvies: la democràcia social i econòmica; (…) garantir el dret a l’habitatge, la salut pública, fer fora els interessos del capital privat de sectors fonamentals; (…) una matriu oberta de trànsit postcapitalista (sector públic fort que garanteix educació, sanitat, cultura, habitatge; sector cooperatiu; i sector privat sobre criteris de mercat social)”

– “Nacionalitzar empreses? Per descomptat. Abertis va guanyar l’any passat 1.024 milions d’euros”

Segon.  De context concret i concreció contextual i ambient ambiental: tot això va passar enmig d’una tertúlia. Va ser el periodista Jaume Barberà –que fa temps que defensa la hipòtesi ‘peronista’ d’un govern concertat com alternativa social i nacional– qui va fer una pregunta de política-ficció. Una pregunta-trampa (trampa perquè prioritzava l’eix social en el seu enunciat) que tampoc heu volgut reproduir íntegrament: “En una situació d’emergència social i nacional com la que vivim, la CUP estaria disposada a arribar a algun acord amb el president Artur Mas per formar un govern d’unitat o de concertació, de cara a solucionar, en la mesura del que es pugui, l’emergència social (ho poso per ordre) per anar a l’emergència nacional i poder convocar la consulta?”. Era tota una pregunta provocativa, certament. Que es podia traduir, planerament, per: “Si CiU deixa de ser CiU la CUP estaria disposada a…”. Sigui com sigui, era un requeriment de tall arriscadament ‘peronista’. Molt cultura de la transició (CT), diguem-ho així. I l’intent de resposta –certament, moltes podien haver estat possibles i potser ni va ser la millor ni la més diàfana– intenta respondre també provocativament: basada en continguts de combat a les desigualtats socials i fallidament irònica. De blanc sobre negre: exposar unes condicions mínimes de renúncia clara i oberta a l’agenda neoliberal. Una renúncia que CiU no mai acceptaria, òbviament. És a dir, tot plegat, un brindis al sol, pur debat virtual, impura política ficcionada, un anunci anunciat del que anunciadament mai no passarà. Per cert, que també us heu saltat, en la transcripció de les meves paraules, que abans de respondre dic: “em tiro a la piscina”. I afegeixo, “personalment”. Opino a títol individual però no pas com a CUP. Barberà va voler prefigurar Perón i un, que no és pas peronista, va entrar al joc; en Jaume simulava una sort –o mala sort– d’Assemblea de Catalunya –que va acabar com va acabar, traïda per les elits polítiques– i vam entrar-hi, al joc dialèctic, amb millor o pitjor fortuna. Res més. Doble metonímia, doncs, la vostra: fer d’un titular malgirbat un conflicte banal i fer d’una sola frase deliberadament descontextualitzada una mena de programa polític ocult basat en la traïció. Llenguatge de traç gruixut. I només a partir d’aquí, tireu a extraure categòriques –i injustíssimes– conclusions polítiques amb ribet de sentència condemnatòria fulminant. Sobre el fet d’afirmar “no descarto res”. Anem per parts, que diria Jack l’Esbudellador. Sobretot perquè el “no descarto res” remet al que veurem (si tot va a pitjor o si som capaços de construir una alternativa) en el cicle brutal que vivim d’acumulació per despossessió, en el clima de permanent confusió i de final de cicle d’un règim polític. Venint sobretot d’on venim: de les mil derrotes i autoderrotes que acumulen les esquerres polítiques, socials i sindicals. A aquests alçades, voler vendre que la CUP estaria disposada a entrar a governar amb Mas és pura ximpleria, absurd antològic i manifesta crítica injusta, insolvent i infundada. La resta, un titular llaminer, tafaner i groguenc. Ben poc seriós. Barberà jugava a la política ficció i li vam fer el joc, per aclarir-li finalment que seria “un suïcidi”. I punt. La resta és la vella dita: no deixis que la realitat t’espatlli un bon titular.

