estirant del fil...

Setmana per obrir amb el que serà un nou jorn de mobilització mundial, amb la indignació esdevinguda global. Setmana per posar xifres, dades i números a la senilitat d’un capitalisme a la deriva: que amb el 1’08% del destinat al rescat bancari global des que va començar la crisi es podria eradicar la fam noranta-dos cops. Noranta-dos. A propòsit de les acampades
del #15M, l’articulista Antoni Puigverd va sostenir a La Vanguardia –diari
oficial del règim econòmic– que el miratge de la indignació era creure que la
política es podia imposar a l’economia. Agraïda la sinceritat, cal apuntar al
miratge de les elits si confien que tot seguirà igual. Precisament, contra eixa
arrogància, el 15-O ha esdevingut una nova cita mundial, on trobem de nou
l’esperança contra un món neoliberal que Eduardo Galeano va definir
sintèticament: “L’actual ordre econòmic internacional és la més perfecta
expressió del crim organitzat”. Al fil de la setmana d’una tardor calenta, hem intentat oferir xifres. Les xifres -extretes de fonts oficials– que demostren el crim i aquells que l’ordeixen.

****

#15O Unides pel Canvi Global contra el Frau Generalitzat

951 ciutats, 21 als Països
Catalans, convoquen mobilitzacions contra el frau econòmic
i l’estafa política ordida per la deriva neoliberal d’un capitalisme senil

15 d’octubre. Torna la
mobilització global coordinada. Sota el lema Units pel Canvi Global, milers de
persones prendran aquest dissabte els carrers dels cinc continents per alçar la
veu i reclamar democràcia real arreu del planeta. Coordinades i en xarxa, amb
el rerefons de la crisi que va esclatar el 2007, el nou cicle mobilitzador pren
relleu a la guspira alterglobalitzadora que es va viure als inicis dels anys
2000, rere Seattle, Praga o Génova.

Alenades pel 15-M i per les
protestes al cor del capitalisme financer que és Wall Street (que el Nobel d’Economia
ha qualificat de “força destructiva en política i economia”), les protestes
reclamaran la fi de la dictadura dels mercats financers i constataran un cop
més el divorci entre societat civil i elits polítiques. Perquè la realitat
obliga: 24.000 persones moren de fam cada dia. Fam que afecta 1.400 milions de
persones arreu del planeta. Totes elles formen part de la legió de 3.500
milions de persones –la meitat de la humanitat– que viuen sota la pobresa. D’elles, 1.400
milions en situació de misèria severa, amb menys d’1,25 dòlars al dia.

Les raons desborden arreu. En l’insuportable
degoteig del món tal com és, trobem 210 milions de persones a l’atur i més de
1.000 milions subocupats i precaritzats. I 27 milions de persones treballant en
règims laborals d’esclavitud, 2.600 sense serveis mínims de sanejament, 884
milions sense accés a aigua potable, 800 milions de persones analfabetes o 100
milions sobrevivint sense casa.

Units també, pel canvi local

Globalitzats, les protestes a
casa nostra i arreu prendran però dimensió local. Les retallades antisocials impulsades
per ZP i Artur Mas prendran un protagonisme neuràlgic. Més encara, a les portes
d’unes eleccions on el dogma neoliberal, elevat ja a rang constitucional via
reforma, anuncia que manaran els mercats. Cap alternativa política oferta als
9’5 milions de pobres que hi ha a l’Estat (dos milions als Països Catalans),
als cinc milions d’aturats (1’3 als Països Catalans) o a les 350.000 famílies amenaçades
per desnonament hipotecari (78.000 als Països Catalans). Cap més alternativa
econòmica que la proclamada pel conseller Mena el 10 d’octubre a l’Àgora de
TV3: barreja mixturada de doctrina del xoc (“anem al penya-segat”) i pujolisme
revisitat que imposa que les empreses són el primer i que cal obeir les elits.

Dicotomia d’elits i classes. A
l’Estat espanyol, el 20% més ric concentra el 40% de la riquesa, mentre el 20%
més pobre arriba a penes al 7,5% i el 10% més pobre només accedeix al 2,8% de la riquesa. Elits que
convergeixen en el nucli dominant hispànic, format per 100 famílies, vinculades
entre elles i articulades a l’entorn de la banca. Oligarquia
financera que a mitjans de la darrera dècada controlava directament o  indirectament les 1.324 empreses més
importants i ostentava 725 presidències, 300 vicepresidències i 2.000 consellers.
Oligarquia que, com ha recordat aquesta setmana el secretari general del SOC i
el Sindicat Andalús de Treballadors, Diego Cañamero, arran de les declaracions antiandaluses
de Duran Lleida, continua gaudint de privilegis quasi feudals: a Andalusia, un
2% de la població terratinent posseeix el 50% de la terra.

