estirant del fil...

“Tot acte ens descobreix” · Mountaigne

Atents al gran Manu Simarro –Dr. Simarro, pel qui subscriu la present–, que la setmana passada s’endinsava, lupa en mà i microscopi afilat, en la perversa cultura del sobresou públic, la opacitat feta llei i la menjadora de partits que ha estat la Diputació de Barcelona. Estirava tant com podia de les motxilles de calers de la Diputació de Barcelona que, fora control i coneixement, omplien els comptes corrents d’alts càrrecs polítics. Motxilles no previstes en cap norma jurídica i aprovades per òrgans manifestament incompetents per fer-ho. […]

Al costat, en Manu feia surar les singulars contractacions “d’urgència”, vés per on, de persones que han perdut el càrrec amb les darreres eleccions municipals, singularment d’ICV i ERC. En plena època de crisi i retallades socials, sobresous d’amagototis. La reacció, un cop més, ha estat l’omertà. I això que la informació disponible és parcial i no se sap a magnitud de la tragèdia. Perdó, de la pandèmia. De la pandèmia de posar-hi la mà. En Mani hi tragina i s’endinsa en el forat negre de la vergonya col·lectiva, del pou sense fons, del toll de la corrupció i del fang fins el coll. La merda sura i la catifa no pot tapar-ho tot.

Conclusions? Complicades sense tota disposar de tota la informació. En tot cas, ja ho etzibar Jordi Pujol, arran del cas Palau, quan Xavier Bosch li van requerir en directe pel finançament il·legal dels partits: “si hi entrem,, prendrem molt de  mal”. L’endemà, l’exmolt honorable que va governar el país 23 anys, sempre amb l’ombra del sector negocis de CiU fent país (privat), va demanar disculpes. Però el dit, dit queda. En analògic i en digital. També ho va dir, en paral·lel, el director de la Fundació Trias Fargas, arran del mateix cas, amenaçant de tirar de la manta i d’estirar la manta i posar el país en crisi i convertir això en  Itàlia’ si es seguia burxant en els 630.000 euros que Millet via Palau havia concedit alegrement a la Fundació Trias Fargas. Mai he vist declaracions que evidenciaven tan clarament la ferum de tot plegat. Com l’acudit del dentista i el pacient: CiU agafa els genitals del PSC i li diu “oi que no ens farem mal?”. Mític Zaplana a les escoltes intervingudes del cas Naseiro: “estic en política per folrar-me”.

Fruit del silenci, a la redacció es va decidir ahir, sàviament, quelcom gens habitual: penjar l’estirant del fil complert a la pàgina web, d’edició continua i maldecap quotidià, que vam estrenar el passat 3 d’octubre. Sembla que fos fa anys. Però no, només va un més i mig de l’edició digital i sembla que hi portem tota la vida capficats.

Si la corrupció penja d’un fil és el fil de la ruptura del silenci. Per això vam pujar l’estirant del Manu, absolutament ben acompanyat per la notícia que la secció sindical de la CGT de la Diputació de Barcelona ha denunciat a l’Oficina Antifrau aquests nomenaments irregulars. La secció sindical demostra així, un cop més, que encara hi ha esperança, ètica militant i lluita social contra la corrupció. A ells gràcies: son els antiherois d’aquesta crònica. Imprescindibles, els diria Brecht. Per a preguntes irresoltes una: la corrupció, és del sistema. O és el sistema?