Tercera. Sobre la nostra metodologia, que us peteu alegrement. Metodològicament, aquest va ser el primer matís de la resposta, ho decidiran les assemblees de la CUP. Per descomptat, serà així en qualsevol debat que es plantegi. I aquesta era una primera resposta imprescindible: per respecte a totes les persones i complicitats que fan possibles les CUP, a la nostra pràctica assambleària i a l’esperit d’autorganització de les classes populars. La resta de la conversa amb en Barberà són estrictes apreciacions personals sobre context polític. I, per cert, feu metonímia tendenciosa de tot (una praxi perillosa), perquè no faig declaracions prèvies sense ‘debat previ de militància’: estic enmig d’una tertúlia i les preguntes són lliures. No sabem pas què ens preguntaran [bé, alguns polítics sí, perquè les demanen abans d’entrar a estudi i, si no, no hi van]. Que vosaltres talleu en la vostra reproducció –parcial, arbitrària, tendenciosa– la frase que prosseguia diu poc d’ètica i deontologia, i molt de voluntat política estigmatitzadora i maldestra. Com proseguia el fil del debat? “Si al costat tens que acceptes els diktats de la troika, que et menges les retallades, que continues tancant quiròfans, que et comences a carregar TV3… és un suïcidi”. Us heu oblidat aquest tall. En tot debat polític –companys, companya– el rigor és altament imprescindible.

Quarta. En el vostre escrit està implícita la resposta a les preguntes que plantegeu: perquè molt del que sosteniu, després, políticament, no només encaixa, amb tota complicitat, amb el projecte de la CUP. Sinó que és el fil discursiu i revindicatiu de l’esquerra independentista i bona part dels moviments socials. Per això sap tan greu el vostre escrit. Em recorda alguns passatges de la polèmica amb l’estimat Lopez Arnal a propòsit de la “mà estesa per l’autodeterminació i el puny tancat a les retallades”. La mà estesa era a l’autodeterminació, no a la nostra nostrada oligarquia local. Que quan tenim temps de qualitat, i no 30 segons en una tertúlia i després de l’entrevista referida, vam descriure així:  

Cinquena. Insistim-hi finalment. He respost com a periodista, perquè m’ha indignat com RAC1 cuina un titular i com vosaltres els feu el joc, el salpebreu-ho al vostre gust i gratineu el plat que més us convé. Barroer. Un plat al que ràpidament s’han sumat alegrement alguns dels que van començar les retallades amb el tripartit, dels que també buidaven ulls amb bales de goma i dels que van fer molt –molt– per l’autoharakiri de les esquerres. Si l’objectiu de tot plegat era un altre, disparar sobre la CUP per exemple, ja és cosa vostra. També és legítim, però no cal manipular un titular. Per tant, un únic apunt polític: com activista de base, lamento profundament com es simplifiquen, mixtifiquen i tergiversen les coses. I com perviu una certa cultura d’esquerres dràsticament sectària, clientelar, de tall inquisitorial i que ha de recórrer a arguments banals i titulars alterats per, perillosament, jutgar, sentenciar i condemnar des de l’atalaia de la puresa. D’una volada, voilà, pontifiqueu la “involució flagrant” i gairebé veniu a dir que només en set mesos s’ha comès un frau sagnant. Em sona. Matís polític afegit: en positiu, absolutament d’acord i plena coincidència amb el vostre darrer paràgraf. És el que diu la CUP des de fa 25 anys -quan va néixer–, el què dèiem a l’octubre i el que seguim dient avui: “El nou estat no pot ser un land al servei de Merkel”.

I una esmena. A aquestes alçades, confondre Europa (geografia), euro (moneda) i UE (troika) no és admissible. El ‘refugi democràtic del sud d’Europa’ que vindiquem és un concepte purament geogràfic que no implica cap adhesió a l’Europa dels capitals i els mercaders, sinó una radical oposició des d’un projecte anticapitalista, de ruptura democràtica independentista i de transformació social als Països Catalans. Ni l’euro com a projecte d’imposició neoliberal ni aquesta UE de tall mafiós-bancari no és pas la nostra. I ho sabeu perfectament.