Tan lluny i tan a prop, Warren
Buffet, financer especulador que s’ha convertit en una de les deu primeres fortunes
mundials, ja ho va esclarir la tardor passada amb unes eloqüents declaracions:
“Això és la lluita de classes i l’estem guanyant”. 15-O. Contra els pregoners de
la fi de la història.
Arreu del món, a dalt, pocs amb molt. A baix, molta gent amb
quasi res. 15- O. Protesta horitzontal, decidida i noviolenta, contra la
jerarquia de la verticalitat elitista. En una esmena general, a la totalitat,
contra el seu món impossible, que arrencarà dissabte.

*****

El rescat bancari multiplica
92 vegades
els
diners necessaris per eradicar la fam

Dades calentes, xifres
d’infart o fredes estadístiques, la radiografia d’un món cada cop més injust i
desigual no depèn d’un nou anuari que aixequi acta de la dimensió de les
desigualtats socials globals. Thomas Bernard ja havia deixat escrit que “aquell
que pensa només pot llevar- se amb naúsees” i les dades, cada any –insistents,
persistents, són publicades puntualment. L’escull principal, gairebé únic, per revertir
unes estadístiques colpidores rau exclusivament en l’absència de voluntat
política.

Costa dos dies i cinc reunions
decidir una nova guerra a Líbia, però està costant vàries dècades l’assoliment
d’una xifra que, entre totes, està fixada com a fita: 50.000 milions de dòlars.
La xifra que el PNUD va establir com la necessària per eradicar la fam al món i
començar a revertir la pobresa en la que viuen més de 3.500 milions de
persones. 50.000 milions de dòlars que només representen l’1’08% del que els
estats han invertit en el rescat bancari des de 2007: 4,6 bilions de dòlars. 92
vegades més del que cal per eradicar la fam al món. Acostumats a parlar sempre d’extrema
pobresa, l’extrema riquesa també té una  comptabilitat
més que eloqüent: el 0,9% de la humanitat ostenta el 39% de la riquesa mundial.
L’1’3% dels seus ingressos serviria per eradicar, novament, la fam al món.
Idèntica comparació mereix la despesa militar mundial, situada en rècords
històrics d’1’6 bilions d’euros: només el 4% seria suficient per posar fi a la fam
al món.

Clar que la crisi va per
països, per barris, per favelas i per classes. Només durant el 2009, el nombre
de multimilionaris va passar de 793
a 1.011, mentre la seva fortuna conjunta passava de 2’4
a 3’6 bilions de dòlars. De fet, amb dades de 2004, la riquesa de les tres
fortunes individuals més grans del planeta equivalien al PIB dels 48 estats més
pobres del món. I és que l’1% de la població mundial té una renda anual
equiparable al 57% de la
humanitat. La desigualtat es reprodueix de bell nou en
l’abisme de l’escletxa Nord-Sud, entre els països enriquits i empobrits pel
capitalisme. El 20% més ric del planeta absorbeix avui el 83% del PIB mundial.
El 20% més pobre només té l’1%.

A casa nostra, també
La cínica i maldestra regla de
tres matemàtica es pot traslladar a tots els àmbits. A l’Estat espanyol, les pitjors
retallades des de la fi de la dictadura, aplicades al període 2010-2013,
arriben als 50.000 milions d’euros. Entre els anys 2007 i 2010, la banca va
guanyar 66.111 milions; l’any passat, les empreses de l’Ibex35 van acumular
47.000 milions d’euros en beneficis. A Catalunya, les retallades imposades pel govern
neocon-vergent d’Artur Mas des de la recuperació de l’autogovern augmentat fins
arribar als 2.700 milions d’euros, quan el frau fiscal empresarial català
ascendeix a 16.000 milions. Impune  capitalisme
senil, doncs, en estadística pura, quan la factura, la fractura de la crisi,
l’abona qui no l’ha provocada.

Capitalisme senil despullat:
per separat, el 4% del que costen les guerres, l’1’3% dels ingressos dels multimilionaris
o l’1’08% del rescat bancari global servirien per eradicar tres vegades, tres,
la fam al món. Unes dades que ens fan estar d’acord amb Evaristo de La Polla Records, quan
diu que “la violència és la vostra”. Certificant-ho amb allò suggerit per
Einstein: “El més inútil és fer sempre el mateix i esperar  resultats diferents”. I tot plegat per acabar amb
les paraules de Santiago Alba Rico, que va deixar escrit severament a
Capitalisme i civilització que “aquells a qui els sembli medieval, fanàtic i
estúpid morir i matar en nom de Déu, sapiguen que mataran i moriran per a que
la sisena part de la humanitat  aleatòriament
escollida) continui quedant-se tots els vídeos i tots els gelats”. I afegia: “El
perill són els nostres governs; deixar-los decidir seria molt més greu que un
error: seria un suïcidi”.