estirant del fil...

Estirant d’autor el de la setmana passada, sobre l’esclavitud de la moda al sXXI. No l’esclavitud de la ‘pasarel·la’, estètica compulsiva del que em poso avui i que aparento. Esclavitud de la moda al Sud, als tallers de confecció d’explotació feminitzada. Albert
Sales, activista contra la pobresa i actiu de la Campanya Roba Neta,
es va endinsar en totes les maquiles del món per radiografiar la part més
fosca, i més cruel i més injusta, del negoci de la moda. A propósit de la nefasta moda d’abaratir costos,
deslocalitzar produccions i exprémer el personal. Moda a mode neoliberal.
[Gràcies, Albert; fins quan vulguis! (o quan puguis, clar)]

A dins:
de Manchester a Bangla Desh [Albert Sales i Campos]

La
producció de teixits i la confecció de roba va esdevenir un dels primers motors
de la revolució industrial, caracteritzada també, des dels inicis, per la
lluita dels obrers i obreres per unes condicions laborals dignes. Avui, però,
les treballadores de la indústria de la roba, deslocalitzada a la perifèria
dels països empobrits, continuen patint diàriament la imposició d’unes
condicions de treball draconianes. Contra el tòpic, les esclaves de la moda no
són pas al Nord: sobreviuen al Sud, sobreexplotades per les grans marques
multinacionals.

Manchester migra a Bangla Desh

Des dels anys 70, fins a tres
onades deslocalitzadores han anat evadint els drets laborals i la justícia
social i engreixant els beneficis de la indústria textil

ASC | El 8 de març de 1857, un grup d’obreres
tèxtils recorrien els barris més rics de Nova York. Protestaven per les seves condicions
laborals. El 8 de març de 1908, 146 obreres van morir en un incendi provocat a la fàbrica Cotton de
Nova Iork. El jorn, des de 1911, es commemora com a Diada Internacional de la Dona Treballadora. Mitjans
del segle XIX i primeres dècades del segle XX: les treballadores dels EUA i
Europa reclamaven una jornada laboral de deu hores, permisos de maternitat i
lactància, la prohibició del treball infantil, formació professional i el dret
de formar part d’un sindicat. El segle XIX deixava encunyat el terme
capitalisme manchesterià: prototipus d’un capitalismo en estat pur,
d’explotació salvatge, que havia caracteritzat l’activitat fabril de la ciutat
anglesa.

2011. Manchester és a BanglaDesh.
Mentre les firmes internacionals de moda i les grans cadenes de distribució
sedueixen la seva clientela amb l’actualització constant dels seus dissenys i
els baixos preus dels seus productes, obreres de la Xina, el Marroc, Bangla Desh,
Hondures o Romania viuen envoltades de peces de roba que confeccionen durant
més de dotze hores diàries, a canvi de salaris que amb prou feines cobreixen les
seves necessitats més bàsiques.

Tres dècades deslocalitzant

La deslocalització de la
producció de roba a països econòmicament empobrits es va accelerar als anys 90,
moment en què es va consolidar un model de negoci caracteritzat per la
subcontractació de proveïdors. Les grans marques, que abans produïen la seva
pròpia roba, passen a ser empreses que dissenyen,  distribueixen i comercialitzen peces de roba
fabricades arreu del món, a tallers i fàbriques que són propietat de tercers.

Per competir en aquest
sistema, que externalitza els costos laborals als països amb mà d’obra barata,
les petites firmes de moda també s’associen i adopten el mateix model de
negoci. El gran èxit de firmes internacionals com H&M o Zara (del grup
Inditex) no s’entendria sense l’abaratiment del cost dels seus productes a
partir de la deslocalització de bona part del procés de manufactura. La primera
gran onada de deslocalitzacions del sector de la confecció va tenir lloc als 70
i va  presentar com a països receptors Corea
del Sud, Taiwan, Singapur, Hong Kong i Tunísia. L’entrada de roba barata als
mercats occidentals va motivar que, l’any 1974, se signés l’Acord Multifibres
(AMF), que establia un sistema de quotes i límits. Lluny de suposar una
limitació a la globalització de la moda, l’AMF va provocar que les firmes
internacionals cerquessin proveïdors a altres països que no estiguessin inclosos en el
sistema de quotes. Als anys 80, una segona onada deslocalitzadora abandona els
tigres asiàtics i es desplaça a països com Sri Lanka, les Filipines, Bangla
Desh, Tailandia i Indonèsia. Mentre l’Amèrica Central i Mèxic és convertien en àrees
clau per proveir de roba les botigues nord-americanes, Turquia, Tunísia i el
Marroc esdevenen els tallers de costura del mercat europeu. A finals dels 90, entren
en escena altres països productors com Botswana, Kenya, Tanzània, Uganda,
Cambodja, Laos o Birmània. Els darrers països triats –a la perifèria, els
darrers anys, es caracteritzen per un patró comú: estan fortament endeutats amb
la banca privada i amb l’FMI i el BM, que els ha imposat plans d’ajust encaminats
a l’exportació i la millora de la competitivitat, és a dir, d’una explotació
més gran.

La indústria de la moda, a
més, impedeix el desenvolupament: se’ls encarrega la part amb menys valor afegit
del mercat legal, se’ls imposa un sistema d’acords internacionals on sempre són
la part feble i el moviment obrer s’ha d’enfrontar constantment a l’amenaça de
la deslocalització.