Corol·lari. Havíeu escoltat l’entrevista sencera? En tot cas, ja se sap: quan el canó de l’escopeta és tort, les baixes es recompten en les pròpies files. I sí. Avui més que mai resta clar que la rebel·lió catalana, com tan bé assenyala l’Antonio Baños, és també i sobretot una revolta antioligàrquica. La independència no és un procés per canviar d’amo: sinó per, senzillament, no tenir-ne mai més. 

Altrament, gràcies per recordar-nos el que mai no hem dit; gràcies per recordar-nos el que mai no farem. O com vam dir tres minuts després de la frase que heu emprat… ens suïcidaríem. Suposo que no és demanar gaire que l’haguéssiu incorporat al vostre text. S’hagués acabat una polèmica falsa, simulada i gratuïta. Una abraçada. De res.

David Fernàndez 

PS. I quan vulgueu acabem el debat periodístic, sobre titulars malintencioants, i seguim amb l’imprescindible debat polític. Només cal posar dia i hora, i llums i taquígrafs. Salut i ens veiem al carrer.

PS2. Last but not least. El més important, l’últim. Autocrítica i crítica. Les mil disculpes pertinents als companys i companyes que s’hagin sentit molestos, incòmodes o sorpresos. Gràcies per les crítiques. #Hosentomhequivocatnotornaráapassar. La propera més i millor.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Potser és cert que l’entrevista no està prou ben escoltada, i que hi pot haver un cert interès en la interpretació. Però a mi també em va posar els pèls de punta el David Fernàndez i trobo que està bé precisar.
    Perquè hi ha posicions “tèbies” de les CUP al Parlament que no acabo d’entendre, i no acabo de visualitzar la distància respecte de CiU que jo esperava. CiU manté una ideologia clara i inequívoca, i cal que la poca oposició que té sigui tan contundent com sigui possible. 
  2. Molt bon article.Encara que sigui per contestar a allò que segurament no calia contestar..

    Escoltar les teves entrevistes i les teves intervencions al Parlament és un autèntic plaer pels sentits!..
    Endavant company!.

  3. Hi ha una paradoxa: les esquerres i les dretes del país tenen un mateix objectiu, però un cop arribats a aquest objectiu la batalla començarà. Percebo una majoria creixent favorable a polítiques alternatives  a les que , per exemple, proposa CiU. Per tant, seria estratègicament absurd qüestionar allò que fa bé CiU per conduir el país a la Independència, ja que un cop assolit l’objectiu, havent perdut els menys llençols possibles pel camí, hi hagi país per construir de nou amb unes altres bases.

    salut i endavant. Ho feu, raonablement, bé. 

  4. Doncs jo penso que la visualització de “tebior” del Lluís no es correspon en absolut, en absolut, a la realitat. Només cal repassar les intervencions del David i el Quim als plens i a les comissions. Suposo que aquesta percepció completament subjectiva respon a prejudicis propis o a viure la política des d’una perspectiva més estètica que estratègica.

    El comentari del David, dins o fora del context és perfectament comprensible. I a més deixa amb un pam de nas a tots els opinadors convergents de pa sucat amb oli. I s’entén perfectament: si CiU abandona l’agenda neoliberal i aposta per la rutptura, res és descartable. Em sembla de sentit comú dir-ho (i deixar-los fora de joc), encara que, evidentment, això sigui política ficció. Qui vol entendre, entén.

    Una de les coses que millor fas David, des del meu humil punt de vista, és explicar l’anticapitalisme i l’independentisme popular amb unes formes que agraden a tiets, àvies i veïns del meu carrer. I això no és que sigui important, és que és radicalment transcendental (si volem guanyar, clar). I aquesta actitud estèticament tèbia (hauries de portar arrecades més grosses, suposo) però políticament dura no és acabada d’entendre per qui no vol fer política o és aprofitada com a excusa per qui no comparteix alguns punts del nostre programa.

    Endavant David. Esteu fent una gran feina, amb un palillu i una espardenya. Teniu un mèrit immens.

