estirant del fil...

“Allò important en la vida és no perdre mai perspectiva, veure-ho tot com un tot,mantenir la calma i no deixar mai d’esbossar un tímid somriure”
[Rosa Luxemburg]

Si mai per córrer s’arriba abans i si també és cert que anem lents perquè tenim massa pressa, fer involuntària campana indesitjada del blog durant un gener que ha estat quasi impossible i ingovernable permet mirar els estirants dels fils des d’altra dimensió. Febrer estant, en perspectiva de mes transcorregut. I enfocat així, el cert és que la cosa pren volada. Símptoma i resum: quatre estirants en un sol post que poden servir de metàfora dels temps de silencis que pretenen que callem. 

Quatre fils per a gener en pinzellades del país que se’ns queda. El primer, de pujades i pujols a la primera Directa 256 de l’any, anava a cura d’en Marc Rude –fitxatge estrella de la temporada– i d’en Xavi Martí, que ens esclarien amb claredat com paguem el transport públic triplement. Tres cops seguits: via bitllet directe, via recàrrecs de fiscalitat municipal a l’Àrea Metropolitana i via pressupostos. I, entremig, la denúncia de les primers passes cap a la privatització, de la pujada tarifària, de les reduccions de servei i de l’empitjorament de les condicions laborals i el foment del vehicle privat. Qui sap si a un futur millor hi acabarem arribant via passat remot: des de la Barcelona veïnal que segrestava busos per conquerir l’accés al transport públic. No fa tant de temps.

El segon fil anava amb segones. Fil d’urgència, de memòria contra l’oblit, a propòsit del silenci espès sobre la mort de Manuel Fraga, un feixista consumat. Anticipant-se al desastre d’una amnèsia siberiana, en Jesús va encertar-la pocs dies abans suggerint que ens hi poséssim a treballar amb certa anticipació. Les veia venir i va encertar: política i climatològicament, com sempre. A penes 48 hores per fletar una pastera de memòria contra un tsunami anunciat de lobotomia oficial. Una pastera que va solcar l’ampla de banda de la xarxa provant de recuperar la dignitat dels encara vençuts. Mèrit, finalment, no n’hi ha cap: el demèrit sencer és dels altres. Callen allò que està escrit, neguen l’evidència, superen l’absurd informatiu. La Directa només va triar informar. Amb la sort de poder acompanyar les honroses excepcions permanents: Gregorio Morán, Xavier Montanyà, Lluís Llach o Josep Fontana, entre d’altres. I la BSO que en Roger Palà posa a la neurona. Però sense dubte per al dubte, la tasca fonamental des d’on vam resistir per rescabalar-nos cal cercar-la arran de terra. A Galícia, on el periodista i amic Gustavo Luca té escrit fa 10 anys el lúcid “Fraga, retrato de un fascista”. Tot està condensat allà: per això, la setmana vinent l’entrevistem a la Indirecta. Per medalles, les seves.

Amb la Directa 258, arribava el tercer fil trilateral. Cortesia de la paciència analítica i el bisturí cooperatiu de l’Hernan Córdoba, que desbrossava fil per randa qui dicta, qui mana i qui escriu les reformes que prepara Rajoy. Lehman Brothers Hill Street Blues. Una tasca clarificadora de veure què diuen les instàncies patronals per escrit i que llegeix després Rajoy al Congrés dels Diputats. Calcat, copiat, intertextualitzat: el mateix, sense que comparegui l’SGAE. Ventríloc: altres li ordenen allò que cal (des)dir i allò que cal (des)fer. I aquesta ha estat la tasca de l’Hernan (gràcies, mestre): demostrar-ho endinsant-se en els seus textes, els documents “d’ells” per dir-ho en termes fusterians, i descodificar com s’escriu la doctrina del xoc. Si el ministre d’economia és Lehman Brothers, la política econòmica s’escriu i reescriu des dels despatxos del selecte Círculo de Empresarios, escollits per ningú però que disciplinen tothom i planifiquen les misèries que vindran.

Directa 259 i quart fil interiorista, vers les interioritats d’interior. Del quart fosc d’Interior. Per constatar que l’aznarisme policial torna a prendre les rengles del control social i copa el quadre de comandament de la repressió. Tornem al Ministeri de l’Anterior. Amb el quartet calavera dels Ulloa, Cosidó, Fernández de la Mesa i Angel Yuste per sota de Jorge Fernández Diaz. El ministre devot de Santa Teresa, fill de militar franquista després recol·locat a la guàrdia urbana barcelonina, opusdeista de missa diària i amb una teologia política que esparvera. Cites literals del nou ministre, que explica que es va retrobar amb Déu a Las Vegas, convidat pel Departament d’Estat nord-americà. Si va ser el Déu dòlar o un altre no està esclarit del tot. Però allò que diu són paraules seves: “Déu és el gran legislador de l’Univers”, “vivim en una societat on trobem el pecat original en estat químicament pur”; “la política és un camp magnífic per a l’apostolat”; “al segle XIX, el marxisme i l’ateisme treuen Déu i col·loquen l’home al centre i, finalment, Satanàs es col·locarà al lloc de l’home”; “els legisladors creuen que la Llei de Déu i la Llei Natural ja no tenen res a dir”. A dios rogando, con el mazo dando.

Com a síntesi demodràstica de resum mensual, aquesta no-ègloga del gener té el seu pes: les pujades que pugen, els oblits que cauen, les reformes que vénen i les tortes que ja es preveuen per aplicar-les. Uns fils, els del gener, que concorden, casen, lliguen amb l’estricta realitat. Que és el lloc que habitem i el no-lloc on la Montse Santolino ens va recomanar no abandonar mai. Arrelats a terra, ens ho va dir el 14 de gener, en el decurs del primer #Encontre de la Directa: escola permanent de carrer, d’hiperrealitat i de l’esgotadora tasca de provar de ser coherents. Complicat i complex alhora, però alliberador.

Acabar el post i tornar a començar, doncs. Amb un vídeo remès des de Bètera. Dels que fa emmudir per fora i cridar per dins. Ensenyem vida. O això, voldríem, a la Directa via Santolino. Palestina Free Style. “Nosaltres ensenyem vida, senyor”. Sí senyora, que diria l’Ovidi, que demà en fa 70. He dit fa, no pas faria. Hi ha qui mai marxa perquè sempre torna. Amb totes nosaltres. Per seguir: de seguir, seguirem.