  5. Sóc incapaç de decidir si visc la política com un compromís real o estètic, però en tot cas no m’agrada deixar coses a mitges. Crec que és pertinent que deixi aquí la resposta que he enviat a en David al seu correu, on m’ha escrit ell també abans:

     David,

    T’agraeixo la resposta. He dubtat entre respondre’t al correu o al blog. Perquè ja sé de persones que han llegit el meu comentari al teu blog i (també) l’han interpretat com millor els ha semblat.
    Abans de res t’he de dir que des del gener milito a la Cup de Terrassa, tot i que per qüestions personals hi participo poc -però espero millorar la meva implicació. Treballo de mestre en un Caep de Sabadell, amb un 80% de població gitana absolutament marginal i pobre, que se m’endu les energies, com pots comprendre. En aquests moments, però, i com tots els mestres interins del país ja sóc a l’atur.
    Vaig viure l’entrada de la Cup al Parlament com una notícia fantàstica pel què té de simbòlic i perquè ho vaig interpretar com un signe de regeneració i de progrés vers un model parlamentari més real, més capaç de sintonitzar amb el poble. Des que les Cup són al Parlament fins i tot he seguit els debats per Tv, una acció que hauria estat impensable abans.
    Passats uns mesos, però, he començat a viure un cert escepticisme. Suposo que la pròpia dinàmica parlamentària (dissenyada pels grans partits) és fagocitadora i tendeix a diluir i anul·lar els petits. Diria, llavors, que als partits petits els cal mostrar-se i explicar-se de forma més clara i més evident, explicant molt bé què els distingeix dels altres.
    Des del primer discurs de la Cup al Parlament (pel qual et felicito), vau mostrar la mà estesa al govern en el procés independentista, una actitud que personalment no m’agrada. Vaig trobar que era un discurs nou i esperançador on, inexplicablement, s’oferia una innecessària col·laboració amb el govern. No es tracta de practicar l’oposició en negatiu sistemàticament, però a mi se’m fa molt difícil imaginar com es col·labora amb el govern més salvatgement neoliberal que hem viscut.
    El procés sobiranista que ha engegat el tàndem ERC+CiU (d’independència, de secessió, etc) no justifica de cap manera la política real i quotidiana, no la pot emmascarar ni dissimular. No es pot cobrir amb el vel del viatge a Ítaca un pla deliberat per robar als pobres i donar-ho als rics. No es pot donar cap crèdit ni cap confiança a un govern maltractador.
    Ho dic com a mestre d’una escola de barri i pobre i marginal, on els efectes de la política de CiU donen resultats que tenen nom i cognom: no són conceptes ni estadístiques, són persones. Persones que veig cada dia, que puc veure com passen gana i van mal vestides. Persones que viuen en un entorn psicosocialment patològic i que empitjora de forma evident.
    [Fa poc ho vaig voler expressar de forma hiperbòlica al blog: http://mildimonis.blogspot.com.es/2013/06/dolores-y-el-cielo-fin-de-curso.html].
    No m’he dedicat mai a la política en sentit públic i no entenc d’estratègies parlamentàries. Em sento obligat per la meva ètica a treballar en aquell camp que conec i on sé que sóc competent. Per això mateix entenc què vol dir el realisme (el Parlament real, el joc parlamentari real, igual que el treball escolar real i quotidià).
    Però alhora les diputades i diputats teniu una vessant simbòlica en tant que representants. Ho vas expressar molt bé amb la metàfora del cavall de Troia, i això vol dir que en sou conscients. Repetir la oferta de col·laboració amb CiU, votar a mitges a favor d’algunes propostes o abstenir-se de manifestar una oposició clara i contundent són els factors que em creen desassossec i que he definit amb la tebior.   
    En fi, no em vull extendre més perquè sé que tens moltes coses a fer, mentre que jo sóc a l’atur i podria explaiar-me en el debat. Només vull afegir que a mi, un procés d’independència liderat per les forces que actualment el lideren no m’interessa gens i per tant no hi penso participar ni col·laborar de cap manera. Tal com jo ho veig, un procés d’autodeterminació va des de baix cap dalt: comença per les persones i segueix per les famílies, els barris i els pobles. En això és on estic segur que coincidim, on cal treballar cada dia. Al Palau s’hi pot anar, però no pas a oferir els nostres serveis al Senyor.
    Espero no haver-te fet perdre massa temps i haver-me expressat amb claredat.
    Salut i energia. Una abraçada.
  6. @David: Mola com fas conviure la passió amb la precisió.

    @Lluís: “Mà estesa per l’autodeterminació i el puny tancat a les retallades”
    On és la tebior? Això és una “mà estesa al govern” com has escrit? Potser sóc jo però a mi em sembla que hi posa “autodeterminació” i no “govern”.
    La frase te dues parts. Si no tingués dues parts potser sí que tindria només una part, però la frase té dues parts. Una és condició de l’altra o una és l’excusa per dir l’altra? La conjunció copulativa ens indica que es sumen les parts.

    @*: Salut i endavant.

  7. ¡Hola David!

    Yo cuando vi el titular me quedé helado, era como una traición a los principios de la CUP, pero leyéndote queda claro lo que quisiste decir.

    Aún así me quedé atónito cuando me enteré que por ejemplo gobernábais en coalición con CIU en Arenys de Munt… no lo entiendo, jamás deberíais pactar con ningún partido político si realmente sois un caballo de troya y optáis por “cambiarlo todo”. Con ninguno, pero con CIU menos! Tendría que ver dónde puedo encontrar la información de con quien gobernáis en los otros 3 municipios que tenéis… pues ninguno es con mayoría absoluta.

    Me enteré de que ibáis juntos por esta noticia:
    http://www.ara.cat/politica/Arenys_de_munt-maresme-cup-ciu_0_941306016.html

    ¡Agradecería una respuesta!

  8. Com ells no tenen obert el fil per fer comentaris (que democràtic, que trosko) ho posarem aqui: hi ha un tendencia en cert trosquisme -gens en tot- d’anar a buscar la coma, com de totes totes és aquesta trampa periodistica.

    Quan tot Llatinoamèrica estava donant suport als guevarismes i guerrillerismes, quan l’antiimperialisme havia estat adoptat per tota l’esquerra llatinoamericana, els morenistes -la corrent dels idem roig- erre que erre es van destacar per posicionar-s’hi en contra, intentant importar un model sindicat-fabrica-urbs que podia funcionar molt bé a Europa o el Con Sud pero que era una idea marciana a la resta del subcontinent.

    El que no entenc -i espero que els hi arribi- és que vagin a buscar aquesta “coma” i siguin incapaços a aquestes alçades de no veure l’ambit nacional d’organització -son una organitzacio d’ambit espanyol-, a més de tenir una plana on de totes totes se’ls enfum la lluita contra la minorització de la llengua del poble catala, amb un evident potipoti -incompresible per un gironi- entre Estat Espanyol primer i despres Països Catalans (?!) i on -diguem-ho amb totes les lletres- la causa de l’alliberament nacional de la classe obrera catalana “brilla por su ausencia”: en el darrer comunicat els/les senyor*s Alegria, Capelles i Campanera encoratgen cap un futur socialista pero, clar, se n’obliden -fins i tot en el consignisme més banderillero- de si aquest futur serà uns quants segles més en una preso de pobles uniformitzadora com España o no, aixo se’ls en refot. Aixo si, van a buscar la coma d’unes declaracions a la radio. Clar, l’alliberament nacional dels proletaris catalans i catalanes és una cosa tant petit-burgesa com ho era l’antiimperialisme, el Che i la Revolució cubana pels morenistes a d’altres latituds (el dogmatisme no els deixa veure el bosc o en tot cas els arbres on enfilar-se per travessar-lo). El PC françès corretgin a HoChiMinh o Ben Bella.

    (Allo de sempre sobre el fet nacional. I m’estalvio de parlar de quina adscripcio de classe em semblen tals plantejaments, tant suposadament de retequeclasse obrera)

    un treballador postrosquista (!) internacionalista afiliat a la CAL, a l’ANC, a un sindicat de classe i simpatitzant de la CUP

Respon a Pere Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.